28 Novembre, selectivitat de polítics

La competitivitat és un fenomen social amb poques excepcions –sempre han existit els padrins- per abastar un rang superior, conservar un treball o un status de vida, moguts per l’ambició o la simple supervivència, que no és poc, en moments de crisi extrema. De manera individual o col•lectiva, el ser humà s’organitza per aconseguir unes fites que l’il•lusionen o que necessita per satisfer l’aspiració del seu ego com a líder o com a professional ben preparat.

L’estudiant està sotmès, periòdicament, a molts controls sobre coneixements i habilitats, fruits de la dedicació. Uns parcials i d’altres definitius, com l’opositor a una plaça amb molts aspirants. Un símil aplicable al polític veterà que vol revalidar el seu posicionament o al neòfit que trepitja per primera vegada el terra relliscós de l’escenari complex de la política. Ambdós posaran a prova la seva perícia per convèncer un tribunal implacable: l’electorat.

De quin temari s’examinen? Del seu passat, que els examinadors ja coneixen, i del full de ruta que plantegen sobre les necessitats del país. La memòria democràtica sovint és feble i trencadissa al llarg de quatre anys, però, la rivalitat entre els candidats s’encarrega de revifar les ensopegades de cada contrincant. És la gran utilitat, per no dir l’única, que té la campanya electoral. Es posen damunt la taula reptes incomplerts i projectes fallits que l’oposició no perdona i fa brollar, malgrat la promesa mútua de no fer servir el joc brut de les corrupteles. Apareixerà el menú a la carta de cada partit, amb un gran assortiment d’exquisideses, oblidant tot sovint, que els comensals busquen un menú més econòmic i casolà del dia a dia. No sempre agraden els plats més suculents, ni les normes dels cuiners, que limiten la llibertat del client amb la imposició d’unes llistes tancades de candidats. El cert és, que, malgrat la varietat d’ofertes, molts paladars exigents no trobaran les apetències del seu grat. Alguns s’abstindran de tanta sofisticació, i d’altres faran dieta amb el vot en blanc.

No són moments d’ostentació, de pujar al pòdium de la Generalitat amb l’exhibicionisme de medalles personals del passat. Ans el contrari. El ciutadà busca el polític amb vocació clara de servei per sortir de la crisi amb més treball, menys impostos i més productivitat, com a conseqüència del consum més barat. La convergència d’aquests criteris –gens fàcil- obrirà les portes a un nou projecte que està en mans del poble per encaixar el futur de Catalunya amb decisió pròpia i sense febrades. Fora batalletes partidistes per una independència virtual dividida (ERC, Solidaritat catalana, Reagrupament). Si el ciutadà optés per aquesta via, parlaríem d’un sol Estat català, no de tres. Fora guerrilles lingüístiques propiciades per Ciutadans i utopies d’unitat nacional espanyola o turbulències transitòries de la immigració pregonades pel PPC o PxC. Mentre el tabú d’un referèndum lliure i vinculant sigui el substrat dels dos partits majoritaris (CiU-PSC), la suposada maduresa democràtica estarà malaltissa i encoberta. Nedar entre dues aigües és la millor forma d’alimentar el vot indecís.

El dia 28 al vespre, no hi hauran perdedors, com sempre. Tots hauran aprovat, sota els mínims del pactisme –si cal- , però, faltarà el més important: complir els deures. Si l’estudiant té una cita anual decisiva amb els examinadors, per què els polítics cada quatre anys? Un gran buit legislatiu electoral per evitar desafeccions. Les seves propostes urgents s’haurien d’avaluar el primer any o a mig termini per a continuar en el càrrec, i les feixugues, en acabar la legislatura. L’oposició no sempre és garantia suficient de l’eficiència del partit governant. El blindatge d’un quadrienni és una temptació per a la inoperància i el perill de convertir la política en paròdia compartida i descontrolada. Només el sedàs de les eleccions –malgrat les trinxeres intocables del partidisme i els filtres impermeables imposats- permet el reajustament del país amb la selecció dels governants de més alta intensitat, sense trampes dialèctiques. Per això exigim total transparència en benefici d’una selectivitat justa, transversal i lliure de perjudicis, en espera de la veu definitiva i directa d’un referèndum popular oficial, sense traves institucionals i partidistes. Aleshores farem el cim de la democràcia com a poble, i sortirem del dubte del què volem tots els catalans majoritàriament.

