Temo patir per morir, no la mort

Sobretot, no em deixeu patir. És la súplica del pacient agònic, i és el millor consol dels familiars veure’l complagut. La medicina contra el dolor ha fet passos de gegant que suavitzen el trànsit de la vida a la mort de manera més dolça, malgrat que indesitjable.
La vida humana i animal tenen en comú la sensibilitat al sofriment. El grau de racionalitat no ens distingeix aquí. Qui vulgui qüestionar-ho només hauria de posar-se en la seva pell abans de justificar la tortura animal, sigui per tradició, cultura històrica o font d’inspiració poètica i pictòrica. L’art de la tauromàquia i tota la seva litúrgia i bellesa radica en la bravura natural del toro, i no en la progressiva extenuació de forces pels càstigs implacables de llances i dards fins la mort més ignominiosa, lenta i cruel, davant un públic assedegat de sang. Han pagat per reviure una tarda multicolor i d’emocions fortes. El negoci taurí de la festa sanguinària, no pot ser més rodó, amb tortura i sacrifici cruent inclosos. És una festa?

La barbàrie dels gladiadors romans feia lluitar cos a cos, però, entre iguals, les mateixes armes i oportunitats. La imposició del cristianisme va abolir l’espectacle mortal per respecte a la vida. Al s.XXI , si els valors anteriors de creença, civisme i respecte a la vida no són prou vàlids, per què ens queixem de la necessitat imperiosa de prohibir la curses de braus per llei? El seny ens diu que la cadena alimentària carnívora demana el sacrifici animal, però, no la tortura com a plaer. També els animals tenen dret a morir dignament, sense patiments innecessaris i el maltractament evitable. Tots, no solament els de companyia. A qui li agrada patir? Si el toro pogués parlar, pobres de...
El recurs fàcil de recórrer als costums, les llegendes del passat i a la cultura ancestral dels pobles sobre la lídia, és pura demagògia actual que no justifica la crueltat. Per què no es poden exhibir toros sense sacrificar-los? Si és una festa, com fan altres nacions, es torna l’animal al seu estat natural novament. Aquí, llastimosament, és l’instint ibèric de domini i poder qui s’imposa sobre la bravura castigada de la víctima, però molt superior. Covardia o glòria?

Vivim en una societat empobrida de valors humanitaris. Pedagògicament, volem desterrar l’agressió i tota violència de l’entorn juvenil en els mitjans televisius, camps d’esport, videojocs, pel•lícules. Si fomentem una matança animal festiva, pública i sanguinària amb tots els honors i premis, ¿quin model de convivència pacífica estem inculcant a les generacions joves?
El Parlament de Catalunya ha donat el primer pas que aplaudeixen tots els braus espanyols, encara que no els seus propietaris. Avui, amb el dit enlaire (vot) dels diputats amants de la vida animal han perdonat algunes tortures, simbòlicament. Finalment ha arribat l’evolució a l’hemicicle, a semblança del circ romà, on l’emperador salvava la vida humana a qui era del seu grat. Esperem que l’exemple tingui imitadors en altres autonomies, perquè la vida animal, amb drets, no entén de política, afortunadament.


Ramon Mas Sanglas
18/12/2009

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20091228/53857339460.html

Independència sense partidismes

L’endemà de conèixer els resultats de la consulta 13D la coordinadora popular Decideix va tastar el sabor agredolç de l’entusiasme barrejat amb la discòrdia entre els dirigents. Les corredisses d’uns, cap al Parlament per oficialitzar la moguda, la confrontació d’altres, sobre la mediocritat de la feina feta en algun sector, van posar en evidència la falta d’unitat. La transversalitat o aparent desinhibició dels partits, es va veure qüestionada per un cert afany del medallisme d’alguns líders organitzadors amb olfacte partidista. Llàstima! L’esperit del nou catalanisme es va contagiar lleugerament –com per art de mimetisme-, dels aires contaminats dels seus homòlegs. Una fràgil victòria amb regust a vot de futur va fer remoure consciències fins ara adormides, aparentment. La innocència de la criatura, nascuda en el si de la consulta municipal , aliena al muntatge propagandístic habitual dels partits polítics, es va veure tocada per l’avidesa de lideratge o excessiu protagonisme.

