Pregunta inclusiva de la concòrdia

Acabarem l'any sabent la data i la pregunta de la consulta sobre el futur del país que desitgen els catalans. A qui inquieta més la resposta del poble: als independentistes o als detractors del dret a decidir? 

 

Catalunya tindrà aviat la pregunta consensuada, democràtica, clara i unívoca que necessita? Els pares de la criatura la volen tan inclusiva que el PPC, Ciutadans i PSC no se’n podran estar de participar-hi votant-la. Repudien el dret a decidir del poble català sense la companyia dels espanyols i seran els primers en votar NO a una autodeterminació per contrarestar la inèrcia massiva del SÍ. No podran amagar-se en l’anonimat i el silenci abstencionista sense plantar cara al catalanisme democràtic. Una contradicció més entre les paraules i fets dels predicadors del carreró sobiranista sense sortida. La campanya espanyolista acabarà amb la papereta a la mà quan la lògica exigiria fer creu i ratlla a tot el procés. El boicot a les urnes seria antiparlamentari amb la derrota legal de la Cambra. Aleshores, ¿quina coherència tenen i com es compagina anar votar “no” si els tres partits s’exclouen d’aquest dret i també als seus electors?

La pregunta dels quatre partits compromesos ha de ser exigent i generosa alhora, sense confondre la realitat política actual i el futur de Catalunya. Sense xantatges mutus en pactes pressupostaris i la gosadia extrema d’anar més enllà arriscant un fracàs innecessari. Ara no importen tant els matisos interpretatius de la terminologia sobiranisme, estat propi, independència, federalisme. Importa el tsunami de participació d’un poble que vol canviar, sortir de l’asfíxia i ser lliure d’un règim autonomista mort i advers. La resposta ha de ser la proclama oficial de la liquidació d’un estatus de submissió injust i centralitzador. Quan tinguem sobre la taula les voluntats individuals, democràtiques, favorables i majoritàries serà qüestió de perfilar el camí de la sortida, si Espanya no escolta, o de la reinstauració d’una Catalunya nova i consensuada dins les mateixes fronteres. Aleshores serà el moment de sospesar el contingut de les bíblies i els “credos” del trànsit cap a l’independentisme més pur o al federalisme d’uns estats inexistents, desballestant definitivament la maquinària autonomista rovellada. Aquesta pregunta clau i vinculant al poble català podria ser: “Vols la independència econòmica de Catalunya i l’autodeterminació competencial d’acord amb la seva singularitat lingüística, històrica i cultural? (Sí/No)”. Seria la incardinació de tots els drets segrestats de l’Estatut 2005 votat pel poble. Més que un simple pacte fiscal o concert econòmic. No cal votar a priori ni parlar de  cap segregació territorial. La pregunta tindria amplitud de mires –és inclusiva políticament-  i ofereix una concreció de continguts. Només la negativa espanyola faria inexcusable la secessió amb totes les incògnites del marc europeu. En definitiva, els catalans votarien l’ultimàtum a un sistema autonòmic improrrogable com a alternativa a la independència. El govern central haurà de repensar-se com reajustar les reformes pendents, -seguretat ciutadana, consistoris municipals, aplicacions educatives, retocs laborals- si no molt alimentar la fugida de més catalans indecisos.

Els profetes que neguen l’operativitat de la consulta són veus de covardia democràtica que s’hi oposen i seran subjectes votants. El govern espanyol està ansiós per assaltar amb tota l’artilleria jurídica al seu abast, el seu codi paradoxal del diàleg que mai arriba. La pregunta serà el regal esperançador del 2014 per a molts ciutadans. Viurem una  marató anual per a nous atletes del “sí”,  sempre que la convicció i la unitat del catalanisme mantingui les constants de l’objectiu comú: aconseguir un futur millor per a Catalunya.

Ramon Mas Sanglas – 8/12/2013

Els polítics catalans volen la consulta?

Comença el compte enrere per saber la pregunta que obrirà les urnes als catalans sobre el futur que desitgen. Res més decebedor que el fracàs arribés per culpa dels seus mateixos governants.

Doble repte a la vista: trobar la pregunta i aconseguir la independència. El 50% dels partits que protegeixen –convençuts o simuladament-  el dret a decidir dels ciutadans, ¿seran capaços de formular la qüestió que reclama el poble? Cada coalició vol la seva per continuar en el pedestal d’un nou estat català, i en cas d’estrèpit, no hagin de marxar massa avergonyits. Com lligar voluntats populars amb interessos partidistes? Tot just s’intenta consensuar el títol d’un llibre en blanc que cal escriure al llarg d’un any. Li podrem posar la paraula fi algun dia, exitosament?

