Integració i certificat de català

Un país sense llengua no existeix. Només quan es parla, s’escriu i transfereix a les generacions és font de vida popular i té garanties de continuisme. Polèmica tan evident com innecessària entre els amants del català –amb veu legislativa parlamentària- i els detractors, emparats en el bilingüisme constitucional. Si Catalunya és un país d’acolliment, en quantia desorbitada, té raons sobrades per vetllar i exigir l’aprenentatge del català, si no vol desaparèixer. Foc creuat que alimenta el front independentista. Un Estat català tindria una sola llengua oficial.
El debat va més enllà: qui és immigrant a Catalunya? La llengua, ¿és un element determinant o vinculant de la integració per sobre la llibertat i els valors individuals? Si no és un requisit indispensable per a la comunicació amb l’entorn, no ha de condicionar la seva residència. És el cas de l’immigrant temporer. Però, sí, quan afecta la cohesió social com a treballador o resident permanent. Sense excepcions. Aquests nouvinguts espanyols, europeus i extracomunitaris haurien de mostrar un mínim interès per aprendre el català. La preferència o excusa del castellà és un recurs erroni perquè la cooficialitat no exclou cap de les dues llengües.
Una país, quan més petit, si vol conservar la seva identitat ha de ser curós perquè els seus habitants no descafeïnin la llengua autòctona. Si no saben el castellà, no desapareixerà Espanya, té molts milions de parlants. Per raons d’igualtat, una Comunitat amb llengua pròpia té més dret a exigir-la, començant per aquells que ocupen un càrrec públic. Més encara, qui ostenta una funció docent. La comunicació ha de ser bidireccional en la mateixa llengua. Un pas endavant seria la integració cultural i les tradicions.
La normativa no s’ha entendre com una imposició sinó una millora personal, per iniciativa pròpia. Si els nens estan immersos en un sistema escolar bilingüe, ¿per què els adults han de negar un esforç que els enriqueix de forma individual i social? No és cap renúncia a ser espanyol, xinès o bolivià si un immigrant se sent català, més a més, i el parla. És un procés cohesionador, malgrat no ser imprescindible per trobar feina. A vegades és un condicionant. Quan els fills d’immigrants nascuts aquí ocupin els llocs de treball dels adults reticents a la integració, se’n adonaran de les conseqüències positives i negatives de la multiculturalitat.
En moltes nacions europees, com Dinamarca o Alemanya, és obligatori saber la llengua del país per treballar-hi i tenir una residència permanent. Negar-s’hi és sinònim de rebuig patriòtic o inhibició nacional. Pitjor encara, quan la fòbia té derivades polítiques. És el perill de les ordenances que afecten els sentiments: revoltar-se amb la falsa excusa de discriminació. Un certificat d’integració només serà protocol•lari si la persona que el rep no se sent una mica d’aquí i parli català per convicció, no a contracor.
Ramon Mas Sanglas- 22/3/2011

http://www.lavanguardia.es/participacion/cartas/20110327/54133133679/integracio-i-certificat-de-catala.html

