Espanyols a la força. No, gràcies.

La democràcia és el recurs polític més citat quan els serveix i la dictadura per desqualificar l'adversari. La llei és amable quan fa guanyar vots i s'ignora si perjudica interessos propis. La neutralitat política sovint és més fàcil trobar al desert que en discursos partidistes. 

Territoris enfrontats no es reconciliaran amb premisses falses i contraposades. És absurda, ignominiosa i totalitària la sentència de Rajoy: “El respeto a las normas está por encima de los ciudadanos”. Ignora la resposta evangèlica que “el dissabte (dia sagrat jueu) està fet per a l’home i no l’home per al dissabte”. Les voluntats i necessitats de la persona són prioritàries i s’han de canviar les lleis quan ho demana una col·lectivitat significativa. El president no confessa que darrera la seva frase s’amaga el temor i fracàs del partit pel consentiment d’una consulta desfavorable a l’Estat.

La societat catalana  progressista i tenaç porta l’estigma del derrotisme i de la submissió fa 300 anys. Ha dit prou “peix al cove”. Vol ser el poble capdavanter d’abans, com són els alemanys després de dos cataclismes desafortunats. Senyor Rajoy, no pot forçar els catalans a ser espanyols per obligació si volen tenir un país propi. El DNI imposat en una Constitució post dictatorial és aigua passada. No ha après dels fracassos històrics d’aquell imperi espanyol sense cap posta de sol? Va perdre Portugal, tota Hispano Amèrica, possessions africanes i asiàtiques i aviat Catalunya –potser el País Basc- per no saber negociar amb tolerància i democràcia. Res més possessiu que “Catalunya és d’Espanya i Espanya és de Catalunya”. Allò que és teu és meu, no funciona així avui dia. ¿Qui pot explicar en democràcia que si una majoria de catalans no vol ser espanyola no deixarà de ser-ho? Ets d’on vols, vius i sents, si la integració és un fet. No s’ha d’espanyolitzar ningú, i menys l’escola. Les lleis són per servir, no ofegar i viure benavinguts. Aquesta falta de llibertat invita fugir corrents de l’espanyolitat d’altres temps.

No busqueu culpables, messies i líders de l’independentisme per castigar. Els actors, una societat majoritària. Quants? Votem i ho sabrem. Un 72% exigeix el referèndum. Confondre la voluntat popular amb interessos partidistes és un segrest del segle dinou. El discurs amenaçador del PP i PSOE amb convencions d’arrogància unionista per convèncer els catalans del seu espanyolisme està aconseguint l’efecte contrari. Els problemes s’afronten de cara i realisme, sense ignorar-los. Només amb arguments del senyor Cameron als escocesos canviaran les mentalitats dels catalans. Els germans no han de viure lligats sota el mateix sostre per estimar-se. L’emancipació és llei de vida i maduresa, els matrimonis de conveniència són medievals.

El Congrés va esmenar i ratificar l’Estatut 2006 aprovat al Parlament. El PP el va recórrer. A qui vol donar lliçons de legalitat si no va respectar una llei orgànica de les mateixes Corts i la votació del poble? Estem vivint les seqüeles d’aquell drama del Tribunal Constitucional contra les decisions parlamentàries i populars. Paguem un equívoc greu d’inversió de poders per demostrar la inflexibilitat del govern central. Un obscurantisme il·legal que es repetirà aviat amb les balances fiscals fraudulentes per no perdre vots del país. Els catalans no són propietat de ningú, només amos de les seves decisions per sufragi universal democràtic. És dur per a un president dir a Espanya que perdran el millor client i haver-lo tractat injustament. No li ha faltat ocasions de rectificació. Serà el preu de la seva unilateralitat tossuda i el cost d’una morositat asfixiant, per no consensuar l’entesa amb una autonomia massa solidària durant 35 anys. L’Espanya del “no” seguirà sent la seva presó – una dictadura “democràtica”-  i la por a les urnes. Aquests productes no tenen cabuda ni venda en una Catalunya oberta i lliure. Gràcies i adéu.

