Independència per coherència

Molts catalans tenim clar que hem de marxar. Hem rebut massa favors d'Espanya i no podem consentir ens mantingin més temps. La vicepresidenta Soraya ens ho diu a la cara. Reaccionem. 

“L’Estat seguirà rescatant Catalunya per poder mantenir els seus negocis, farmàcies o el que sigui, malgrat el malbaratament d’Artur Mas i el seu repte secessionista”, diu Soraya Sáez de Santamaria. Stop, prou generositat. Tenim arguments convincents per marxar sense més dilacions. Espanyols, com heu tingut tanta paciència? Gràcies, vicepresidenta, pels ajuts paternals, patriòtics i les inversions immerescudes. Queda ben palès que els catalans som un llast imperdonable en detriment dels espanyols que ens mantenen. Estem obligats a un èxode per no perjudicar més l’economia estatal. Catalunya ja no és el motor del país, només un destorb. La ciutadania i el món polític n’han pres bona nota i han acordat fer una consulta democràtica per iniciar el rumb d’un nou Estat, si la majoria opta per emancipar-se. Creiem haver assolit la maduresa per renunciar la tutela misericordiosa del proteccionisme nacional i formar una nova família, amb vincles de bona entesa, sense rancúnies. La coherència exigeix fer aquest pas decisiu per justícia i no abusar més de la magnanimitat d’un mecenatge. Catalunya no vol seguir vivint més de l’almoina perjudicant altres autonomies. No patiu pels deutes que hem generat, retornarem fins l’últim euro amb interessos. Quan tinguem la sobirania, la caixa i clau de les nostres finances, començarem per fer net dels comptes pendents mutus, amb el diàleg característic que ha presidit la relació de convivència sota el mateix sostre durant tants anys. Gràcies, novament, per donar la cara als mercats europeus i fer de mitjancers amb els bancs als que no tenim accés pel dèficit autonòmic i manca de fiabilitat.

Demanem una humil gratitud per l’alleujament de les càrregues financeres que suposarà l’exili d’un poble català pidolaire. Ens sentiríem més complaguts si Espanya participés joiosament d’aquesta majoria d’edat d’un fill responsable i valent al prendre tal determinació. El major orgull d’un pare és poder ajudar, però, l’alegria és insuperable quan esdevé autònom i es marca el repte de viure independent amb recursos propis.

La decisió no ha estat fàcil. Cada partit s’ho ha pres de forma diferent i no tots. Uns s’han resistit a deixar la casa pairal. Temem quedar-se sols i desemparats. Altres, indecisos,  ploren per no perdre el germà gran i no es fan la idea d’obrir-se camí amb nous companys de viatge. Només els agosarats –la majoria- s’han proposat la ruta de l’emprenedoria, tot demanant comprensió sense traves per trobar forces contra la feblesa i viure amb dignitat. Seguirem essent veïns. Si un dia ens falta oli o sal, només caldrà trucar la porta i amb bon humor com sempre. Els favors no es cobren.

Un últim prec, senyora Soraya. Deixeu-nos fer la nostra, allò que vol democràticament el poble català. Un poble d’acolliment que sempre ha vetllat per la cohesió de tots els nouvinguts d’arreu del territori fa dècades. Molts ens acompanyaran en el nou pelegrinatge perquè són catalans de sang i de cor. Així com lamentem les molèsties ocasionades també voldríem que Espanya fes un petit racó d’agraïment envers Catalunya per la seva aportació generosa en els moments àlgids i de progrés. La història farà balanç amb tota imparcialitat. Jutjarà si haurà valgut la pena deixar de ser rescatats per a qui es creu amo i senyor, o pel contrari, els redimits hauran de salvar el seu alliberador potentat vingut a menys.

Ramon Mas Sanglas – 14/12/2013

Llibre Blanc de la Independència catalana

Per votar a consciència el que més convé Catalunya necessitem saber què votem amb totes les conseqüències de la decisió. On està el Llibre Blanc del nou estat català?

Volem votar la independència de Catalunya amb coneixement de causa, anar les urnes ben il·lustrats sobre totes les conseqüències que comporta una segregació territorial d’Espanya i el futur d’un estat català a Europa. Aquí rau l’embolic polític dels nostres mandataris dividits. El mur no és el redactat de la pregunta sinó la ignorància sobre el full de ruta, que no volen o no interessa explicar. Senyors delegats del poble, un edifici  comença amb un esbós inicial de l’obra, es reflecteix en un projecte escrit i ben dibuixat i s’exhibeix al mercat quan és una realitat inequívoca i plausible. En quina de les tres fases esteu quan encara no heu acordat quin producte penseu oferir al comprador? Catalunya no està en venda al millor postor sobiranista, federalista o unionista. Els catalans no som joguines supeditats a la formulació d’una pregunta que pot tenir respostes diferents o cap, un revés social. Cada vot dipositat ha de passar pel sedàs de la intel·ligència individual, no pels sentiments patriòtics col·lectius únicament, expressats en viu i directe en tres manifestacions populars. La secessió és un cosit i descosit de pactes entre les parts litigants sotmesa als cicles vivencials del passat i a la maduració d’un temps indeterminat. Les eines dels simposis històrics sobre Catalunya i Espanya, de diferent índole ideològica, podran justificar amb rigor  científic la veracitat d’unes relacions controvertides que afavoriran o no la independència.

