Prostitució política

 Cada dia presenciem espectacles polítics més llastimosos. Senzillament, la prostitució del poder i la demolició de la democràcia. La dignitat política ha perdut la responsbilitat de la dimisió quan és tacada per la corrupció. Com i quan trobarem la frontera de tanta
rancúnia i traïdoria entre el partidisme?

L’home és ambiciós per natura. Qui més té, més en vol. La generositat espontània és escassa i vocacional. La cobdícia descontrolada és immoral i porta la degradació personal. Es comença per poc, en el silenci i l’opacitat. Si es recullen els primers fruits de la malifeta sota impunitat del sigil, creix la gosadia sense escrúpols amb més conquestes.

Qualifiquem la prostitució sexual com el pecat més antic de la humanitat. La transacció econòmica i comerç físic entre persones i  béns privats. Compravenda de serveis recíprocs. En què se sembla i difereix de la corrupció política? Les dues comporten degeneració de l’ètica, desviació de la conducta humana i transgressió de normatives comunes quan perjudica tercers.   La gravetat política recau en els beneficis il·legítims i la malversació de béns públics per persones o partits compromesos al servei d’un col·lectiu a qui representen per votació.  La quantia esdevé un espectacle pel descrèdit, més quan esquitxa el mateix govern. Els mitjans de comunicació i la tecnologia mediàtica escodrinyen els amagatalls polítics més recòndits fins la vilesa del xantatge més brut i l’espionatge entre partits. Compra i venda de persones amb traïdoria.

La prostitució política és diversa. Poques vegades és unipersonal. La més estesa és externa en efectiu, compra de càrrecs o en espècie entre empresaris, governants i la manipulació urbanística. L’adjudicació d’obra pública amb suborns a nivell individual i amb participació partidista ha estat habitual. És la contaminació interna en xarxa com el finançament irregular de formacions polítiques i la subvenció camuflada de campanyes electorals. La complicitat bancària protagonitza un capítol destacat amb condonacions de préstecs. Tota permuta de poder per diner o llicències il·lícites és prostituir i enfangar la política. Enriquir-se políticament és una prostitució més roïna que la sexual per abusar impunement del contribuent de l’erari públic sense el seu consentiment, fet que no es dóna en l’intercanvi carnal amb l’acord de les parts, si no hi ha l’esclavitud per proxenetisme.   

La prostitució pot ser social, ideològica, econòmica, religiosa, sexual. A l’edat mitjana es feien pactes ignominiosos dins l’àmbit eclesiàstic, la noblesa i l’aristocràcia. Quan fallava el consens es desencadenaven les guerres més inversemblants. En època de dictadura era soterrada. Ara està coberta d’un mantell de democràcia que personatges sense miraments aprofiten sota un finançament borrós i la poltrona de les candidatures tancades. Per eradicar aquesta xacra s’han de canviar els dos sistemes: la llei dels comicis i dels partits. 

La corrupció política és un segrest i la descomposició democràtica. El gran incendi de la desafecció ciutadana. El desconcert és increïble i ningú troba les portes de sortida, inclosa la justícia que no té recursos ni solucions eficients. Els polítics tocats i tacats no volen veure’s en el mirall de la pròpia corrupció ni desaparèixer per dignitat. Una democràcia real no mereix l’estigma de corrupta als ulls europeus per uns polítics desvergonyits que la llei no aparta amb contundència i a vegades indulta.

Ramon Mas Sanglas – 11/2/2013

Regeneració política i llei electoral

L'antídot de la corrupció, la transparència, ha perdut tota significativitat real. Ho confirma la incredulitat social envers la política. Sense la regeneració de dues lleis urgents (finançament dels partits i dels comicis) les estructures més bàsiques del país seguiran malmeses per antidemocràtiques.

“Tenim l'oportunitat de regenerar la democràcia i la política espanyola i fer els canvis que s'hagin de fer” (E.Aguirre). Ganes de fer-ho també? Democràcia i política espanyola són extrems quasi antagònics, dissortadament. El poble necessita recuperar el seu poder que els partits li han usurpat i corromput a través de polítics degenerats. D’agrair les bones intencions de la cimera anticorrupció de la Generalitat, però ineficaç. No es poden barrejar poders judicials i polítics. És el mal que patim, la politització judicial i viceversa. La transparència s’ha de centrar en la renaixença del partidisme i una nova llei electoral integral. Tants anys d’immobilisme amb els mateixos cromos s’ha facilitat el camuflatge de les finances polítiques irregulars a costa d’un dèficit democràtic galopant: la incredulitat en els mandataris.

