dimarts, 2 d’abril del 2013

Fals dilema

Sembla que l'enigmàtic diàleg Mas-Rajoy comença estovar raons que poden capgirar actituds fèrries. Qui necessita més de qui? La tibantor va per llarg amb el sobiranisme de per mig. Catalunya obrirà una nova bretxa financera en benefici de tots els espanyols?


El senyor Mas està entre dos flancs. Acontentar alhora -Espanya i Catalunya- ha esdevingut la seva prova de foc. Salvar l’agonia financera de la Generalitat o renunciar el projecte sobiranista és una disjuntiva de traïdoria. Un xantatge inqualificable.  Al president no li queden alternatives financeres ni amb pactes d’infidelitat. D’una banda s’exposa a un atac de banyes d’ERC. La reconciliació amb l’anterior parella de govern (PP), després de les acrituds viscudes, seria donar l’espatlla descaradament a la ciutadania. Acceptar de la Moncloa un plat efímer de bones viandes equivaldria consensuar a perpetuïtat més fam per a Catalunya. La condescendència –no condonació- del dèficit (flexibilització de 0,7 a 1.5 del pressupost) agreujarà la realitat econòmica amb servituds perllongades. L’única via és fer calaix propi reduint la quota de solidaritat del 8% al 4%. No pagar més del que rebem. Fer amics de conveniència allà és enemistar-se amb col·legues d’aquí i buscar-se més adversaris que exigeixen els mateixos tractes en moments restrictius. Catalunya ha de treure les castanyes del foc per a tots els espanyols? El Parlament coneix l’estat crític de les finances catalanes, però no es mulla amb un govern de coalició o concentració per manca de cultura política compartida. Un hipotètic favor entre CiU i PP –que Catalunya no marxi d’Espanya a canvi d’un tracte fiscal transitori – no rebria mai la benedicció popular. Les urnes van triar la presidència convergent amb la promesa del sobiranisme i de la consulta durant la legislatura sense dilacions. Dos compromisos irrenunciables. Gran incògnita: la resurrecció del pacte fiscal o econòmic a la catalana, -tancat a cal i canto-, ¿rebria el vistiplau del catalanisme a canvi de no sortir d’Espanya?
No imaginem una ensopegada greu després dels passos cap a l’estat propi amb el dret a decidir a les mans. És prioritari a un finançament renovat dubtós. De què serviria l’esforç de la batalla guanyada? El Consell Assessor nomenat per materialitzar el nou camí no permetrà cap pas enrere al costat de l’Assemblea Nacional de Catalunya. La convocatòria de nous comicis –impensables a tota lògica, a menys de ser plebiscitaris- serien la tomba irremeiable del partit del govern. L’Estat espanyol, ¿vol acabar definitivament amb la dèria independentista sense revisar en profunditat l’actual espoli fiscal de les arques catalanes? Els laberints polítics són complicats i llargs, a vegades cruels, per tal de salvar la governabilitat a qualsevol preu, malgrat la democràcia hagi de patir un daltabaix estrepitós. Als catalans, quina vicissitud històrica i transcendental els queda pendent excepte la independència?

dilluns, 1 d’abril del 2013

Vull el millor per a Catalunya (IV)

Catalunya viu situacions crítiques en política i economia. L’agonia té límits que imposen solucions. El partidisme i el Parlament han dissenyat vies de sortida amb el dret a decidir, no exempt del risc a equivocar-se i de l’embat ferotge de l’adversari. L’encert democràtic de les urnes dependrà en gran mesura de la saviesa popular, la pedagogia de la informació objectiva i del coratge envers el futur.