No heu començat la casa per la teulada? Quin sentit té preguntar sobre quelcom imprecís encara, amb preses de calendari i sota uns consens mínims? El Consell Nacional de Transició no explica què està cuinant sobre el sobiranisme català. Tal secretisme oculta la solució dels daltabaixos polítics que vivim dia rere dia? La fe del poble català necessita d’una bíblia explícita, un credo on agafar-se sense por de naufragi, un Llibre Blanc amb uns principis bàsics, ferms i creïbles abans de votar Sí/No a la independència. No podeu obligar creure en un futur incert amb arguments de supervivència extrema per superar l’estatus actual deplorable. La consolidació d’un nou catalanisme fet estat no és transitòria i requereix maduresa col·lectiva.

El llibre Blanc d’Escòcia té 670 pàgines i dóna resposta a 650 dubtes qüestionats pels escocesos. En cinc grans seccions planteja com quedaria el nou país que demana el 53% de la ciutadania. Detalla els punts de continuïtat amb el Regne Unit i defineix els fonaments constitucionals de l’estat escocès independent si el referèndum consensuat li dóna el vistiplau majoritari. Més democràcia recíproca, impossible. Com hi han arribat? Sense preses i transparència. Amb més tolerància mútua. Sense embuts i aparcant egoismes partidistes. Només han mirat el poble a qui li demanaran: “Ha de ser Escòcia un país independent?” (Sí/No). Si Catalunya i Espanya no estan preparats per afrontar ara i democràticament, una consulta  sobre la separació, esperem. Val la pena arriscar unilateralment? No es tracta de votar sota l’eufòria popular del moment sinó d’aconseguir l’alliberació d’un llast històric raonadament. Mentre el com, el què i el quan pengin de la incertesa, busquem una sortida temporal (pla B) al maltractament econòmic que rep Catalunya votant una autodeterminació fiscal amb una Hisenda pròpia, entre d’altres alternatives. Quan coneguem el menú del Consell de Transició i el llibre blanc tingui color i contingut tindrem més llum per fer el trànsit d’aquest túnel. Fins i tot nous clients s’apuntaran a degustar les seves exquisideses si són prou atractives.

Ramon Mas Sanglas – 13/12/2013

 

Pregunta inclusiva de la concòrdia

Acabarem l'any sabent la data i la pregunta de la consulta sobre el futur del país que desitgen els catalans. A qui inquieta més la resposta del poble: als independentistes o als detractors del dret a decidir? 

 

Catalunya tindrà aviat la pregunta consensuada, democràtica, clara i unívoca que necessita? Els pares de la criatura la volen tan inclusiva que el PPC, Ciutadans i PSC no se’n podran estar de participar-hi votant-la. Repudien el dret a decidir del poble català sense la companyia dels espanyols i seran els primers en votar NO a una autodeterminació per contrarestar la inèrcia massiva del SÍ. No podran amagar-se en l’anonimat i el silenci abstencionista sense plantar cara al catalanisme democràtic. Una contradicció més entre les paraules i fets dels predicadors del carreró sobiranista sense sortida. La campanya espanyolista acabarà amb la papereta a la mà quan la lògica exigiria fer creu i ratlla a tot el procés. El boicot a les urnes seria antiparlamentari amb la derrota legal de la Cambra. Aleshores, ¿quina coherència tenen i com es compagina anar votar “no” si els tres partits s’exclouen d’aquest dret i també als seus electors?

La pregunta dels quatre partits compromesos ha de ser exigent i generosa alhora, sense confondre la realitat política actual i el futur de Catalunya. Sense xantatges mutus en pactes pressupostaris i la gosadia extrema d’anar més enllà arriscant un fracàs innecessari. Ara no importen tant els matisos interpretatius de la terminologia sobiranisme, estat propi, independència, federalisme. Importa el tsunami de participació d’un poble que vol canviar, sortir de l’asfíxia i ser lliure d’un règim autonomista mort i advers. La resposta ha de ser la proclama oficial de la liquidació d’un estatus de submissió injust i centralitzador. Quan tinguem sobre la taula les voluntats individuals, democràtiques, favorables i majoritàries serà qüestió de perfilar el camí de la sortida, si Espanya no escolta, o de la reinstauració d’una Catalunya nova i consensuada dins les mateixes fronteres. Aleshores serà el moment de sospesar el contingut de les bíblies i els “credos” del trànsit cap a l’independentisme més pur o al federalisme d’uns estats inexistents, desballestant definitivament la maquinària autonomista rovellada. Aquesta pregunta clau i vinculant al poble català podria ser: “Vols la independència econòmica de Catalunya i l’autodeterminació competencial d’acord amb la seva singularitat lingüística, històrica i cultural? (Sí/No)”. Seria la incardinació de tots els drets segrestats de l’Estatut 2005 votat pel poble. Més que un simple pacte fiscal o concert econòmic. No cal votar a priori ni parlar de  cap segregació territorial. La pregunta tindria amplitud de mires –és inclusiva políticament-  i ofereix una concreció de continguts. Només la negativa espanyola faria inexcusable la secessió amb totes les incògnites del marc europeu. En definitiva, els catalans votarien l’ultimàtum a un sistema autonòmic improrrogable com a alternativa a la independència. El govern central haurà de repensar-se com reajustar les reformes pendents, -seguretat ciutadana, consistoris municipals, aplicacions educatives, retocs laborals- si no molt alimentar la fugida de més catalans indecisos.

