El mercadeig polític

Tota casta social té el calaix dels seus interessos preferents, el negoci personal o col·lectiu de supervivència. L’economia és l’eix, però l’ètica -com a valor afegit-, no se’n pot desentendre. El món polític, teòricament altruista, aplica massa sovint l’adagi bíblic: “la caritat ben entesa comença per si mateix”. Podria ser la conclusió de la desentesa dels partits catalans d’esquerres en el frustrat intent de coalició i un programa electoral unificat. La falta de temps i de criteris ideològics comuns, dues excuses d’aparador. Les tres realitats del trencament o desacord són la pèrdua  individual de vot en una candidatura única, l’ordre en el llistat i la desconfiança programàtica. Si ERC ha signat un xec en blanc a CiU sense condicions sobiranistes específiques, la resta de partits secessionistes filen més prim. No admeten una simple declaració d’autodeterminació sense l’objectiu definit d’un Estat català independent. La confusió de terminologies, la falta de sinceritat mútua i les mitges veritats entre els aspirants xoquen amb la mateixa foscor del votant davant les urnes. Un mercat ideològic envoltat de regateig d’aspiracions individuals no és gens exemplar i el millor brou per a l’abstencionisme i  el ressorgiment de més indecisos.

Actituds preelectorals d’aquesta mena són el revers de l’11-S, símbol d’unitat d’un poble ressentit i fatigat que busca una sortida digna amb líders qualificats i bons servidors. Si la ciutadania s’està polaritzant al voltant de l’autonomisme, federalisme i independentisme, ¿per què els candidats no orienten de manera cohesionada els seus programes sobre les mateixes tendències estructurals? La dispersió partidista quedaria simplificada a tres opcions. És vist que la cultura de coalició no existeix en la nostra societat de mandataris. Domina l’egocentrisme. Els múltiples fracassos electorals per dissensions internes de partit, ¿encara no han servit d’alliçonament? La bona política no es mereix el descrèdit del mal governant –sense mirar cap color polític- que divideix una societat ensorrada per la crisi.

Unes eleccions plebiscitàries no són subhastes de poder ni de productes de consum. Determinaran l’economia i el futur de milions de persones segons els criteris financers i administratius dels elegits. D’aquí la importància de la forma electoral i la nitidesa informativa sobre el contingut del full de ruta dels candidats. El Parlament català ha estat incapaç d’actualitzar el sistema electoral autonòmic en molts anys. Les llistes estrictament tancades desnaturalitzen una democràcia lliure. L’ambició per ocupar les primeres assignacions en la candidatura crea deliris, dimissions i lluites internes. Fins que el poble no confeccioni l’ordre dels governants mitjançant un llistat obert únic o votant lliurament els millors de cada grup, el sistema electoral serà una assignatura pendent en detriment de la democràcia.

Ramon Mas Sanglas – 8/10/2012

Tres vies i un mur

La sacsejada política espanyola actual no pot desconnectar-se del passat. Tota sortida alternativa a l’enquistament autonòmic  troba paranys, des de un referèndum vinculant fins un canvi estructural. S’han definit tres línies polítiques diferents: autonomisme continuista (PPC), federalisme (PSOE-PSC), sobiranisme nacional independentista (CiU-ERC-SI). Petits matisos i grans contrastos fa impossible la coincidència enfront d’un mur comú: la Constitució, que va lligar la unitat espanyola en el seu destí. Tota una contradicció amb el manual bàsic de la democràcia universal dels pobles dotats amb el dret a decidir el seu futur. El mur de Berlín va caure per unir dues nacions i créixer unides. El mur constitucional espanyol, per contra, frena la llibertat dels territoris que desitgen expansionar-se sense limitacions imposades, maltractament històric o repressió econòmica, lingüística i cultural. Tot intent de traspassar fronteres topa amb la lletra escrita i l’esperit dictatorial preconstitucional, baluard i escut del conservadorisme governant. El socialisme espanyol, defensor del federalisme d’estats per renovar el disseny equivocat de les autonomies, no troba escletxes en la Carta Magna per introduir la seva reforma moderada. No cal dir res sobre l’aposta sobiranista o intent de secessió. Com es canvia, doncs, aquest hipotètic llibre sagrat? Per voluntat dels ciutadans que no hi tenen accés? Per decisió d’una majoria política absoluta contrària a la modificació? Com trencar el cercle viciós per enderrocar el mur constitucional, emblema paradoxal de la democràcia?

