Pecats polítics d’ahir i d’avui

Com era d'esperar surten els pesos pesants d'expolitics per desacreditar la independència catalana. S'obliden dels seus pecats i covardies com a governants. Democràcia i poder no són bons aliats.

Ha calgut la revolta independentista pacífica de Catalunya, després de 35 anys, perquè el socialisme espanyol i català (PSOE-PSC) oferís un elixir contra la secessió: el federalisme. Durant 14 anys de Felipe González i 7 de Rodríguez Zapatero no van tenir la gosadia de plantejar-lo. ¿Quina sobtada urgència acaba d’aparèixer quan Catalunya anuncia que farà les maletes? Ara que Espanya no pot amb la insubmissió racional, massiva i democràtica dels catalans se’ns recrimina  que “La independència de Catalunya com a objectiu és impossible”. Senyor González, accepti un greu  error del seu passat com a president: la creació del PER andalús, -després d’una emigració galopant- sostingut amb les solidaritats autonòmiques  generoses. No tergiversi els futuribles. “Impossible” serà mantenir el règim subvencionista del sud espanyol sense Catalunya, no l’alliberament  de les càrregues fiscals abusives amb un rupturisme forçós. El graner de vots socialistes del camp andalús està esgotat. D’aquí la inventiva federalista espanyola per no deixar escapar Catalunya com a contribuent. Els malabarismes polítics no funcionen avui dia. Per què no va aplicar el PER a tot Castella i l’Aragó? La baixa densitat demogràfica no compensava en les urnes. El doble pecat de no industrialitzar Andalusia i Extremadura i no reformar el latifundisme agrari dels terratinents surenys, agermanats amb el partidisme del govern, ha col·laborat al desequilibri econòmic nacional i regional insostenible per més temps. No faci del problema espanyol polític –no jurídic, quan interessa-  un problema català, inexistent.

El ciutadà està esparverat del caos polític organitzat per tal de salvar la unitat patriòtica espanyola. Se’n diu “diàleg”, encara que vagi guarnit de xantatges, insults, prevaricació. Cada partit s’ha muntat el seu “castell”” a favor o contra la segregació. El poble només pensa en viure més dignament amb treball, pagar menys impostos i cobrar segons el nivell de vida sense retallades. Algun partit polític li ho pot garantir sense demagògia? Prou màgia sentimental de dues nacionalitats –catalana i espanyola alhora- per no perdre clientela espanyolista de Catalunya (Oriol Jonqueres). Això no és Suïssa. Prou vies mixtes confederals interdependents per tal de ser europeus dintre el vagó d’Espanya (Duran i Lleida). A quin preu? Prou pedaços fiscals i nou cafè per a tots (PP). Què més queda per oferir? S’obliden del principal: la dignitat democràtica dels catalans amb la restitució íntegra de l’Estatut votat, segrestat pel Congrés i trinxat pel Tribunal Constitucional, i la inviolabilitat de la llengua catalana.

Esperem la pregunta oficial i la data de la consulta, agradi o no l’Estat central. El dret a decidir és irrenunciable. Podrà canviar la intenció de vot dels indecisos segons els menús polítics d’última hora. La sentència que sortirà de les urnes obrirà la porta a la segona transició -almenys per a Catalunya- de manera irreversible. Esperem que per bé. De rebot, Espanya canviarà irremeiablement el seu estatus econòmic vigent. Serà el preludi d’una reforma autonòmica estructural definitiva a posteriori? Si el procés hagués estat invers i a temps, no estaríem immersos en aquest laberint de maldecaps. Els pecats originals tenen seqüeles difícils de reparar i les injustícies del passat mai acaben de cicatritzen sense democràcia real.

Ramon Mas Sanglas – 27/9/2013

Catalanitzar i espanyolitzar

La identitat de cada poble és irrenunciable, començant per la llengua. Negar la decissió popular impedint què vol ser és segrestar el poder democràtic més elemental.