Tots els partit estan passant una mala ratxa. La impopularitat política és víctima de la corrupció partidista per falta de transparència. Per què impregnar-se d’aquesta ferum antidemocràtica? La democràcia està reclamant un canvi electoral de llistes obertes. No cal assignar uns capdavanters independentistes, a priori ( siguin Bertran, Carretero, López, Mora, Laporta...), si volem evitar dissensions internes. Aquesta missió de triar els candidats més dignes d’un Parlament catalanista està encomanada a les urnes de forma nominal i lliure. Les bases del moviment per a un Estat català, que podríem anomenar Plataforma per a la Independència de Catalunya (PIC) les ha d’establir tota la militància juntament amb els representants de la mateixa Coordinadora. La legitimitat d’una coalició de persones confederades no exigeix necessàriament inscriure’s com a partit polític. La promotora hauria de formalitzar un reglament amb les qüestions de forma o de funcionament intern i redactar els continguts del seu ideari unificat que han de conèixer els militants i tot ciutadà votant, amb els mateixos drets informatius i mediàtics que la resta de partits. Per dret constitucional tot elector té dret a ser candidat.

La integritat d’un poble es mostra en la seva noblesa política, antònim de l’opacitat. Unitat i eficàcia han d’anar de bracet per sortejar les dues grans temptacions: la falta de maduresa col•lectiva i la pressa per assolir l’objectiu final. El full de ruta s’ha de basar en el realisme, l’esperança de progrés, però, sobretot, en la constància del diàleg. Tot just s’escalfa el forn. S’ha de mantenir el caliu viu mentre el llevat va fermentant la massa. Quan arribi el moment de la cocció, les urnes determinaran qui haurà de dirigir la nova aventura en el Parlament com a diputats. Només, si la majoria parlamentària aprova el referèndum oficial i vinculant i el poble sobirà optés per a un nou Estat independent, Catalunya canviaria el rumb de la seva història. Totes les ideologies han de tenir cabuda en una nació sobre els principis del respecte mutu, en base a la prosperitat del país i de la ciutadania.

Ramon Mas Sanglas
17/12/2009

Cara i creu de la independència

Els sentiments voldrien fer remoure fronteres, però, únicament les idees, i consensuades, aconsegueixen modificar estructures polítiques. El blindatge legislatiu espanyol impossibilita qualsevol intent d’independència tolerant i lliure. Els juristes i polítics ens van emmarcar en una Carta Magna restrictiva i sense marge de maniobra. El repte d’obrir nous viaranys constitucionals és llarg, feixuc i pràcticament inviable perquè va a contracor dels partits centralistes majoritaris del país, el PP i el PSOE. Aquest mur infranquejable només té dues sortides de gran calatge: un Estat federalista amb concert econòmic propi, o la via popular de l’Estat independent. On està la llavor del canvi? En un hemicicle nacional progressista sortit d’unes llistes electorals obertes. Mentre els partits siguin els amos del país, la democràcia restarà segrestada. Amb el vot en blanc massiu podrem demostrar el rebuig a l’hermetisme estàtic actual, no amb l’abstencionisme.

El procés següent seria la reforma constitucional amb aquests representants ideològicament renovats. Sabem, sobradament, que amb la violència minoritària i accions incíviques no anem enlloc. Només amb la cordura del diàleg i el respecte a la veu popular, podrem fer els passos definitius cap a l’autogovern en diferents graus. Les dues opcions apuntades són molt diferents i amb conseqüències poc conegudes. El desplegament dels drets competencials, contrasta amb la il•lusió i el tremendisme, alhora, de viure en un nou país de l’Europa globalitzadora. Somnis del passat amb grans incògnites de futur. Ens avala la història recent del poble serbi, eslovè, txec, irlandès,...en situacions anteriors diverses i adverses, que la Unió Europea s’ha fet seva. Catalunya té parangó amb aquests models? Tenim trets semblants, no idèntics. Els motius que ens impulsen sortir d’Espanya, no són bèl•lics, sinó de limitació estatutària i d’ofec financer autonòmic. Suficientment greus i justificables per segregar-nos en nació pròpia? Si el catalanisme democràtic ho decideix, vol dir que l’alternativa d’un concert econòmic amb plenitud competencial, com a alternativa de l’independentisme, resulta poc convincent, inútil o insuficient i que l’Estatut íntegre no té cabuda en la Constitució espanyola.

