Estat català o només independència fiscal?

Les turbulències entre Catalunya i Madrid albiren alguna clariana sospitosa de menys agitació. Preocupa al govern la proximitat de la data i pregunta de la consulta? No és cap fantasma. Caurà, per fi, l'oferta enigmàtica d'Espanya com a contrapartida?

El primer inclou la segona, evidentment. Però, molts catalans (40%) voldrien respondre la disjuntiva del titular, si Espanya oferís totes les garanties de respecte i dignitat a una Catalunya sense sortir d’Espanya. El govern, és de fiar? Negar-li l’última oportunitat pel cop de porta al pacte fiscal és pagar amb la mateixa moneda. Qüestió de galanteria, mèrit, obligació, generositat o estil negociador? L’aventura de jugar-se la consulta a una sola carta –com vol ERC- és un risc imprevisible, que de donar-se, ¿seria escoltada la segona opció o hauríem de pair amb pitjors conseqüències el “no” durant anys? Tampoc el “sí” majoritari vincula o exclou un estat català d’Europa legalment, de moment.

La remota oferta de diàleg que s’albira en el govern espanyol, poques setmanes abans de conèixer la data i pregunta de la consulta, a què respon? Potser les plagues terrorífiques vaticinades contra una Catalunya escindida afectarien més Espanya? Els economistes imparcials, políticament, diuen això. Els catalans sortirien enfortits a mig termini en els impostos, les pensions i guanys exportadors amb una quota zero de solidaritat. Si Catalunya fos un llast per a Espanya no existirien entrebancs separatistes, només facilitats. De ser deficitària, seria receptora com Andalusia i no la segona aportadora del país. El ciutadà no s’empassa el discurs polític de l’amenaça quan és víctima d’un retrocés econòmic nacional i de morositat, a més del segrest identitari històric. On es fonamentaria, doncs, el pacte d’una bona entesa per evitar la sortida unilateral? En l’economia recíproca ajustada, no en la fantasia constitucional d’interessos. El diàleg, senyora vicepresidenta, ha de partir de les realitats del segle XXI, no d’enyorances del passat.

Oblidem-nos, per un moment, de la independència territorial i el maremàgnum protocol·lari, financer i sentimental d’una separació. Quedem-nos en la negociació de la fiscalitat productiva de Catalunya i Espanya. Si cadascú s’autoadministrés els seus guanys, pagaments interns i externs, inversions i pèrdues, ¿existirien conflictes econòmics entre l’Estat i Catalunya? Cap ni un. Llavors, ¿on està l’esca del mal? En la injusta redistribució i control dels béns i impostos entre autonomies, com demostren les balances fiscals científicament neutrals. Si el llenguatge del diàleg no utilitza aquest abecedari comú parlarem llengües diferents i la guerra de babel exigirà el divorci definitiu. Si teniu dubtes sobre què vol la ciutadania, mestressa dels tributs nacionals, feu la consulta que demanen els catalans i el 84% dels diputats. ¿”Vols continuar dins d’Espanya amb una recaptació i administració autonòmica total o prefereixes la independència territorial? És més, ¿per què no s’ho qüestionen les regions espanyoles que vulguin? Si en 35 anys d’autogovern no han creat la seva instrumentalització de supervivència, són falses autonomies condemnades  a la desaparició. El mapa administratiu espanyol és caríssim per les duplicitats i la precarietat de les comunitats que viuen a expenses de subvencions.

Catalunya no demana privilegis, només equitat fiscal i respecte a la història. Això no exclou la solidaritat, però, equilibrada i temporal. Si  l’eradicació del centralisme uniformista  i del separatisme ens portés a un modus vivendi just i diferent, podríem certificar que la reforma autonòmica és urgent per tancar una transició esgotada i de baixa qualitat democràtica. La negativa estatal a ser escoltats va crear l’enrenou electoral anticipat i el projecte sobiranista alternatiu per asfíxia. Però, compte, dialogar no equival la submissió cega i cap renúncia estatutària. Les urnes han de rubricar tota alternativa al sobiranisme, irrenunciable per principi. No oblidem la màxima suprema de la prudència: “qui tot ho vol, tot ho perd”.

Ramon Mas Sanglas- 2/11/2013

Qui paga mana

El Congrés acaba d'anul·lar el dret a decidir dels catalans sense els espanyols. Volen una independència unilateral? No cal, potser. Catalunya té el més preuat que no vol perdre Espanya: la butxaca dels catalans. Proclamem la independència fiscal sense segregació. Ja negociaran.