L’oligarquia partidista no és garantia per renovar un sistema contaminat pels mateixos actors. Per refer unes estructures d’Estat malmeses s’ha de cridar la societat civil apolítica i tots els parlamentaris. No volem rentats d’imatge ni cimeres de culpabilitat. Sense canvis radicals veurem miratges democràtics patètics. Qui es cregui impol·lut i net no té dret a desentendre’s. Té més obligació d’explicar als culpables com no untar-se el dits. Els corruptes no poden ser cirurgians del propi mal per extirpar les cèl·lules malignes del propi cos. Uns necessiten tractament de quimioteràpia agressiva i tots de la vacuna per evitar possibles contagis. Són les conductes de la persona que cal recuperar per netejar el sistema. Exigim un reset i reformatar la maquinària partidista (finançament) i el mecanisme governatiu (comicis) sense privilegis econòmics ni impunitats. S’han de reorientar els pols invertits. El poble no és el mosso del polític que té la missió de representar i servir al seu amo.

Per què només el professional de la política pot muntar-se el seu món recolzat en una llei electoral a mida i el suport financer públic o privat opac? Seguint la metàfora mèdica, ¿què diríem de l’estudiant de medicina que optés només per les assignatures del seu grat, un lloc de feina segur i el sou auto imposat? Una llei electoral ha d’avalar la imparcialitat dels candidats siguin polítics o apolítics. Tot ciutadà expert que rebi la confiança del poble pot dirigir el país. Les qualitats del bon governant no van lligades -per cap llei universal- al sedàs del partidisme tradicional, la afiliació i la meritòria interna. Aquesta tela d’aranya pot ser causa de corrupció.  Tenim molts models europeus de llistes obertes amb aspirants de proximitat. Urna única o doble. Poder optar pels mandataris de més confiança, de partits diferents o de cap és fugir d’uns candidats imposats i repetitius. Normalitzem la temporalitat (8 anys màxim) sense prebendes posteriors. El poble lliga al governant mitjançant uns comicis, no el revés. Seria la mort de la democràcia. Caurem en un cercle viciós si deixem en mans del partidisme la legislació electoral sense el vistiplau directe de la societat. Regenerar un sistema públic és donar-li vida i eficiència per voluntat majoritària del amos.

Ramon Mas Sanglas – 8/2/2013

Educar, la millor inversió de Finlàndia

L'escola catalana i espanyola sempre han mirat el nord d'Europa buscant referents. Finlàndia és un prototip digne d'imitació. La interacció social, familiar i laboral rep tot el suport de la ciutadania i l'ajut econòmic estatal necessari. L'escola és la primera inversió de futur del país. 

Jordi Évole, gràcies per obrir-nos una ruta d’il·lusió des d’Europa (programa Salvados). Aquí estem ensopits i la moral trepitjada. Necessitem aire fresc. No contaminem l’escola amb negres trifulgues d’adults irresponsables i egoistes. L’educació viva i sana no combrega amb promeses electorals filibusteres ni politització partidista. Irradia transparència i candidesa –no ingenuïtat- pels quatre costats, cada hora.

Finlàndia és un model d’educació pública (el 98%). Un model amb impostos ben repercutits socialment que rep l’aplaudiment del ciutadà. Un servei excel•lent no dol la butxaca. Per què pagar hores extraescolars si el contribuent costeja tot el personal, material, menjador, llibres i transport? No calen escoles d’elit (el 2%) per als finesos. Espanya té un 70% i 30% respectivament. Qüestió de descrèdit o classe social? Només el 0,2% no acaba els estudis. Aquí el 30%. Finlàndia, somni espanyol i català, mai serà realitat aquí mentre l’ensenyament no agafi el relleu en la prioritat inversora de l’Estat. La contractació dels docents necessaris (18 alumnes per aula), els recursos materials pedagògics i les instal·lacions tenen un preu. La professionalitat, la voluntat del bon fer i la cohesió d’un equip ben avingut són elements d’eficiència, però insuficients per si sols.