La confrontació popular del 13D ha estat un toc d’atenció als nacionalismes, que tindrà noves edicions i fronteres l’any que ve. De moment s’han començat a recollir els primers fruits consultius a través d’una Coordinadora amateur, amb una acceptable participació de mitjana (27,5%) en 167 municipis, a causa dels recursos precaris d’informació, però, amb una majoria aclaparadora del Sí (95%). L’eficàcia del voluntariat popular -ben dirigit- ha quedat demostrada. A la falta d’oficialitat política de la consulta i del recolzament directe dels partits, s’hi han d’afegir dues novetats de reglament: el dret a vot dels menors des de 16 anys i dels immigrants, no legitimats a fer-ho en les votacions institucionals.

Les conclusions més realistes, per damunt dels idealismes patriòtics, ens porten a reconèixer ,el poder de la sobirania popular, però, a través del Parlament català. Aquesta implicació exigeix omplir els escons de diputats independentistes o vetlladors convençuts dels drets dels ciutadans, siguin del partit que vulguin. La selecció dels candidats adients mitjançant les urnes només es farà bé amb el model de llistes nominals, que no contempla la legislació electoral actual. Necessitem conèixer el tarannà de cada persona, que ens amaga les llistes tancades. Per què tanta reticència política en reformar la llei? La intenció renovadora de fa dos mesos ha perdut embranzida i l’excusa del temps deixarà en via morta el nou sistema per a la tardor electoral del 2010. Perdrem quatre anys més de democràcia viva? ¿Farà falta una sentència demolidora del Tribunal Constitucional contra l’Estatut per accelerar la pressió unificada de la classe política catalana? Amb aquests requisits parlamentaris la Cambra podria fer oficialment un referèndum general vinculant a l’autodeterminació, malgrat la Constitució hi jugui en contra. El dret dels pobles a decidir està emparat en Pactes internacionals anteriors i vigents.


Ramon Mas Sanglas
14/12/2009

La festa de Reis

En al•lusió al nou calendari escolar del dia 7 de gener, crec que la Conselleria s’ha quedat curta. Un dia més de classe, és un pedaç més. Només començant el dia 2 de gener, com a tot Europa, es justifica la setmana vacacional del febrer o març. La tradició de Reis no significa un dia més per jugar a casa amb els regals. No és incompatible el Tió del 25 de desembre i la tradició espanyola dels Reis i la cavalcada del dia anterior. Tot hi té cabuda sense desaparèixer, però el sentit lògic del 25 afavoreix el gaudi de les joguines totes les vacances. El millor regal que poden fer els reis als fills és estar més hores cada dia amb ells compartint més temps tot l’any, acabant la jornada abans i acompanyar-los en les vacances de nova implantació. Això exigeix racionalització i una redistribució de dates en el camp laboral i escolar. Començar el curs el 7 de setembre justifica un descans per Tots Sants (trimestre més llarg), més que el segon, si no es perllonga començant una setmana abans. Les tradicions són respectables, però no intocables. Les noves necessitats de rendiment acadèmic i laboral demanen adaptacions culturals a les vivències familiars. Fem memòria de les festes anuals sagrades i desaparegudes fa anys. Amb paraules soles no arreglarem la conciliació laboral i escolar.


