El POUM de Sta. Eugènia de Berga preocupa els seus habitants

Agrairia molt la publicació dels suggeriments del present escrit com a resum personal de l'exposició municipal sobre el POUM de Sta. Eugènia de Berga fa quinze dies. La divulgació pot animar als ciutadans fer noves aportacions molt valuoses i d'interès col·lectiu.

El passat 14 d’abril del 2016 l’alcaldessa i l’equip tècnic municipal amb l’arquitecte Ferran Navarro van presentar als santaeugeniencs el futur Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM). La notable concurrència en la Sala de Plens va evidenciar que la moguda territorial inquieta a molts ciutadans per les novetats remarcades, les afectacions personals i les derivades millorables. Ho vull sintetitzar en tres apartats: la repercussió interurbana, els accessos al municipi, la regulació industrial i rural.

Acostumats a viure i veure el poble dividit per la carretera d’Arbúcies (B-520), serà de  gran complaença l’enllaç urbà harmonitzat en una sola peça gràcies a una Rambla o passeig central pels vianants i la interconnexió transversal de carrers de les dues bandes del poble amb simples rotondes i sense semàfors.  Aquest tram de la B-520 deixarà de ser l’eix central de comunicació entre Vic i Taradell. La supressió d’aquesta barrera est-oest permetrà facilitar la interacció dels serveis municipals públics: sanitat, escola, teatre i casal dels avis amb la zona esportiva i d’oci. Amb la recomposició viària poden beneficiar-se els equipaments i activitats del nucli urbà –el mercat setmanal, per exemple- sense destorbar la circulació rodada habitual buscant nous emplaçaments espaiosos i de proximitat. El primer que se’ns acut com a substitut comercial de la plaça Major és el lloguer o compra de l’antic camp de futbol, cèntric i desaprofitat, com a àrea d’aparcament, activitats festives i d’estacionament, alliberant espais al voltant de l’església. Amb bon criteri el Pla preveu dues rotondes en les entrades nord i sud de la població, punts negres i de conflicte.

En el torn de paraula, més d’una intervenció va oposar-se al projecte d’una doble carretera de circumval·lació (a l’est i l’oest del municipi). Per què engabiar Sta. Eugènia de Berga entre dues rondes d’anada i tornada a Taradell? No cal trinxar i expropiar tantes propietats privades amb costos innecessaris. Semblaria suficient connectar per la zona del Gener cap al Puigsacost fins l’entrada de Taradell, amb carrils de doble direcció i de bici. Igualment de supèrflua va semblar l’eixamplament de la carretera del Mas Bulló com a drecera a la C-17. Per imposició territorial de la Generalitat queda sentenciada la unió de la C-17 (entrada Sud de Vic) amb l’Eix Tranversal (C-25) a l’altura de Cal Isern, en benefici específic del transit provinent de Barcelona en direcció a Girona. El municipi no s’ha de convertir  en un terreny de pas pels de fora en perjudici del poble i els particulars.

Amb especial duresa es va criticar el pla industrial previst. Concretament, l’ampliació del sector de l’escorxador Le Porc Gourmet (antiga Explasa). Els problemes de pudors i cridòria del bestiar per als veïns es veuran incrementats si prolifera l’expansió de l’empresa o no canvien els mecanismes de gestió. Caldrà limitar aquesta àrea d’emplaçament industrial i buscar un nou sòl per a activitats econòmiques del sector terciari i un segon polígon? La indústria és una font municipal d’ingressos que cal potenciar de manera justa i intel·ligent, pensant també en la mà d’obra d’autòctons i nouvinguts que cal cuidar laboralment. Paradoxalment, aquesta zona s’interfereix amb l’anella verda que es pretén protegir pel valor paisatgístic, torrents i  camins rurals. Una sostenibilitat correcta exigeix compartir la convivència humana i els interessos econòmics.