Ramon Mas Sanglas – 18/9/2010

La crisi alliçona alguns joves

Les dades oscil•lants de l’atur de cada mes són motiu de reflexió i actuació. Són barems significatius de recuperació relativa o de ralentí econòmic, segons la cara positiva o pejorativa de les xifres i l’òptica dels analistes.

Les estadístiques sobre l’atur del mes d’agost passat -facilitades pel Servei d’Ocupació de Catalunya- ens donen el balanç negatiu de quasi 17.000 persones més a casa nostra que han perdut la feina, després de quatre mesos d’escalada progressiva. Acabada l’època estiuenca, més propícia per trobar feines temporeres, no sembla tan greu, però, evidencia que els signes de normalització laboral estan llunyans encara. Casualment, aquesta davallada contrasta amb l’augment de matriculació de joves que retornen a les aules universitàries o als cicles professionals que havien abandonat en època de bonança per treballar, potser enlluernats per la facilitat d’un diner més fàcil o fatigats d’escola. Anys enrere, amb un mercat immobiliari necessitat de mà d’obra més precària, la temptació d’abandonar els estudis sense la formació pertinent era més freqüent. Les empreses que no miraven prim, ara en plena desfeta, han retornat al club dels parats un volum considerable de joves. Els més decidits o capacitats intenten refer la seva formació truncada o inadequada, abans de trucar inútilment noves portes. Curiosament, i fruit de la pròpia experiència com a treballadors – possiblement-, han recorregut als centres de Formació Professional, causa d’una petita allau de prescripcions no habitual, superior a les sol•licituds d’adults en les Facultats universitàries. La revalorització i la consciència de l’especialització laboral imprescindible sorgeix per pròpia iniciativa. La mentalitat paterna del fill universitari, com a prestigi, va quedant relegada. Som més pragmàtics i realistes amb consonància a les necessitats del mercat present i futur, més tecnificat, europeista i plurilingüe. El menyspreu d’un ofici poc valorat i mal remunerat d’antuvi s’ha superat. Avui dia el món de la investigació ja no és patrimoni exclusiu de la universitat. Pràcticament no existeix cap mòdul professional punter on la tecnologia tipificada del sector no sigui el principal ingredient i eix dels seus continguts. És la primera exigència empresarial a l’hora de contractar un treballador: la qualificació tecnològica actualitzada. La competitivitat obliga i estimula, per imposició de la demanda.

Als estudiants procedents de les branques professionals superiors, també se’ls ha fet el camí més expedit –no exempt de polèmica- per entroncar amb el món universitari, sense la selectivitat imprescindible. Tant uns com els altres, estan creant una classe social d’adults –innovadora- quant a la formació permanent qualificada. És un col•lectiu que està creixent arreu de les aules del país. El flagell de l’atur i la mateixa regressió de crisi han originat moltes víctimes, que algunes aprofitaran per reciclar-se amb tenacitat i sacrifici. És tot un alliçonament per a la joventut en edat escolar obligatòria. Quan toca, toca, sense perdre temps ni deixar passar oportunitats, que no sempre tornen. Mai més ben dit, que l’experiència és la mare de la ciència.

Ramon Mas Sanglas -4/9/2010

Convivència entre l'escola tradicional i virtual

Estem a punt d’encetar el curs escolar 2010-11 marcat per un fort impuls digital a les aules. La majoria de l’alumnat de primer i segon de l’ESO de Catalunya canviaran els llibres feixucs de text per un portàtil i els continguts equivalents de forma digitalitzada, pla anomenat eduCAT1x1. Molts estudiants, professors i aules s’adaptaran al nou rumb didàctic d’aprenentatge. Tres components indissolubles que hauran de cohesionar l’aventura de noves experiències i superar deficiències inevitables en el procés d’un rendiment escolar òptim, a més dels eventuals problemes tècnics de manteniment i connectivitat dels centres.