Ramon Mas Saglas
7/12/2009

Independència a la força

El 13D serà recordat per alguns catalans com el dia democràtic de la sol•licitud de la sortida d’Espanya, per força major o desencaixament. Catalunya hi sobra, fa nosa o no la volen? Tampoc ho sabrem si els espanyols no es pronuncien. La història negra contra els catalans està farcida de llegendes i realitats. Els desequilibris econòmics entre autonomies és tan real com els desajustaments financers viscuts massa dècades, evidenciats en les balances fiscals, que molts titllen honestament d’espoliació fiscal. El desencís polític de l’Estatut i el vodevil del finançament han fet vessar la gota. Tanta pressió ha desencadenat la demanda de l’escissió territorial i la formació d’un nou país. Aquesta bandera, liderada per un moviment sobiranista mixt, ha somogut les consciències populars cap a la votació del “Decideix” el futur català. És la petita onada que creix, que puja i baixa segons la força i direcció del vent. Però, aquest entusiasme eufòric i vibrador d’un hipotètic Estat millor, ¿s’ha sospesat prou bé, enfront d’una Europa que no sabem si ens hi volen independents?

Ningú marxa de casa il•lusionat, quan s’hi està bé. Tota migració és imposada, per situacions límit, en busca d’un refugi acollidor. La qüestió es trobar-lo, i en bones condicions. Catalunya és, malgrat que menys, un gran motor industrial i econòmic d’Espanya, però aquesta, li proporciona gran part del combustible perquè funcioni. El mercat català no és autònom, ni en té prou amb l’exportació a l’estranger. Si perd la clientela espanyola, què en farà dels seus excedents de producció? Cal escoltar la resposta dels empresaris catalans i els seus treballadors abans de fer el darrer pas.

Em sembla necessari sondejar l’opinió pública, sense falses promeses ni volades de coloms, perquè els nacionalismes ben entesos siguin respectats amb modificacions legislatives. La Constitució no és intocable i cal adaptar-la al s.XXI quan la democràcia ho exigeix. Si l’independentisme d’un poble multisecular amb llengua i cultura pròpies és un pecat o extremisme als ulls del nacionalisme espanyol, ¿per què no busquem alternatives pràctiques i racionalitzem les estructures administratives de cada autonomia amb un nou model de concerts econòmics? Transferir totes les competències a les comunitats sol•licitants i simplificar la burocràcia centralista. No cal buscar raons històriques –que no fan cap falta- per autoadministrar les recaptacions autonòmiques pròpies i retornar a l’Estat central el cost dels seus serveis comuns. S’acabarien els recels entre territoris, creixeria l’estímul productiu regional i es volatitzarien els somnis d’independència. No cal parlar de mimetisme basc, ni de federalisme nacional. Simplement, respectar els pobles que demanin democràticament ser reconeguts catalans, andalusos, castellans o gallecs, amb plens drets i sense defugir de les seves obligacions contributives justes envers la capitalitat de l’Estat central. Seria l’exemple més viu i directe d’exercir el poder del poble de forma mancomunada i autonòmica alhora.

Ramon Mas Sanglas
9/12/2009

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20091209/53839852086.html

L’escola ha perdut els papers?

Volem una escola viva i operativa, no revolucionada, desorientada, insegura i sense full de ruta conegut. El nou calendari escolar mig desvelat ens depara sorpreses que aixequen polseguera i la inquietud dels docents. És la nova tècnica del globus sonda del conseller? Les incògnites dels tres sets (de setembre, gener i juliol), vacances de febrer o març, jornada intensiva o no, són malabarismes o jocs d’endevinalla? Fa anys que l’ensenyament del país balla sobre la corda fluixa i és hora de posar-nos a treballar tots plegats per canviar els resultats acadèmics amb més exigències compartides. Si tenim una LEC a gust o a desgrat, però que cal desplegar, fem-ho de forma consensuada, sense partidismes ni amagatalls. Encomanem a la societat civil aquesta tasca. Ara els docents –artífex directes de la matèria primera-, pedagogs, sociòlegs, psicòlegs, economistes,...hi tenen més a dir, abans que els juristes i polítics. Ja tenim prou pedaços en un sistema que rutlla a batzegades i perillen més descosits. Per inèrcia no farem remuntades, ni cap cim. És hora d’aixecar l’empresa educativa amb l’esforç mancomunat dels professors, pares i alumnes sense els continus retrets de la feina aliena mal feta. La construcció d’un edifici exigeix l’ànima il•lusionada de l’inversor o propietari, els tècnics, el constructor, els paletes i els manobres. Tots són imprescindibles, sense escaqueig ni solapament.