El perquè la democràcia fa aigües

No em refereixo als pobles que la ignoren. Penso en aquells que presumeixen de demòcrates madurs, sense excloure Catalunya. Tenim sobrades mostres de reticències democràtiques en les darreres setmanes en el traspàs de govern, d’embarcació. Les picabaralles numèriques, que no quadren, entre els partits catalans i les confrontacions amb l’Estat central són debilitats d’un sistema polític que no es mereix el poble, la democràcia.
El símil del vaixell –Catalunya o Espanya- em sembla perfecte. Busquem un bon capità i timoner, votat pel poble, que intenta envoltar-se de la millor tripulació de diputats, consellers o ministres. La boira de la crisi els fa difícil albirar l’horitzó per encarar el rumb més encertat. Compten amb els motors dels pressupostos anuals i el carburant dels impostos. Quin és el problema per arribar a port després de la travessa cada quatre anys? Dels contravents i els tripulants que no va a l’uníson, que remen en direccions contràries, exposant el passatge al mareig i naufragi. L’administració indeguda i opca als ulls dels passatgers.
Governar bé no és ser guardià del secret del combustible disponible. És ser responsable de la navegació sense batzegades, donar comptes fidelment cada any a la clientela –que han costejat el creuer- i arribar al port amb suavitat i bon regust. Si apareixen incidències tota la tripulació –també l’oposició- n’ha d’estar al corrent. Si falta combustible, i cal una reposició especial a costa del ciutadà- hi ha d’haver constància escrita. El capità és qui respon del dèficit o superàvit de cada exercici si gaudeix de la confiança dels seus assessors i mariners. Quan, any rere any, emparats amb les turbulències de la mala mar o la negror de les tempestes operen maniobres perilloses, el fracàs electoral és el seu premi. La democràcia camuflada acaba amb la indignació i la pèrdua de futurs clients.
L’Estat espanyol té una flota de disset embarcacions pescant en aigües pròpies. Amb xarxes semblants, de propietat o manllevades, cadascuna intenta fer el seu agost i la millor subhasta diària per abastir les necessitats dels consumidors. ¿Per què resulta tan difícil respectar les regles del joc entre embarcacions? Les ambicions desmesurades de la marineria és la escletxa i amenaça que acaba fent aigües. Si el barco s’ha fet vell no es pot apedaçar, s’ha de canviar. Si la dita, “qui paga mana” és de savis, el patró té l’última paraula. El poble ha de decidir.
Ramon Mas Sanglas – 19/3/2011

Política sense polítics

Abans de dos mesos estarem capbussats novament en la parafernàlia electoral de les promeses i les despeses. ¿No serien vàlides i més exemplars unes eleccions sense campanya? Polítics, que imposeu retallades a sanitat i educació, esperem el vostre exemple d’austeritat. ¿No es pot prescindir de dinars i sopars, dels muntatges massius, dels murals publicitaris de carrer? Amb els debats televisius, radiofònics, la premsa i la informació domiciliada és suficient. Seria una magnífica ocasió per canviar programes teleporqueria per taules rodones dels candidats. ¿Quants partits, ambiciosos d’una regidoria o l’alcaldia es tiraran els plats pel cap per ocupar un lloc al seu ajuntament? ¿Obsessió per manar o predisposició per servir? Les eleccions, en plena crisi, també són un trampolí laboral per fer entrar un sou més generós a casa.
L’addicció obsessiva més per governar, que per convicció ideològica, crea un revulsiu cada vegada més contaminant. La burocràcia ha esfumat les essències del bon governant, competent i conegut. Volem el gestor de confiança, no l’ ideòleg de torn. Per què el sistema occidental ens ha enxarxat en la maquinària partidista? Ens ha fet víctimes d’un segrest legislat pel mateixos polítics sense alternatives, en pro del seu continuisme “professional”. La rutina política és inadmissible. El poble, l’arrel democràtica, passa a segon terme, engolit pel partidisme. Fer política autèntica, de la bona, sense la submissió al sistema, ¿no seria el renaixement del governant assenyat, lliure i de casa?
Seran molts milers els aspirants desconeguts a unes places comptades, amagats darrere el teló del cap de llista. El gran obscurantisme de les candidatures tancades. Votar una papereta és quedar-se amb tot el pack. Una loteria a l’atzar. On està la base del servei polític, ¿en la persona o el full de ruta de la promesa? Sense conèixer la vàlua individual no es pot donar crèdit a les propostes col•lectives. Si el vot parlamentari o del consistori està lliure de la servitud partidista, l’elector hauria de saber el grau de compromís de cada membre en temes clau. És l’abecedari de la transparència que ofereixen les llistes obertes, sense ordre preferencial, alfabèticament. ¿Quants anys hem d’esperar per tenir una llei electoral on els ciutadans votin persones i no llistes per imposició?
Compartir un sistema electoral amb candidatures obertes de partits i llistes “apolítiques”, sense cap afiliació ideològica, seria el millor test sociològic per veure un alt nivell de participació i les preferències de l’electorat. Cada municipi seria una sorpresa. No tinc l’esperança de veure tal realitat. Seria la fi per a molts partits i polítics. La persistència del mecanisme actual –de camuflatge i totalitarisme- és la seva garantia de pervivència. Com a mostra de rebuig democràtic l’elector només li queda el trist recurs del vot en blanc o l’abstencionisme, que tots lamenten sistemàticament, per quedar bé, la nit de cada escrutini.
Ramon Mas Sanglas – 22/3/2011

