Aspirants espanyols a Europa

Malauradament les prediccions s’han complert. L’abstencionisme, més marcat a Catalunya, ha estat el guanyador. Per enèsima vegada tots els candidats parlen de reflexionar sobre les causes del desinterès popular, però, les intencions no aporten solucions. No volen reconèixer que el problema són ells mateixos com a persones, les seves actituds i els enfrontaments entre partits ansiosos de govern, que han degenerat el sistema polític. El votant fastiguejat de tanta promesa, mentida i incompliment ha perdut la il•lusió política participativa.
El dia 7 de juny vaig quedar sorprès al trobar-me 35 candidatures en la mesa electoral que amb una mitjana de 50 noms per llista s’eleva al total de 1.500 candidats, que aspiraven a ocupar les 50 places disponibles d’Espanya. Què sortegen?, em vaig qüestionar irònicament. Cal tanta parafernàlia en plena crisi? Com a català he rebut només pèssima informació genèrica i crítiques mútues fora de to dels partits autonòmics i dos de nacionals, ocasionalment. Les eleccions són oposicions al poder de la nació? O són persones predisposades a servir al poble que els paga un sou amb els seus impostos per la feina feta? El votant acredita la vàlua del candidat individual o la força social del partit polític segons el seu color?
Crec que el nostre sistema electoral ja és caduc, sense unes primàries prèvies. Calen llistes obertes que donin pas a experts, tècnics, professionals del tot neutrals, sense cap afiliació partidista per dirigir els interessos públics i comuns de l’ estat. Últimament han aparegut nombrosos casos greus de corrupció política a nivell europeu. Espanya no n’és cap excepció i en més d’un partit. Que no estranyi per lògica l’alta abstenció i els passotisme. El polític autèntic de soca-rel (“politikós”) era el ciutadà grec capacitat que dirigia la nació en benefici de la societat, no del partit, que no existia. Era un servidor (sense afany de lucre) i no un lluitador entre contrincants o rivals. D’aquí ve la descomposició política del sistema actual. S’han de tornar a les formes genuïnes per recuperar la puresa política, buscant persones sàvies, qualificades i sense avidesa de poder, com jutges imparcials especialistes en les diverses àrees i sectors administratius, productius i socials. En el cas d’Europa, amb una vintena per nació seria més que suficient. No cal arribar a la xifra esperpèntica de 735 escons. El destí “vocacional” del bon governant és el servei aliè, no el seu profit i enriquiment personals.

Ramon Mas Sanglas
Sta. Eugènia de Berga
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090609/53720289642.html

“Poderoso caballero, don dinero”

Amics comentaristes teniu tota la raó del món. S'ha acabat el bròquil amb la LEC i la crisi. A “currar”, que els mestres tenim fama de ganduls. Què és això de 18 horetes de classe o menys? Tots 24 lectives. Totes 30 o més en el centre, res a casa (i a fitxar, si cal). Sindicats i polítics s'han casat amb les grans patronals, AMPES, Associacions,... La UGT, subvencionada pel PSOE=PSC ha de callar si vol mamar (ha fet el sord moltes vegades). USOC, com sempre, ha fet el llit a CiU, patronal pura. ERC per no perdre la poltrona del govern s'ha de baixar els pantalons davant els dos anteriors. Ja té la mala experiència de l'Estatut, i vés a saber el percal econòmic intern que té, dividida en 3 o 4 trossos. Només ICV ha estat més agosarat al costat de CCOO per cantar les quaranta en alguns temes de la LEC. Tot plegat, que les arques del govern s'han de mantenir el més plenes possible (carregades de dèficits) a costa de la butxaca dels papis de la concertada i la mà d'obra generosa dels professors amb plantilles més reduïdes. Res de retallar hores, augmentar-les. Homologació, sí, però, a l'alça. Serà el pa nostre de cada dia amb la LEC que paulatinament s'anirà aplicant amb el nou cos de docents catalans, nous convenis dretans en la concertada i privada,...Pública de nom, però homogeneïtzada amb la concertada. S'invertiran els termes i les aspiracions dels treballadors. NO compte l'opinió dels mestres ni les necessitats pedagògiques dels alumnes. Ni controls externs a Primària ni al final de l'ESO. Contents amb sabates noves, però, que treballi el veí d'Europa, perquè aquí ja es passa de curs sense cap mena d'esforç i es regalen les notes. No es pot repetir curs per falta de places (que són cares). A Pisa i Bofill ja no els deixaran obrir més la boca. La disfressa de la LEC ja taparà els pecats.
Mentrestant les patronals continuaran fent el seu agost a costa d'educació del país. L'escola que cobra, vesteix, i té més prestigi. Visca la mort del Pacte Nacional per l'Educació. Final de la pel•lícula.
En resum, tenim el que ens mereixem per no lluitar TOTS PLEGATS. La unió fa la força. Com que passem d'afiliació, dels sindicats de veritat, ells passen de nosaltres. La força no està en el sindicat, està en TOTS els treballadors. Ens acontentem amb el que tenim? A callar, doncs, i a treballar. Qui paga mana i les portes estan sempre obertes.