Sempre he tingut l’esperança de veure i viure en un país de polítics il·lusionats per enlairar una nova Catalunya. De superar els entrebancs exteriors amb coratge. Però, no és així. Ells mateixos s’han encadenat al propi egoisme ideològic de la supervivència. Han suplantat valors democràtics d’un poble lluitador que situen a la rereguarda, al traster de la botiga governamental. He cregut –ingènuament- en la fidelitat del servei polític. En la delegació de la vox populi. Quan ha arribat l’hora de la veritat i la necessitat, aquesta veu queda ofegada per la pressió dels poders polítics, financers i mediàtics. La paraula del poble només és significativa una vegada cada quatre anys, limitada i  ben emmarcada, sense garanties de ser complida. La prova més evident d’aquest baluard partidista és la incapacitat per  fer una nova llei electoral oberta. Ells tenen la caixa i la clau de les eleccions. No volen trencar blocs de formigó que els blinda amb unes candidatures hermètiques. No sona a immobilisme constitu

cional que tant rebaten? És la fredor de la llunyania i la imposició que el ciutadà rebutja. El votant demana llistes obertes i persones de proximitat, eficients, conegudes i compromeses temporalment a servir i a deixar el càrrec si incompleixen la promesa. Persones que  vetllin per una societat justa, no per escalar en el govern. El consens i la participació en la consulta serà la prova de foc més palpable del polític català honrat. Qui s’hagi auto exclòs per ideari  o per desavinença negociadora rebrà el seu merescut democràtic.

Prou d’excuses i acusacions als espanyolistes. Són detractors nats de tot referèndum per lògica i conveniència. Totes les batalles lliurades i les pendents necessiten de l’impuls unitari del catalanisme dirigent més viu. Si veuen la trencadissa política interna, tindran la certesa que Catalunya és incapaç de marxar, que vol seguir essent la seva crossa econòmica submisa. No és aquest el desig majoritari dels catalans expressat tres vegades al carrer i que volen dir individualment en les urnes. Aquest poble no es mereix un lideratge dividit al Parlament i en la presa de decisions consultives històriques. Si la covardia o la desunió es recolza en l’esperança d’una oferta estatal, -tercera via que no arribarà-  per defugir de la consulta, seria demolidor. Si la inseguretat de la pregunta rau en el quòrum independentista suficient  que eviti el fracàs, sempre queden alternatives per salvar l’honorabilitat de Catalunya: Independència o l’Estatut íntegre del 2005. No podem sortir de les urnes amb les mans buides, el tot o res. Ens evitaríem així la mala experiència canadenca sense evidenciar la immaduresa democràtica amb un “no” al sobiranisme i el consol d’una segona oportunitat  o un “sí” minso, arriscant la fractura social catalana. Tota solució raonablement molt positiva serà millor que persistir en l’estatus pidolaire actual. Polítics, teniu la pregunta del futur de Catalunya a les vostres mans. Encerteu-la. El poble tindrà la resposta correcta, a una pregunta adient.

Ramon Mas Sanglas – 2/12/2013

Estat català europeu o Estatut original 2005

Els diputats catalans estan sacsejats per la turbulència de la pregunta i la data de la consulta. Quan més estret és el cercle més difícil el consens. No acoteu tant i sigueu generosos i positius escoltant més el poble. Recobreu l'esperit parlamentari de l'Estatut 2005. 

La proximitat de la data i la incertesa de la pregunta està angoixant la ciutadania per culpa d’un Parlament enfrontat. El poble no ha sortit massivament al carrer –tres vegades- perquè els seus representants trossegin el missatge col·lectiu. El tren del sobiranisme està perdent vagons pel camí. Podrà encabir el 54% dels catalans que opten per la independència sense subterfugis i amb garanties de futur? La pregunta d’un referèndum constructiu ha de ser positiva si no vol ensopegar amb el risc del fracàs, com seria, “Independència, Sí/No?”. S’aconsegueix la mateixa claredat i sense eufemismes preguntant: “Vols un Estat català europeu (  ) o l’Estatut original del 2005 (  )?”. Marca una X la teva resposta o cap, si estàs en desacord (vot blanc). Amb aquesta doble opcionalitat oberta fins i tot el PSC –artífex de la Carta Magna catalana sepultada, però votada,- i alguns unionistes (PPC i C’s) que reclamen una reforma autonòmica s’ho repensarien. Si el sobiranisme gaudeix de bona salut el triomf serà indiscutible. Si estigués en hores baixes Catalunya no quedaria amb les mans buides. L’essència de l’Estatut 2005 és una Hisenda catalana en un marc d’ordinalitat, el reconeixement de la singularitat catalana com a nació i la transferència competencial íntegra. Molts votants adversos a la segregació (22%) i d’altres indecisos (24%) comprarien bitllet amb una pregunta dual de més vast horitzó.

