Línia Barcelona-Vic, la bèstia negra de Rodalies

Per enèsima vegada el ministeri de Foment ens pretén enganyar amb la doble via Barcelona-Vic. Promet un nou projecte. La marginació perifèrica no es tapa amb promeses sinó inversions.

El conseller Santi Vila acaba de pactar amb la ministra de Foment, Ana Pastor, 30 inversions urgents de millora en el servei de Rodalies de Catalunya per un valor total de 340 milions en tres anys. Felicitats als afortunats amb més andanes i freqüència de trens. Però, atenció a la gran novetat: “Ana Pastor ha revelat que encarregarà immediatament el projecte per desdoblar la R-3 entre Montcada i Vic, una obra de la qual es parla des de finals dels 90”. Sarcasme? ¿Quants anys falten perquè toqui aquesta rifa? Està mal informada la ministra. El projecte de desdoblament de la via –almenys fins a Vic- continua essent la línia discriminada des de 1948, data del primer intent. Després de 65 anys les comarques afectades i malservides han vist anunciats diversos pressupostos de l’obra que mai han estan adjudicats i s’han fos pel camí. Sempre s’ha reduït a operacions de maquillatge de façanes i canvi de catenària obsoleta, a excepció de l’estació de Vic, -amb un vestíbul glacial-, mal acabada i  avaries permanents. Amb la renovació d’alguns combois, poc més confortable que els tercermundistes de sempre, no acontentaran els milers d’usuaris fidels de cada dia que exigeixen la velocitat adient per fer 70 km en tres quart de hora i no en cinc. Aquest tram és més que rendible. Quin és el fantasma que impedeix desdoblar 35 km de via? La bèstia negra del congost de Tagamanent i el sentit perifèric que tenen de la Catalunya central i nòrdica. El cost econòmic d’uns túnels els fa basarda. Fins les Franqueses del Vallés ja existeix una segona via morta fàcil d’activar. La comarca Osona és planera com una gran part del ripollès. Aquest segon tram fins la seva capital podria ser més qüestionat per la reducció d’usuaris, com el tercer fins Puigcerdà per les dificultats orogràfiques del traçat, però mai renunciables.

El ciutadà voldria saber els criteris objectius del ministeri en les inversions de Renfe. Si prioritza la densitat d’ús i l’amortització de les xarxes, ¿com són justificables les línies d’AVE de La Manxa, Extremadura i Galícia, per exemple? Mentre la Generalitat no rebi el traspàs íntegre de Rodalies, ¿Catalunya no podrà dur a terme les millores ferroviàries autonòmiques més necessàries i despenjades? La línia Barcelona- Puigcerdà, ¿haurà d’esperar l’ajut financer internacional fins els jocs olímpics d’hivern del 2026 després que Barcelona renunciés els del 2022 per raons polítiques? Les denúncies sobre les males condicions estructurals de Rodalies amb un índex altíssim d’utilització, més que evident, fa pensar en la mala fe política dels responsables. El transport públic digne forma part dels drets bàsics del contribuent com l’educació i la sanitat.

Ramon Mas Sanglas – 12/11/2013
http://www.elperiodico.com/es/cartas/entre-todos/rodalies-barcelona-vic-bestia-negra/91564.shtml 

Rajoy sentencia Catalunya en fals

Els catalans han estat condemnats per Rajoy al silenci, una vegada més, sense el dret a la paraula justa de les urnes. Però, no podrà acallar la consulta malgrat l'encadenament econòmic. La resistència de 300 anys avala, per fi, una sortida existosa.

En el Senat i el Congrés el president d’Espanya ha dit oficialment  “no” a tota hipotètica negociació amb Catalunya. Ha tancat definitivament la porta al consens -del que sempre presumeix- perquè les urnes no són el seu diàleg. Sota l’epitafi de la unitat nacional i la sobirania del poble espanyol (art. 1-2 de la Constitució) ha enterrat tot intent d’entesa, posposant el seu esperit actualitzat i viu a la lletra morta. Els dirigents de la política catalana s’han esmerçat per transmetre el missatge del poble a través de les dues Cambres espanyoles, verbalment en la Moncloa i per escrit. S’han exhaurit el recorregut i terceres vies al seu abast. Fins aquí hem arribat unes setmanes abans de conèixer la data i contingut de la pregunta. El rebuig a la consulta es reafirma des de Hisenda tancant més l’aixeta de les inversions i allargant la morositat  per escanyar el pressupost autonòmic del 2014. Tot un error greu de mala praxis que un dia no llunyà pot capgirar-se. Oblidar-se que “mana qui paga” i que “el poble és senyor del poder” és apropiar-se drets indeguts. L’Estat només és recaptador intermediari del contribuent. De Catalunya rep, a més del que hi inverteix, un 8% del PIB que mai retorna. Un reajustament fiscal assenyat evitaria tal distorsió financera. Pregonar que els catalans poden pagar les seves factures gràcies la fiabilitat d’Espanya és una exhibició d’ignorància supina. L’Estat és la suma d’autonomies –mal gestades i gestionades des de la centralitat- que no pot utilitzar jugant amb les seus impostos i capitals.