Escola i societat en desacord

Tots els pobles i països són diferents per la llengua, cultura, geografia, tradicions. En la varietat està la riquesa. És bo acceptar-nos com som sense deixar de ser autocrítics. Per mimetisme Espanya mira Europa –la nòrdica, en especial- com un referent en el marc laboral, econòmic, industrial, educatiu. Vull centrar-me en el darrer ítem: l’entorn social del hàbits, els calendaris i la jornada laboral. El fracàs escolar espanyol que ens atribueixen diferents informes de rànquing europeu demana respostes, ¿per què ells millors i nosaltres cuers? ¿És un problema de persones o un mal sistèmic d’estructures socials diverses? Si la climatologia, el sistema pedagògic inadequat, els horaris mediterrànies nocturns, la jornada laboral partida i la falta de convivència entre pares i fills són factors determinants en el rendiment dels nostres estudiants, ¿no són motius suficients com per eradicar algun mal hàbit de la societat adulta i canviar estils organitzatius d’escola i empresa?
El calendari escolar anual contempla 180 dies lectius i el laboral 217, descomptant caps de setmana, 30 dies vacacionals i 14 festius obligatoris. Els 37 dies de diferència respecte dels fills són les jornades negres que s’han de buscar la vida per tenir-los ocupats a casa o fora de l’escola. ¿Per què no equipar aquests centres públics i concertats en èpoques de descans lectiu amb monitoratge i activitats adequades? Si a l’ hivern es combat el fred amb calefacció, ¿per què no la calor amb refrigeració? No ens imaginem fer vacances per culpa del fred. Per què la calor, doncs, ens limita horaris i calendaris? Climatitzar les escoles és més rentable que subvencionar quinze dies de colònies cada any a cada alumne, per exemple. Seria una amortització profitosa d’uns edificis públics i concertats en benefici de la conciliació laboral i escolar a prop de casa.
La proposta conciliadora no implicaria ampliació de matèries ni més hores lectives, amb caràcter voluntari. Els objectius dels calendaris europeus són: més hores de convivència familiar a partir de mitja tarda, interrupció del curs cada dos mesos en benefici del rendiment i la major compatibilitat possible de les vacances de pares i fills. El factor clima és secundari per a ells i fer vacances al juliol o l’agost no és cap obsessió. L’activitat productiva no es paralitza en ple estiu com aquí. Aquesta flexibilitat permet mútues adaptacions, no fer totes les vacances de cop i compartir-les amb els fills en els descansos interanuals.
La major dificultat conciliadora rau en la jornada de treball dividida pel llarg descans del migdia que no permet estar a casa les sis. El canvi exigiria nous hàbits gastronòmics, canvi d’horaris comercials i anar a dormir més d’hora, per començar la jornada més aviat. Apropar-nos més al ritme europeu: menys fanfàrries nocturnes, més racionalitat de la llum solar amb més estalvi energètic familiar i industrial. Una part de la restauració mediterrània es queixaria per la pèrdua de clients i els menjadors escolars en guanyarien si els pares unifiquessin la jornada partida. ¿Estem disposats a renunciar costums –no sempre els més lloables- en benefici de la convivència, rendiment laboral i escolar? Fer-ne dia de la nit, tancar comerços a les 9 del vespre per obrir a les 10 del matí fa capgirar la vida familiar. Ningú nega que les hores més rendibles són les primeres, fruit d’un bon descans.
L’eslògan “Spain is different or typical” és una marca de valors identitaris. Però, té connotacions pejoratives quan es desmarca de la resta europea pels resultats poc satisfactoris. Si els nòrdics –els capdavanters- són el nostre miratge, quelcom hem de canviar del nostre estil de vida i conductes horàries per ser més eficients. No donem la culpa al caràcter ni al clima. L’hàbit de treball és una conquesta personal, però la societat hi ha de contribuir amb un entorn favorable. Les estadístiques surten d’una gran col•lectivitat. Si el fracàs escolar és tan rellevant indica que només els intel•ligents o els voluntariosos reïxen per iniciativa pròpia, poc gràcies la societat que els envolta.
Ramon Mas Sanglas – 15/3/2011