Les proves pilot –escassament practicades- en cursos anteriors, ja han detectat certs riscos i mancances en la digitalització excessiva o total de l’aulari en aquestes edats. Amb l’experiència digital limitada del cos docent, en general, i uns alumnes - cada dia més familiaritzat amb l’ordinador personal- , ambdós hauran d’harmonitzar la tasca individual a l’ordinador amb la relació i el treball d’equip. La pissarra electrònica activada a distància –substituta del guix polsós- sempre serà el focus comú de concentració que caldrà compaginar amb l’activitat de cada àrea o la navegació via internet. Inicialment, caldrà inculcar una bona dosi d’educació conductual i d’atenció col•lectiva per afavorir la participació davant del dubte i mantenir viu el diàleg sense distraccions. És un canvi en l’estratègia de recursos, -altament interactius, audiovisuals i dinàmics envers l’estímul i la resposta correcta- més que una innovació pedagògica. Sense aquesta fluïdesa permanent de relació tindríem un arxipèlag de ments on line desconnectades entre si. En certs moments d’avaluació i de pràctiques serà necessari un aïllament relatiu, però, no, com a sistema habitual.

Entre d’altres incògnites socials plantejades vull esmentar els deures escolars a casa. Desapareixeran? Seran també digitals o analògics, com fins ara? Estaran programats i penjats en el web de l’escola? Els pares –i a vegades, el avis- més aliens a les noves tecnologies, quedaran al marge de la participació escolar dels seus fills i néts? Hi ha qui aposta per la compaginació mixta de les dues escoles, la tradicional a casa -amb materials en suport paper- i la virtual, al centre educatiu. D’aquesta manera no caldria el transport diari del portàtil, exposat als pispes sense escrúpols, a l’extraviament per desídia i a les avaries per trasllat indegut o poc curós. Totes les formes demanen nous hàbits de treball, d’implicació i responsabilitat, que pares i mestres hauran de recalcar als fills i alumnes perquè les baixes dels materials siguin mínimes en benefici de la col•lectivitat.

Un segon capítol d’inconvenients és el camp competitiu dels llibreters digitals. Si només set editorials de la trentena que hi ha Catalunya s’han vist afavorides amb el vist-i-plau del Departament per distribuir els seus llibres digitals a baix cost i com a preferents didàcticament, la rivalitat i malestar en la resta és evident. Esperem que, paulatinament, siguin els titulars de cada centre, -sota el criteri del professorat i del claustre- , els àrbitres a l’hora de triar els millors textos digitals del mercat i no l’administració de forma excloent, malgrat els subvencioni, com és lògic.

L’important és l’adaptació progressiva de tots els elements humans. Això suposa esforç, formació, reciclatge constant i molt temps. Si l’informe PISA torna deixar Espanya en el lloc 32è en el rànquing mundial d’educació, -amb uns indicadors qüestionables d’ordenació- esperem que l’empenta amb més recursos ens situï en els primers escalafons europeus d’aquí pocs anys. No es tracta de miracles informàtics. El portàtil no eximeix del bolígraf i la llibreta per fer resums, redaccions i de l’estudi individual, la memorització. Ni confrontacions ni estats purs de sistemes i escoles. La complementarietat recíproca és el terme mig. No perdem mai de vista que la lectura eficaç assídua i el càlcul mental són els reis i guies del camí mental de tot estudiant novell.

Celebro joiosament i amb sana enveja aquests avenços, sense oblidar els primers programes casolans en el llenguatge informàtic Basic dels anys 80, amb disquets de cartró plastificat, que executàvem amb processadors de memòria insignificant, en pantalles blanc i negre. Era el material pioner de l’època i caríssim. El món intercomunicatiu creix veloçment sense fronteres. Si l’educació del país sap acollir-lo amb saviesa, equilibri inversor i tecnològic quan i com pertoca, serà un bon complement imprescindible per al creixement intel•lectual i la competitivitat laboral del futur. Esperem no arribar-hi tard i no perdre les oportunitats en el progrés escolar digitalitzat i virtual.