TRES OPCIONS ESPEREN RESPOSTA

Independència, federalisme o autonomia? Què és més eficaç i equitatiu? Depenem d’una maquinària burocràtica anquilosada, envoltada de tabús culturals i traves fiscals. El sistema –nominalment lliure- està lligat constitucionalment a un passat poc nítid pels interessos sociopolítics. El poble voldria desfer errades i no pot. La quadratura del cercle és irresoluble. O la democràcia de veritat o el camuflatge de les aparences sota el poder.
Quina opció estructural necessita el país d’avui? Recompondre una trencadissa menor o fer foc nou? El gran terrabastall no ve sol, es provoca per falta de diàleg, dèficit democràtic, abús de bondat, inadaptació legislativa. Si el mur inflexible de la Constitució emparat per la bicefàlia rotativa (PP-PSOE) s’enderroqués democràticament, el futur tindria menys incògnites. Si la asimetria territorial s’hagués equilibrat federant regions o aglutinant falses autonomies amb un finançament consistent, l’huracà independentista no estaria a l’horitzó. La crisi no ha estat el detonant de l’ímpetu secessionista. Sí, el cafè mal repartit durant 35 anys. Reconèixer l’error del guió històric i canviar d’escenari i d’actors és l’única viabilitat a través del referèndum legal i una Carta Magna actualitzada. Cal reconstruir el cercle perfecte i el quadrat per separat, lliurant al poble les seves eines perquè mani de veritat i opti per la sortida més justa, simplificada i operativa. La pedagogia de la llibertat sempre repercuteix en fruits de prosperitat i cultura.
Els catalans han obert –darrerament- la bretxa reformista del territori per emergència nacional, no per caprici. Euskadi ens va precedir –equivocadament-  malgrat els privilegis excepcionals. Espanya també promou una reforma silenciosa per necessitat. No siguem il·lusos i cecs. Catalunya, ovella negra hispànica, carrega una vegada més amb l’estigma de la maldat exigint el què és seu. El federalisme espanyol reprimit, reclòs en el bagul dels somnis per imposició, fa anys que intenta ressorgir. El PSC ha destapat l’ampolla per frenar els suposats efectes devastadors del separatisme. On està, però, el seu full de ruta desconegut? El PP català i Ciutadans, per mostrar una presència útil i salvar el centralisme contraataca amb el reformisme aigualit de les autonomies, per no esgarrapar la pell d’un sistema polític fet a mida. Tot un panorama oligàrquic i de divisió partidista enfront d’un munt de necessitats socials. On són els patriotes de veritat? Quines veus verídiques ha d’escoltar el poble, - amo per definició- per convertir la seva voluntat en fets? Un nou apedaçament financer entre Catalunya-Espanya amenaça un desenllaç fatídic enlloc d’afrontar la reestructuració peninsular profunda, duradora i consensuada a tot nivell.   
Què votaran els catalans? Més de cinc milions podran expressar-se en una democràcia a mig gas, perquè l’espanyola tampoc és plena per defecte hereditari. Prèvia informació -suposadament objectiva i total- , triaran el millor pont del futur amb Espanya o sense. L’error seria lamentable irremissiblement. ¿Per què els espanyols no opten per un camí similar per viure més justament, amb menys despeses i cafè exprés, en un país federal o autònom de soca-rel? De no ser així, la independència no serà cap mal, serà una necessitat de supervivència.  
Ramon Mas Sanglas – 2/4/2013                      


No vull ser autonomista dependent (III)