L’escola té una tasca primordial: impartir uns coneixements curriculars sobre la base humana de l’educació social. Tots els afegitons que cada dia li cauen al damunt desvirtuen la seva funció. Pot contribuir en paral•lel amb les obligacions familiars, però no, substituir-les. És el gran error del nucli familiar d’avui, immers en una societat competitiva estressada, que relega a l’escola deures paterns, com la informació sexual, la revisió sanitària, el tabaquisme, el comportament cívic, la normativa viària i un llarg etcètera. Els docents no són les minyones, cangurs o mainaderes dels fills, ni els centres educatius un local de lloguer per passar-hi la jornada sencera. Aquesta crisi educacional en la que estem instal•lats, amb uns progressos acadèmics llastimosos, ens ha trastocat l’ordre dels factors amb la permissivitat tova com a ingredient comú, fins a la pèrdua de l’autoritat ben entesa. Hem d’actualitzar mètodes i calendaris, sense oblidar les excel•lències del passat, ni confondre el fi amb els mitjans. Entren a l’aula els portàtils i els canons o projectors, que no tenen perquè enterrar el guix i la pissarra. El llibre digital i virtual faran més entenedora l’explicació amb la imatge i el so, però no podran suplir el resum i la memorització del concepte que expressa el text escrit permanent. No assumir aquestes realitats és perdre els papers o tenir-los molls.

Les institucions s’esforcen, a la seva manera, per renovar l’entorn educatiu amb més mitjans i personal, però, queden curtes. Les estadístiques nacionals mostren un alt índex d’idoneïtat d’alumnes que no estan al curs que els correspon. Què falla? Hàbits d’estudi i l’aprenentatge propi de cada edat, valors inherents al saber. La saviesa no s’adquireix sense esforç o per contagi, ni en la millor escola. Comparant un cotxe amb l’estudiant, té el motor de la família. Les rodes les posa l’escola i el professorat. Però, sense el combustible dels recursos, la constància i la coordinació no s’activen els dos anteriors. Això és recuperar el lloc i les funcions pròpies per fer un bon rodatge. Traduït al llenguatge de la praxis, es tracta de compatibilitzar els horaris laborals familiars amb els escolars, en la mesura del possible. La pedra angular de la flexibilitat demana un gran pacte sociolaboral amb l’escola per fer més assequibles la conciliació de les vacances anuals i els horaris de treball. El transvasament de funcions de la família a l’escola és la inoperància de totes dues. Només la complementarietat recíproca és beneficiosa i necessària per sortir de l’estancament que viu l’ensenyament.


Ramon Mas Sanglas
1/12/2009

Ramon Mas: "L'escassetat de recursos és el principal obstacle de la nova llei d'educació, perquè aquesta ha nascut en el punt àlgid de la crisi"

Professor i delegat sindical durant més de 30 anys, en Ramon Mas participa activament a la pàgina web del diari i escriu cartes per mostrar les seves reflexions sobre el dia a dia de la comunitat educativa

Ruben Izquierdo | 30/11/2009 | Actualizada a las 09:18h | Participación

Considera que la nova llei "marca un estil ideològic més gestor i propi a l'escola privada" i lamenta que "no s'hagi comptat amb els mestres" pel seu redactat, el que comporta que "pedagògicament sigui una llei discutible" tot i que comptar amb "un ampli suport de la classe política". Tot i això, creu que caldrà esperar un temps abans d'avaluar-la correctament. De tot això, i molt més, hem parlat a l'entrevista amb motiu d'haver estat escollit Lector del mes de novembre:
SUS CARTAS Y ARTÍCULOS DE OPINIÓN
Nuestro lector del mes de noviembre, Ramon Mas Sanglas, ha visto publicados numerosos artículos y cartas de opinión en La Vanguardia.es.