Ramon Mas - Fòrum Osona
6/3/2009
http://www.osona.com/noticia/14302/mestres/escola/concertada/reclamen/canvis/nova/llei/educacio

Contractes programa en la LEC

Fa anys que Educació està en crisi per manca de finançament i desigualtat de drets. Els més desprotegits la pateixen més intensament. Ensenyament no és cap excepció. L’escola concertada deficitària en recursos i una plantilla més reduïda demana el mateix tracte i condicions laborals que la pública del seu entorn. Tots els clients, molts nouvinguts al país, viatgen en la mateixa classe turística; per què s’han de fer diferències dintre el mateix vagó? No és el cas dels centres elitistes que gaudeixen d’un bitllet de primera o especial.
No existeix la mínima pretensió d’usurpar cap dret als funcionaris per part de la concertada, ni places de treball o fer una competència deslleial. Simplement, es demana l’equiparació laboral horària entre els docents perquè el seu treball i l’alumnat són idèntics, com ho és la seva titulació acadèmica, tot i reconeixent el grau de funcionariat apart.
La LEC (Llei d’Educació de Catalunya) no contempla aquestes penúries i discordances reals dintre la privada. Posa en el mateix sac els drets i deures de tots els centres concertats independentment de la classe social, ràtios, orígens i recursos familiars. Segur que ha estat un error del PSC, CiU i ERC que els ha passat per alt l’homologació sol•licitada amb la qual sempre hi han estat d’acord.
Fa quatre anys que el Departament va tenir l’originalitat de crear el Contracte programa o ajudes per a les escoles amb un alt índex d’immigrants, més mancades de mitjans, per afavorir la cohesió social. Ha estat una mesura molt insuficient per sufragar parcialment la sisena hora i rebaixar la quota mensual. La comarca Osona va ser pionera i actualment són 27 els centres adherits arran de Catalunya. Aquesta aportació econòmica ha anat a menys sense cap millora del professorat en la reducció horària lectiva.
La futura llei esmenta el contracte programa com una situació transitòria més que com un status quo habitual. Té en consideració aquests centres en cas de nous concerts si tenen més alumnat i en condicions econòmiques desfavorides (art.205,4.a), que podran rebre recursos addicionals en funció de les característiques socioeconòmiques de la zona, tipologia familiar...(art.48,5). Apareix una relativa especificitat en l’art.205,8 i 9 quan parla de la “quantia dels mòduls que repercutirà al personal no docent, i si s’escau, hi haurà una dotació addicional per al personal docent”. Mai proposa l’equiparació de les plantilles dels centres privats amb subscripció del contracte programa amb l’escola pública.
Aquest col•lectiu de professors i famílies afectades exigeix un compromís parlamentari més contundent en la llei tal com proposa el grup ICV en l’esmena 1729: “En els centres privats concertats que estableixen un contracte programa amb l’administració educativa es realitzaran l’homologació immediata de plantilles, jornada i horari lectiu dels docents d’aquests centres en relació als de l’ensenyament públic".
La vaguetat legislativa en matèria d’inversió sembla una excusa per reduir despeses. Els estats europeus que assumeixen els costos de l’ensenyament públic amb ideologia laica o religiosa indistintament, fins gairebé un 8% del PIB, estan molt per sobre del 4,9% d’Espanya. Aquesta insuficiència dóna ales a l’ensenyament en règim de concert per camuflar el seu afany lucratiu aprofitant l’estalvi o precarietat inversora de l’erari públic.
És indispensable que aquest pedaç econòmic del contracte programa de la concertada, que avalava el Pacte Nacional per a l’Educació explícitament, sigui reconegut amb consistència i per justícia en la LEC i no com a tracte de favor, aplicant d’immediat les condicions de la pública en les zones més precàries de Catalunya, mentre la inversió del PIB català no cobreixi íntegrament les despeses educatives del país en la concertada.
Una llei històrica que neix amb el calfred del “vull i no puc” dels estaments econòmics, socials i polítics importants, està sentenciada de per vida. La mala experiència pedagògica i administrativa dels sistemes educatius anteriors fracassats, ens ha d’alliçonar per no caure en el mateix parany novament, ara que hi som a temps.