Les Autonomies més solidàries s’han cansat de repartir cafè. Ha estat una causa del seu greu endeutament? L’artificialitat i baixa productivitat de les comunitats receptores, ¿no són motius suficients per retornar les transferències a l’Estat central? No estan previstos els mecanismes legals per a tal devolució. El PP enarbora la bandera de la reforma autonòmica amb pocs matisos per no tocar la Constitució (cap VIII). Les balances fiscals, reticents a ser conegudes, són el millor exponent numèric del desequilibri. El nerviosisme econòmic imposa una revisió immediata o defugir del sistema. Les vies ràpides d’autogovern de les Comunitats històriques no van ser respectades amb l’homogeneïtzació aplicada a les restants per la via lenta. D’aquí les conseqüències nefastes de tres dècades.
El llast de la maquinària autonòmica recau en la doble o triple administració. Si s’han transferit les competències -encara que tard i malament- ,  per què mantenir serveis centralitzats buits de contingut? La màxima de Rajoy, “una administració, una competència”, ¿s’aplicaria abolint la transferència o el ministeri afectat? Tant poc cafè per a tants comensals fa difícil complir la regla del “dèficit zero” marcada per al 2020. Pitjor encara afrontar el reajustament autonòmic de 10.000 milions d’euros en sanitat i educació. El vocable “autonomia” sembla fantasmagòric quan el coixí financer és la subvenció estatal. La solidaritat, teòricament voluntària, resulta més ignominiosa pel receptor que el donant. Si el concepte “espoli fiscal” fereix sensibilitats diguem-ne “desajustos fiscals” entre regions. Alemanya no tolera una asimetria superior al 3% del PIB entre estats federals (Länders). Catalunya paga per llei un 8-9%. Rebre menys del que es paga se’n diu “autonomia fictícia” per la sagnia sobre els ingressos.
El PP català i Ciutadans –contraris al dret a decidir- , com pensen reajustar el muntatge autonòmic, culpable de tants dispendis? Si no accepten la democràcia consultiva podem esperar qualsevol estirabot amb el pretext d’estalvi i recentralització econòmica. Com eliminar els greuges interterritorials històrics? El procés equivocat del 1978 no és irreversible. Seria una mesura per prevenir el temut secessionisme, si s’adeqüés a la realitat demogràfica. Un mapa autonòmic espanyol amb menys parlaments tindria cert parangó amb el disseny federalista segons la quantia de transferències. El cost estatal minvaria amb menys intervencionisme central, sense diputacions provincials. Si no es confia en l’eficàcia i rendibilitat de  l’autonomia real” oblidem-nos de l’invent innovador. Aleshores, qui no pugui o no vulgui la secessió que s’aixoplugui sota el paraigua de la pàtria espanyola d’antuvi.
Ramon Mas Sanglas – 2/4/2013


No sé si vull ser federalista espanyol (II)




Què és això? Estem a les beceroles. Molt soroll partidista sense cap porta. Aclarim entre  federació i confederació. En el sistema confederal les parts traspassen poders al “govern central”, conserven la sobirania i el dret a la secessió. Exemple, la Unió Europea. En el marc federal els territoris reben competències i perden la sobirania, de no acordar-se el contrari.  Suïssa, Canadà o Bèlgica són models plurinacionals extrapolables a Espanya a diferència de Mèxic i EUA, molt uniformes. ¿Podria ser una alternativa factible –prèvia reforma de la Constitució- abans d’emprendre una segregació del territori? L’intent encén ires contra la sagrada unitat “indissoluble” com rep el moviment sobiranista. Sense voluntat democràtica cap via de canvi és possible pacíficament.
Tota associació de comunitats més o menys homogènies han de perseguir dos grans objectius: plenitud de drets transferits i bons recursos. Una federació d’estats té en comú el Congrés legislatiu i un Senat de representació territorial. Només els protocols de representació exterior, la monarquia o república federal i l’exèrcit estarien costejats de forma asimètrica. Quina és la proposta política del PSC-PSOE sobre l’Espanya plurinacional convertida en estats federats? Quants en tindria? Quina quota solidària aportarien els més pròspers als menys afavorits? Tots gaudirien d’un mecanisme financer propi comparable al pacte basc-navarrès. Tindrien més poders respecte l’estatus autonòmic actual quant a fiscalitat, marc geogràfic i competencial.
Una Catalunya federal és impossible sense altres territoris d’Espanya. Els pares de la criatura no han presentat mai un mapa d’aquesta hipotètica nació espanyola. Esperem una pedagogia activa i concisa abans de la consulta, si pensen promocionar la iniciativa. És una aventura fer conjectures territorials? Vet aquí un esquema basat en el veïnatge, llengües pròpies, formació històrica, criteris fiscals i productius simètrics. Com reduir 17 autonomies en 7 estats federals: (1) Andalusia i Extremadura, (2) Castella-La Manxa, Madrid, Castella-Lleó, La Rioja i Cantàbria, (3) Comunitat Valenciana, Múrcia, Aragó i Balears, (4) Catalunya, (5) País Basc i Navarra, (6) Galícia i Principat d’Astúries, (7) Les Canàries. El bloc castellà conservaria el pes específic de la capitalitat amb dues hisendes interiors diferenciades. Tots inclouen nuclis industrials sòlids, excepte Canàries per la deslocalització peninsular. El model, ajudaria superar la crisi i reduiria dèficits? Almenys s’evitarien 10 duplicitats parlamentàries, només quedaria un mini nucli administratiu central comú i desapareixerien les autonomies de província única. Les balances fiscals es reajustarien de forma més natural. L’esmicolament d’un país perjudica les economies poc productives.
Les pretensions federalistes no anul·larien les pressions independentistes. Els sentiments són inherents a la persona per més cosmopolita que sigui. Influirien molt en les urnes, a més de la sensatesa i la raó. L’important és compaginar la convivència ciutadana amb el respecte a la singularitat territorial. Les vicissituds històriques d’Espanya han forjat pluralitats patriòtiques. El federalisme no canviaria a qui només se sent espanyol o basc o català o gallec. L’estructura geopolítica d’estat propi reajustaria marcs socioeconòmics sense alterar les mentalitats lliures.
Ramon Mas Sanglas – 2/4/2013