Acceda desde el siguiente enlace al histórico de resultados de búsqueda y consulte sus escritos disponibles hasta la fecha en nuestras páginas.
________________________________________
PALABRAS CLAVE
Mas, Tribunal Constitucional, La Vanguardia, TC, Maragall
- Als articles i cartes que ha escrit a l'edició en paper de La Vanguardia i a la versió digital parla sovint de l'educació. Quins criteris fa servir per tal de fixar els seus temes?
- L'opinió pública del dia a dia. Els mitjans de comunicació transmeten la inquietud dels docents que intento recollir i analitzar des de l'òptica contrastada dels polítics, sindicats i els docents. A més de l'experiència com a professor, he viscut més de prop l'evolució i els canvis educatius laboralment, com a delegat sindicat durant 30 anys.

- Vostè escriu indiferentment al diari i a la web. Quan publica a la xarxa és obvi que acabarà tenint una comunicació molt més pronunciada amb altres lectors. Quin dels dos mecanismes considera més oportú per fer arribar les seves opinions?
- Estic molt agraït a tots els comentaristes de les meves reflexions. La força del diàleg és molt enriquidora per comparar criteris discutibles, no sempre coincidents quan les ideologies són diferents. No sol passar en temes vinculats a l'ètica i els valors personals, que estan arrelats als sentiments. Moltes vegades he fet ús d'aquesta confrontació amb els lectors contestant les seves inquietuds i aportacions. La via del comentari a peu de cada carta és molt directa, però, queda morta a les 48 hores o abans. Un fòrum permanentment obert, amb temàtiques diverses, donaria peu a seguir la tertúlia –controlada- més dies. Un simple suggeriment. Quan es genera polèmica vol dir que el tema és viu socialment. S'ha d'aprofitar l"oportunitat de la confrontació. La política és una dels més candents, quan s'interfereix.

- Moltes d'aquestes reflexions versen sobre educació i ensenyament. Si ens permet un cop d"ull ràpid, ens podria dir com anem en educació?
- Estem en un impàs delicat a nivell espanyol i més sensible a nivell autonòmic. La crisi general ens està retallant recursos materials i humans. La remuntada del fracàs escolar generalitzat, diagnosticada fa tres anys, és lenta. L'harmonia entre les institucions educatives polítiques, els sindicats i el professorat grinyola tot sovint, fins i tot ,entre el ministeri i les competències educatives transferides. La denúncia de la LEC al Tribunal Constitucional és un mal símptoma de coordinació. Confio que aquestes discrepàncies legislatives no entorpeixin la funció docent directa. No és gens positiu polititzar l'educació, i menys quan fereix susceptibilitats respecte de la llengua o el lloc de treball. Hem de progressar més adequadament.

- La figura del mestre, apunten alguns experts, ha perdut autoritat i respecte per part d'alguns alumnes. Es recuperable o estem davant d'un punt de no retorn?
- Res és impossible, però, incòmode i lent. Parlem d'hàbits i bons costums tradicionals, -malgrat soni malament-, no exclusius de l'escola. La base del respecte i bona conducta és la família. El triangle pares, professors, alumnes és consistent quan funcionen a l'uníson. Deixa d'existir si es trenca un angle. La societat adulta està patint un dèficit general de convivència que repercuteix en les relacions mútues dintre i fora l'entorn escolar. És una de les conseqüències més greus de la descoordinació horària entre pares i fills. El professor ha de recuperar, sense autoritarismes, la imatge del docent que explica i és escoltat. Sense ordre i silenci l'aprenentatge és ineficaç i la principal font d'estrès. Val més predicar al desert sense aquests requisits.