Ramon Mas Sanglas
Docent

3/6/2009

ERC, partit català d’esquerra?

Una resposta la trobem en l’opció que ha pres aquest partit del tripartit davant la LEC (Llei d’Educació de Catalunya) en el tràmit final d’aprovació. Decepció total de molts docents. ERC s'ha venut políticament per continuar en el govern renunciant als principis bàsics d'un partit declarat republicà i esquerrà, de paraula. S’ha carregat la pedra angular i els pilars del PNE (Pacte Nacional de l’Educació) que eren la unificació de tots els centres catalans que cobren de fons públics en una xarxa única, la igualtat de drets i deures dels treballadors, el repartiment equitatiu dels nouvinguts entre tots els centres i la gratuïtat total per part de les famílies. Algunes de les100 raons d’ERC sobre la bona LEC són força injustificables. Què és això que "no es pot imposar l'obligació de fer aportacions a fundacions o associacions" (art.50.2)? No s'obliga, però, es deixa barra lliure al negoci educatiu en els grans centres elitistes subvencionats. Els que no puguin beneficiar-se d’aquests ingressos, ja tindran la caritat del contracte programa (art.48.5) sense incloure-hi l’equiparació del professorat. Mentre la crisi ho justifiqui les arques autonòmiques es veuran alleugerades a costa dels pares i la reducció de plantilles. Hi ha un marge de tres anys. Els arts.50 sobre les garanties de gratuïtat, el 201.1 que ofereix finançament addicional per assolir l’equitat i la qualitat als centres que apliquin la gratuïtat total, i el 205.11 que permet rebre quanties per activitats complementàries, donen continuïtat a l’obscurantisme en les quotes mensuals tan polèmiques. És incomprensible el recolzament a una llei tan laxa i oberta a interpretacions interessades i arbitràries. Què se n’ha fet de la coeducació republicana? L’art.43,1,d) diu que “l’escolarització mixta ha d’ésser preferent” per rebre el concert, però, no prohibeix taxativament la separació de sexes i rebre fons públics alhora quan es renovin. Tot és permissiu, sota criteris dretans de CiU dels quals combrega el PSC, l’impulsor legislatiu. ERC claudica de la seva ideologia i s’hi afegeix per amiguisme i consens. Li ha faltat coratge per desmarcar-se del PSC com ha fet ICV per crear una normativa laica i europea de qualitat. S’ha fet còmplice del blindatge d’unes fronteres entre rics i pobres enlloc d'eliminar-les, com proposava el PNE del 2006. S’intueixen més conflictes entre la pública i la concertada. Als jutjats, comissions paritàries i negociacions laborals se’ls girarà nova feina ben aviat per polititzar l’educació i no escoltar als docents i l'opinió ciutadana. Un servei educatiu de Catalunya unificat no exclou la convivència i agermanament de centres privats d’ideari cristià i religiós amb l’escola laïcista, mentre tots compleixin amb les normes d'igualtat econòmica, horària, ràtios d'alumnat, plantilles i gratuïtat. Aquesta és la grandesa de la democràcia. Per què ERC ha preferit segregar i defensar els interessos del classisme burgès abans que servir a la classe treballadora i popular? La seva obsessió i ceguesa centrada en la immersió lingüística del català com a llengua vehicular li ha fet perdre la brúixola. Aquest fet real de molts anys no és cap conquesta nova, malgrat les impugnacions. El principal objectiu era una LEC unificadora, clara, determinant, dels ensenyants (pedagògica), justa i gratuïta, amb més inversió programada. Tot plegat, s’ha editat un manual feixuc de gestió amb noves limitacions que perpetua el sistema dualista actual. Una vegada més el "campi qui pugui" o llei del més fort continuarà i amb més rivalitat. Això és fer pedagogia política de país? Dues evidències se’n desprenen: qui ha tastat el poder no el vol deixar (al preu que sigui) i que la desafecció i el rebuig envers al món polític és cada dia més extensiu, malauradament, per les incongruències entre el que prediquen, legislen i caldria fer.