En definitiva, és urgent desplaçar la carretera del centre urbà per seguretat i agilitzar la comunicació viària interna dels equipaments i carrers. Afortunadament es disposa de molt sòl edificable (per a 900 llars) quan només en faran falta unes 120 fins l’any 2025.  Esperem veure l’aprovació del POUM definitiu amb l’aportació popular i la salvaguarda dels interessos públics i privats, malgrat l’execució vagi per llarg. La informació a través de www.santaeugeniadeberga.cat pot ser útil per fer les aportacions pertinents a l’Ajuntament.

Ramon Mas Sanglas  - Sta. Eugènia de Berga, 26/4/2016

 

L’autodeterminació catalana, la clau de la Moncloa

A no ser d'un miracle d'última hora, les urnes ens cridaran el 26-J amb tots els contratemps polítics acumulats de mig any. El principal: el referèndum de l'autoderminació dels catalans als ulls d'Espanya.

Prou de paraules i eufemismes d’unitat entre partit atomitzats, sordeses i laberints reials per salvar aparences. La solució del litigi espanyol i Catalunya és la raó principal del desgovern nacional -més que la reforma constitucional- i causa de les segones eleccions. Si Podemos no s’entestés en el referèndum català, un tema estrella dels seus resultats, Iglesias estaria assegut a la Moncloa de vicepresident al costat de Sánchez. Celebro la tossudesa i fidelitat democràtica d’aquesta insubmissió podemita abans que sucumbir amb traïdoria al poder fàcil. El culpable del bloqueig és qui posa línies roges a la democràcia i a la llibertat. Els polítics no són amos del país, només uns servidors intermediaris. Les fronteres les imposen les urnes per voluntat popular de les majories, sempre directes en casos importants, com seria un referèndum exigit per un 80% dels catalans. La independència de Catalunya, si arriba, ha de passar pel sedàs oficial d’una consulta, no pel sobiranisme espanyolista restrictiu i uniformista. Les formacions secessionistes no poden tirar pel dret sense sotmetre’s al beneplàcit del dret universal a decidir, a favor o en contra. La democràcia actualitzada és l’única arma legítima i jurídica.  La victòria d’una segregació  naixerà de plantar cara per negociar, posteriorment, als ulls transparents del món. Prou de finestrons i portes estretes, de mausoleus sagrats i d’igualtats simètriques sota un bipartidisme nacional pactat en despatxos, de dretes o d’esquerres. El terror d’una imaginable Espanya sense Catalunya barra tot intent democràtic de ser preguntats. L´herència de la dictadura subliminal del 78 ha calat tan fort durant la transició que ha esdevingut l’essència política de l’ADN hispànic. Un tren espanyol sense la locomotora catalana? Inconcebible per a un imperi colonialista. Espanya sense un 22% del PIB, el 16% de la població i el 25% de les exportacions nacionals que aporta Catalunya, creuen que no suportaria el retrocés. El dèficit europeu i la dependència autonòmica de la solidaritat caurien en un caos econòmic. Aquí rau tot l’entrellat i desentesa entre Podemos i el duo PSOE-C’s, donant per feta la ruptura Catalunya-Espanya si s’autoritzés la consulta. Els morats i les seves confluències territorials perseveraran en no deixar eclipsar del seu programa la via ortodoxa del referèndum en les probables eleccions 26-J? Les coalicions independentistes no poden sortir d’aquesta òrbita i desconnectar d’un objectiu comú. Juntes o separades han de fer costat als pregoners referendaris. Molts detractors de la secessió canviaran de parer si hi veuen la mà de la democràcia i no el caprici d’uns caparruts catalanistes de la DUI, justificable tan sols en cas de dictadura o destrucció de les majories. El dret real de la desobediència s’ha d’exercir in extremis per  transgressió dels drets adquirits.

