Plurinacionalitat i multilingüisme

Per patriotisme exaltem les herències culturals diferents del país i per raons polítiques en reneguem molt sovint. La conveniència partidista no ens fa imparcials. Un exemple recent, l’ús de les quatre llengües cooficials estatals en la Cambra del Senat. Si és la institució de representació territorial i autonòmica per definició constitucional, el català, l’èuscara i el gallec tenen el mateix dret d’ús públic que el castellà. Criteri que no comparteix l’ala més conservadora, al•legant un cost traductor innecessari en temps difícils. Una excusa per amagar el disgust de la pèrdua del monopoli lingüístic. La conquesta de la cooficialitat pràctica de les tres llengües minoritàries ha estat un signe democràtic, després de tants anys de discriminació.

La despesa addicional de 12.000 euros per sessió és una conseqüència de l’important dèficit lingüístic dels nostres polítics. A excepció de l’èuscara -d’arrels històriques molt singulars- , el català amb les seves variants i el gallec, són germans del castellà, d’origen romànic. Quasi bessons. Com a delegats del poble espanyol tots aquests senadors haurien d’entendre, almenys, els tres idiomes, -ser trilingües passius- sense necessitat de traducció simultània. El luxe d’un servei auxiliar hauria d’anar a càrrec de les seves nòmines i no dels contribuents, excepte el cas basc. En les comunitats bilingües s’exigeix a l’alumnat un nivell idèntic de les dues llengües on conviuen als 16 anys. Els senadors han de conviure laboralment en un entorn plurilingüístic, representen quatre nacionalitats diferents i tenen dret a expressar-se en el propi idioma sense que la resta ignorin què diuen.
Anant més enllà i en un món globalitzat culturalment, un polític no hauria de sortir de les fronteres nacionals sense dominar l’anglès, almenys, llengua estrangera escolar també obligatòria. Doncs, a nivell nacional, és vàlid el mateix criteri respecte els idiomes constitucionalment reconeguts. Es demana un grau mínim de comprensió, no escrit o parlat. És insuficient la cultura del polític actual –a més de les seva especialitat professional- , sense una base políglota adaptada al seu status laboral i marc geogràfic. Sense ànim de polèmica, als nostres governants els convé un reciclatge lingüístic per trepitjar Europa solets, com a la majoria adulta de la seva generació. Si al professor universitari se li exigeix un coneixement determinat de la llengua autonòmica, ¿per què no avaluar el bagatge idiomàtic de cada aspirant polític abans d’allistar-se com a candidat al Senat i en general?
En una Espanya plural hi cap tothom. En una Espanya només castellana, s’exclouen 10 milions d’habitants de tres nacionalitats històriques, que poden sentir-se o no espanyols per dret. Obligar a parlar tots el mateix idioma és postergar la resta fins l’extinció. ¿Per què no s’accepta de facto el multilingüisme començant pels dirigents del país? Això és talla i solvència. A més solidesa cultural menys dispendis en personal auxiliar.
Ramon Mas Sanglas – 22/1/2011

Tabac sense fum o guerra de terrasses

El fumadors s’han fet amos dels exteriors de bars i cafeteries. Amb una manta, estufa elèctrica o de gas desafien les baixes temperatures. Els amos -que no volen perdre clients d’or en moments crítics- han aguditzat l’enginy conciliador dels dos bàndols i no ser víctimes de la llei antitabac. La crisi no permet el desafiament legal i pagar multes. Així tots contents. Clientela interior sense fum, mentre els impertèrrits addictes a la nicotina poden alternar el cafetó amb el cigarret, fora.