Els profetes que neguen l’operativitat de la consulta són veus de covardia democràtica que s’hi oposen i seran subjectes votants. El govern espanyol està ansiós per assaltar amb tota l’artilleria jurídica al seu abast, el seu codi paradoxal del diàleg que mai arriba. La pregunta serà el regal esperançador del 2014 per a molts ciutadans. Viurem una  marató anual per a nous atletes del “sí”,  sempre que la convicció i la unitat del catalanisme mantingui les constants de l’objectiu comú: aconseguir un futur millor per a Catalunya.

Ramon Mas Sanglas – 8/12/2013

Els polítics catalans volen la consulta?

Comença el compte enrere per saber la pregunta que obrirà les urnes als catalans sobre el futur que desitgen. Res més decebedor que el fracàs arribés per culpa dels seus mateixos governants.

Doble repte a la vista: trobar la pregunta i aconseguir la independència. El 50% dels partits que protegeixen –convençuts o simuladament-  el dret a decidir dels ciutadans, ¿seran capaços de formular la qüestió que reclama el poble? Cada coalició vol la seva per continuar en el pedestal d’un nou estat català, i en cas d’estrèpit, no hagin de marxar massa avergonyits. Com lligar voluntats populars amb interessos partidistes? Tot just s’intenta consensuar el títol d’un llibre en blanc que cal escriure al llarg d’un any. Li podrem posar la paraula fi algun dia, exitosament?

Sempre he tingut l’esperança de veure i viure en un país de polítics il·lusionats per enlairar una nova Catalunya. De superar els entrebancs exteriors amb coratge. Però, no és així. Ells mateixos s’han encadenat al propi egoisme ideològic de la supervivència. Han suplantat valors democràtics d’un poble lluitador que situen a la rereguarda, al traster de la botiga governamental. He cregut –ingènuament- en la fidelitat del servei polític. En la delegació de la vox populi. Quan ha arribat l’hora de la veritat i la necessitat, aquesta veu queda ofegada per la pressió dels poders polítics, financers i mediàtics. La paraula del poble només és significativa una vegada cada quatre anys, limitada i  ben emmarcada, sense garanties de ser complida. La prova més evident d’aquest baluard partidista és la incapacitat per  fer una nova llei electoral oberta. Ells tenen la caixa i la clau de les eleccions. No volen trencar blocs de formigó que els blinda amb unes candidatures hermètiques. No sona a immobilisme constitu

cional que tant rebaten? És la fredor de la llunyania i la imposició que el ciutadà rebutja. El votant demana llistes obertes i persones de proximitat, eficients, conegudes i compromeses temporalment a servir i a deixar el càrrec si incompleixen la promesa. Persones que  vetllin per una societat justa, no per escalar en el govern. El consens i la participació en la consulta serà la prova de foc més palpable del polític català honrat. Qui s’hagi auto exclòs per ideari  o per desavinença negociadora rebrà el seu merescut democràtic.

Prou d’excuses i acusacions als espanyolistes. Són detractors nats de tot referèndum per lògica i conveniència. Totes les batalles lliurades i les pendents necessiten de l’impuls unitari del catalanisme dirigent més viu. Si veuen la trencadissa política interna, tindran la certesa que Catalunya és incapaç de marxar, que vol seguir essent la seva crossa econòmica submisa. No és aquest el desig majoritari dels catalans expressat tres vegades al carrer i que volen dir individualment en les urnes. Aquest poble no es mereix un lideratge dividit al Parlament i en la presa de decisions consultives històriques. Si la covardia o la desunió es recolza en l’esperança d’una oferta estatal, -tercera via que no arribarà-  per defugir de la consulta, seria demolidor. Si la inseguretat de la pregunta rau en el quòrum independentista suficient  que eviti el fracàs, sempre queden alternatives per salvar l’honorabilitat de Catalunya: Independència o l’Estatut íntegre del 2005. No podem sortir de les urnes amb les mans buides, el tot o res. Ens evitaríem així la mala experiència canadenca sense evidenciar la immaduresa democràtica amb un “no” al sobiranisme i el consol d’una segona oportunitat  o un “sí” minso, arriscant la fractura social catalana. Tota solució raonablement molt positiva serà millor que persistir en l’estatus pidolaire actual. Polítics, teniu la pregunta del futur de Catalunya a les vostres mans. Encerteu-la. El poble tindrà la resposta correcta, a una pregunta adient.

Ramon Mas Sanglas – 2/12/2013