Ramon Mas Sanglas -29/8/2010

http://www.elperiodico.cat/ca/cartas/lectors/20100905/convivencia-entre-lescola-tradicional-virtual/1611.shtml

No volem una Catalunya ortopèdica

La maquinària política del govern socialista central s’ha engegat per salvar el seu germà petit català (PSC) amb la redempció parcial de l’Estatut mutilat pel Tribunal Constitucional (TC), com a esquer. Els interessos partidistes, ¿exceptuen l’obligatorietat d’acatar les sentències del més alt organisme independent –teòricament- de l’Estat? ¿On són les declaracions conformistes dels nostres governants espanyols de fa dos mesos escassos, repetides fins la sacietat, que acceptaven un Estatut retallat només en un 5%? La veu popular massiva del 10-J va ser el detonant que ha posat al socialisme català en peu de guerra davant d’unes eleccions imminents, difícils de guanyar sense unes concessions rebuscades i el recolzament del germà gran (PSOE). Fa mesos que els sondejos pronostiquen el canvi del color polític a Catalunya. Vet aquí la raó única de tota la moguda, no la convicció de què un poble al carrer té dret a decidir sobre el seu futur. Diguem les coses pel seu nom sense camuflatges. L’Estatut sortit de la UVI, amb respiració assistida, necessita d’una reparació ortopèdica per seguir caminant que intenta aportar Madrid amb l’apedaçament competencial anunciat a corre-cuita: una llei orgànica del poder judicial per incloure-hi preceptes anul•lats pel TC, com la creació de consells autonòmics, el reforçament de l’àmbit judicial i la restitució de la figura malmesa del síndic de greuges. No volen esmenar la plana al màxim poder, però, s’acullen a velles fórmules o projectes legislatius fallits en la passada legislatura per amansir els ànims agitats, que han fet girar esquenes socialistes en les pròpies files. Amb noves transferències pal•liatives, denegades en la resolució del TC, no aconseguireu enganyar el poble ni revalidar la primera posició en el govern català. Els autèntics viaranys i estratègies només tenen una via democràtica: el referèndum vinculant sobre el futur polític de Catalunya. La política ortodoxa té un sol dogma: mana el poble, no els polítics. No confonguem dreceres perilloses, titllades per algú, amb els drets legals i legítims de la ciutadania.

El país fa anys que camina, però, coix. És hora de dir prou a més tisorades, a la bilateralitat utòpica, i a un confederalisme sense socis equidistants. La gallina dels ous d’or s’ha cansat de pondre per explotada i també, per ingenuïtat. La bona fe té uns límits marcada per la fermesa i la justícia. A ningú se li escapa que el govern central està fent maniobres de conveniència i certs passatgers opten per abandonar el vaixell per culpa d’una tripulació insegura, de continuisme oportunista.

Tots els candidats han de tenir ben clar que l’electorat demana transparència en la gestió governamental –exemplaritat-, competència professional i estabilitat. Fora batzegades i submissió a tercers. Si les estructures del sistema no permeten més aperturisme i adaptació al temps actual, la veu del poble s’ha d’imposar amb les reformes constitucionals o estatutàries pertinents i necessàries. No volem un país en permanent estat d’anestèsia passant del quiròfan a la sala de recuperació, convalescent a perpetuïtat i amb transfusions constants. La campanya oficial només impactarà amb el realisme de la veritat. No amb el que ens agradaria sentir, sinó amb el que ens convé aconseguir per recuperar-nos i viure millor, amb menys dependència espanyola, més treball i recursos econòmics. Sentirem moltes promeses, amenaces i propostes polítiques absurdes, tant conegudes com inoperants. Tot missatge buit de contingut explícit a curt termini, no mereix ni l’atenció. Les ovelles reconeixen la veu del seu pastor quan les acull i les atipa en la tempesta i la bonança, i ell és el primer que s’arrisca als llamps quan van mal dades. Tindrem la Catalunya que mereixem –no la que ens imposen- si estem convençuts que manem nosaltres amb el poder de la democràcia. Fem un ús intel•ligent de la nostra força amb el vot de la llibertat i l’exigència.

Ramon Mas Sanglas – 23/8/2010

Correbous, sí o no?

