El PSC baixa del tren

Ni la velocitat de l’AVE entre les quatre províncies catalanes ha convençut al PSC per seguir apostant pel referèndum al dret a decidir. Ha decidit abaixar-se. L’abstenció sistemàtica del partit a tota consulta popular, anunciada per Pere Navarro el dia de la investidura, ha estat corregida i esmenada per ordre de Madrid. El petit satèl·lit català del PSOE no pot dirigir cap orquestra socialista sense permís. Era d’esperar una vegada més. La deriva del PSC, sense veu i vot propis, ha tocat fons. El seu centre de gravetat desplaçat li ha fet perdre càrrega valuosa (Nova Esquerra Catalana de Maragall i Cia). La pèrdua progressiva i aclaparadora de votants té l’eix del mal en la dependència centralista. Tal decisió els han arrenglerat amb el PPC i Ciutadans fent costat al bipartidisme estatal contra la secessió de Catalunya. És d’agrair la definició pública per no confondre més la ciutadania sobre la tebiesa de les aigües en que navegaven. Només ens queda la confirmació d’ICV. Volen un referèndum exprés, contra les retallades, tan ambigu com llunyer d’un estat propi. Els catalans necessiten acotar i saber el rumb de cada partit polític sense indecisions ideològiques permanents, ni jugar dues cartes en funció de les circumstàncies.

La crisi no pot ser la tapadora formal per amagar programes electorals. Durant la campanya el PSC va pregonar un federalisme pels quatre cantons. Va apuntar-se al carro del dret a decidir per fer canviar la Constitució i encabir-hi el seu nou model d’Estat federal. De cop i molta s’ha esfumat el projecte i el camí. Senyors del PSC, per a ser cap de l’oposició, -sense drets en realitat-  no cal renunciar cap principi coincident amb el govern, si esteu disposats a servir el poble. Fer oposició no és portar la contra per sistema.

El mapa polític independentista va prenent forma dintre el Parlament. Els dos blocs inicials pro dret a decidir (108) i defensors del sobiranisme (74) es compactaran en CiU, ERC i CUP. La seva majoria absoluta no quedarà més afeblida envers la campanya clarificadora del SÍ perquè els actius del sobiranisme no han variat. Quina bandera enarborarà el PSC  com a detractors del dret a decidir? ¿Inventaran una escola socialista accelerada per desmarcar-se dels conservadors dretans i deixaran caure uns vots en el desert federal que mai han definit? Ben cert que el vestit no fa el monjo. La C en les sigles del partit (popular, socialista, iniciativa) no és cap garantia de catalanitat sincera. La seva marxa enrere evidencia que la lletra és postissa i convencional. Els votants que pugin al tren del SÍ  -amb majoria o sense- , hauran pagat el bitllet per convicció.

La divisió de la classe política catalana ens ha dut on som. La negativa a canviar la llei electoral ja parla per si mateixa. La por a perdre els feus territorials de partit ens manté segrestats en les seves –no nostres- candidatures tancades. Ni en moments decisius pels catalans són capaços d’aparcar les hostilitats partidistes per emergir del caos econòmic i social passant la paraula al poble de forma unificada. És el termòmetre de la democràcia real que tenim.

Ramon Mas Sanglas – 9/1/2013
http://lector.kioskoymas.com/epaper/viewer.aspx 

Dictadures incolores

Les dictadures de regust bèl·lic i uniformista, de ments obtuses i possessives, d’institucions repressives durant quaranta anys encara cuegen a l’ADN del polític nostàlgic en actiu. Els seus caus s’instal•len en el partidisme dretà, normalment. És la dictadura  tova i diluïda –ni inodora, ni insípida-, però maligna. És la tossuderia del govern tancat al diàleg plural. Tota coacció de llibertat individual o col·lectiva és una revifalla dictatorial solapada. La democràcia el seu  camuflatge. Les lleis fetes a mida, a contracor de la sobirania popular, són rebrots del passat. Ho són les distorsions o incompliments electorals que deriven d’un sistema  totalitari amb la perpetuïtat dels mateixos que van rodant. Són les dictadures polítiques incolores del segle XXI –amb cara i ulls- que ofenen la intel·ligència democràtica negant el dret a decidir canvis mitjançant referèndums oberts.

