Sembla
que l'enigmàtic diàleg Mas-Rajoy comença estovar raons que poden
capgirar actituds fèrries. Qui necessita més de qui? La tibantor va per
llarg amb el sobiranisme de per mig. Catalunya obrirà una nova bretxa
financera en benefici de tots els espanyols?
El senyor Mas està
entre dos flancs. Acontentar alhora -Espanya i Catalunya- ha esdevingut la seva
prova de foc. Salvar l’agonia financera de la Generalitat o renunciar el
projecte sobiranista és una disjuntiva de traïdoria. Un xantatge inqualificable.
Al president no li queden alternatives
financeres ni amb pactes d’infidelitat. D’una banda s’exposa a un atac de
banyes d’ERC. La reconciliació amb l’anterior parella de govern (PP), després
de les acrituds viscudes, seria donar l’espatlla descaradament a la ciutadania.
Acceptar de la Moncloa un plat efímer de bones viandes equivaldria consensuar a
perpetuïtat més fam per a Catalunya. La condescendència –no condonació- del
dèficit (flexibilització de 0,7 a 1.5 del pressupost) agreujarà la realitat econòmica
amb servituds perllongades. L’única via és fer calaix propi reduint la quota de
solidaritat del 8% al 4%. No pagar més del que rebem. Fer amics de conveniència
allà és enemistar-se amb col·legues d’aquí i buscar-se més adversaris que exigeixen
els mateixos tractes en moments restrictius. Catalunya ha de treure les
castanyes del foc per a tots els espanyols? El Parlament coneix l’estat crític de
les finances catalanes, però no es mulla amb un govern de coalició o
concentració per manca de cultura política compartida. Un hipotètic favor entre
CiU i PP –que Catalunya no marxi
d’Espanya a canvi d’un tracte fiscal transitori – no rebria mai la
benedicció popular. Les urnes van triar la presidència convergent amb la
promesa del sobiranisme i de la consulta durant la legislatura sense dilacions.
Dos compromisos irrenunciables. Gran incògnita: la resurrecció del pacte fiscal
o econòmic a la catalana, -tancat a cal i canto-, ¿rebria el vistiplau del
catalanisme a canvi de no sortir d’Espanya?
No imaginem una
ensopegada greu després dels passos cap a l’estat propi amb el dret a decidir a
les mans. És prioritari a un finançament renovat dubtós. De què serviria
l’esforç de la batalla guanyada? El Consell Assessor nomenat per materialitzar
el nou camí no permetrà cap pas enrere al costat de l’Assemblea Nacional de
Catalunya. La convocatòria de nous comicis –impensables a tota lògica, a menys
de ser plebiscitaris- serien la tomba irremeiable del partit del govern.
L’Estat espanyol, ¿vol acabar definitivament amb la dèria independentista sense
revisar en profunditat l’actual espoli fiscal de les arques catalanes? Els
laberints polítics són complicats i llargs, a vegades cruels, per tal de salvar
la governabilitat a qualsevol preu, malgrat la democràcia hagi de patir un daltabaix
estrepitós. Als catalans, quina vicissitud històrica i transcendental els queda
pendent excepte la independència?