L’argument centralitzador, restrictiu i unitari per sortir de la crisi és contradictori. Afegeix  ofec econòmic a Catalunya que podria contribuir més amb la seva economia exportadora a tot l’Estat, si disposés de més recursos. Les retallades dels pressupostos 2013 , l’impagament de deutes anteriors i l’assetjament permanent va provocar l’esclat de l’11-S per exigir una via pròpia d’autodeterminació i l’aprovació parlamentària d’un referèndum postelectoral.

Els errors de la història ens haurien d’alliçonar amb humilitat i rectificar a temps. El regal d’autonomies que pocs havien demanat, pel simple fet de no remarcar les singularitats de Catalunya i País Basc, ha estat el desastre majúscul del mapa peninsular que ara volem esmenar. La criatura plora per insuficiència i no pot encongir-se limitant diputats o més retallades. S’ha de crear un nou marc embrionari –segona transició- per engendrar uns estats confederals autosuficients o trencar fronteres hispàniques amb noves sobiranies nacionals.

Els programes de la campanya electoral seran novament mitges veritats? Els tres grups ideològics (autonomista, federalista i sobiranista) no poden prometre cap futur viable segur sense el compromís ferm de trencar esquemes caducs i canviar les regles del joc establertes en la Constitució. De no fer-ho camuflaran trampes en solitari. L’eufòria d’una majoria absoluta del 25-N pot ser el perill d’una desfeta posterior. Cap partit està lliure d’esquerdes internes i les determinacions unilaterals esbiaixades. En canvi, l’aval necessari de segones o terceres candidatures cohesionen més les voluntats de les urnes formant un govern de coalició.

Ramon Mas Sanglas – 3/10/2012
http://www.elperiodico.cat/ca/cartas/lectors/tres-vies-mur/70105.shtml 

A on vas, Catalunya?

Sap on està, però, ignora la trajectòria que li espera i el port d’arribada. El poble català ha dit prou a la situació actual inaguantable, políticament i econòmica. Una part ha parlat al carrer (11-S) i tots podrem decidir a les urnes el 25-N. Què dirà i com se l’escoltarà l’endemà? És la incògnita d’un futur incert ple d’esculls que trobarem a casa i fora, abans i després d’uns comicis plebiscitaris. Si un país  democràtic impedeix el dret universal a decidir amb subterfugis constitucionals, ¿podem pensar en una democràcia malaltissa o segrestada? La por mediàtica sembrada contra un exercici civilitzat i racional de llibertat és impròpia d’un Estat madur. Afortunadament tenim l’al·licient  de trobar-nos en una comunitat europea més neutral.

El Parlament ha aprovat per majoria absoluta un referèndum vinculant post electoral que ha rebut la condemna més frontal de l’Estat. Tot radicalisme contra la lliure expressió crea més independentisme. Les ideologies polítiques són la base dels interessos partidistes, però, l’economia el paradigma del resultat electoral. La crisi in extremis ha forçat l’ultimàtum a la desafecció relacional mútua envers Espanya per l’ incompliment inversor estatal sistemàtic fins els mateixos pressupostos 2013. La ignomínia catalana ha tocat fons. No és possible sentir-se espanyol i català alhora, sense tots els drets comuns i perdre els singulars. D’aquí les tres opcions hipotètiques: sobirania d’un Estat català, federalisme d’Estats (inexistents) dintre Espanya, reforma financera de les autonomies. La tancada en banda al pacte fiscal exclou la tercera via. El model federalista asimètric suposaria una transferència total de competències sense dependència de veïnatge o molt minsa. Quantes autonomies  tenen autosuficiència econòmica? La resposta fa impracticable avui dia un sistema confederal sense  reestructuracions en profunditat. Hem de concloure que la secessió de Catalunya s’imposa per necessitat de subsistència i la negativa espanyola a una reforma institucional i les estructures d’igualtat.

Els sentiments patriòtics no admeten uniformitat ni redreçament quan s’han maltractat durant dècades i segles. Catalunya té una simbiosi històrica de població per la immigració espanyola de la postguerra  i els nouvinguts posteriors. La integració lingüística a l’entorn català en grau divers ha originat una societat multicultural que no pot ofegar l’autòctona. D’aquí l’obligatorietat de conservar les arrels tot vetllant les tradicions seculars malgrat la pressió uniformista centralitzadora. Si a la distorsió ideològica afegim els greuges econòmics en augment, les raons independentistes es reforcen. Una consulta no vinculant (legal segons l’Art.92 de la Constitució) –prèvia al comicis- , hauria tret de dubtes l’ambigüitat de la població catalana (independència, federalisme, autonomia) en benefici de programes unificats i  coalicions al nou govern. No oblidem que els votants són la brúixola del poder democràtic.