No sé si vull ser independent (I)


A la pregunta, ¿Vostè creu que Catalunya hauria de ser un Estat independent?", a hores d’ara, molts ciutadans no sabrien quina papereta dipositar. L’embolic polític del país ha creat un estatus soci-econòmic intencionat de confusió. Són els polítics els missatgers que ens han de treure del pou? Si és així, per què no es posen d’acord com a representants? Si esperem altres messies, per què no els fem fora per entabanadors i emprar males arts? Les enquestes socials rebutgen les conductes fraudulentes dels mandataris, els privilegis desmesurats, l’excés de càrrecs i la ineficiència o incompetència política.
Les qüestions del com i perquè actuen així tenen resposta en les 10 estratègies de manipulació mediàtica de Noam Chomsky, filòsof i lingüista. En destaco cinc: Distracció del públic, provocar un mal per suscitar reaccions-solucions, diferir una decisió impopular, imposar l’emoció a la reflexió i reforçar l’autoinculpació. El solapament d’aquestes tàctiques formen un entramat que perllonga l’aiguabarreig polític. Tal comportament torpedina la transparència, gran enemiga de diputats i governants estrafolaris, mentre la inèrcia política i l’amnèsia electoral els parapeta cada quatre anys en llistes tancades.
Les trifulgues internes no deixen temps per parlar-nos de la transició nacional. ¿Quin partit nacionalista ha presentat xifres realistes –no estimatives, ni promeses- , sobre la quantia del dèficit català, les repercussions en els mercats i l’empresariat, el sanejament laboral català, la recuperació dels drets socials perduts? No imparteixen classes sobre la recessió o progrés del possible nou estat sobirà. Ho farà el Consell Assessor recentment nombrat? Sense aquesta cultura l’abstencionisme quedarà justificat. Arribaran tard? Si només sentim els presagis intoxicats dels conservadors i del lobbisme oligarca no coneixerem mai les dues cares de la moneda. "La independència sumiria en la pobresa tres o quatre generacions". Completi el lapsus de la frase, Enric Millo: “generacions espanyoles, sense Catalunya”. Si tan dolenta fora la independència ja la tindríem. Per què, doncs, tanta resistència a respectar-la? El contribuent vol sentir arguments científics creïbles per valorar els perills de la separació i els avantatges de navegar sols per Espanya i Europa amb la clau de la caixa dels propis impostos sense sostraccions ni ser administrats des de fora. Tenim un model  exportable i millorable: Euskadi i Navarra. Què tindria de dolent la implantació generalitzada?
Curiosament només quatre països del sud europeu (dels 27 de la UE) no han reconegut Kosovo independent: Xipre, Grècia, Espanya i Romania. Tots quatre són bons exemples de corrupció. És per al·lèrgia democràtica referendària a diferència dels nòrdics? Tornem a les bases: la consulta legal i legítima, sense xantatges ni obscurantisme. Si no es porta a terme serà per covardia, falsa democràcia o raons consensuades molt poderoses i votades. Les generacions venidores han de rebre i suportar per herència el resultat d’aquestes urnes confiades a la nostra responsabilitat.
Ramon Mas Sanglas – 2/4/2013