Obcecar-se en mantenir estructures ruïnoses a costa d’extorsionar l’economia i erosionar la cultura autòctona és un mètode tan ineficaç com pervers i perillós. L’efecte més immediat de l’ofec financer és la rebel·lió, la brama secessionista. La resistència estatal a l’apropament de presos obstaculitza el final definitiu del conflicte basc. Tot procés té un cicle limitat i és un contrasentit oposar-s’hi. Un exemple innegable, la inoperància del sistema territorial falsament autonòmic. És paradoxal mantenir comunitats i parlaments subvencionats pels altres. Tant humiliant és haver de demanar per viure com haver de pagar per solidaritat. El tòpic del cafè hispànic és artificial, caducat i injust, fruit de la immaduresa democràtica incipient de 35 anys enrere. No acceptar aquesta evidència és negar la urgència d’una segona transició nacional. Com reunificar un mapa trossejat respectant els criteris de llengua i les similituds històrico-geogràfiques? Mentre els federalistes hi veuen la sortida de la crisi, sense ruptures i fronteres, el radicalisme centrista vol retornar al patriotisme decimonònic.

Les idees experimentals s’han de contrastar amb fets positius. Al gener del 2014 Espanya deixarà de ser receptora europea. Sabem que una regió supeditada a les ajudes externes és pa per avui i fam per a demà. Si no pot auto-existir s’ha de mancomunar amb territoris veïns fins aconseguir plena autonomia. No es pot viure del transvasament permanent. Els estats confederats asimètrics són excepcionalitats inestables. Contràriament, quan la productivitat fa honor a la pròpia economia interna no perilla l’estabilitat. Un model proper, el País Basc. El seu concert econòmic redueix l’atur a un 12% –la meitat d’Espanya- per la solidesa exportadora i l’autosuficiència. Compactant les mini autonomies espanyoles i de baix rendiment en quatre o cinc “euskadis” no parlaríem de secessions ni quotes de solidaritat i espolis. L’autodeterminació econòmica absoluta sota el paraigua d’un Estat parlamentari representatiu, pagat per tots, originaria un sistema alemany a escala reduïda, però equilibrat.

Lamentablement, el poder del passat té més tentacles arrelats que la indignació del present. Mentre ens mani el centralisme hispànic bicèfal sota la dictadura de la morositat financera (Catalunya) o de la llibertat condicional de les persones (Euskadi), els dos motors econòmics d’Espanya no podran millorar l’estatus propi en benefici de tots els espanyols. Sense el llast uniformista del país no parlaríem d’independència, no existirien els nacionalismes radicals, ni caldria espanyolitzar ningú. La llibertat i la democràcia vertaderes respecten les persones, tots els camins històrics, els símbols i els drets plurals.

Ramon Mas Sanglas – 7/1/2013

L’excés de polítics, el problema i la solució

No és cap descoberta. És un tema nuclear en tertúlies radio televisives i les xarxes socials. Disposem de dades objectives actuals i comparatives a nivell europeu: Espanya té 450.000 nòmines polítiques (1 per 100 habitants), mentre Alemanya en té 100.000 (1 per gairebé 1000  habitants) amb un 42% més de població. Seguint la proporció amb 58.000 polítics espanyols s’hauria de fer la mateixa feina. Arrodonint –generosament- la xifra a 100.000 podríem prescindir de 350.000 salaris polítics. Aquí no entra el funcionariat nacional, autonòmic i municipal de sanitat, educació, administració, justícia, seguretat i càrrecs concertats paral·lels.

Concretem. La suma total d’alcaldes (8.112), regidors (65.896), parlamentaris autonòmics (1.206), diputats provincials(1.031), diputats i senadors (650), responsables de “Cabildos” i Consells insulars (139) i consellers de la Vall d’Aran (13) és de 77.047 polítics. Aquests  titulars sortits de les urnes, tenen incrustats –directe o indirectament- amb salari pagat pel contribuent, uns 370.000 càrrecs polítics com a gerents, directius i empleats en diverses administracions, institucions, diputacions, empreses públiques, consells financers, universitats, partits polítics, aparells sindicals i tota una llarga derivada sucursalista. A part, la plaga més estesa d’assessors enganxats a les secretaries i als directors generals de cada estament estatal, autonòmic, comarcal i local. S’hi han d’afegir les subvencions d’organismes estatals (1.375) i autonòmics (1.156)  dependents de ministeris i conselleries o entitats públiques.

Resumint: Si Alemanya té 100.000 polítics per a 87 milions/hab. i Espanya 450.000 per a 47 milions/hab. allà en falten o són més eficients o aquí en sobren moltíssims. La qualitat i la formació universitària del governant –no per meritòria de partit- és un dret del votant. Falla la estructura territorial atomitzada del país o l’eficiència humana està descontrolada? Com s’entén que un president de govern i cada ministeri tingui un exèrcit d’assessors (milers), sota assessors i ajudants assessors dels assessors? Això sí, l’amiguisme, l’afinitat política i la proximitat familiar en primera línia (“tècnics de confiança”). Al cost salarial individual s’hi ha d’afegir tot el muntatge protocol·lari i material d’edificis, oficines, cotxes, dietes, viatges,...