Menys a Catalunya, que paga més del compte i és menystinguda contra la voluntat democràtica dels  ciutadans i parlamentaris. L’escarni espanyolista més aberrant contra el dret universal a decidir va ser palès al Congrés amb l’aprovació majoritària (265 de 350) de la proposta fal·laç d’UPyD per impedir la consulta catalana. Els 14 diputats del PSC –signants del dret al Parlament català- no van mantenir la mateixa paraula amb l’abstenció. La resta del PSOE va caure en la trampa recolzant el PP –malgrat la promesa de Rubalcaba al president Mas d’una entesa reformista- sota la pressió de la baronia guerrista i chavista per no perdre el poder feudal a Andalusia amb una hipotètica pèrdua de la solidaritat catalana. Va ser un memoràndum del “nos hemos cepillado el Estatut” (Alfonso Guerra). ¿Des de quan una parella malavinguda ha de rebre permís dels veïns o parents per divorciar-se? Les dues consultes del Quebec van ser regionals, no de tots els canadencs. En el referèndum escocès no serà preguntat el Regne Unit. D’una qüestió purament política i partidista, ¿per què se’n fa un problema jurídic inexistent? La resposta està en la immaduresa democràtica d’Espanya i la temença d’una reforma territorial per refer unes falses autonomies mal concebudes des de l’origen.

La relació Espanya-Catalunya està més deteriorada cada dia fins que la data de la consulta i la pregunta acabi per trencar-se. Sense cap oferta i voluntat del govern per restablir drets autonòmics vulnerats i la reforma del finançament vigent, la independència unilateral és l’única alternativa per superar l’asfíxia de Catalunya. A més impostos i opressió dels catalans –des de dintre o fora-, ¿més indignació social i creixement del sentiment independentista? No és necessàriament proporcional. El ciutadà pot interpretar una mala gestió de la Generalitat dels recursos actuals quan veu Madrid -tan solidària com Catalunya- i altres regions que abaixen impostos, compleixen amb el dèficit i no retallen més. Aleshores el vot sobiranista pot girar-se d’esquena com detecta el darrer baròmetre, decantat per més poder econòmic sense segregació.

De tot plegat es desprèn que el punt flac és la fugida de Catalunya per la butxaca, no per la bandera i la identitat, malgrat l’orgull centralitzador. Si, al seu entendre, no hi pot haver separació sense el consentiment d’Espanya, Catalunya té el recurs de l’autodefensa financera no pagant a l’Estat més del que rep, principi d’ordinalitat. Dir prou a la solidaritat voluntarista abusiva.  És aquesta independència que realment cou, l’emancipació fiscal per decisió democràtica dels catalans, amos dels seus diners. Ha arribat l’hora de rescatar de l’Estatut la Hisenda Catalana ribotejada al Congrés. És el moment de passar comptes amb l’Estat segons les inversions rebudes i el tributs aportats en excés. Si un nou estat català, embolicat  amb la troca europea no es pot descabdellar, anem directes al gra, la propietat íntegra dels béns productius autonòmics. Serà la pedra filosofal que obligarà Espanya replantejar-se canvis constitucionals i regionals. Serem escoltats per la seva supervivència més que per la nostra. El diàleg forçat pot arribar també per exigència majoritària de la banda imposada. És una porta nova que gira al revés i que també pot tancar-se a la inversa. ¿De què servirà als ulls espanyols un referèndum sobiranista no vinculant, favorable al “sí”, negats a qualsevol negociació posterior? Contràriament, una consulta a favor de la insubmissió fiscal catalana no necessita de cap interlocutor. Només cal la uniformitat interna en l’aplicació. Algú es queixaria ben aviat per demanar diàleg. Podria pagar-se amb la mateixa moneda de la sordesa? Ja va sent hora que parli el poble amb mètodes efectius, s’arraconin els interessos polítics i les estructures inservibles i injustes del país desapareguin.

Ramon Mas Sanglas – 30/10/2013

 

La porta petita de Duran i Lleida s’ha tancat

El triangle Artur Mas, Rubalcaba i Rajoy ha fet palès que el joc polític està ben enrocat. Ningú mou fitxa per no perdre territori. L'únic àrbitre imparcial i  democràtic és el poble. La consulta està més que justificada.

El senyor Duran confessava -a 8tv- l’última esperança d’establir un diàleg efectiu amb l’Estat per la porta petita de la via confederal i la reforma constitucional. De no aconseguir-ho es comprometia fermament amb la causa sobiranista i la consulta arreu del país i Europa. Amb les darreres ofertes federals de Rubalcaba al president Mas i la resposta de Rajoy al cap de l’oposició, Duran s’ha quedat sense arguments per seguir fent la “puta i la ramoneta” amb els convergents i el poble català i el cop de porta definitiu al consens. El PSOE i el PP s’han conxorxat per esvair tota aspiració catalanista impedint la consulta com sigui.” Ara l’important és mantenir l’estabilitat política. És prioritari sortir de la crisi i no les reformes constitucionals” (Rajoy).

Voler encaixar Catalunya en una Constitució retocada “a l’espanyola” a canvi de renunciar la consulta seria la traïdoria més vil al Parlament i a la voluntat popular massiva mostrada dos anys consecutius. La mediació federalista de Rubalcaba entre Mas i Rajoy no ha servit per refer ponts trencats perquè es neguen reconèixer una pluralitat territorial real desvinculada del centralisme que els cohesiona tots dos (PP-PSOE) en un poder alternatiu. Catalunya no caurà en paranys del passat sota la fal·làcia “apoyaré el Estatut” (Zapatero), trinxat pel TC. La reforma constitucional tramposa seria votada per tots els espanyols que es cruspirien els catalans. Cap autonomia ha demanat canvis de la Carta Magna llevat de Catalunya i País Basc a canvi d’equitat fiscal i més competències. Les comunitats receptores de la solidaritat veïnal, si tenen el que volen, ¿per què han de fer canviar mecanismes legislatius?