Dos verbs oportunistes dopats de politització al màxim exponent. “España necesita ser catalanizada”, diu Esperanza Aguirre. ¿És l’antídot del ministre Wert que vol “españolizar los niños catalanes?” L’independentisme català després l’11-S crea malsons nacionals que s’intenten dissipar amb declaracions solapades de comprensió, diàleg i l’esquer d’una superoferta financera a la Catalunya maltractada durant 35 anys. La perversitat del seu posicionament es resumeix en negar el referèndum “perquè seria il·legal” i el “dret a decidir” on encobreix una secessió sibil·lina al seu entendre. Com es pot catalanitzar Espanya sense catalanitzar Catalunya donant,  prèviament, veu i vot als seus ciutadans?

El problema del ser o no ser radica en la solució del vot democràtic del poble, el respecte de cada cultura i el reconeixement de la pluralitat lingüística d’Espanya. No necessitem dels petons espanyols per reparar desafeccions. Només el respecte identitari, la desaparició de l’espoli i la transparència fiscal. El problema català no existeix. Sí, però, el problema espanyol de no saber com viure sense Catalunya. Ho diuen milers de castellans emigrats residents en terres catalanes, declarats fills adoptius de Catalunya amb tot l’orgull. S’han catalanitzats per convicció i mèrit personal –sense anar a l’escola catalana-, no per conveniència. Parlin o no el català mai són perseguits i molts dipositaran un Sí al sobiranisme en la consulta. Wert i Aguirre, més autocrítica racional, sense ressaca sentimental del passat i menys brindis al sol. No sigueu  covards i paralitzeu el desastre de la primera transició acceptant el realisme dels quatre territoris autònoms únics: Espanya, Catalunya, Euskadi i Galícia. Cadascú és fill de la terra on ha nascut o hi resideix. Per tant, ens hem d’espanyolitzar, catalanitzar, euskaditzar i galleguitzar  respectivament, enriquir-nos de totes sense cap centralització unionista impositiva. Si l’anglès és una llengua vehicular quasi mundial, ¿per què no potenciar les llengües peninsulars per igual començant pels polítics? El respecte a la llengua pròpia és l’impulsor de l’economia de mercat d’un territori, gran o petit.

La singularitat de Catalunya té arrels seculars. No necessitem propaganda i maquillatges fora de casa. Només fets progressistes, assossec i menys pressions soci-econòmiques. Les hemeroteques han desempolsat l’article avantguardista “Catalanizar España” (1978) del periodista conservador José Mª Carrascal per refermar la indissolubilitat catalana d’Espanya: “Necesitamos no sólo su industria, su arte, su organización, su modernidad, sino también su espíritu, su ejemplo, sus líderes, su "seny". Ja reconeixia la desafecció espanyola envers Catalunya. D’aquell rebuig en recollim el fracàs autonòmic actual. Deia: “Una de las mayores desgracias que ha sufrido nuestro país, es lo que ha venido presentándose como ‘espíritu español’, apenas impregnado de catalanismo, cuando debería haber sido uno de sus ingredientes principales”. Massa tard? Possiblement. Les urnes sempre  tenen l’última paraula, -malgrat els polítics les volen emmudir-, si la democràcia és més consistent i enderroca els murs d’una legislació immobilista i retrògrada.

Ramon Mas Sanglas – 23/9/2013

La independència de la majoria silenciosa

Madrid acaba de parlar i diu NO a la consulta, com era previst. El poble ha sortit al carrer una vegada més. La crisi no perdona ni afluixa. Com i quan parlarà l'autèntica democràcia viva i directa?

Un nou argumentari fal·laç i absurd del govern central per no admetre l’èxit de la Diada amb 1,6 milions de participants (restant menors, un 25% de votants catalans). Qui no va sortir rebutja la independència? En la manifestació espanyola més multitudinària per la mort de Miguel Angel Blanco van sortir al carrer 6 milions de persones. Els espanyols silenciosos restants fins  a 45 milions, ¿eren defensors del terrorisme etarra? El cens electoral de Catalunya és de 5,2 milions. Segons el recent sondeig el 55% reclamen un nou estat català (2,8 milions de votants). Fer servir el  gruix d’un electorat indefinit a qui neguen el recurs de les urnes és el gran calador de les oligarquies del poder al·lèrgiques a la democràcia de les consultes.  Les armes polítiques institucionals annexionades a la seva legislació i a un sistema constitucional encotillat fonamenten la negativa estatal a un referèndum vinculant. Error gravíssim d’immobilisme dictatorial que sucumbirà, si Espanya vol continuar essent europea.