Si cal retallar al contribuent i apujar impostos per pagar una tribu política qüestionada, què es podria fer com a alternativa? 1) Simplificar les institucions d’Estat i les autonòmiques -segona transició i reforma constitucional-  en el marc d’un referèndum espanyol. 2) Amb la reducció de 350.000 polítics, un cop indemnitzats legalment sobre la base de 45.000 euros de sou anual, quedaria capital per retornar el personal sanitari i educatiu des del 2008 als seus llocs de treball i desfer les retallades socials. 3) Encara quedaria efectiu per pagar el deute europeu i augmentar el calaix de les pensions i la investigació. Seguint el model alemany ampliaria el nombre de jutges espanyols (ara 4.460 en actiu, 10 per 100.000 habitants) per eliminar les muntanyes de sumaris. Les devolucions dels corruptes injectarien nou capital públic i llocs de feina.

Un poble presoner de la maquinària política i el seu sistema electoral tancat no solament rep un servei inadequat, sinó que pagarà sempre les corrupteles de partit patrocinades pels interessos de la banca. Patim crisi econòmica per l’avarícia política i la pèssima gestió dels béns comuns. La crisi del polític no ha arribat, s’ha quedat en el funcionariat i el poble. La independència, ¿depuraria la casta política catalana?

Ramon Mas Sanglas – 8/1/2013

Existeix el bé polític?

La lectura del titular m’ha absorbit la minsa credibilitat política que em quedava: “Querella contra Rajoy, quatre ministres i 58 diputats per cobrar dietes tot i viure a Madrid” (El Periódico 4/1/2013). L’associació Democràcia Real Ya (DRY) ha presentat al Tribunal Suprem una querella contra 62 polítics actuals (diputats i ministres) a més del president Rajoy. Motiu: cobrar dietes (1.823 euros/mes) en concepte d’allotjament tenint habitatge a Madrid. Els nostres legisladors de reformes anticrisi no solament falsegen la normativa, ironitzen el seu incompliment amb tranquil·litat de consciència:” no utilitzen la seva casa per cobrar aquests diners per les seves gestions”. Però, la trampa ha estat mortal quan se’ls ha recordat que “en missió parlamentària oficial ja cobren d’entrada una dieta de 120 euro”. La duplicitat en concepte de dietes se’n diu malversació de fons públics i apropiació indeguda que consta en la querella. D’extrema gravetat en la persona del president que amb totes les despeses pagades de la Moncloa, com a residencia habitual, s’hi afegeix 870 euros.

Ara s’entén fàcilment el titular del dia anterior:” Més de 300 polítics estan imputats en casos de corrupció, amb les Balears i València al capdavant” (El Periódico 3/1/2013). L’estatus del polític espanyol al marge de la llei és una normalitat estàndard consentida? Només començar el 2013, amb nous gravàmens en tots els serveis bàsics sense excepció, el contribuent es fa creus de la immoralitat humana de tants mandataris sortits de les urnes. Ens mereixem aquesta classe política sense escrúpols? Esperem que DRY arribi al final i no sigui una cortina de fum.

La reflexió em porta a tres conclusions: 1) el sistema polític espanyol està descontrolat de dalt a baix, 2) amb la meitat de polítics guanyaríem en eficiència i estalvi, 3) no votem els governant que volem sinó els que ells imposen amb llistes tancades. No funcionem bé amb un model de polítics -incompetents molts- sense carrera universitària política i monolingüistes la majoria, que pugen per mèrits de partit i amiguisme. Per què un funcionari ha d’opositar i un polític no? Quin pacient es posa en mans d’un cirurgià de qualificació dubtosa? Els contribuents d’una nació no poden confiar els seus impostos a un administrador inexpert i encara menys sospitós de corrupció. No poden quedar a l’empara de la impunitat fins els propers comicis en cas de delicte flagrant com la malversació demostrada durant l’exercici de la seva funció. Ja no entro en les multi nòmines, pluri càrrecs pagats i salaris vitalicis. La dimissió de l’infractor hauria de ser fulminant per dignitat democràtica amb la prohibició a tota funció pública futura.