No han entès que contra les armes democràtiques d'un poble no es pot lluitar. Han de convèncer els catalans, no al president. Parlem de consulta, no d’independència i ja ha saltat tota la cavalleria. L’espantall d’un suposat “sí” majoritari a la causa sobirana treu de polleguera el PSOE i la baronia del PP. El despotisme és impropi d’una Europa democràtica i la crisi no serà l’eterna excusa per a una involució històrica, la pitjor provocació per a la secessió unilateral.

Senyor Duran, no està atrapat. Té la porta del “sí” al costat d’un 60% de catalans –de moment- i del “no” amb el PP-PSOE/PSC. El seu temps d’ambigüitat política està esgotat. Només queden les urnes. Vol boicotejar-les amb una opció antidemocràtica? Es decanta per l’intent fallit d’adoctrinament espanyolista de 300 anys? Els sentiments i ressentiments no s’aturen. Per això mateix la independència no és cap il·lusió, és una força gravitatòria. La confederació de “més peix al cove”  seria una frustració col·lectiva suïcida. O sortim a pescar sols o la barca fins i tot ens prendran. La “bota de l’Estat” no pot trepitjar més temps l’economia i la identitat cultural pròpies. Si no veu clar el seu futur personal al costat de CiU salti per la finestra del vagó cap a Madrid abans no esdevingui un cadàver polític a Catalunya.

Ramon Mas Sanglas – 28/10/2013

La història es repeteix

La guerra freda entre espanyols i catalans s'ha vestit d'atacs protocol·laris. Espanya fa ostentació pública de desavinçença amb el projecte sobiranista maltractant també les formes, a més dels continguts pressupostaris.

Tan comprovat com la llei pendular del va i ve. Tan cíclic com la mateixa vida: néixer, créixer, reproduir-se i morir. Els moviments històrics de la política i dels governs són repetitius cada ics decennis. Poc o res queda per inventar entre els poders fàctics. Fins i tot el relleu periòdic dels partidisme esdevé rutinari per inèrcia i no perdre el ritme. La gran originalitat d’enginyeria política fora el trencament d’aquesta monotonia, que el poder passés a mans dels autèntics amos per la força de la democràcia persistent, majoritària i lliure. La rebel·lió social ha estat l’arma més habitual, però, amb resultats finals efímers, perquè malauradament, tot té un preu, es compra i es ven. També les voluntats febles i enganyades.

A escala sociopolítica està succeint quelcom semblant en les relacions Espanya-Catalunya. Estem vivint

moments de tensió relacional, econòmica i emocional. Els avis de gran volada i els historiadors suspicaços entreveuen el retorn i vivència dels anys bel·ligerants del 1936. Les arrels no extirpades rebroten. Es donen molts ingredients per repetir les fatídiques tragèdies del passat en versió segle XXI. El salvavides que impediria una nova catàstrofe és la pertinença a la Unió Europea. Després d’escoltar anatemes espanyolistes esfereïdors contra el procés consultiu de Catalunya només resta aplicar fets antidemocràtics al seu abast constitucional: l’anul·lació de l’autonomia catalana (Parlament, Estatut, competències), l’empresonament i judici del president de la Generalitat per complot i sedició. El seu afusellament  i el bombardeig de Barcelona no es durien a terme pels efectes immediats d’expulsió i aïllament europeu. Fins aquí la mala fe del poder polític i jurídic. Però, i el poder democràtic del poble català? Ignoren el seu abast, ni el volen saber. D’aquí la negativa radical a deixar parlar en les urnes i decidir en referèndum. Aquesta incògnita és la barrera cega del govern espanyol i la trinxera del nacionalisme català. Dia a dia s’estan esfilagarsant vincles comuns d’un diàleg inexistent i trencat, deliberadament, amb mesures d’asfíxia fiscal. Ha començat la resistència del desafiament. La vigilància i l’espionatge mutu per trobar els punts flacs ha creat una atmosfera difícil de sanejar sense reestructurar els pilars de totes les autonomies en base constitucional. Res és impossible si tot és concebible. Cal capgirar el concepte “voler” i admetre que res és etern.

Quines són les pedres angulars del “diàleg” que impedeixen el retrobament amigable? Orgull i tossuderia, obstinació en un passat o immobilisme, poder centralista i arrels colonials, sistema constitucional anacrònic i la immaduresa democràtica. Cinc pecats capitals que podrien enterrar-se amb una sola virtut: la voluntat política del canvi compartit. Si les persones que ostenten la responsabilitat d’entesa són insolvents només queda el poder popular amb l’elecció de nous candidats competents, disposats a reiniciar una segona transició o acceptar legalment un estat català i europeu por decisió majoritària.

Ramon Mas Sanglas – 22/10/2013