No és el pitjor mal al meu entendre. La fragmentació política dintre de casa nostra, tants partits com camins diferents, és el càncer del catalanisme a la deriva, la manca de maduresa política unificada per decidir el futur. Avantposar els interessos partidistes per salvar el seu continuisme abans que escoltar el poble serà la ruïna d’una consulta sense rumb comú en continguts i formes. El lema ocult “divideix i venceràs”, camuflat de diàleg unionista i verborrea de bones intencionalitats catalanistes, fragmentaran les urnes i  fomentaran l’abstencionisme. Si ara es mosseguen els polítics, ¿que no passarà l’endemà de la consulta/referèndum amb un 50% i poc més de vots independentistes? Una Catalunya en dos bàndols numèricament equilibrats es traurà el fetge sense la mínima intervenció centralista. La gran festa que esperen veure. Els donarem aquesta satisfacció? L’única via sobiranista digna exigeix l’aval mínim de dues terceres parts dels votants (65-70%). Només s’aconseguirà amb la unitat quasi totalitària dels dirigents o la seva dimissió i donar pas a la societat civil. Estem tips de baralles partidistes PSC-PSOE, de la “puta i la ramoneta” de CiU, dels escarafalls catalanistes de PPC i Ciutadans, de les dissensions històriques internes de les esquerres. Per més inri, tot amanit amb bones dosis de corrupció. No espereu la solució única de Madrid. Diputats catalans, no feu més l’orni, poseu-vos les piles i no enganyeu la ciutadania que busca “la unió que fa la força”.

Aquests temors i pessimisme retorna a la realitat  de les converses quotidianes després d’una celebració eufòrica. Desapareixeran amb una feina parlamentària urgent de regeneració unitària. Prou peixet i concessions si volem sortir de la crisi. Tots els catalans –també els silenciosos- volen veure ben aviat el manual de la Catalunya Independent que elaboren els experts de la Transició Nacional per afrontar les contraofertes de Madrid -de consol i alternativa- , i saber què ens espera en la infantesa d’un nou estat.

Ramon Mas Sanglas16/9/2013

Catalunya des del cel: Diada Nacional 2013

Felicitats a l'ANC per l'èxit logístic i de participació. I ara, què? Només queda el repte de cada català de transformar aquest entusiame en un vot vinculant el 2014.

Diada històrica, inèdita, irrepetible. Les imatges de la celebració des de l’aire mediàtic tenen les interpretacions més inversemblants als ulls més incrèduls. La Via Catalana amb més de 400 km de braços estesos, simbologia d’unió d’un poble ansiós d’autodeterminació, ha fet palès al món que Catalunya demana un canvi per decisió popular. Ha estat l’eix d’un abans i un després fins el dia de la consulta vinculant quan un Sí o un NO majoritari definirà la sobirania catalana o el pactisme amb un estat espanyol reformat de cap a peus. Dit altrament, el fi d’una transició exhaurida. La nova saba democràtica i el reformisme institucional i polític, sols o acompanyats, ha de regenerar el país. El sentit metafòric del titular implica una nació sense mancances socials, la recuperació d’una economia sacsejada, la restauració dels drets estatutaris perduts i el respecte a la llengua i cultura irrenunciables per dignitat.

No hi ha cel radiant permanent sense ruixats i tempestes. La comparació m’obliga esmentar dues declaracions opaques en democràcia: el posicionament del govern espanyol i de tres bisbats catalans. "El Govern mai accedirà a un referèndum pactat" (ministre Margallo), perquè no hi cap en la Constitució espanyola –post dictatorial- a diferència del Regne Unit, sense traves escrites. Descobert el degoter, repareu la teulada. Falla el principal: voluntat política de fer-ho. Per què s’estranya, doncs,  senyor ministre, de l’escissió unilateral de Catalunya ? Deu ser trist pensar i viure contra una ciutadania amb xips anacrònics per tal de conservar el poder unionista. Idèntic esperit respiren els cabdills de tres diòcesis catalanes prohibint el repic de campanes de les seves parròquies en el moment àlgid de germanor de la Via Catalana. ¿Com poden servir la feligresia negant un acte de col·laboració popular al·legant raons apolítiques i d’imparcialitat? Els campanars –llegats populars- tenen funcions socials i religioses: invitació a  la litúrgia dels fidels, alegria d’un bateig o tristor d’una defunció, crida d’auxili en cas de foc (entorns rurals), recordar l’hora,...¿Són rebrots alienats amb la ideologia episcopal espanyola de fidelitat al règim del dictador sota pal·li? Sí, eren altres temps, que troben a faltar qui els va gran la democràcia.