Amb les retallades executades –que continuaran- s’han malmès els tres pilars socials de la sanitat pública, l’educació obligatòria i el benestar del tercer sector, sense recollir cap fruit, llevat de la privatització. El poder manté les seves institucions ineficients des de les autonomies més empobrides i dependents d’Europa i la solidaritat veïnal fins el municipi més petit amb regidors que no saben què fer, però cobren. No esmento el llast de les grans institucions estatals, provincials i comarcals amb milers d’assessors sobrers amb un cost milionari. Cap projecte imminent de reestructuració, simplificació o macro estalvi nacional. Tot continuarà intocable durant el 2013, menys les destralades al contribuent, al treballador i al pensionista. S’han de canviar les persones per canviar el sistema? Sens dubte. El problema és desfer els lligams fets a consciència, per no desfer-se mai del poder vinculat al món de la banca, el seu bé. La resposta del polític a la pregunta de la capçalera seria: tot per al poble, però sense el poble.

Ramon Mas Sanglas – 6/1/2013

De fora vingueren i de casa ens tragueren

Per enèsima vegada la jurisprudència nacional o autonòmica increpa l’autoritat educativa de la Generalitat sobre temes lingüístics sense fonament pedagògic. Des del ribot de l’Estatut els tribunals li tenen el dit a l’ull. Obliden que Catalunya té la competència transferida. La darrera sentència polititzada del TSJC sobre la llengua vehicular va a totes. La normativa de la LEC, com demostra l’alumnat competent en català i castellà per igual al final dels estudis obligatoris, no és transgressora. Som un poble bilingüe. El dret de rebre l’ensenyament en castellà de sis pares detractors queda garantit amb una atenció personalitzada. El fantasma sorgit de la literalitat estatutària -fora del context social real-, “el castellà, juntament amb el català, també, és llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya”, ha revifat un fals enemic. La immersió escolar del català té trenta anys de vigència. Sis pares ja atesos revocaran una llei? Sense separar-los del grup, el professor ¿com pot explicar mates o història en castellà  i català alhora, sense infringir la llei i els drets de la majoria absoluta de la classe?  El fet demostra, novament, la mala fe ideològica dels denunciants, fruit d’una fòbia a tot l’entorn català i l’acomplexament monolingüe enmig d’una societat catalana bilingüista. És immoral polititzar la llengua utilitzant els propis fills petits com a carn de canó. Els passaran factura de grans. Impedir l’aprenentatge de la segona llengua on viuen i viuran, amb la simple immersió escolar –quasi per osmosis- és minimitzar la seva cultura i el camp laboral del seu futur. Tot un contrasentit exigir més hores de la llengua que dominen per origen i l’entorn propi. Obligats a saber català per la cooficialitat, si no assoleixen el nivell corresponent i suspenen, l’escola en serà la responsable, “també”?

Cap gallec, basc o català resident fora de l’autonomia ha comés la insensatesa d’exigir la llengua materna en l’escola pública del seu fill argumentant la cooficialitat estatal de la seva per dret constitucional. Tot el contrari, agraeix l’enriquiment. Seguint la paranoia dels sis, quants xinesos, nigerians, marroquins,... haurien de denunciar el departament d’Ensenyament per no rebre classes en llengua materna? Si una família castellana s’estableix a Londres ¿exigirà a l’escola pública londinenca que imparteixi al seu fill les classes en castellà? La resposta serà taxativa: faci les maletes. Les mateixes paraules aquí serien racistes o xenòfobes. Qui ve de fora s’ha d’integrar, no imposar una pluralitat a mida.

Si és irracional la reclamació dels sis pares mal assessorats, no mereixen millor qualificatiu els jutges amagats en un rerefons partidista i no educatiu. Aquestes futileses distreuen la societat dels greus casos de corrupció que la justícia espanyola i catalana té sense resoldre. Més de 300 polítics imputats, coneguts. El temps passa, els sumaris s’enterren de pols, els fulls es tornen grocs i la tinta esmorteïda. La fòbia a la informatització judicial allarga  processos al·legant falta de mitjans i personal, mentre els presumptes culpables amb càrrecs, amb fiança o sense, esperen el judici durant anys, si no són sobresseïts o amnistiats. No cal citar nom.

Catalunya és terra d’acollida generacional. Ha sabut cohesionar la immigració espanyola i estrangera. Només cal escoltar-los. Els catalans repudien aires imperialistes i de conquesta medieval. Els repugna l’esperit colonialista i centralitzador que ofega l’autonomia i alimenta el rupturisme per emergència. Les radicalitats de les dues bandes impossibiliten la convivència. Arribarà a temps un diàleg sensat sense secessió? Maltractant la llengua catalana per espanyolitzar Catalunya donarem aviat  la benvinguda a la independència.

Ramon Mas Sanglas – 5/1/2013