Superada, temporalment, la febrada de les corrides de toros –legislada per una Iniciativa Popular- ara toca escriure sobre el correbous, però, sense reguerols de sang. Els acèrrims defensors d’aquestes tradicions emblemàtiques dels pobles surenys de Catalunya veuen en perill les seves festes majors sense el rei de la festa, el brau. Això, sí, ben controlat i esporuguit perquè no faci de les seves. No comento modalitats, parafernàlies i ensinistraments, però, la bèstia no fa el que vol, sinó el que l’obliguen. No obstant, té un premi: es lliura de la mort al final de l’espectacle. És la riota del públic i la prova dels mossos més agosarats. Com a divertiment festiu, -si no hi ha més imaginació alternativa i creativitat- la tradició mereix un respecte relatiu. El problema -deixant de banda la politització del tema taurí, sense precedents- radica en certes formes ancestrals o poc adequades de tractar i reduir l’animal. Faig referència als correbous embolats i capllaçats, en especial.

La veu de la jurisprudència s’ha pronunciat recentment contra aquestes dues modalitats perquè comporten certs maltractaments, sense vessament de sang. La sensibilitat animal ha d’excloure tota violència i patiment, físic i anímic. El foc virulent de bengales a escassos centímetres dels ulls és encegador, irritant i propens a fer perdre l’estabilitat vital. Quina persona que tingués el foc a la façana de casa seva, malgrat no li toqui el cos, mantindria l’esperit equànime i serè? Aquest és l’entorn d’un bou embolat amb la cridòria i la persecució massiva a què està sotmès. No es diferencia massa de la víctima lligada de potes i banyes lliurada al lliure joc dels més atrevits i forçuts. Posem-nos en la pell d’una bèstia, joguina del caprici humà. No és una moto o un cotxe. On està l’emoció de la festa? Els límits del risc de la víctima i dels participants?

Em sembla impropi del nostre segle que tinguem aquest tema com una de les preocupacions prioritàries en un Parlament. La sensatesa s’imposa per natura a tota prohibició. El respecte animal és la llei natural que marca l’abolició o la regulació . Les tradicions no són fets inalterables i sagrats. No sempre s’han fet bé les coses i cal esmenar costums i comportaments quan ratllen la barbaritat. Les raons empresarials o ramaderes i les justificacions culturals o populars dels avantpassats són excuses inconsistents quan es produeixen danys, malgrat no siguin mortals. Si l’objectiu de la trobada animal amb els humans és mesurar l’astúcia, l’habilitat, la rapidesa entre contrincants, siguem nobles amb els mètodes i les formes. En són un exemple arriscat els tancaments normalitzats dels “santfermins”. És deplorable el destí final en una plaça amb l’espassa assassina, després d’un llarg escarni cruent.

Lamentable que s’hagi de recórrer a un blindatge legislatiu i a una confrontació ideològica per falta de criteri comú entre racionals. Si ens posem en peu de guerra en temes intranscendents, no ens estranyarà que el país trontolli quan els mateixos poders públics han de debatre qüestions de gran calat en economia, treball i atur, educació i assistència social, justícia i seguretat, per exemple. Només faltaria fer-ne d’aquesta polèmica taurina un tema d’Estat –el futur amistós en les relacions entre Espanya i Catalunya o entre pobles- i el nucli central de les eleccions catalanes de la tardor. Sembla que la bipolaritat política en aquest afer decantarà més d’un vot en les urnes. Trista tria si és l’eix central o exclusiu del votant.

Ramon Mas Sanglas – 15/8/2010

Resposta antitaurina

Comparteixo sense reserves que les prohibicions s’haurien de prohibir per sistema. Filosòficament, la frase vesteix, però, és pura utopia. La naturalesa humana necessita correctius des del seu origen, que és imperfecte. Quanta feina s’estalviarien els parlaments polítics del món si la seva tasca legislativa fora crear ordenances i lleis positives, exclusivament. Malauradament, les normatives civils estan farcides d’ordres punitives i coercitives degut al nostre comportament indesitjable. I segueix persistint la maldat conductual humana.

Centro el tema en la carta del senyor David Pous Roqué, d’Olost, apareguda en la bústia d’opinió del 9NOU el dia 6 d’agost del 2010, amb el títol Prohibicions. No comparteixo en absolut –amb tots els respectes a la seva persona i ideologia- alguns dels criteris pro taurins exposats, que puntualitzo. La confusió d’arguments politics, empresarials, històrics i sentimentals han fet escriure aberracions -arreu de la premsa nacional i estrangera- interpretant erròniament la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) antitaurina que va impulsar democràticament la proposta i votació parlamentària catalana contra la tortura animal pública de braus, sense més intencionalitats.

