Onze dies de segrest en la UCI de Vic- Una víctima de les retallades sanitàries?

Una experiència hospitalària poc afortunada viscuda en pròpia carn, si no canvia la vida, invita la reflexió personal sobre l’àmbit sanitari vigent quan t’hi vincula per necessitat imperiosa.

Així em descric, in situ. Sóc, paradoxalment, un presoner voluntari de la UCI (Unitat de Cures Intensives) de l'Hospital Universitari de Vic (HUV), per un cúmul de circumstàncies adverses. Ocupo la cabina n. 7, la llotja central d'aquest gegantí creuer hospitalari i amb vistes espectaculars enfront l'escenari principal de la maquinària del vaixell.  Des del llit, certament sofisticat, observo moltes maniobres de la tripulació. No puc evitar, involuntàriament, veure i escoltar algunes angoixes i proeses que es comenten entre companys de navegació. Contrasta el trànsit en moments d'activitat frenètica per atendre el pacient abatut i les minses estones de relaxació. Els finestrals del meu habitacle de luxe, equipat amb tot l'instrumental actualitzat pels controls mèdics rutinaris i d'emergència, em converteixen en un espia  privilegiat a través de les persianes graduables. Escolto comentaris  simpàtics de sintonia  i d’abnegació. "Que necessites ajut?", "Vols que vingui?". Detecto més distensió en els canvis de torn, taules rodones de coordinació, avaluació i redistribució d'activitats esporàdiques. M’arriben algunes converses entre comandaments i subalterns respecte del passatge, normalment submís i agraït. Si algun viatger es mostra queixós és pels límits del dolor sense pietat, no per caprici. En quadres quasi agònics  i de consciència minvada  no té cabuda l'exigència banal.  Sabem que la nostra travessia comporta sotragades, punxades i mals tràngols pel propi bé. De què serveix queixar-se de l'inevitable i necessari? Numèricament, predomina el sexe femení en el sector laboral de neteja- molt acurada- i d'infermeria. Tal vegada hi ha més paritat de gènere en la guàrdia de metges. Sense incórrer en la frivolitat de la comparativa qualitativa -odiosa per injusta-, les infermeres s'emporten la palma en el detallisme, l'eficiència escrupolosa i la sensibilitat, sense restar mèrits professionals als nois, més joves en la seva majoria, al costat de les expertes i veteranes sanitàries. L’instint maternal els dóna un plus d'idoneïtat per exercir la professió? És més que una simple dedicació laboral; és l'estigma vocacional que sovint vinculem al món de l'educació i la medicina com a condicionant. Tots plegats, un equip de bandera. Per això, una UCI vista des de fora, com un lloc de fase terminal, a vegades, és tot el contrari vista des de dintre: el retorn a l'esperança per reviure més enfortits gràcies als mitjans mèdics i a la generositat del cuidadors.

Descrit el panorama físic i humà  us preguntareu, què hi feies tu, aquí? Un intrús de vacances o un malalt imaginari camuflat? Cap dels dos supòsits. Era, malauradament, un malalt real en fase d'espera –ara suposadament alliberat- per rebre la implantació d'un desfibril·lador automàtic (DAI) en l'hospital Clínic de Barcelona, després de l'intent desaconsellat d'una ablació ventricular. Des del 25 de novembre, que l'atzar, la fatalitat o la sort d'una prova d'esforç fallida va detectar-me una arítmia maligna, he viscut el viacrucis de vaivens i 22 dies d'ingrés hospitalari. Em veig com a una víctima més de les incongruències sanitàries de la crisi per manca de lloc, pressupost i personal necessaris del sistema públic de la salut. Després de romandre a l'HUV una setmana a planta, vaig a casa fins la confirmació de la data i hora per les proves al Clínic i la primera intervenció. La UCI de Vic va ser la segona sala d'espera de cinc estrelles, excepte en gastronomia. La gravetat d’unes possibles arítmies ventriculars -causa de mort sobtada- m'obliga restar connectat al monitor central de la Unitat, que no disposen les plantes estàndard, ni del personal suficient pels controls sistemàtics. Com es tradueix en la pràctica? Costoses despeses evitables (?) La solució, al meu entendre, passaria per incrementar els recursos del Clínic que té un conveni assistencial amb el Consorci Hospitalari de Vic, entre d'altres, a més de la coordinació realista entre l'hospital origen i l'hospital destí. El cost final del meu pas per la UCI supera ben probablement el preu de la intervenció quirúrgica feta sense demores. Dol tot malbaratament sanitari per unes planificacions erràtiques o insuficients. Fa sentir malament al pacient més positiu que coneix el seu estatus físic malaltís, esperançat en una via més expeditiva, sense trepitjar cap UCI. La dependència d'una solució mèdica a un problema polític, en el fons, és una ofensa al contribuent de tota una vida laboral i al propi afectat per les restriccions personals i familiars inherents que se'n deriven. Demano disculpes, no obstant, als responsables de la coordinació burocràtica per no haver sabut entomar amb més resignació al llarg del procés de gairebé un mes els repetits canvis de dia fins la consecució final.