El reportatge mostra unes pinzellades mestres de l’organigrama escolar i la predisposició humana vocacional. El professor té prestigi social per la seva alta qualificació. Fa un màster obligatori després del magisteri molt exigent. Poc més del 10% troba feina, els millors. No hi ha  oposicions. Cada director forma el seu claustre més convenient i cohesionat. El pla d’estudis és qüestió estatal, no dels partits polítics. Tota petita reforma –el sistema actual porta 30 anys-  és consultada als professionals. Espanya va per la setena en 30 anys. La burocràcia és mínima en benefici del servei pedagògic. La confiança en el mestre estalvia inspectors. Amb classes de 45 minuts i un quart d’esbarjo cada hora, s’optimitza el rendiment. La qualitat està per damunt de la quantitat. Fan horari intensiu de 8-14 hores. La interacció alumne/professor és total a l’aula i fora. Dinen plegats, cada mestre/a amb el seu grup.

Unes criatures no es forgen des de l’escola únicament. La família és el fonament educatiu que troba continuïtat en uns instructors i segons educadors. El món laboral és col·laborador directe de la paternitat responsable. Pare i mare poden alternar en la cura dels fills a casa fins els tres anys sense perdre la feina. Cobren el mateix el primer any. Els dos següents reben un ajut d’uns 600 euros/mes. L’intel·lecte i els bons hàbits prenen forma harmònica amb la combinatòria dels dos entorns. Això implica conciliació horària entre vida familiar i escolar. L’estil de vida nòrdica és diferent de la mediterrània quant al clima i les hores solars. A les quatre de la tarda els pares estan amb els fills que els esperen sols fent deures. Les tasques escolars compartides estan marcades per normativa d’escola que els pares reben en les entrevistes freqüents i en horari laboral.

Als informes Pisa, Finlàndia és un referent pel segon lloc del món en el rànquing de rendiment acadèmic global (Espanya té el 35). Una consecució de tota la societat finlandesa. Estan convençuts que invertir en els menuts del país es crear la millor riquesa generacional. Valoren la igualtat i l’ètica professional com a drets i obligacions reals, com la necessitat de pagar tots els impostos sense recança ni trampes, a canvi de serveis públics gratuïts sense discriminació. Finlàndia és un perfecte antídot contra les retallades educatives i sanitàries del nostre país.

Ramon Mas Sanglas – 5/2/2013

Llei electoral primer, comicis després

Pel mateix ordre i amb celeritat. No podem caure del foc a les brases per segona vegada. Seria un error històric anar les urnes sense una reforma electoral integral, nacional i autonòmica. Un país sense nord polític ha de refer els fonaments democràtics. Res de pedaços. L’alternança del bipartidisme de la nació ha fracassat a diferència d’USA. Fem net del fangar polític amb una reestructuració del sistema governatiu. A les formacions partidistes els urgeix un baptisme institucional en les regles internes de joc. L’exclusivitat del partidisme per accedir al poder ha tocat fons. El nou planter que necessitem per liderar no ha de ressorgir necessàriament de les sigles polítiques actuals. No hi ha mal que algun bé no porti. La vocació de mandatari i servidor públic té altres fonts alienes a les estructures tradicionals. La tecnocràcia jurídica i economicista és un pou de saviesa i perícia que pot donar excel·lents protagonistes sense passar pel sedàs de la partitocràcia. La neutralitat ideològica serveix millor a la imparcialitat democràtica.

El foc nou de la llei electoral ha de començar per encetar la reforma constitucional que regula el mecanisme intern dels comicis estatals, autonòmics i locals. S’acosta el moment reclamat d’enfortir una democràcia que trontolla revisant l’esquelet del Congrés i la necessitat o inutilitat d’un Senat qüestionat. És una oportunitat òptima per retocar les funcions reials, la legalitat territorial per fer referèndums, el finançament dels partits i avaluar l’estructura i rendibilitat de les autonomies i diputacions. Un moment ideal pel socialisme espanyol obstinat en plantejar un somni federal. El comú denominador de tota la moguda és la cuirassa de la incorruptibilitat política amb la independència efectiva del poder legislatiu, executiu i judicial. Que els jutges no puguin ser nombrats pels partits com ara. El codi ètic o conducta antifrau ha de marcar un procés automàtic contra el menor indici de corrupció política en tots els nivells de l’Estat.

Una legislació electoral neutral i democràtica no pot fabricar-se en la cuina del partidisme. És la llei sobirana del poble. Seria inadmissible una reforma electoral autonòmica o estatal sense el vistiplau popular en referèndum. Trenta-cinc anys de candidatures tancades, manipulades des de l’interès partidista ens ha dut a la paràlisi democràtica, la corrupció, la ineficiència gestora, el seguidisme i la perpetuïtat de la poltrona política. Models de comicis europeus no en falten. L’essència de la llibertat electoral radica en la tria dels candidats individualment, no en grup. Vol dir llistes obertes, sense ordre predeterminat, alfabèticament. Cada regió, autonomia o província té assignat un nombre màxim de diputats en funció del nombre d’habitants. L’elector pot votar aleatòriament els seus preferits. El polític de proximitat és el predilecte, normalment. Una bona ocasió per reduir el nombre de diputats al Congrés i als parlaments autonòmics en època de crisi.