Diferències laborals contraproduents

“A igual treball, el mateix salari i drets”. És el lema i la praxis que hauria de presidir i emmarcar tot conveni laboral, de titularitat privada o pública. La discriminació entre funcionaris i treballadors privats n’és la culpable de molts conflictes, com el cas AENA, en concret. La privatització sembla ser l’ovella negra del mercat laboral. La hipotètica explotació de l’empresari és el papus més temut? O la pèrdua de drets adquirits? Aclarim dues premisses: Primera, pagar al funcionariat amb diners de l’erari públic no justifica millors sous pel fet de no haver-hi beneficis empresarials. Segona, la rendibilitat i l’eficiència d’una persona no es mesura només pel sedàs d’unes oposicions, ni l’estabilitat de la plaça ha de ser un premi vitalici. La caricatura de la finestreta única i del “vuelva usted mañana” de les pel•lícules espanyoles d’antuvi estarà viu mentre no es reformi el sistema d’accés al cos de funcionaris i desaparegui un reguitzell de drets acumulats -contraproduents- dels funcionaris estatals, autonòmics i locals.
La conquesta d’una feina per oposició - per més dura que sigui- , sense una fase de prova i una avaluació periòdica de l’activitat laboral, no és garantia d’efectivitat, malgrat la capacitat. La seguretat d’una estabilitat és el pitjor enemic de l’eficàcia, quan falla la responsabilitat. Tal risc no succeeix en les entitats privades perquè el treballador està supeditat a un conveni bilateral, es controla el rendiment i no té el caràcter d’intocable. Sap que ningú és imprescindible i cal guanyar-se l’estabilitat dia a dia sense depressions.
Mentre el sistema de l’accés laboral públic no canviï la vaga serà l’arma més recurrent emparats en les seves garanties. Urgeix reformar la funció pública sobre la base dels vasos comunicants flexibles entre els dos sectors. ¿Per què un docent de la concertada amb experiència dilatada i expert en una àrea –mateixa carrera universitària que un funcionari- no pot accedir a una plaça disponible en un Institut sense oposicions? I a l’inrevés. Seria qüestió de procediment: anunciar les vacants dels dos sectors. L’expedient de l’aspirant –amb les notes acadèmiques, si cal- i la dedicació docent acreditada, mitjançant un currículum detallat, serien els requisits comuns. Si tots dos fan la mateixa labor, ¿per què marcar diferències d’estabilitat, salaris, horaris i drets de jubilació tan abismals? La consecució d’una plaça pública és sinònim de seguretat econòmica permanent. Per contra, qui no hi aspira o no ho aconsegueix és un fracassat. Paradoxa que estigmatitza entre bons i dolents, ben lluny de la realitat. La mediocritat i l’excel•lència existeixen a tot arreu.
Molts conflictes laborals s’arrelen per voler mantenir privilegis discriminadors. Els sindicats i l’empresariat –l’Estat el primer- haurien d’abolir els greuges comparatius desavinents entre treballadors del mateix gremi. Tota aspiració és raonable, sense injustícies entre homòlegs ni perjudicar a tercers. El cas Aena evidencia un xantatge clar al sector turístic –per les dates clau de vaga- que necessita d’aquest personal. Els negociadors del conflicte si no minimitzen o anul•len les diferències entre tots els treballadors del gremi aeroportuari, la democràcia de la igualtat serà quimèrica, una vegada més, i el problema més greu.
Ramon Mas Sanglas – 14/3/2011

http://blogs-lectores.lavanguardia.es/colaboraciones/diferencies-laborals-contraproduents/