En el full de ruta electoral preocupa la dispersió partidista. Si la Cambra de diputats ha reunificat 84 veus i vots, el projecte programàtic de cada candidatura aïlladament, ¿podrà confondre l’electorat i desdibuixar el consens parlamentari majoritari? Per aconseguir l’objectiu final la ciutadania vol saber amb quins vaixells compta. Si a Ítaca només hi va arribar Ulisses, el catalans no estem disposats a naufragar. No volem sentir cants de sirena durant la travessa electoral simplement per contrarestar els detractors obstinats a retenir-nos presoners. Volem escoltar la veritat de tots els sectors socials, polítics, empresarials, demostrada amb xifres reals, amb tots els pros i contres agredolços d’una separació plausible i ben entesa, si és el cas. Només així el 25-N foragitarà l’abstencionisme i podrem albirar l’estrella polar de Catalunya amb la decisió d’un poble compromès en la nova transició nacional.

Ramon Mas Sanglas – 2/10/2012    

Eleccions anticipades i autocrítica

Un cúmul de circumstàncies del passat més immediat han precipitat els esdeveniments polítics després de la Diada. L’anàlisi de l’efervescència 11-S i el cop de porta de Madrid al pacte fiscal avalat majoritàriament pel Parlament català han dut el govern a unes eleccions anticipades, agosarades i temeràries per a molts ciutadans, polítics i observadors. L’anticatalanisme permanent des de l’Espanya més centralitzadora i la pressió econòmica estatal han creat el caliu idoni al carrer amb tres potencials sortides dels catalans: sobiranisme o independència, federalisme asimètric nacional o reforma financera autonòmica. El milió i mig (un milió, votants majors de 18 anys) de manifestants aglutinaven els tres corrents en proporcions ben diferents. La voluntat dels catalans restants amb dret a vot (uns 4 milions) només pot ser coneguda amb un referèndum o unes eleccions. La doble temeritat de la convocatòria radica en la inseguretat parlamentària d’una majoria suficient per formar un govern unitari cap a l’autodeterminació i el desconeixement del vot ciutadà per manca d’un referèndum consultiu sobre les tres opcions. S’han invertit els tacticismes perillosament. El president ha preferit llançar-se a la piscina sense mesurar el nivell d’aigua o la profunditat. Un repte i un risc en paral·lel.

Analitzem la situació del present. Catalunya té un gruix polític sòlid –com va aconseguir pel pacte fiscal- per afrontar la sobirania del país davant les urnes? No. Cada partit anirà a les eleccions per lliure, malgrat l’excepcionalitat dels comicis amb caràcter plebiscitari. Tenim una cambra desmembrada. Un partit convergent indefinit respecte la independència, una oposició conservadora tancada en banda (PPC i Cs), un PSC federalista dividit i ICV amb moltes reserves. Només ERC i SI tenen clara la secessió. Una consulta popular prèvia –primàries electorals o sondeig- hauria permès el reagrupament ideològic de tendències polítiques semblants i presentar un programa comú per esvair dubtes, un projecte nacional del nou Estat, independent o confederat. No valia la pena retardar uns mesos les eleccions en benefici dels candidats i la ciutadania consultada? La urgència fa pensar que l’asfixia és insuportable.

Ara tenim sobre la taula un futur més incert que mai. L’endemà del 25-N –desprès d’una duríssima campanya electoral plebiscitària, amb detractors interns i espanyolistes- el poble català pot topar amb el mateix continuisme o pitjor, sense horitzó ni sortida econòmica. Esperem el més desitjable, una majoria relativa o absoluta obstinada en posar les bases de la república catalana. El primer escenari suposaria el terrabastall convergent i la dimissió del president Mas. Només el segon supòsit agrairia l’avançament electoral. Cap líder és profeta ni messies garantit. El cabdill Moisès no va entrar en terra promesa i un poble embogit per Jesús el diumenge de rams, el crucificaven cinc dies després. Un referèndum posterior a les eleccions per a què? Canviar o ratificar el programa de la candidatura electa?