Ramon Mas Sanglas – 27/1/2014

Adversitats democràtiques dels catalans

El pronòstic d'un any 2014 políticament turbulent entre Catalunya i Espanya s'ha comprovat en la convenció del PPC a Barcelona. Tota una exhibició d'artilleria antisobiranista. On estan les promeses de diàleg i més diàleg de les dues parts? S'han ignorat mútuament. 

Cada mal de la humanitat té el seu pecat original. Els desastres polítics també. Si tinguéssim una segona oportunitat per desfer decisions erràtiques del passat no patiríem molts infortunis del present. Centro la reflexió en el perquè, com i quan s’ha arribat al plantejament del sobiranisme català. No és un caprici casual, sinó el fruit d’un periple d’errors històrics seculars irreparables. Remeiables, però, els més recents. Les alternatives raonades sempre són bones conselleres si s’escolten. No, les friccions parlamentàries per desacords ideològics partidistes quan obliden el poble com a àrbitre finalista.

Passant de llarg 264 anys de vicissituds derrotistes i negres que disten del 1714 al 1978, el redactat constitucional de la transició va aixecar i ancorar la primera pedra del mur entre Espanya i Catalunya: la renúncia voluntària del concert econòmic per part dels “pares catalans” de la carta magna. La mateixa oferta  dels bascos era el reconeixement autonòmic més singular lluny del cafè per a tots. L’ambició d’una pròxima i millor oportunitat va quedar frustrada per sempre amb el pany i forrellat d’una Constitució votada democràticament. L’estratègia negociadora del “peix al cove” més de 25 anys ens va convertir en pidolaires vocacionals per necessitat i solidaris forçosos. Dos extrems incoherents. Per donar massa hem de demanar crèdit que cal retornar amb interès. El camuflatge de les balances fiscal ara se’n diu “comptes regionalitzats”. Més penombra i dispersió. És el nou pla B del PP? Un bé tan preuat com hisenda catalana, la recaptació i la caixa del propis impostos no ha estat negociable abans d’engegar la consulta del procés –últim recurs- després de la negativa formal de Moncloa:“No vull ni puc autoritzar un referèndum il·legal a Catalunya mentre sigui president, perquè les normes estan per damunt dels ciutadans”. Inconcebible.

Entremig vam entreveure una escletxa de llum: l’Estatut del 2005, aprovat al Congrés i votat per la ciutadania catalana el 2006. L’esperança d’una revifalla va truncar-se amb la denúncia de l’Estatut al Tribunal Constitucional per part del PP i la sentència agònica del 2010. La recollida de signatures va fer palès que als conservadors ofèn la majoria democràtica dels altres -no la seva- i que Catalunya és l’ull de l’huracà espanyol. Les regles de joc polític tenen camins d’anada i tornada. Ara exigeixen es retiri de la Cambra baixa l’aposta sobiranista davant la derrota previsible de sol·licitud d’una consulta legal. Per què no van acceptar les majories a favor d’un Estatut aprovat en lloc de recorre’l al TC? “Va ser l’embrió d’aquestes tempestes”, recorda el president Mas al PPC. El silenci i el temps no arreglarà el conflicte. El diàleg no té recorregut sense tòrcer voluntats polítiques aferrades a l’immobilisme. Mentre el poble no desencalli la batalla partidista, la unilateralitat s’imposarà finalment per exclusió d’entesa, començant per la independència econòmica, pilar d’una nació.

La Convenció i campanya del PPC a Barcelona contra la consulta confirma que n’hi haurà. L’argumentari “ex càtedra” contra la democràcia, les amenaces d’empobriment català, l’expulsió europea i la il·legalitat d’un referèndum no callaran el 72% de la ciutadania que vol decidir. El PP ha desembarcat en terres pacífiques creant més tibantor. Comparar els sobiranistes amb “uns etarres amb matxet” (Sánchez Camacho) pel fet d’anar a les urnes és provocar una divisió social inexistent. La sorpresa intel·ligent d’aquests detractors de la llibertat seria una oferta econòmica engrescadora  i de respecte a la singularitat de Catalunya com a contrapès de la secessió o l’autorització del plebiscit vinculant a l’estil britànic. Malauradament, “la marca  Espanya”, obsessiva pel centralisme, encara no està encunyada per a una democràcia d’alta mar.