Primer- No totes les tradicions són bones, canvien els temps i les sensibilitats, afortunadament. Del contrari encara estaríem entre gladiadors romans, esquarterant o escorxant persones per robatori de vasos sagrats i cremant heretges en les places públiques medievals per estar en desacord amb la doctrina eclesiàstica de l’època. Els animals també són éssers vius sensibles, al servei de l’home, no per a ser torturats ignominiosament a costa d’un lucre sense escrúpols.

Segon- És fals que molta gent viu d’aquesta parafernàlia. La raó que més justificava la no necessitat de la llei prohibitiva aprovada era que les corrides de toros estan en vies d’extinció natural a Catalunya per la disminució de concurrència a aquest espectacle sanguinari. Però, les 180.000 signatures populars van convèncer la majoria dels diputats, que no podia perdurar més a casa nostra un vituperi animal impropi del segle XXI. Els comptadíssims toreros i ramaders de braus actuals no caldria que tanquessin el negoci si retornessin la víctima innocent a la quadra sense punxar ni torturar, com fa Portugal, per exemple. La crisi i la pèrdua laboral és una raó ridícula per seguir amb la trista festa nacional de la mort cruel. Quants milers d’empreses catalanes han tancat –perjudicant persones, i no animals – sense cap ajut econòmic ni legislatiu? Aquests acèrrims defensors de la lídia per què no promouen una ILP per modernitzar el toreig sense sang?

Tercer- El senyor Montilla va votar com a persona individual, no com a president. El seu vot particular i la relació Catalunya-Espanya en aquest tema l’ha polititzat el bloc taurí per defensar-se del seu fracàs parlamentari i atacar als detractors. Els diputats van emetre una decisió lliure sobre una proposició popular de llei presentada al Parlament, no sobre una qüestió de caire polític estatal o institucional. Que potser la sensibilitat humana i el dolor animal innecessari tenen també color patriòtic i partidista?

Quart- Els nens, peixos i animals que moren cada minut –senyor Pous Roqué- de forma inevitable o poc previsible, per falta de recursos o injustícies socials, no justifiquen el sadisme animal i l’assedegament de sang d’un públic concret contra una bèstia indefensa, ferida i enganyada. La seva bravura no mereix un escarni cruel. La bellesa, l’art i la literatura taurines que tant pregonen els admiradors del brau, no està en la seva mort brutal, sinó en la vida lliure entre alzinars o la praderia i la lídia del torero agosarat. Si l’animal és l’amic de l’home i el granger, per què el toro el converteixen en un enemic mortal? Si portem al veterinari el gat o el gos vells per fer-los morir sense dolor o el menys possible, quin sentit té l’acarnissament i allargar l’agonia animal i cruenta en una plaça taurina?

Si la sensatesa humana sobre el tracte animal s’imposés no caldria prohibir res. Senyor Roqué, vostè té raó, afirmant que no s’ha de prohibir tot allò que ens desagrada. Però, ser lliures no vol dir - per exemple- permetre maldats bestials i tancar els ulls. La comarca d’Osona sempre ha estimat i respectat, d’antuvi, tot el bestiar -sense excepcions- amb la celebració festiva anual de Sant Antoni, el seu patró. Quin pecat històric imperdonable va cometre el brau? Va ser exclòs de l’Arca de Noè i es va salvar del diluvi contra la voluntat del protector i se l’ha de castigar vilment abans d’expirar? La simbologia bíblica irreal ens pot alliçonar virtualment.

Agafem les normatives per les banyes i no per la cua, que és escorredissa. No té res a veure l’Estatut amb les corrides, ni com a parangó ni com a símil normatiu. Si visquéssim més per a la natura no seríem esclaus del capital, i no caldrien tantes prohibicions. Però, es dóna el contrari, i som víctimes del capitalisme consumista i explotador. Una mostra n’és el toreig, que a més d’antipedagògic per a les joves generacions, incita la violència de sang i fetge. Llibertat és triar sense trobar-nos necessàriament amb un espectacle televisiu denigrant de violència real. Hauria de prevaler el respecte universal racional i no el domini mercantilista, sota excuses de tradicions immemorials, tant deplorables com mal interpretades i anacròniques. Siguem europeus amb fets, no paraules. Catalunya ha apostat per ser diferent i més respectuosa en aquest afer ignominiós, a favor de la vida i la mort animal digna.