Sens dubte l’arc parlamentari canviaria de color, si el blanc fos dels diputats apolítics o sense dependència partidista. També l’eficàcia, sense oblidar les incògnites del cost de promoció personal. “Pels seus fruits els coneixereu”, és la millor propaganda per ascendir de rang. La societat es mereix bons administradors dels seus tributs. Qui fiqui la mà al calaix o al plat que trobi una justícia implacable immediata per no corrompre l’entorn. Així revifarà la credibilitat perduda en els governants que el ciutadà vol a la mida dels seus drets i no del polític intocable.

Ramon Mas Sanglas – 3/2/2013

Triangle del poder flotant

Corrupció, partidisme i eleccions. Són els tres costats d’un triangle flotant de poder, regulat per uns governants a la deriva, en busca de salvavides polítics, financers, jurídics  i mediàtics. ¿És normal la connivència ciutadana amb la corrupció partidista majoritària? Horroritza veure el mapa espanyol de corrupteles. Es parla de 1.100 milions d’euros defraudats i més de 300 càrrecs públics implicats i coneguts. Són demencials les declaracions oficials d’innocència quan la quasi totalitat acaben en imputació i condemna. Per què tanta resistència en dimitir per dignitat democràtica? La negativa a legislar curosament sobre la moralitat política, la transparència dels partits i les mesures coercitives contra el corrupte denoten menyspreu social. Menys oficines antifrau i més judicis immediats. Prou d’encobriments i garanties sobre la impunitat dels defraudadors. A cada cas se li aplica la llei de l’oportunitat? S’investiga a mitges, es pacta o s’endreça al bagul de l’indult. El ciutadà ja no creu en el “fer net”. S’ha d’enderrocar el triple cercle sistèmic per antidemocràtic: la subvenció opaca del partidisme, la impunitat del corrupte, el sistema electoral arcaic.

La menjadora del partit pot provenir de donacions, entitats privades, públiques i dels mateixos afiliats. Les fonts de finançament han de ser transparents i publicades. L’amiguisme i els tractes de favors mutus s’han de penalitzar amb contundència. És l’única manera de regenerar la credibilitat política. El ciutadà ha de poder accedir als arxius de les institucions subvencionades d’índole religiós, monàrquic, social, polític, cultural, sense excepcions.

No pot manar qui no dóna bon exemple. Tot polític imputat ha de deixar el càrrec ipso facto amb totes les conseqüències penals i respondre amb els seus béns patrimonials, si cal. Tota professió pública és el mirall de la ciutadania. Valer-se del poder per amagar la picaresca fiscal és més greu que el delicte comú comés per necessitat o descontrol. Exaspera la lentitud judicial en resoldre temes de corrupció. Denúncia de l’adversari o pacte de silenci com a solució? La dignitat no comparteix una ètica pública putrefacta amb mútues acusacions. Jo corrupte, tu més. En aquest país semblen incompatibles el poder polític i la veritat diàfana.

La sortida d’aquest pou de malversació passa inevitablement pel canvi íntegre del sistema electoral. La maquinària dels comicis autonòmics i nacionals és obsoleta, feta a mida contra la innovació democràtica directa. Tot govern odia la mecànica de llista única i oberta. Seria la mort de la seva perpetuïtat personal i del partidisme clàssic per afiliació. Caldrà una campanya social i no votar fins aconseguir una nova llei? Recollir cinc milions de signatures? Trista democràcia quan els governants es neguen escoltar el poble sense protocols per no perdre la dinastia del tron.

Vivim enmig de rius desbordats. L’abundància en època de bonança tapava misèries polítiques. La desigualtat social de la crisi ha fet surar uns mandataris incapaços de controlar les pròpies conductes i els mals hàbits consumistes. El sistema esclata. No podem tolerar una justícia amb ulls de conveniència. És inaguantable no votar qui vols sinó aquell que t’imposen per ordre. Si la base de triangle no és la democràcia basada en la llibertat, la justícia i la transparència de l’Estat, la corrupció sempre farà niu entre els representants del poble.

Ramon Mas Sanglas – 1/2/2013