Al llarg dels mesos que resten fins la consulta han de caure a Catalunya míssils de calibre gruixut. No espantaran uns votants majoritàriament convençuts que el canvi favorable –el que sigui- no pot trigar. Espanya sap i tem que el detonador econòmic del país està en mans d’un poble productiu, però, descontent. Quan dos milions de clients desafectats avisen democràticament deixar de ser-ho, els vol retenir encadenats? Una pedagogia de màrqueting buscaria alternatives atractives i de proximitat per convèncer-los. Amb l’arma i la bandera del centralisme atiarà el foc que no apagarà amb més animadversió i benzina. El flagell de la provocació té límits i pot acabar amb una fugida unilateral per mandat de les urnes. La tossuderia hispànica, ¿passarà per damunt de recursos tan assequibles com un pacte fiscal obert i just, una reforma autonòmica transversal o la restitució íntegra d’un Estatut esmicolat aprovat pel Parlament i el ciutadà?

Europa està escodrinyant cada moviment. Confia en una Catalunya pròspera i que Espanya respongui del seu deute europeu. Amb o sense segregació? La prudència aconsella silenci fins l’últim moment i deixar fer. “Se equivoca gravemente quien crea que la Unión Europea ayudará a aniquilar a los catalanes” (Ambrose Evans-Pritchard, cap d’informació econòmica internacional de “The Daily Telegraph). Europa no utilitzarà cap dret de veto contra Catalunya. Si Espanya ho fes podria ser expulsada per antidemocràtica. La UE es fa creus per les declaracions militars i ministerials del país contra els drets democràtics després de 30 anys de relacions comunitàries. Aquests comentaris sobre els escocesos en boca del ministre britànic hauria aixecat un escàndol de pronòstic, afirma Ambrose Evans. L’autodeterminació és un dret internacional.  Provocar la rendició dels catalans per assetjament econòmic seria una pèssima estratègia després de 300 anys de resistència. Res més lluny de la claudicació perquè les dificultats enforteixen les conviccions majoritàries consolidades.

Ramon Mas Sanglas – 10/11/2013

L’Estatut votat, la pregunta del consens

Oblidar pactes polítics i democràtics del passat, com l'Estatut, és renunciar uns valors enterrats impunement. Si el Parlament va trobar l'acord per aprovar-lo, ¿no pot ser aquest instrument l'entesa de la consulta per unificar la pregunta?

Buscar l’entesa entre set partits que veuen Catalunya amb set ulls diferents és com trobar una agulla en un paller. Estan en litigi tres carrils ideològics: la proposta sobirana àlies independentista, un Estat federal desconegut, la reforma autonomista actual. A part tenim un gruix de la societat civil reivindicativa (ANC, entre d’altres) empenyent cap a un nou estat català. Les dues darreres macro manifestacions de l’11-S van donar suport al sobiranisme sense pal·liatius. Només en les urnes sabrem el seu abast real.

La metodologia per redactar la pregunta rau en el retrobament dels partits a favor del dret a decidir. L’autoexclusió del PPC i Ciutadans ho simplifica. Tot i això, ens trobem davant d’un misteri trinitari, incloure tres en un. Acontentar separatistes, federalistes i unionistes en una pregunta simple i resposta monosíl·laba és un laberint sense porta. Els cincs partits estan atrapats en una teranyina que només té sortida seguint els fils radials cap el centre, el nucli de la solució. A partir d’aquí podran decidir la pregunta “unívoca”, el menys ambigua possible i més plausible per a tots. On està aquest epicentre d’encontre? En l’aprovació de l’Estatut el 30 de setembre del 2005 amb una majoria de 102 diputats contra 15. Va ser una lliçó democràtica d’unitat partidista i parlamentària.  Després de vuit anys, en un marc competencial més asfixiant que aleshores ¿s’ha enrarit tant l’esperit unitari de la Cambra fins l’esmicolament per no entendre’s? Increïble. Aquí tindríem la pedra filosofal de l’acord: “Vols recuperar íntegrament l’Estatut originari del 2005 votat i aprovat pels catalans amb una Hisenda pròpia i uns drets culturals i lingüístics singulars?”(Sí/No). No oblidem que ara ens regeix un Estatut il·legal retallat pel Congrés i el TC no ratificat democràticament pel poble. Recuperaríem l’esperit i la lletra genuïns amb el reconeixement oficial de nació -no solament al preàmbul- sense cap segregació territorial. Catalunya es faria independent econòmicament amb la recaptació i administració fiscal directa de tots els seus impostos (sanitat, educació, pensions, sector social,...) sense passar per la centralitat de l’Estat, a qui pagaria els serveis comuns. El desplegament econòmic i l’autogestió integral és una forma de sobirania i progrés. Per mostra, el País Basc, amb un 15% d’atur. Quin article constitucional vulneraria la recuperació estatutària –exigida des de les urnes-  destrossada per l’enginyeria perversa del “nos hemos cepillado el Estatut”? O pel contrari, prefereix Espanya un adéu definitiu de Catalunya? Encara no sabem què vol. En cas de rebuig o desacord,  la pregunta alternativa és claríssima: Independència sí o no, sense dilacions. Tota moneda té dues cares. Ens hi volen amb condicions dignes o marxem.