- En algunes cartes parla d'inhibició paterna i desmotivació estudiantil, sensació que creix a mida que avancen els cursos escolars. Com encaixa en aquesta dinàmica el projecte d'allargar l'edat escolar obligatòria fins els 18 anys?
- La vida laboral cada dia es fa més exigent i competitiva. Quan els pares arriben molt tard a casa la preocupació pels fills és un afegit més d'esforç, malgrat se'ls estimin, i molt. Pitjor encara, quan no és la joia de la casa o un model poc recomanable a l'escola. Si els fills es veuen marginats a tot arreu, la desmotivació, el fracàs i la conflictivitat s'agermanen. Aquesta bola creix, normalment, fins la data esperada dels 16 anys. ¿Com podem parlar d'un perllongament obligatori de l'edat escolar per a uns adolescents que fa temps anhelen perdre de vista l'aula? No té sentit aquesta llei dels 18 anys, exclusiva per als fracassats. Aquest grup necessita un reajustament escolar als 13-14 anys envers al món laboral. La resta d'alumnes ja continua via BAT o Cicles Formatius.

- D'aquest problema parla amb certa freqüència. Vostè proposa prendre com a exemple alguns models europeus relatius a la conciliació laboral i familiar tot i admetre dificultats per executar aquesta via. És aquesta una batalla perduda?
- Els calendaris laboral i escolar dels país són irreconciliables tal com estan. Pateixen la mateixa malaltia dels horaris quotidians. No podem exigir d'un infant la jornada i les hores anuals d'un adult. L'Europa nòrdica i central tenen una latitud i climatologia diferents que els afavoreix per acabar la jornada a les cinc o sis de la tarda, fent les mateixes hores. El secret està en la concentració de la diada. Aquesta reestructuració implica la complicitat del món empresarial, comercial i escolar. Els beneficiaris serien tots. Una major elasticitat horària és més relaxada i productiva, afirmen els experts. La família retrobaria nous espais de trobada diària i els períodes de vacances interanuals podrien fer-se comuns, parcialment. Però, som mediterranis i amb una cultura horària nocturna que costarà molt de canviar.

- El fracàs escolar està lligat a l'absentisme i s'alimenta de la desmotivació a la que abans fèiem referència. Com podem combatre aquesta situació?
- L'absentisme escolar no és generalitzat, afortunadament, a Catalunya. És més propi de zones o barris marginals en poblacions grans. És una seqüela del fracàs escolar centrat en la secundària, bàsicament. Cada vegada la direcció escolar té més acotat aquest problema, fent un seguiment individual i avisant la família. La LEC dóna més autonomia als centres per combatre la indisciplina i el passotisme, però, a costa de la dedicació especial dels docents.

- Quan escriu sobre temes escolar ho fa amb coneixement de causa i aprofita la seva experiència personal. Quin feedback troba amb els lectors?
- La compensació més agraïda és la convergència de criteris en un 90% dels lectors que em fan arribar la seva opinió. També les comparteixen la quasi totalitat dels companys i companyes de la meva escola a qui faig arribar les meves reflexions. Em dóna ànims i estímuls. No obstant, he descobert en vàries ocasions, que una idea contrastada per diferents persones en crea d'altres noves que enriqueixen el context o el complementen. Cada professional hauria de comunicar les seves aspiracions que no ha pogut viure, possiblement, per obrir noves expectatives.

- I si extrapolem aquesta situació fora de la web... hi ha diàleg entre pares i professors o cadascú batalla com pot?
- Cada escola té el seu ideari, programació tutorial i una normativa que estableix els vincles directes amb les famílies. Avui dia seria un fet inusual no tenir un parell d'entrevistes anuals amb els pares o tutors de cada alumne. Quan l'ocasió acadèmica negativa ho requereix poden ser múltiples. La conflictivitat entre escola i família és excepcional, normalment. La nova llei catalana cohesiona molt bé aquesta relació mitjançant les associacions de pares. La major dificultat radica en la coincidència d"horaris, una vegada més.