La pedra filosofal de la democràcia és la ferma convicció del dret a decidir dels pobles. El bloqueig i blindatge de la Constitució, fonament de la ideologia conservadora, perd tota la força. El poder polític i financer d’una nació no té estabilitat en la simple lletra de la Carta Magna sinó en l’esperit renovador que impulsen els ciutadans. La nova transició que neix passa factura al cafè gratuït per a tots. Catalunya no pot continuar vivint assetjada ni per un centralisme avassallador ni per una legalitat immutable. La llibertat lingüística i cultural històriques de Catalunya ha de recuperar el vol i acabar amb els impostos solidaris abusius. Una República Catalana té perfecta cabuda dintre l’Europa de l’euro sense presentar batalles incivilitzades de mercats. Les nacions les formen les persones. Poder parlar amb coneixement de causa i decidir el seu futur sense represàlies és la grandesa de les nacions.

Ramon Mas Sanglas – 26/9/2012

La democràcia del poble català sotmesa a l’economia

El poble ha obert massivament el camí del sobiranisme català al carrer. Les urnes l’han de tancar individualment. Els nostres polítics, desavinguts, han fet curt i tard. No poden, no volen, no s‘atreveixen. El clam independentista de la Diada 2012, sense retorn, espera la resposta majoritària en unes eleccions per triar els líders del nou Estat català europeu. On són aquests arquitectes carismàtics del diàleg, l’entesa i l’empenta final? S’acosta l’hora del lideratge per convicció, amb ideologia de servei, tecnòcrates o experts apolítics.

El gran repte del dia-D, i ara què? Llibertat política d’autogovern o seguir en les beceroles de la submissió? Sabem que Espanya i Europa han barrat hipotèticament el pas de la secessió. Espanya  –sense Catalunya- és una garantia menor, més insolvent, per retornar el rescat a Europa. Sense el motor econòmic del país, la gallina dels ous d’or de Catalunya, Espanya perd credibilitat exterior. Quan es tracta de la butxaca europea i espanyola s’obliden dels drets fonamentals dels pobles, el dret a decidir. El govern central té la pilota al seu terrat fins el dia 20 de setembre. Tots intuïm la resposta salomònica del president amb un premi de consolació: liquidar el deute pendent amb Catalunya i la promesa de reducció progressiva de l’1% de l’aportació solidària anual fins el 4% -paràmetre europeu- enlloc del 8% actual. Un apedaçament fiscal. Les senyeres i estelades no pidolaven les engrunes de Madrid (dos mil milions anuals). Serà l’escenari més probable, ben diferent de la veu contundent de la Diada. Conseqüentment el xoc de trens es preveu inevitable i durador.

Sortida catalana indefugible: nous comicis per formar un govern constituent unitari o de concentració, sense ambigüitats ideològiques contraposades. Serà el millor referèndum inequívoc de les voluntats populars. És hora d’acabar amb la Catalunya política de les dissensions i els interessos camuflats: sobiranisme fiscal pur o més espoli. El continuisme d’un mixt ha fracassat. Necessitem majoria absoluta independentista per engendrar el nou estat en el si europeu, sense reminiscències espanyoles colonialistes. El dret dels tractats internacionals diu que Catalunya és de facto membre de ple dret si no es dóna de baixa dels tractats signats per Espanya. S'està creant una nebulosa de confusió i pànic periodístic irreal. Prou psicosis de por. Som madurs per emancipar-nos i buscar la vida sols si fem nosa i no ens volen com som i ens mereixem. La majoria democràtica té la paraula, no la imposició. La història demana punt final a 35 anys de transició mal feta per iniciar una nova Catalunya.

L’embolic del senyor Rajoy és no saber què fer amb un Estat mal dissenyat, unes institucions inservibles. El problema no és Catalunya ni el País Basc, autosuficients. Són les falses autonomies dependents, artificials. La seva reunificació és l’única sortida realista, amb la segona transició. D’aquí el silenci, obscurantisme i tabús sobre les balances fiscals autonòmiques. Catalunya ha iniciat l’autodeterminació nacional. Les reformes anticrisi seran pals a l’aigua mentre un govern centralitzador remi a contracorrent del poble. En democràcia el ciutadà necessita saber on va, quants són, què vol i els terminis del full de ruta, de forma pacífica. Totes les portes s’obren i es tanquen. No hi posem forrellats constitucionals ni sordina a les veus quan presumim de llibertat, cultura i civilització.

Ramon Mas Sanglas – 12/9/2012