Ramon Mas Sanglas
Docent
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090601/53714807670.html

L’escola intenta formar persones, no robots

Una vegada més arribem massa tard en la implantació de les noves tecnologies: el portàtil. La taula digital (surface) vol suplantar l’ordinador individual. Aquesta obsessió del govern per informatitzar els nostres alumnes, no és una fal•làcia més per amagar el fracàs escolar, prioritzant la tecnologia punta per davant de l’esforç personal?
Abans de mecanitzar-se, l’alumne ha de moblar la ment, descobrir camins per potenciar capacitats i ser creatiu. L’ús comprensiu del regle, l’escaire o el compàs (per exemple), són habilitats de manipulació a priori. Després, la màquina agilitzarà l’execució del projecte. Calcular la superfície d’un espai o el volum d’una habitació requereix saber el perquè d’unes fórmules que la computadora aplica, però no explica. No podem convertir un instrument en un fi. Els hàbits de treball es solidifiquen amb la voluntat d’un aprenentatge basat en la memorització intel•ligent de les taules de multiplicar, el poema raonat i memoritzat, l’obra de teatre comprensiva i expressiva. La deducció matemàtica, la lectura eficaç controlada, el càlcul mental ràpid diari i la memòria positiva, entre d’altres, formen part del bagul del passat que hem de recuperar com a valors imprescindibles, que no aporten la informatització i les seves excel•lències.
Sabem pel què coneixem, aprenem o experimentem. Les fonts científiques i de consulta són gairebé il•limitades, començant per Internet. Però no és suficient saber on està, sinó què és el que busco i com assimilar-ho. No serà millor escola la més ben tecnificada, sinó la que més bé aplica aquests recursos, força complexos en un grup, com a eina habitual continuada.
No és tasca del docent crear llibres i classes virtuals o digitals. Per això estan els editors informàtics. El magister imparteix conceptes que ha de consolidar l’alumne amb diversos mitjans i procediments avaluats, amb el rigor de la dedicació i la constància. Els botons d’un teclat, d’una consola o d’un robot no creen sentiments o idees; només instrumentalitzen, faciliten i visualitzen la feina. La calculadora o un traductor de llengües no processen els coneixements ni poden suplir l’esforç memorístic i aplicar unes operacions i fórmules o l’estudi de la sintaxi gramatical i el lèxic.
No pretenem disposar de tècniques màgiques per formar bons estudiants. El consumisme més capdavanter en robòtica no ens posarà en la capçalera del rendiment acadèmic, si bé hi ajuda. Com diu un adagi clàssic de la pagesia: “Si l’ase no vol beure, l’amo ja pot xiular”. Traduït a l’argot escolar: qui vol, amb ordinador o sense, se’n sortirà.

Ramon Mas Sanglas
Docent
http://www.lavanguardia.es/lv24h2007/20090531/53714460146.html