Ramon Mas Sanglas – 9/8/2010

Moguda de la selecció política catalana

La desfeta del tripartit ha començat amb la diàspora del segon membre del PSC: el senyor Castells. L’autocrítica és l’inici del filtratge i la remodelació política normal, malgrat alguns escarafalls. És l’examen propi i obligatori del final d’etapa. Cada coalició ha d’autoavaluar-se, i també cada component, individualment, si la llibertat en el partit és més que una realitat virtual.
Sense entrar en valoracions sobre la qualitat de l’obra feta pel diputat i conseller econòmic del país, ni les raons que l’han mogut a fer aquest pas deixant la política directa dins del partit, és simptomàtica la renúncia pel seu descontentament i la no alineació –almenys coneguda- amb cap altra formació. L’ argumentació d’enfortir la centralitat del PSC i guanyar les eleccions novament em sembla una declaració de compromís, molt elegant, però poc efectiva i creïble. Al senyor Castells li ha faltat veracitat en la seva confessió pública. No ha volgut obrir l’aixeta del broc gros i acceptar que al divorci PSC-PSOE li ha arribat l’hora, malgrat sigui dolorós per al socialisme central. La seva retirada a temps –per a seguir col•laborant darrera les bambolines de l’escenari- li estalviaran maldecaps al dia següent de les eleccions, si els resultats són poc alentidors. Podrà incorporar-se novament a les tasques universitàries plenament, si li ve de gust. És absolutament respectable la retirada de tot polític, per desencís o missió complerta.
Un mes de vacances, previ a la campanya electoral oficial, és ideal per moure els fils amagats que sustenten el paper de cada titella -seguint el símil caricaturesc de l’escenari- en el vodevil polític del país. El puzle que està confegint cada grup admet dispersions, intercanvis de club i nous fitxatges. Abans de presentar els nous jugadors en societat per a ser votats i disputar el nou campionat cal revalidar els mèrits d’uns i agrair els serveis prestats a d’altres, si no opten per la sortida voluntària, sense indemnitzacions ni contrapartides. Tot un joc d’escacs o d’apostes sotmès a les urnes. És la lliga quadriennal de la democràcia parcial, perquè no surt sempre al terreny de joc qui voldria el públic, sinó qui imposa el partit per rigorós ordre de llista. Triem l’equip, no els millors jugadors, encara que foren de colors diferents. Vet aquí una de les mancances fonamentals de la llei electoral catalana de les llistes obertes que no ha sabut aprovar el Parlament sortint, per motius d’interès partidista i territorial.
Les sacsejades polítiques de les últimes setmanes –arran de la sentència del TC- han provocat reaccions convulses importants a Catalunya a tot nivell. La política catalanista no desaprofitarà les desavinences a Madrid per enfortir-se, sense arribar l’independentisme de caixa o faixa. Estem en un procés de maduració, no de trencaments. És el moment per sospesar l’autèntica estimació al país per part d’aquells sobiranistes i populistes –no oportunistes- i practicar la unitat política, tant esbatussada en el Parlament, amb nous esquemes de servei al ciutadà. Si la desafecció relacional Espanya-Catalunya és tant crítica, cal fer plantejaments seriosos per part dels nacionalistes, sense embuts ni dobles cares. Amb lleialtat, però, també fermesa, -per les dues bandes- sense rancúnies i amb diàleg. A la tardor ens hi juguem una Cambra catalana i catalanista, essència del futur país, o bé un govern d’aiguabarreig per salvar les equidistàncies amb l’Estat central. Només les persones políticament convençudes i que apostin per a una Catalunya renovada contribuiran a deixar el llast que ens impedeix créixer més i sortir de la crisi. Triar els millors jugadors i que formin un bon tàndem sobre la gespa és el repte dels votants, sempre que la voluntat i la noblesa dels polítics no defraudin. Ells es deuen a la democràcia, no a la inversa.
Ramon Mas Sanglas – 3/8/2010