Quin contrast amb la serenor i ponderació del discurs del president, centrat en la "democràcia, diàleg, legalitat, civisme, esperit pacífic i àmplies majories",  encoratjant un poble desitjós d’anar les urnes el 2014. Sense ignorar errors de tres segles tots volem reforçar les parets mestres del país amb un nou full de ruta. És la millor invitació a Espanya i Europa a confiar en el seny català i defugir de la manipulació política, si la democràcia real i la llibertat són dos pilars comuns de retrobament.

Ramon Mas Sanglas – 12/9/2013

Resposta de Rajoy a Mas: “No, però...”

Esvaïts tots els dubtes sobre la consulta del 2014 o unes eleccions plebiscitàries tardanes, entrem en la recta final. Nerviosisme espanyol o més confusió entre polítics catalans i la ciutadania? 

El “no” lacònic al pacte fiscal és irrepetible. Si Rajoy hagués previst les conseqüències no estaríem immersos en un procés sobiranista. És d’agrair? Apresa la lliçó, els catalans rebrem –sobre la consulta- un segon “no” matisat, el refugi de molts indecisos, de gran part d’empresaris i d’un sector polític poc o gens catalanista. La Constitució i la tramitació de la independència a través del Congrés seran els dos escuts de la negació. “Però...”, els pronòstics apunten una contraoferta sobre el finançament actual centrada en dues llaminadures: la rebaixa progressiva de la quota de solidaritat (8% del PIB) i l’ampliació de la via recaptatòria. Un arreplec de noves engrunes tot plegat. No seria cap privilegi per a Catalunya. Les comunitats tan solidàries com Madrid i Balears no quedarien excloses. Les autonomies receptores (Extremadura, Andalusia, Castella...) no acataran un empobriment, evidentment. Serien rescatades amb una partida pressupostària estatal extra o s’annexarien per enfortir la pròpia productivitat. L’error històric del “cafè per a tots” trobaria una sortida menys humiliant. L’independentisme –com a instrument de mediació i panacea d’un passat erràtic-- no és tan dolent com sembla, tampoc per als espanyols.

La ingenuïtat política s’ha volatilitzat i els catalans no s’empassaran més gripaus, esperem. El reajustament econòmic és clau, no únic. Catalunya ha estat vilipendiada molts anys pel patriotisme espanyolista trepitjant la seva identitat, la llengua i drets del passat. Fa vuit anys l’Estatut vigent, aprovat pel 90% del Parlament i referendat pel poble, fou trossejat en el Congrés pel PSOE-PP i l’articulat il·lès novament trinxat pel Tribunal Constitucional. El clam massiu de la ciutadania contra tal barbàrie va passar inadvertit a Madrid. On està el respecte a la sobirania democràtica de les urnes i als parlaments autonòmics? L’autodeterminació perseverant té sobrades raons per no oblidar tants atropellaments, exigir la restauració estatutària íntegra i el respecte a la immersió lingüística en català, a més d’unes clàusules financeres equitatives fermes. Són requisits mínims per a una renúncia independentista