- L'actual curs acadèmic és el primer de l'era digital. En algunes cartes parlava dels riscos que podria comportar el suprimir la relació humana a l'àmbit escolar. Com es pot aprofitar a fons la utilització d'ordinadors a l'escola sense fer abaixar la seva participació a les aules?
- La informàtica personalitzada a l'aula sempre s'hauria d'aplicar com un instrument, molt útil, però, no un fi en si mateix. L'anomenada "nova era digital escolar" s"ha d"entendre com l'entrada a l'aula d'una eina didàctica –el portàtil- molt viva, per estimular els sentits, agilitzar un resultats, però, mai per suplir l'esforç de la ment i la memòria. La classe, per definició, és un grup relacionat, no la suma d'individualitats que coexisteixen sense conviure, és a dir, sense dialogar i compartir idees amb el professor. Cada àrea curricular ha de saber compartir el temps lectiu amb el text escrit o digital amb l'assimilació o estudi. El temps donarà fe de l'eficàcia digital i virtual sobre els resultats acadèmics. Gran part de l'èxit està en mans del professor.

- Parlem de la LEC. Quin balanç fa en aquests primers mesos? Creu que es van explicar be els canvis abans de començar?
- Fa un parell de setmanes el conseller Maragall va presentar el calendari del desplegament de la LEC fins l'any 2017, que pensa reduir a tres, en la pràctica. L'escassetat de recursos econòmics és el principal obstacle perquè la llei ha nascut en el punt àlgid de la crisi. Per si fos poc, ara li ha caigut l'amenaça del TC per sospites d'il•legalitat. Políticament, gaudeix de bona salut, perquè va ser aprovada per un 83% dels parlamentaris. Pedagògicament, és una llei discutible perquè no va comptar amb el suport majoritari dels docents i ara aniran sortint les nafres dels lapsus sobre el personal i la gestió. Ha de passar més d"un curs per fer un balanç just de tot el rodatge legislatiu.

- Com veu la relació entre la docència i internet? Creu que s'exploten correctament tots els recursos de la xarxa o encara falta molt camí per fer?
- El nivell de coneixements informàtics per part dels mestres i professors és molt divers. La majoria són autodidactes. D'altres han fet molts cursos de formació sobre les aplicacions informatitzades a l'aula o les gestions escolars i acadèmiques, per agilitzar la burocràcia. Darrerament ha crescut l'interès per necessitat pedagògica. Pensem que la nova generació de mestres, amb quatre anys de carrera, tindran una formació universitària més adaptada a la nova escola. Internet és un font inesgotable de recursos que cal saber trobar-los. Un bon professor no pot ser al•lèrgic a la tecnologia informatitzada.

- Falta espai de debat sobre educació a la xarxa?
- A internet s'hi troba de tot, però, de forma aleatòria i dispersa. No són comparables els recursos directes d'un llibre digital d'una àrea curricular estructurada i pensada per a un curs determinat, amb les múltiples pàgines desconnexes sobre el mateix tema. Quant a ideologia o cultura de l'educació, qui busca hi troba una relativa participació en fòrums, però, no és un medi habitual de diàleg, crec.

- Per acabar i com a curiositat. Alguns dels seus articles han passat fàcilment de la trentena de comentaris. Personalment, que li fa més il•lusió: llegir una carta seva publicada al diari o comprovar en línia la resposta que reben els seus escrits?
- L'ideal seria crear opinió crítica al carrer amb el suport paper, perquè corrin les veus, i al mateix temps deixar la constància escrita amb l'edició digital. Tal vegada és contradictori. Ho deixo com un desig.

http://www.lavanguardia.es/participacion/noticias/20091130/53834098123/ramon-mas-lescassetat-de-recursos-es-el-principal-obstacle-de-la-nova-llei-deducacio-perque-aquesta-.html

Video:http://www.lavanguardia.es/premium/publica/publica?COMPID=53834680205&ID_PAGINA=200806163&ID_FORMATO=9&PAGINACIO=1&SUBORDRE=3&TEXT=