Malgrat els múltiples entrebancs, vull expressar el meu sincer agraïment a tot l'equip humà d'infermeria de la UCI, molt especialment, i al departament de cardiologia de l'HUV, en particular, per les gestions fetes en tots els nivells i esferes per sortir d'aquest impàs personal.

Molt cordialment,

Ramon Mas Sanglas

Vic, 25/12/2015

POST DATA – El relat viscut fins la data ha tingut nous episodis inesperats i desagradables. Un tercer ingrés de cinc dies al Clínic, després de passar per la via urgent de Vic, a causa d’una hemorràgia postoperatòria de gran consideració. L’excés d’heparina, quatre vegades més de la necessària en un preoperatori, al llarg dels 11 dies de la maleïda espera sembla ser el desencadenant de l’hematoma, la descoagulació exagerada. Afortunadament, els cirurgians del Clínic no van practicar un drenatge aconsellat, que podria haver provocat una infecció del DAI i la conseqüent extracció urgent. Errare humanum est? La bona voluntat mereix ser reconeguda sempre, però, els desencerts, avaluats i revisats per evitar mals majors irreparables.
Després d'aquestes vicissituds, sempre em quedaran dues incògnites pendents de resposta: ¿era realment necessària tal operació i em compensaran les limitacions permanents a què em sotmet el regulador i guardià del meu cor? 
 Espero obrir l’Any 2016 –a casa-  amb noves vibracions que desitjo a tot l’equip mèdic i sanitari de l’HUV i del Clínic amb més recursos de tota mena per agilitzar les llistes i necessitats de tots els pacients.

Vic, 31/12/2015

Polítics de fira i polítics vocacionals

Estem immersos en plena campanya electoral d´informació o manipulació? De rivalittas partidistes o de servei al ciutadà? Si Espanya no obre una porta a Catalunya, el 20-D podrà revalidar l'indpendentisme del 27-S.

Per què difereixen tant uns polítics propers en campanya electoral dels polítics de l’oposició i més encara del polític governant? Per què no apliquen el que expliquen cada quatre anys? La promesa buida és la vestimenta teatral de fireta per vendre productes rebaixats de dubtosa qualitat  per aconseguir el podi de l’escó. Malauradament, tenen raó els indecisos i abstencionistes que no creuen en una “Black campanya” per la seva irrealitat. Vivim quinze dies de postració política, de tortura televisiva competitiva i de xerrameca monòtona sense tres condicions bàsiques: un calendari i terminis d’execució de cada proposta, avaluació periòdica del programa i compromís de dimissió immediata per incompliment. Cap treballador signa un contracte de quatre anys. Amb qui passa comptes el polític per cobrar cada mes? El poble és el seu amo. La proliferació de nous partits pot induir creure en una renaixença política vocacional per alliçonar als vells governants i fer net dels sacs foradats de corrupció. Fins ara no hem vist el retorn de cap “sobre” ni restitució fraudulenta. Només paraules de transparència. Per la lentitud judicial? Quan interessa és rapidíssima. Cada partit ha buscat el filó més  sucós per seduir  votants novells. Cada paradeta firal exhibeix la millor mercaderia: reforma constitucional i federalisme desconegut(PSOE), garantia de recuperació econòmica ràpida (PP), regeneració política amb l’abolició del bipartidisme (C’s), llibertat de decisió dintre la unitat (Podemos). Els quatre gegants de les enquestes tenen en comú la reducció de l’IRPF i de l’IVA , menys atur a dojo, salari mínim mileurista, nova fiscalitat  autonòmica i l’oposició fèrria a la ruptura de Catalunya. Només Podemos obre una porta referendària. D’on sortiran les misses per cobrir les reformes socials a l’alça?

L’elector està confús i enganyat. Què i a quin partit pot votar si després pactaran els seus interessos a esquenes del poble? No han signat, prèviament, que governarà la formació més votada ni les aliances mútues previsibles. S’imposaran els vençuts com en moltes alcaldies? Moltes paradoxes de campanya seran un frau descarat. Per què Ciutadans perjura que no recolzarà el PP –la seva marca blanca- a menys que guanyi les eleccions?  Rivera no vol ser garant d’estabilitat al costat de Rajoy. Que el PSOE mai governarà amb coalició dels populars i viceversa. Ni C’s amb els socialistes. Conclusió, els potencials guanyadors, el PP, quedarà més sol que la una i sense cap majoria? Ningú s'ho creu. Aleshores, la  campanya haurà estat un pregó de falsedats i bufonades. Com pot castigar l’electorat les aberracions després de les urnes? Fins la pròxima legislatura. El rang democràtic del poble no és el mateix del polític. Només el bon professional amb vocació de servei renunciaria d’immediat abans de manipular i humiliar un país.