El model autonòmic de l’Estat no ha funcionat mai. Ningú ho nega. Cal canviar l’eina per obsoleta, trencant, necessàriament,  regions i creant fronteres? No seria suficient i també efectiva la independència fiscal? L’amor propi i l’orgull de cada partit pot negar-se a cedir la seva visió del futur dels catalans, però, ¿han avaluat els riscos i conseqüències del seu fracàs, un “no” de les urnes, els processos burocràtics federals i una Catalunya segregada fora d’Europa? L’encert penja de l’atzar. L’únic cert, que el ciutadà no dipositarà una papereta a les palpentes sense les garanties mínimes de més qualitat de vida per a les properes generacions.

Ramon Mas Sanglas – 5/11/2013

Atrapats per les paraules

Les paraules ens perden i divideixen. El distanciament entre polítics i ciutadans és perquè parlem llenguatges diferents i tenim interessos diferents. Serà possible trobar-nos en una simple pregunta sense embuts de vocables?

La pluralitat partidista amb “tants caps, tants barrets” acabarà amb un diccionari polític de vocables paral·lels per definir un mateix mot amb accepcions de partit. El terme “diàleg”, encaminat vers la unificació de criteris ha perdut la significació més genuïna, no pel desgast sinó el desús. També es mou la intensitat i vibració de cada paraula segon l’entorn i les persones. La puresa sobiranista d’un any enrere sembla aigualir-se de tant marejar la perdiu en els mateixos àmbits catalanistes del Parlament. Els baròmetres de tendències confirmen aquestes fluctuacions en les preferències electorals i el refredament independentista. ¿És una percepció subjectiva o l’atenuació de les amenaces espanyolistes aconsegueixen l’objectiu d’apropament a les tesis unionistes? Analitzem el mapa polític i els posicionaments més esfilagarsats del partidisme a l´hora de consensuar la pregunta sobre la consulta.

El sector més fidel al separatisme radical (ERC i CUP) no ha retrocedit. Manté l’objectiu de la data, pregunta única i resposta dual “sí/no”. El seus socis de govern estan dividits. Els convergents, compromesos amb el terme “sobiranisme” (no independència) mostren daltabaixos a causa del líder d’Unió. Duran i Lleida, contrari a una sola opció en la consulta –esperançat en una oferta estatal o tercera via- està soscavant el bastió d’un estat català acceptat per Europa. No obstant, és pitjor no saber ben bé què vols, pots o et deixen fer. Parlo del PSC. A la volubilitat interna a l’hora de votar se li afegeixen dos agreujants: la pèrdua de militants històrics pel camí i la dissensió oberta amb els germans del PSOE. La visió federalista continua desconeguda i embrancada amb el PP sense el suport necessari per reformar la  Constitució. Els ecosocialistes intenten acontentar tothom mentre es canviï l’estatus quo. Com? Amb rupturisme o sense? Les prioritats socials deixen en terra de ningú el futur polític que volen per a Catalunya. Ben diferent és el PPC que proclama la indissolubilitat radical del territori i la negació al dret a decidir unilateral dels catalans. L’única contrapartida positiva, la millora del sistema financer autonòmic sense privilegis dins la unitat d’Espanya. Aquest immobilisme els ressitua com a cinquena força parlamentària en benefici de Ciutadans que conquereix el tercer lloc. La picaresca del “tanto monta, monta tanto”, tan espanyol com català i viceversa, ha captivat el vot del ciutadà neutral, nouvingut i enemic de palestres, mentre no falti el pa a taula. Per evitar confrontacions no volen urnes ni consulta. Fins aquí els polítics que s’enalteixen de jugar net tots. Però, i el ciutadà del carrer, no té l’última paraula?