La solució sembla definitiva, però, no, és temporal i estacional. El bon temps en serà el culpable. Qui no li agrada el solet d’una terrasseta per fer el vermut a l’empara del caliu primaveral o estiuenc? De qui serà l’espai privilegiat exterior, aleshores? Tindrà més drets adquirits, ¿el sofert fumador hivernal expulsat del recinte tancat o la majoria no fumadora? ¿Sorgirà una guerra d’espais, o s’abolirà el tabac per avorriment i marginació social? Tal vegada, ¿s’haurà d’inventar el tabac virtual, sense fum, si el cigarret vaporitzat o electrònic no satisfà per deixar l’addició definitivament? Distàncies exteriors i locals públics prohibits ja són motiu controvèrsia ara. Amb els conflictes que estan per arribar, la llei haurà de tornar al taller de reparació. ¿Caldrà anar més enllà i encerclar el camp de l’alcoholisme? Si és nociu per a la salut i té un cost econòmic a la sanitat pública, no falten arguments per posar unes fronteres –com la droga- amb una llei semiseca. Segurament que tampoc li interessa a l’Estat tal aprimament d’ingressos.
No puc entendre l’abast del drama de l’abstinència tabaquera perquè sóc un fumador fracassat de jove. Amb pipa, filtre o sense, amb tabac ros, de sabor menta o negre, tot va ser endebades. No saps fruir de l’aroma, em recriminaven els amics. Beneïda ignorància. Per això se’m fa difícil valorar l’esforç dels conversos, si ho fan per la salut pròpia i aliena, a qui agraeixo. La vida no té preu malgrat la renúncia de petits o grans plaers.
Ramon Mas Sanglas -21/1/2011

Nació, prou d’autonomia espanyola

El país i les seves autonomies, ¿han de començar el compte enrere? Prou cafè per a tots. Qui en vulgui, es compri la cafetera i pagui el seu cafè. Arriben les veus de les rectificacions després de 35 anys d’errors històrics. Estem cansats de fer rotllar artificialment una democràcia a cops de denúncia i contra lleis del Tribunal Constitucional. Prou autonomies deficitàries a costa de les més productives. Prou paradoxes: autonomia sense ser autònoms i utopies federalistes.
L’expresident Aznar amb el PP al front donen la raó als fundadors inicials de la Carta Magna espanyola. La inviabilitat de 17 Comunitats, la majoria sense cap fonament històric, lingüístic i cultural diferencials, és una de les causes greus de la trencadissa econòmica de l’Estat. La crisi ha fet vessar el got per adonar-nos-en. La insostenibilitat de tants diputats i alts càrrecs regionals, estructures parlamentàries uniprovincials caríssimes, conselleries duplicades arreu de la península amb serveis comuns de l’Estat central, obliguen fusionar i reestructurar l’aparell institucional de les Autonomies. El plantejament original ocult de quatre nacions (Espanya, País Basc, Galícia i Catalunya), recuperarà força i validesa? Les llengües multiseculars i la cultura annexa defineixen per si mateixes les fronteres naturals i els drets dels pobles a ser nació per homogeneïtat. La suma de voluntats democràtiques és irrenunciable. No podem ignorar que Catalunya, part dels Països Catalans –amb la Comunitat Valenciana i les Illes- ho té més complex, si cadascú vol conservar els seus trets característics independents més enllà dels lingüístics quasi comuns. Voler imposar les raons polítiques partidistes per damunt la història és transgredir greument la veracitat dels fets i les voluntats.
Harmonitzar i homogeneïtzar l’Estat autonòmic té dues connotacions peculiars. S’han d’agrupar les Comunitats homogènies per enfortir-se i estalviar serveis dobles estèrils. Tanmateix, les que són marcadament singulars s’han d’harmonitzar des de dintre –amb respecte i col•laboració envers l’exterior- administrants bé els seus recursos propis, si volen ser competitives i gaudir d’uns drets mil•lenaris. Vulguem o no, tota llengua marca tradició i territori. Si enfrontem els drets nacionalistes inherents a ser nació per acceptació majoritària a les ideologies polítiques ràncies heretades del passat –unitat nacional indivisible- , la desharmonització seguirà latent. La interculturalitat immigratòria no és obstacle al reconeixement de la cultura autòctona minoritària, que cal prioritzar amb la immersió lingüística escolar, per tal de garantir la cohesió social de tota la població nouvinguda. No hi ha nacionalismes bons i dolents. Sí, drets innegables de les persones per conviure en democràcia on han nascut o hi van lliurement amb l’afany integrador. Són els interessos de la cobdícia política els que desvirtuen les ments sanes. La desestabilització intencionada ens converteix en llops depredadors de l’espècie (Homo lupus homini est).
La revisió de la Constitució en profunditat –que mai té caràcter vitalici intocable- crida un nou model de l’Espanya del s. XXI. Suportable, just i lliure. Les reformes institucionals, laborals, fiscals, electorals, financeres, de les pensions... del país, seran inconsistents, si no es fonamenten sobre la base realista de la riquesa, la tolerància mútua i la llibertat per formar la nació a la que volen pertànyer. Mentre la cultura de la consulta –prohibitiva actualment- sigui un tabú, tindrem por de ser lliures i d’expressar-nos democràticament. Esperem que el rei Artur de la Generalitat sàpiga preparar un cafè cremós i aromàtic al gust del paladar de tots els catalans.
Ramon Mas Sanglas – 17/1/2011