El tot o res mai són companys fiables del consens. Quin partit independentista pot presumir de llibre blanc inequívoc d’un sobiranisme català europeu? El socialisme català i espanyol, ¿on té amagada la seva bíblia federalista per votar a ull cluc una Espanya reformada de cap a peus? No toca encara o la immaduresa democràtica té molt camí per recórrer. Polítics catalans, prou de més entrebancs ridículs – estem tips dels estatals- a un poble escanyat, cansat i pidolaire. No abuseu de la vostra omnipotència delegada. La societat civil no pot redactar la pregunta, però us penalitzarà severament si el descarrilament és fruit d’un partidisme egoista. Amb quants vagons sortirà el tren? ¿Podrà arrossegar el llast d’una pedagogia nefasta per falta de generositat recíproca? ¿Encertareu el destí que vol la majoria de la ciutadania pensant en clau democràtica i no partidista? És una fita històrica. La descomposició que viu el Parlament és encomanadissa i contagia les urnes. Rectificar és de savis quan hi ets a temps.

On és la teràpia per a una Catalunya integradora i progressista. Els radicalismes són fronteres bifacials de  desafecció. Intenteu la reconciliació parlamentària de vuit anys enrere (el 90% van secundar l’Estatut), i salvem entre tots la catalanitat als ulls del món abans que unes eleccions plebiscitàries hagin de sortejar unilateralment el destí final. Crisi i independència sota mínims no són bons auguris de futur, i menys, per culpa de la intolerància política dels governants o baix nivell democràtic.

Ramon Mas Sanglas – 27/11/2013

Terminal sense arribada feliç?

La crisi governamental està afectant el procés sobiranista. Falten moltes batzegades fins veure la llum de la consulta. La independència no té el camí fàcil si la majoria popular no creix fins els dos terços.

Els profetes de la foscor que donen per tocat de mort el suflé del procés sobiranista veuen cada dia més escletxes en el vaixell. Causa? Avantposar el servei del partit al poble sense baixar de la tribuna. Les portades de la premsa van farcides de picabaralles catalanes i espanyoles vergonyoses. Són conscients de l’espectacle  que donen al món i a la societat? Les ferides internes s’han de solucionar a corre-cuita en conferències i assembles d’emergència. Els acords de majories es sotmeten a pressions de xantatge o intercanvis de favors. La paraula donada en seu parlamentària es trenca amb el canvi de vent polític regional més feble. On està la brúixola i els valors democràtics dels diputats quan estan jugant amb el poble que els ha votat?

Al calendari polític sobre la consulta li esperen té tres fases d’acció-reacció a nivell català i espanyol. Primera, les respostes més heterogènies i dispars a la formulació de la pregunta, més o menys consensuada, mai a gust de tots els partits implicats en el dret a decidir. Segona, un nou tsunami centralista de despropòsits contra l’independentisme per dissuadir l’impuls i guanyar més adeptes del “no”. Tercera, la oferta tardana de l’Estat –la mal anomenada tercera via- basada en la revisió financera de baixa intensitat i el reajustament de les balances fiscals aplicable a totes les comunitats. Aquesta bombona d’oxigen artificial podrà despenjar votants de les urnes i potenciar l’eslògan que “més val menys i segur que res”. La proposta nacional arribaria pocs mesos abans de la data per desgastar, confondre i augmentar la bel·ligerància partidista. És la regla d’or de l’estratega militar intel·ligent: no entris en combat quan els enemics ja es maten entre ells. No calen més xocs i catàstrofes. Això busquen i desitgen de la Catalunya que els traurà de la crisi nacional, segons Montoro?

Però el suposat enemic sobiranista tampoc dorm. Té les seves armes alternatives, sempre i quan la supèrbia i discòrdia no entrin en pròpies trinxeres. La planificació consultiva múltiple es fa imprescindible en aquest camp de batalla per aplicar la tàctica més apropiada en cada situació i temps. Pregunta directa, “Independència?(sí/no)” és la més adequada sense terceres vies. Però, serà inevitable ampliar el ventall de la qüestió si Catalunya rep una alternativa espanyolista i vol respectar l’objectivitat, el compromís electoral de CiU i no discriminar cap votant: “Independència o la proposta de l’Estat? (sí/no)”. Només la convicció sobiranista majoritària podrà superar una provocació d’última pensada en dividir coalicions polítiques, entitats cíviques i la ciutadania. ERC i CiU es tiraran els plats pel cap? Seria el colofó de la  il·lusió espanyola. Saben que dividits s’aniquila la majoria parlamentària. Cauran en el parany i xoc encadenat d’un tren de rodalies?