El 20-D serà un baròmetre perfecte per mesurar novament l’independentisme català. Si la suma de vots unionistes (PPC, PSC i C’s) de Catalunya no superés el 50%  es revalidarà la  victòria sobiranista del 27-S. Seria l’impuls final per a l’entesa  de Junts pel Sí  i  la CUP per engegar el procés constituent legalment. Els polítics espanyols hauran perdut una oportunitat d’or amagats sota la Constitució. Per què volen reformar-la? Per obsoleta  o per actualitzar els lligams de la transició contra la secessió? Catalunya no caurà en el parany dels magistrat Cobos invitant els catalans a fer propostes constitucionals sota l’arbitratge dels espanyols. David contra Goliat, 7 milions de votants contra 40 milions. No, gràcies. Té raó el president del Congrés que “sense Catalunya Espanya seria diferent”. I a la inversa? S’ha preguntat per què el 47,8% de catalans vol marxar? Per viure millor i sense dependències colonials. Algun basc o navarrès s’ha sentit mai orfe, més pobre i desemparat pel concert econòmic? Catalunya també és major d’edat per emancipar-se, si vol. Només cal un referèndum per saber-ho i confirmar  que la Constitució espanyola és viva i adaptada a la democràcia europea del segle XXI.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 7/12/2015

Els extrems es toquen, el PP i la CUP

El cansanci polític dels catalans té uns límits. Els desertors de l'independentisme estan creixent per la paràlisi d'entesa entre CUP i Junts pel Sí. Fins quan?

El procés sobiranista està en fase regressiva, d’agonia i de mort sobtada si els 10 cupaires “imprescindibles” –abús de la força majoritària- continuen amb la mateixa tàctica de la dreta espanyola. Dos extrem oposats que es toquen amb totes les conseqüències democràtiques nefastes per girar l’esquena a les urnes del 27S. Hi ha algun complot secret entre ells per enderrocar Artur Mas? A què va un vet tan endimoniat contra un cabdill que ha arriscat el seu càrrec per satisfer els anhels secessionistes amb 62 escons? Tot està encallat perquè la CUP està collada a la taula del “No” al presidenciable de Junts pel Sí. No és una simple revenja de partidisme, és una ofensa i falta greu de respecte al poble votant. Una injúria a les tres diades 11-S d’un país mobilitzat clamant l’Estat Català que ells diuen urgeix formar i que menyspreen –al mateix temps- amb el radicalisme unipersonal i altres propostes utòpiques, però, tolerables. La comprensió demostrada de CDC i ERC la paguen fent la rosca a l’unionisme espanyol que paradoxalment combaten. El seu ego sap el què vol, però estan encegats envers un futur negociador, pacífic i plural. Barregen conceptes i fets polítics negatius del passat amb les aspiracions d’una ciutadania renaixent i lluitadora. Inicialment, les traves d’entesa eren d´àmbit social. Complagudes les exigències,  ara demanen un govern amb una presidència coral o rotatòria, sense la figura d’Artur Mas –que desterren a la representació internacional-, per ser hereu d’una dinastia corrupte i branca d’un arbre caigut. La república catalana no és cap patrimoni de l’esquerra sinó del poble, filla de les urnes. Prou d´humiliacions i escanis. A canvi de què? Quin grau de credibilitat es mereix la CUP sense cap compromís ferm per assolir la direcció i responsabilitat en el nou govern? Seran fidels a les propostes parlamentàries durant el període constituent fins la consecució de la República? Si com a normativa de partit cap diputat pot repetir legislatura, la garantia continuista d’implicació personal serà escassa i dubtosa, possiblement.

Senyors de la CUP, el temps s’esgota per a tots, però sou vosaltres qui us heu de posar les piles de la condescendència democràtica i abandonar les estratègies capritxoses, radicals i somniadores de l’anticapitalisme. La recepta de les vostres utopies no les trobareu en el govern central post 20-D. Potser sí, els vostres adversaris, ben lluny de l’independentisme, per culpa d’uns requeriments desmesurats i fora de to. No voleu segones eleccions? Mas o març. Seran irremeiables, per bé o per mal de Catalunya, cansada de tantes impertinències. Espanya i el món ja ha rigut prou a costa de la feblesa democràtica d’uns polítics que volen un nou país transversal, però, exclusivament a la seva mida.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 2/12/2015