Futur incert del benestar social

Estar bé, a més del gaudi de bona salut, és disposar del necessari per viure. Estar molt bé, tenir béns superflus. Un 30% de catalans no arriben a cap dels dos nivells. Amb la revisió del pacte de Toledo i els nous barems previstos en les futures pensions canviaran els costums de vida obligats per la crisi i els recursos familiars més minsos. Cobrar menys i més tard. El poder del diner marca la servitud humana. L’estalvi estatal és la pauta per no fer fallida i té prioritat sobre els mèrits d’una tercera edat resignat.
El tema estrella de la reforma és l’edat dels 67 anys i l’augment del període de cotització en detriment de la quantia final. El dèficit nacional imposa el camí més directe: crear nous jubilats més tard. Mentrestant segueixen contribuint a les arques públiques amb els seu rendiment de treball. De rebot, l’empresari més satisfet amb l’experiència dels veterans, salaris congelats o retallats i beneficis més garantits. El 40% dels joves sense feina sembla un mal menor. No gasten de l’erari públic mentre siguin una càrrega familiar. Quan començaran a treballar per cotitzar 40 anys? Esperem que la baixa natalitat, la reducció immigratòria i l’esvaïment de la crisi equilibrin les necessitats laborals del país.
Fins aquí el nucli oficial de la reforma genèrica. Queda el bloc dels marginats: els cotitzants durant molts anys i majors de 50-55 anys condemnats a l’atur crònic, el percentatge insuficient de la viduïtat, les pensions per sota el salari mínim interprofessional. Si la reforma apunta una pèrdua adquisitiva del 20-30%, el futur d’aquests pensionistes serà deplorable.
Manca un tercer filó per reformar: les jubilacions d’or dels expolítics i exalts càrrecs, si no passen pàgina dels seus privilegis per llei (Reglament de pensions parlamentàries, aprovat l’11 de juliol 2006). Amb set anys com a diputats o senadors tenen dret a la màxima jubilació pública. Més indignant encara tot el que sona a vitalici. Els agents socials negociadors –els sindicats- han silenciat aquest tracte de favor dels polítics. El ressò informatiu és quasi nul. S’amaguen alguns interessos de complicitat? Si som iguals davant la llei (art. 14 de la Constitució) no poden existir atribucions especials. L’art. 71 només reconeix la immunitat parlamentària i la inviolabilitat del polític en les seves funcions. No esmenta cap privilegi econòmic pel càrrec, ni règim especial de previsió social. On està la legitimitat moral d’un legislador que es blinda excepcions personals? L’exemplaritat és la millor pedagogia per coherència del servei al poble que proclamen al demanar el vot. No és justificant l’homologació amb els polítics europeus, mentre els ciutadans espanyols no tinguin el mateix parangó i drets socials comunitaris.
Una reforma incompleta serà una discriminació -per excés o per defecte- durant anys. Si la guardiola pública s’encongeix, que sigui per a tothom, sense intocables ni oblidats. Tot és qüestió d’anivellament i justícia. El mercat neoliberalista fa canviar la forma de viure i l’administració particular dels ingressos. La sostenibilitat d’una jubilació digna ens portarà a buscar fórmules noves i una guardiola privada, via empresa laboral o entitat bancària. De la necessitat d’estalviar n’haurem de fer un hàbit forçosament.
Ramon Mas Sanglas – 15/1/2011