La segona edició electoral fotocopiarà els resultats 20-D si persisteixen els recels mutus i l’enfrontament a una reforma autonòmica de profunditat. El poble, tip de sainets polítics, rifes de cadires, corrupció a dojo i tripijocs democràtics, no sabrà si optar pel continuisme estàtic o el passotisme de les urnes. Les 11 autonomies receptores de solidaritat aliena, estan disposades a regularitzar a la baixa la mamella de 38 anys? Només una sacsejada de canvis radicals en positiu pot despertar noves vibracions electorals. Autonomisme per federalisme sense dependències o independentisme sense miraments. Apedaçar el sistema de finançament vigent amb nous vasos comunicants seria una permuta de més agonia autonòmica. Sense una campanya electoral revolucionària i estimulant –encara que més curta- Espanya continuarà en el buit governamental per la impossibilitat aritmètica, la rancúnia entre el partidisme en estat de xoc i el descrèdit polític per les corrupteles. Si els polítics no troben la clau de la governabilitat de quatre anys o amb relleus bianuals caldrà l’auxili de la tecnocràcia per imperatiu major.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 19/4/2016

 

La Catalunya que volen els catalans

Els tràmits cap a la desconnexió d'Espanya són qüestionats entre la CUP i Junts pel Sí. Obliden que l'última paraula és del poble i no dels polítics? Prou de trencadisses.

“La independència és desobediència”. Un principi revolucionari, erràtic i bel·ligerant de la CUP impropi d’una societat civilitzada. El camí de la independència és la democràcia mitjançant les urnes, mai el radicalisme, més impensable encara en minoria parlamentària. Catalunya només podrà desconnectar pacíficament d’Espanya passant per un referèndum a l’escocesa o la quebequesa, no amb incitacions provocatives a l’estil espanyolista de l’amenaça. A què respon l’avís de Salellas, “passaran coses”, si la cambra catalana no vota la moció de desobediència al Tribunal Constitucional  del 9-N i Junts pel Sí no es doblega a les exigències de la CUP? Sona a boicot,  trencar la corda del consens –eleccions anticipades- o a violències superades del passat? El pas al costat d’Artur Mas pactat amb els cupaires no incloïa cap xantatge per fer una transició al sobiranisme català a la mida de 10 diputats. La bona fe de Junts pel Sí  -malgrat els diferents ADN dels 62 socis- poques hores abans de convocar noves eleccions per falta de president, acabarà en foc d’encenalls? La paraula del polític és pura conveniència i oportunisme quan interessa? No és el prototip de governant que desitja i necessita el consorci català per constituir una república sòlida, si la majoria ho decidís. Catalunya no voldrà sortir mai d’Espanya per la porta del darrera o el cap cot per seguir dins d’Europa.  El país i Catalunya passen moments de interdependència política. Es necessiten i es fan nosa alhora, malauradament. La història té límits i passa factura amb les decisions  d’uns votants convençuts, siguin catalans de soca-rel, nouvinguts del segle passat o immigrants de poc. Catalunya no exclou ningú que estimi i respecti aquesta terra, la seva llengua i la cultura d’on viu, treballa i cria els seus fills i néts. Existeix en aquest moment la base suficient per posar a prova el consens sobre la independència? La bombolla secessionista està en hores baixes per la resistència popular a la desobediència unilateral i per les fissures internes entre socis del mateix govern. El procés democràtic s’enfortirà si es deixa fer i ser al poble sota la forma d’Estat independent, territori confederat o regió amb plenituds competencials. Sense votar no sabrem mai la voluntat majoritària sobre el futur. L’enrocament de l’Espanya del desgovern que no aconsegueix sintonitzar-se en el propi àmbit espanyol i impedeix la concòrdia en forma de referèndum, alimentarà més el conflicte. La guitza permanent portant al TC cada pas del full de ruta i la confrontació interna entre els procediments de la transició està amenaçant de ruïna l’edifici independentista forjat als darrers quatre anys. La desconnexió de les estructures i de les institucions espanyoles no és cap automatisme. És un procés de negociació meticulós i llarg. Els canvis que Espanya pugui oferir amb una hipotètica reforma constitucional i un nou model de finançament nacional s’hauran de sotmetre a la votació ciutadana. Serà l´hora de fer cara o creu a seguir integrats en el marc hispànic o de marcar les fronteres del nou Estat Català, no per desobediència sinó per decisió vinculant i acordada.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 5/4/2016