L’escola, l’ase dels cops

Li plou patacades pels quatre cantons. Cada any bat nous rècords. Educació i política intenten fer parella, però, esdevé inestable. Reformes improvisades de normes, continguts i horaris, retallades de recursos i personal, ara ordinadors, ara llibres. La suma deriva en un fracàs que ningú vol assumir, fruit de les batzegades d’un sistema sense horitzó. Acabem amb l’escola laboratori d’una vegada. Volem un país amb una escola selectiva, disciplinada, autònoma i preferent socialment per ésser selecta. La fragilitat dels usuaris té prioritat als interessos del món adult. Per consolidar les noves generacions l’ensenyament no pot encabir-se a pressió en una societat marcada pel capital i la carència de valors individuals com l’esforç.
Acabem de viure l’experiència de la setmana blanca, negra per a molts pares i avis. Un muntatge artificial d’aquest tipus, sortosament irrepetible, serà avaluat amb moltes incògnites econòmiques i d’organització. Si no conflueixen un mínim de factors familiars i empresarials, la compatibilitat horària i de calendaris sempre serà un etern miratge. Som europeus diferents perquè no volem renunciar a tradicions immemorials discutibles i hàbits quotidians millorables, emparats en el clima i l’immobilisme laboral.
La distribució del curs escolar amb descansos interanuals i les vacances laborals exigeix un estudi rigorós i consensuant entre educadors, polítics, empresariat, sindicats i entitats eclesiàstiques. La família, del tipus que sigui, mereix ser el nucli de la vida escolar i laboral. No a l’inrevés. No s’haurien de fragmentar per sistema les cèl•lules familiars per raons de les vacances. Alumnes i mestres també alhora, perquè molts d’aquests són pares i mares. La vocació no justifica la resignació. L’estoïcisme del sector docent i sanitari, en general, els fa més soferts i menys reivindicatius – en especial el sector privat per la inestabilitat del lloc de feina- enfront la manca de recursos i les diferències laborals.
La racionalitat del descans si no s’imposa en funció del rendiment, la flexibilitat mai serà un element preferent en l’organització laboral i acadèmica. L’obsessió per centrar les vacances anuals al juliol i l’agost invalida la capacitat d’unificar calendaris. La tecnologia té recursos per suavitzar les inclemències de la calor a les aules. La reducció de les vacances estiuenques permetria unes segmentacions del curs, a l’estil europeu, en cinc intervals acadèmics anuals. La variabilitat de la setmana santa no és cap obstacle insalvable. ¿Per què no fixar els períodes lectius amb durades semblants desvinculant les celebracions religioses de les vacances escolars? No suposa cap renúncia festiva tradicional, si es compatibilitza el divendres sant com a festivitat nacional. La reducció de les tres setmanes de descans per Nadal, començant les classes el 2 de gener – tot i respectant la diada de Reis- donaria marge per interrompre el primer trimestre, el més llarg, descansant la setmana de Tots Sants.
El camp de batalla més bel•licós és la jornada de treball. L’ intent de campanya sindical “a les sis tots a casa”, una pura utopia fins ara. Deixar només una hora per dinar entaulats, seria el gran terrabastall de la restauració? Vet aquí la paradoxa: ser mediterranis per costums gastronòmics no ens permet ser europeus en horaris i rendiment. Treballar les mateixes hores i rendir millor per disposar de més temps d’oci durant l’any és el gran objectiu que ens neguem assolir en la pràctica. L’anquilosament inconciliable del nostre estatus social no ens deixa gaudir de més hores de convivència i benestar familiar.
Ramon Mas Sanglas – 8/3/2011