La politització de la LEC defrauda als docents i a la societat

La comissió de treball de la futura llei educativa de Catalunya (LEC) ha tancat la porta. Només resta la votació parlamentària per títols. Han transcendit els resultats pactistes finals. El joc d’apostes i malabarismes dels partits polítics ha primat per damunt del servei educatiu objectiu que demanda la societat. La subhasta del poder, domini i elitisme han enterrat definitivament el Pacte Nacional de l’Educació del 2006 (PNE). El somni d’una xarxa única, escola pública i concertada unificades, l’homologació plena dels seus docents, la gratuïtat total (dret constitucional) o exempció de quotes i el repartiment equitatiu obligatori dels nouvinguts, s’ha esvaït. Ans el contrari, es blinden les fronteres entre els centres públics i les entitats educatives privades concertades que allunyen tota expectativa d’un transvasament mutu de models i serveis comuns per vasos comunicants. Oportunitat històrica perduda i decebedora, és l’opinió molt compartida entre el professorat.
De poc ha servit la pressió dels ensenyants i funcionaris que han sortit tres vegades al carrer en el decurs d’aquesta tramitació legislativa. Calia una llei, si poc o res ha canviat? No era suficient un estatut del docent? Coneixem la satisfacció de CiU que avala la LEC sense reticències ni pal•liatius emparats per nombroses patronals i entitats del sector, patrocinadors de l’escola concertada. S’hi adhereix ERC, joiosa del blindatge de la immersió lingüística del català com a llengua vehicular. Però, oblida principis bàsics de l’escola republicana pública i laica. No es vol implicar més per no repetir la mala experiència de l’Estatut amb una negativa a la llei? Gens sorprenent és l’actitud del PPC i Cs per l’oposició legislativa a acceptar un bilingüisme escolar lliure. Únicament ICV planta cara a la sepultura del PNE amb diverses esmenes i defensa el reconeixement social que comportava la seva aplicació immediata.
No era necessari marcar noves barreres. No és incompatible la coexistència d’un centre de titularitat privada d’ideari religiós o laic amb l’ensenyament públic, sostinguts tots dos amb fons de l’erari autonòmic. Més estrident resulta encara, la concertació de centres que segreguen l’alumnat per sexes. A nivell europeu la coeducació és un principi fonamental de convivència que afavoreix la relació familiar i evita, possiblement, més violència de gènere.
Veus crítiques temen que la LEC sigui un escenari de nous conflictes de futur perquè no és el que exigeix la societat catalana i esperen els docents. Neix en un mal moment de crisi i sense l’acompanyament d’una memòria econòmica d’inversió pública del 6% del PIB que obligava el Pacte Nacional. La carestia de recursos fa posposar tres anys, com a mínim, el compliment dels compromisos de millora en l’escola concertada. Realitat que dóna ales per continuar amb la deshomologació horària del professorat i el cobrament a les famílies sense data de caducitat.
La ambigüitat d’una llei, més de gestió que de qualitat pedagògica, presagia una bipolaritat més acusada de l’aneguet lleig de la pública enfront del cigne blanc i ufanós dels centres elitistes amb un alumnat només autòcton. Solament la concertada pobra podrà pal•liar les ràtios excessives per la immigració de la zona o la població amb contractes programa d’emergència.
Esperem que el malson sigui lleu i les veus més discordants entrevegin una llum entre les ombres. Aquest xec en blanc que referendaran els nostres polítics i que cal matissar molt, com l’agència avaluativa externa i la participació municipal, es materialitzi en positiu almenys per a una generació.

Ramon Mas Sanglas
11 de maig 2009
http://sindicato.org/articulo.php?sid=20090515084111
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090513/53702000828.html

Fracàs escolar camuflat

Els informes Pisa i Bofill s’han quedat obsolets en menys de sis anys. Eren poc rigorosos i distorsionats o el nostre sistema educatiu ha fet un salt qualitatiu miraculós? Les discrepàncies estadístiques que ofereix la Conselleria pretenen amagar sota l’ala del mètode un fracàs camuflat de conveniència? Fracàs escolar, encara que parcial, és no assolir els objectius en el temps i el moment corresponents, malgrat que posteriorment se superin. No disposem de noves dades objectives i oficials de primària, perquè no s’han fet a hores d’ara les proves externes a sisè, per deduir-ne una millora a priori. Quant a l’ESO, un minse progrés en el darrer curs no pressuposa el mateix en tot el cicle educatiu de quatre anys. Amb un escàs 60% que superen el batxillerat no podem augurar un món universitari sobrat per afrontar el repte europeu de Bolonya.
Estem a les acaballes del curs i els docents sabem les realitats de cada centre: no hi ha places disponibles per fer repetir curs als alumnes que suspenen tres o més assignatures, per excés de ràtios. Opció forçosa: les rebaixes de juny amb uns exàmens extraordinaris de compromís i excusa en els últims dies de curs. Ja és vox populi aquesta realitat que desacredita i malmet més el sistema, l’autoritat del professorat, l’esforç i el rendiment global. Les estadístiques fictícies no ajuden a millorar el país, i sonen a interessos polítics per reduir la inversió en educació i desembocar en una LEC més permissiva i plural que pugui encabir les opcions de cada escola.
La millora dels resultats educatius és obra col•lectiva i compartida, llarga i àrdua. Parlem d’hàbits de treball, no d’encerts temporals. Només s’obtenen amb els mitjans econòmics i humans adients que envegem d’alguns països europeus que dediquen als fills més afectivitat i temps, gràcies a un horari laboral més flexible i compaginable amb l’horari escolar.

Ramon Mas Sanglas
19 abril 2009