http://blogs-lectores.lavanguardia.es/colaboraciones/?p=1771

La crisi demana nou sindicalisme

Les sorpreses reformistes del govern porten els sindicats a la confrontació permanent. Els seus afiliats, a la baixa, estan en progressiva indefensió. Quina és la vertadera funció sindical del segle XXI? És una força social prou representativa i amb poder negociador? Quin percentatge de treballadors donen credibilitat a la seva intermediació per pactar reformes laborals eficients?

Quan va néixer el moviment obrer contra el capitalisme ferotge del s.XVIII-XIX, al bell mig de la puixança industrial, els treballadors -massivament i com a classe assalariada- tenien consciència de les seves reivindicacions. Existia vocació obrera sindicalista, perquè els greuges comparatius eren de jutjat, quan aquests no existien. Les dialèctiques dels portaveus enfront els patrons sense escrúpols eren recolzades sense divisió d’opinions. És així, arreu d’Europa, com el proletariat va obrir-se camí amb sang i llàgrimes. Les conquestes horàries i els drets salarials pactats van forjar una societat menys esquinçada i heterogènia. Les classes socials paupèrrimes és van vestir amb més humanitat sense tractes de favor. Va ser la unitat del proletariat qui va imposar la justícia del mínim benestar.

Els darrers avatars de la història espanyola -la guerra civil i el llarg postfranquisme- , van soterrar molts avenços i anys de lluita. L’únic sindicat vertical reconegut durant més de quaranta anys va sotmetre la legislació laboral al règim polític. Afortunadament, la transició democràtica va obrir pas a la pluralitat ideològica treballadora postergada i la vida sindical va tornar lluir la vocació negociadora en tots els convenis sectorials. Avui, la seva credibilitat està qüestionada pel desencís obrer, el tancament d’empreses i la lacra de l’atur, fruit de la crisi i l’especulació, que govern i sindicats no van pal·liar i aturar a temps. Els delegats sindicals joves esquiven el càrrec, si poden. Els lideratges no poden reduir-se a la mera captació del vot electoral o al pagament de la quota d’afiliació. La desafecció creixent, ¿ha minat l’essència de la classe proletària i està cavant la tomba definitiva del futur sindicalisme?

La força unitària de la vaga ha decaigut. És aïllada, de compromís, inútil pels seus fruits i arriba tard, quan la llei està feta. La vaga, -el lladre del bocí de pa- , que nouvinguts i autòctons busquen en la taula de l’empresari compassiu. Per això perd adeptes. L’estómac no admet raons i és submís. El neoliberalisme –versió moderna del capitalisme- està destruint el benestar social universal. El frenesí per tenir més, quedarà novament pel ric. Les distàncies amb el pobre tornaran a ser ben definides, si el mot consens no entra en el mateix diccionari d’immediat.

Es demana una reforma liberal del dret de vaga. ¿Serà la porta oberta per perdre el sindicalisme de classe? El sindicat està quedant desautoritzat –descafeïnat- als ulls empresarials. S’ha vestit d’excessiva burocràcia per culpa del subvencionisme fàcil, com els partits polítics. S’imposa una restricció interna del personal sectorial i administratiu per salvar el pendent cap a l’abolicionisme. En moments delicats, la confiança del treballador es recupera només amb l’exemple. No són els jubilats actuals els clients directes del sindicat, sinó l’obrer en actiu i a l’atur. No vulgueu polititzar temes diferents i confondre l’usuari d’un i altre sistema: les pensions i els drets laborals, que repercutiran en el futur pensionista.