La consulta pactada entre CiU-ERC està prevista pel 2014 amb les cartes sobre la taula, sense trampes. Catalunya està disposada escoltar contrapartides del govern central amb ànims de mutu consens per evitar una sortida unilateral. El comodí del joc negociador de fer eleccions plebiscitàries el 2016 –últim recurs- va ser un lapsus del president. Sap que l’aval legal de l’Estat per fer un referèndum és quimèric per problemes polítics d’interessos, no jurídics. Què és més il·legal, ¿un referèndum fora d’un marc constitucional parcial o la negativa política fèrria a canviar-lo democràticament? El senyor Mas no deixarà a l’estacada un poble després de la moguda exitosa pro consulta (Via Catalana de la Diada) fent-se enrere al dret a decidir aprovat per 104 diputats? Seria la millor victòria de Rajoy sense batalla ni resposta: acabar amb una Catalunya assetjada i dividida, però també, l’harakiri de CiU si no tingués més suports. La sobirania  resideix en la societat, no el partidisme. Per això l’unionisme o la segregació es decideix en les urnes, lluny de l’ambició política ferotge. L’ambigüitat i el confusionisme del sistema no té més marges de tolerància. Només la força popular amb nous líders i mecanismes de governabilitat autonòmica o sobirana ens traurà de la crisi i del desequilibri socioeconòmic.

Ramon Mas Sanglas – 9/9/2013

 

Trencadissa del PSC

Tants caps, tants barrets. Aplicació perfecte a la dispersió que viu el PSC. Una nova forma d'entendre la democràcia del partidisme sense enteses comunes?

Dos tabús crònics passen factura al PSC: la reticència al dret democràtic a decidir i l’encadenament ideològic al PSOE. Dues epidèmies polítiques, causa i origen del daltabaix socialista català. Els rebrots d’autisme polític són difícils d’apaivagar amb la disciplina assembleària i la intolerància, sense escissions. Els més recalcitrants a compartir un sobiranisme moderat no pensen renunciar el centralisme hispànic de base. El patriarcat del PP i el PSOE són bastions irrenunciables. Mentre els populars s’han alineat unànimement sota la bandera nacional sense excepció, el socialisme ha obert escletxes autonòmiques escoltant una ciutadania plural menys exigent. En aquest intent de voler assimilar totes les singularitats, sense renunciar res –carn i peix alhora- no deixarà satisfet cap bàndol. Espanya o Catalunya?

Qui veu el dret a decidir com un mal, no té ni idea de qualitat democràtica. Qui considera la independència catalana com un mal menor, és perquè no es possible un bé major dintre un marc espanyol unitari de convivència. No s’ha replantejat cap nou model d’autofinançament –un pacte fiscal formal, per exemple-  com a alternativa a la decisió segregacionista unilateral. Ans el contrari, més pressió i incompliments legals. A garrotades ningú s’amansa per sempre. El poble català ha estat  una excepció de submissió massa anys.

La maquinària del PSC grinyola fa temps. On està la clau del ressorgiment?  El front dels crítics (Nadal, Ros, Geli, Tura, Castells,...) ha estat l’artífex històric d’un partit amb segell catalanista sense complexament. Voldrien redefinir-se marcant distàncies amb Madrid, apropant-se al poble i la seva decisió de futur. Els durs i radicals (Navarro, Balmón, Corbacho) s’escuden en el diàleg per no dividir-se, però, obren la porta als que no s’alineïn amb el PSOE. Els idíl·lics i la nova generació (Laia Bonet) somien un socialisme compartit i renovat que engresqui, sense majories aritmètiques, defugint del passat. Finalment, apareix la figura del desertor temporal (Carme Chacón) en espera de nous aires i possibilitats abastables. Quatre escenaris socialistes difícils de compaginar, que divideixen uns votant a la baixa. Poc o res en comú amb els parlamentaris entusiasmats per l’autodeterminació. Estan més a prop del PPC i Ciutadans. Per diferenciar-se d’aquests conservadors han plantejat una sortida mixta entre Espanya i Catalunya: un federalisme d’estats o d’autonomies, com a molt. Prèviament, pretenen reformar la Constitució intocable. Amb aquesta  ambigüitat política paradoxal no troben la brúixola i tota actuació aliena és criticable. Si titllen de quimèric un procés independentista, ¿com pot néixer un federalisme d’estats inexistents? Amb l’esmicolament de l’Estatut –gràcies el govern Zapatero- aprovat pel 90% del Parlament, el socialisme no mereix la credibilitat del catalanisme. Amb tants anys al poder van disposar de tot el temps per canviar la Constitució i implantar el model federal, la seva panacea contra la segregació territorial. A què respon tanta urgència a deshora?

Ramon Mas Sanglas – 2/9/2013