La solució primera no ha de passar per la tossudesa de la secessió territorial si les enquestes no són àmpliament favorables a la segregació. L’alternativa més encertada davant les urnes és la independència financera primer, amb la força del poder fiscal català: la recaptació i administració integral dels béns i impostos propis. Quin article constitucional vulneraria sense trencar la unitat regional? Els catalans solidaris en excés deixarien de ser pidolaires. Una paradoxa real. Quins empresaris catalans s’oposarien a tenir més recursos sense trencar el mercat espanyol i europeu? No totes les batalles perdudes són irrecuperables. Aquesta victòria democràtica seria la restauració de l’Estatut genuí del 2005 aprovat pel Parlament i votat pel poble.

Ramon Mas Sanglas – 16/11/2013

Adéu PSC

Els socialistes catalans acaben de setenciar el seu futur a Catalunya negant el dret a decidir del ciutadà. S'han alineat amb el PSOE i PP donant oxigen al govern central. Debiliten el dret a la consulta, però no la mataran.

El Consell Nacional socialista de Catalunya acaba de concebre el PSOE català (PSOEC). Ha rebutjat l’Art. 150.2 per fer la consulta dins la legalitat per sabotejar-la. Ha decidit alinear-se oficialment amb els seus correligionaris estatals i el PP. La catalanitat d’un històric PSC ha quedat sepultada per imperatiu del centralisme, guardià del poder espanyolista de torn. Poc els importa la reforma constitucional, excusa del somni federalista. Es repeteix l’escenari socialista de l’Estatut  “cepillado” a Madrid, ara en versió consulta i a casa, és a dir, el menyspreu als catalans i la seva decisió de futur. Si el partit traspués un mínim esperit patriòtic lluitaria, almenys, per recuperar dignament la Carta Magna genuïna del 2005, una alternativa legal a la independència i al fantasma federal. Esperem que la valentia dels diputats díscols i bons patriotes facin costat a una pregunta consensuada menys restrictiva i directa: “Independència o restauració de l’Estatut íntegre del 2005?” (I / E).

Polítics catalans, tanqueu la capsa dels trons d’una vegada amb la màxima unanimitat de criteris al costat del poble. Sembleu pastors sense brúixola que necessiteu la vigilància de les ovelles i no a l’inrevés. Prou exhibicions inoportunes  per confirmar que Catalunya és la primera potència econòmica d’Espanya. Ja ho reconeix el ministre Montoro. No cal fer cap simulacre. El ciutadà cansat vol engegar el ventilador per fer net de tanta arrogància política i avidesa per marcar territori. Oblideu, intencionadament, la nova llei electoral que reclama el votant  per donar  la benvinguda al polític proper i servidor de veritat.  La vostra conducta tufeja a corrupció democràtica, més perniciosa que la financera. Només sou intermediaris del poder, res més. La força resideix en el poble indignat, el convocant de les reivindicacions massives. En les dues manifestacions11-S alguns de vosaltres –pocs- només hi éreu a títol personal, no institucional. Des de la tribuna no és viu el caliu i el clam contra la indignitat i les retallades. Catalunya vol canviar d’estatus fiscal per passar pàgina de tantes dècades de foscor identitària i recuperar-se de la davallada inversora amb les eines més eficaces, ràpides i segures.

La ignorada tercera via estatal, ¿vol treure el cap amb la comissió bilateral Espanya-Catalunya? Ens esperen sorpreses grates, irrisòries o paral·leles contra la consulta? La imminent data i pregunta estoven les 30 transferències pendents a canvi de l’amnèsia sobiranista? La pedagogia de la fermesa catalana, ¿fa entendre Espanya que corregint els incompliments és més fructífer que amenaçant? Els ciutadans  tenen clar que no continuaran essent més temps la cabota que rep els cops d’un martell fiscal implacable i injust fa 35 anys. Volen ser consultats sense equívocs sospesant la singularitat ben definida o la sortida pacífica. Senyor Navarro, no confongui al votant català amb idearis espanyolistes. “Ser valents” no és defensar un projecte federal, -utòpic per desconegut-  sinó deixar expressar la ciutadania i acatar les urnes. Ha comès greus errors que pagarà el partit. Ser valent vol dir aconseguir democràticament el millor per a Catalunya i no fer la rosca al centralisme. Estan en joc moltes voluntats polítiques negociant l’economia catalana on està la caixa forta contra el dèficit espanyol. No mereix un preu just la seva productivitat i eficiència?  El sedàs d’una consulta pactada en seu parlamentària, malgrat la retirada socialista, no farà oblidar als catalans que són amos dels seus tributs per partida doble –paguen més del que reben- i volen tenir també la seva clau autonòmica pròpia o formar un nou estat europeu.

Ramon Mas Sanglas – 18/11/2013