De tot aquest conglomerat i poti-poti, el comú denominador del polític és el seu continuisme. I del votant català? La millora de l’economia individual primer i autonòmica per extensió. No les ideologies, menys la tipologia governamental independentista, federal o autonòmica. Dit ras i clar: “la pela és la pela”, dintre o fora d’Espanya. Diguem les coses pel seu nom sense embolicar la cartera amb la senyera, exigint la recaptació i administració de tots els recursos catalans mitjançant una Hisenda pròpia. Pacte fiscal o concert econòmic? Recularem a les tesis del cop de porta? Trenquem tabús constitucionals d’una vegada que no ho són quan interessa. La independència fiscal i financera, més assequible jurídicament, té prioritat a la territorial per a la majoria. Per a totes dues només cal voluntat política per canviar el que calgui.

Ramon Mas Sanglas – 4/12/2013

Estat català o només independència fiscal?

Les turbulències entre Catalunya i Madrid albiren alguna clariana sospitosa de menys agitació. Preocupa al govern la proximitat de la data i pregunta de la consulta? No és cap fantasma. Caurà, per fi, l'oferta enigmàtica d'Espanya com a contrapartida?

El primer inclou la segona, evidentment. Però, molts catalans (40%) voldrien respondre la disjuntiva del titular, si Espanya oferís totes les garanties de respecte i dignitat a una Catalunya sense sortir d’Espanya. El govern, és de fiar? Negar-li l’última oportunitat pel cop de porta al pacte fiscal és pagar amb la mateixa moneda. Qüestió de galanteria, mèrit, obligació, generositat o estil negociador? L’aventura de jugar-se la consulta a una sola carta –com vol ERC- és un risc imprevisible, que de donar-se, ¿seria escoltada la segona opció o hauríem de pair amb pitjors conseqüències el “no” durant anys? Tampoc el “sí” majoritari vincula o exclou un estat català d’Europa legalment, de moment.

La remota oferta de diàleg que s’albira en el govern espanyol, poques setmanes abans de conèixer la data i pregunta de la consulta, a què respon? Potser les plagues terrorífiques vaticinades contra una Catalunya escindida afectarien més Espanya? Els economistes imparcials, políticament, diuen això. Els catalans sortirien enfortits a mig termini en els impostos, les pensions i guanys exportadors amb una quota zero de solidaritat. Si Catalunya fos un llast per a Espanya no existirien entrebancs separatistes, només facilitats. De ser deficitària, seria receptora com Andalusia i no la segona aportadora del país. El ciutadà no s’empassa el discurs polític de l’amenaça quan és víctima d’un retrocés econòmic nacional i de morositat, a més del segrest identitari històric. On es fonamentaria, doncs, el pacte d’una bona entesa per evitar la sortida unilateral? En l’economia recíproca ajustada, no en la fantasia constitucional d’interessos. El diàleg, senyora vicepresidenta, ha de partir de les realitats del segle XXI, no d’enyorances del passat.

Oblidem-nos, per un moment, de la independència territorial i el maremàgnum protocol·lari, financer i sentimental d’una separació. Quedem-nos en la negociació de la fiscalitat productiva de Catalunya i Espanya. Si cadascú s’autoadministrés els seus guanys, pagaments interns i externs, inversions i pèrdues, ¿existirien conflictes econòmics entre l’Estat i Catalunya? Cap ni un. Llavors, ¿on està l’esca del mal? En la injusta redistribució i control dels béns i impostos entre autonomies, com demostren les balances fiscals científicament neutrals. Si el llenguatge del diàleg no utilitza aquest abecedari comú parlarem llengües diferents i la guerra de babel exigirà el divorci definitiu. Si teniu dubtes sobre què vol la ciutadania, mestressa dels tributs nacionals, feu la consulta que demanen els catalans i el 84% dels diputats. ¿”Vols continuar dins d’Espanya amb una recaptació i administració autonòmica total o prefereixes la independència territorial? És més, ¿per què no s’ho qüestionen les regions espanyoles que vulguin? Si en 35 anys d’autogovern no han creat la seva instrumentalització de supervivència, són falses autonomies condemnades  a la desaparició. El mapa administratiu espanyol és caríssim per les duplicitats i la precarietat de les comunitats que viuen a expenses de subvencions.

Catalunya no demana privilegis, només equitat fiscal i respecte a la història. Això no exclou la solidaritat, però, equilibrada i temporal. Si  l’eradicació del centralisme uniformista  i del separatisme ens portés a un modus vivendi just i diferent, podríem certificar que la reforma autonòmica és urgent per tancar una transició esgotada i de baixa qualitat democràtica. La negativa estatal a ser escoltats va crear l’enrenou electoral anticipat i el projecte sobiranista alternatiu per asfíxia. Però, compte, dialogar no equival la submissió cega i cap renúncia estatutària. Les urnes han de rubricar tota alternativa al sobiranisme, irrenunciable per principi. No oblidem la màxima suprema de la prudència: “qui tot ho vol, tot ho perd”.

Ramon Mas Sanglas- 2/11/2013