Inutilitat de les balances fiscals

Tots els espanyols som iguals davant la llei, proclama la Constitució. Els diferents status de dèficit entre les Autonomies ho contradiu. L’endeutament generat per l’administració de la pròpia recaptació i la inversió pública des de l’Estat denota que el mecanisme falla o el repartiment és injust. Els vasos comunicants entre elles per equilibrar els desajustaments econòmics i serveis comuns són inexistents o poc eficients Si l’arbitratge del govern és incapaç per organitzar el joc o la lliga de disset equips i necessita de la intervenció europea per salvar el país de la fallida, el control oficial del sistema no serveix. És la font del desgavell econòmic i de les acusacions recíproques que ens brinden els titulars periodístics fa setmanes. Catalunya, una vegada més, l’epicentre, amb la picabaralla partidista en l’alternança de la Generalitat. Altrament, la Comunitat madrilenya apareix neta i modèlica. Amb l’ajuntament més endeutat de la capital de la nació, ¿funciona la màgia de la transversalitat local del partidisme? O l’Autonomia de la capitalitat té accés a més privilegis i tractes de favor?
Els retrets polítics entre catalans i castellans no és cap novetat. El més vergonyós als ulls del ciutadà català, però, és la trencadissa de plats en el Parlament de Catalunya entre partits. La desavinença d’aquí autoalimenta les retallades imposades allà. La nostra feblesa de consens és la seva fortalesa d’exigència. El cafè per a tots el paguem a preu de whisky de marca. Fins ara, ¿en quina Comunitat s’ha anunciat tisorades tan dràstiques en educació (30%) i sanitat (10%) o noves taxes universitàries amb poques beques? Són els pilars del benestar social i el futur del progrés del país. El greuges comparatius són palesos arreu del territori tant en serveis mèdics i hospitalaris com en la gratuïtat i recursos educatius. L’evidència del desequilibri fiscal és palpable per un profà en economia. Els nostres diputats, ¿no poden dedicar un monogràfic parlamentari exhaustiu per unificar criteris sobre les balances fiscals de cada any, saber què donem i rebem de l’Estat? Si no són capaços d’anar plegats com a gestors i economicistes serà perquè l’ambició maligna del poder i el partidisme poden més que el dret constitucional de la igualtat i la transparència. Si el pregonat espoli fiscal dels catalans (20.000 milions anuals) – tema estrella dels independentistes- fora una realitat demostrada al Parlament de forma unitària i racional, l’única sortida justa serà el canvi de sistema financer, de manera consensuada i pacífica o unilateralment -en cas de negativa nacional- , si ho exigeix el poble via referèndum. Aleshores sí, urgeix un concert econòmic propi abans s’obri més l’esquerda entre els separatistes dels dos bàndols.
El macro dèficit estatal, no es pot eixugar a costa de les Autonomies, únicament, sense reduir estructures nacionals inoperants, ja traspassades. Cada Comunitat intenta afrontar els seus problemes sobrevinguts abans i ara amb la crisi. Gairebé el 50% dels dos milions i mig d’immigrants que té Espanya viuen a Catalunya. Els pressupostos anuals de la Generalitat s’han estirat cada any més, per atendre aquesta allau immigratòria sense ajuts exteriors proporcionals, aportant la mateixa quota a la solidaritat autonòmica. La locomotora catalana és història. Ara anem de pidolaries a Madrid per arribar al nivell de la resta d’espanyols. Som una de les cinc Comunitats més endeutades amb un índex de pobresa del 25%. ¿Per treballar poc, donar massa o administrar malament? ¿Per què la gent no protesta massivament? El català té esperit de resistència històrica a les adversitats. De la nostra flaquesa reivindicativa com a col•lectivitat se’n aprofita l’adversari per demanar més, donar menys o pagar més tard.
Ramon Mas Sanglas – 3/3/2011