Ramon Mas Sanglas- 10/1/2011

Els polítics no acontenten tothom

La ciència política és l’art de saber governar bé. Els criteris d’actuació són múltiples i divergents com a ciència subjectiva i humana. També les virtuts democràtiques són difícils d’aplicar quan les mesures a prendre són impopulars i restrictives. Els ulls escodrinyadors del ciutadà no perdonen fàcilment les errades polítiques del passat, si les rectificacions del present no són les més avinents. Saber interpretar la voluntat de les urnes sense febleses sovint posa en joc els interessos de partit. Són tan imprescindibles?
Donem cent dies de gràcia per jutjar el nou govern català. Amb tres mesos no esperem miracles quan els recursos econòmics disponibles són quasi nuls. No ens enganyem. Esperem millores en el benestar social i personal més que proclames retòriques d’identitat. Doncs, assumim la realitat. Any nou i govern nou amb tarifes noves. De fet és el regal d’estrena de cada any i molt per sobre del cost de la vida. Enguany hi tenim l’afegitó de la cruesa d’una crisi en ple equador, que cap govern en la corda fluixa amaga sota l’ala. Ans el contrari, s’hi refermen –fins a cinc anys vista- per justificar les congelacions salarials, les reformes a la baixa i les apujades de preus per restablir les balances del dèficit públic estrepitós.
Respectem, d’entrada, la llibertat d’acció del líder català votat per majoria. ¿Per què tanta polseguera interna pel nomenament d’algun conseller qüestionat o pel discurs autonòmic de cap d’any, a nivell espanyol? El prejudicis són més propis d’una societat immadura. Si el poble ha demanat un estil i rumb polític diferents, hem de veure en positiu les innovacions puntuals que no calen gran debat parlamentari, com la supressió del codi ètic dels mossos, canvis en la velocitat variable del 80Km/h, regulació de la setmana blanca escolar poc consensuada. Si fem rebombori de tot procés canviant qüestionarem el vot democràtic. Si donem crèdit a les veus espanyolistes fora de to per reclamar uns drets històrics de nació, perilla el nostre poder a decidir. El silenci polític és el pitjor enemic quan cal parlar. El diàleg, malgrat amb aspresa i fricció, ha de ser transversal, trencant els motllos enquistats de submissió indeguda. Un partit nacionalista guanyador no ha de ser boicotejat dintre ni fora de casa. No són formes d’entesa les sentències desestabilitzadores del Tribunal Superior contra la llengua vehicular escolar consolidada i la garantia de cohesió social durant trenta anys. Quelcom li falla al nostre sistema institucional estatal i autonòmic que urgeix revisar sense embuts atàvics.
Al president de la Generalitat li ha arribat l’hora de les decisions valentes amb el seu equip. Li caldrà ser conspicu per encertar i ser decisiu. Si tinguéssim la cultura de la consulta com a norma d’ús, el govern disposaria del millor aliat en els moments difícils, el poble. No és així. La consulta vinculant és indici de rebel•lió i no signe de democràcia territorial. Suïssa, per exemple, cada cantó vota les seves qüestions comunes importants, a part de les eleccions federals periòdiques. És la praxis vivent de les majories. Nosaltres ho encomanem tot al polític, gens proper, que després ens carreguem. La saviesa del bon fer hauria de ser la collita i suma de la maduresa, la tolerància i la justícia compartides. Invitem i desitgem als nostres governants en aquest any d’incertesa econòmica que aprenguin a comptar, preguntar i escoltar als ciutadans a qui serveixen. Que es trobin les mans esteses de l’oferiment i la confiança de les urnes.
Ramon Mas Sanglas – 3/1/2011

http://www.elperiodico.cat/ca/cartas/lectors/20110119/temps-dificils-per-governar/12398.shtml