Ramon Mas Sanglas – 26/1/2014

Reformisme polític emergent?

Els xocs parlamentaris estan propiciant la vertadera imatge del cos polític que busca el ciutadà. És hora de depurar el sistema posant al seu lloc el poder de la democràcia, per damunt dels seus delegats polítics

La convulsió oberta al PSC ha sacsejat la votació parlamentària sobre el procés sobiranista. La contradicció entre la fidelitat al partit i al programa electoral, als votants i a la pròpia consciencia de diputat ha creat un xoc controvertit. Els tres diputats dissidents del PSC, “crítics” amb els compromisos del seu partit i erròniament estigmatitzats de “díscols”, han destapat una evidència camuflada: no es pot servir tres senyors alhora sense prioritzar. No s’estima més el partit deixant l’escó o marxant sense assumir les obligacions del vot personal. És compatible exercir-les i ser candidat a unes alcaldies sense donar l’esquena l’electorat. S’ha trencat la bombolla de velles formes polítiques intoxicades. L’ètica demana, per davant de tot, servir i complir amb el poble. La pluralitat ideològica del partidisme ha de permetre veus i vots diferents d’acord amb la representativitat. La política democràtica és ascendent. De dalt cap a baix és inquisitorial. La transversalitat de vasos comunicants del carrer al Parlament i viceversa només es donarà amb polítics de proximitat, no amb personatges llunyans i desconeguts de llistes imposades.

La moguda ha obert nous escenaris polítics cridats a la reforma nacional i autonòmica. Primer, sobren  parlamentaris, si només ocupen un escó sense poder discrepar amb el seu vot intransferible i parlar lliurament. Per escoltar el seu portaveu i aixecar el braç en nom de tots és sobrera tanta  presència callada. El “gregarisme polític” del silenci –en nom de la disciplina partidista- té regust dictatorial. La meitat d’aquestes nòmines s’haurien de  transferir a juristes i economicistes qualificats –tecnòcrates- com a ponents de les proposicions de llei rebudes del poble mitjançant els diputats de barri i poblacions. Segon, tot polític ha de ser un professional acadèmic, no per escalada de mèrits i antiguitat. La temporalitat del càrrec no mereix  privilegis vitalicis posteriors. És un treballador al servei públic per delegació. Tercer, es deu als seus electors amb coherència entre el que promet, legisla i aprova. Cada any s’hauria d’avaluar el seu programa i dimitir, si hi ha greus incompliments o contradiccions. Quart, el Senat, una duplicitat del Congrés, és una institució inoperant i cara que sobra, per manca d’implicació territorial directa. Cinquè, la democràcia viva de veïnatge exigeix la mecànica del referèndum habitual en temes menors significatius, seguint models europeus centre-nòrdics. La cultura de la consulta ha de ser una normativa constitucional primària sense temences de trencaments unitaristes artificials.

La crisi de credibilitat política és interna i font d’indignació popular. Per a quan les modificacions institucionals?  La guspira de la “rebel·lió socialista” ha desvetllat esquemes rovellats. Les desafeccions amb el PSOE no van cicatritzar a Granada. El “Manifest” d’una alternativa d’esquerres –signat per més de cent personalitats de solera-, vol regenerar el socialisme fundacional i català genuí per evitar més diàspora i secessió. Quin futur li espera l’involucionisme del PSC enrocat  al centralisme espanyol amb  el PPC i Ciutadans? Qui és realment el díscol als ulls de la societat? L’escó és del diputat, no del partit.  No poden ser penalitzats per indisciplinats, fidels a la consciència, al programa i a les urnes. Trair i suplantar el poder del ciutadà passarà factura a curt termini. 

La tesi de la CUP -no cal demanar permís a Madrid per exercir la llibertat de decidir- oblida  formulismes de procés i protocols oficials per tenir les mans netes el 9 de novembre. Que el món vegi a Catalunya el mirall de la transparència democràtica, res d’unilateralitat, enfront l’obscurantisme i forrellat de la marca Espanya: el “no” sistemàtic a tot. És temps de reformes, també dels governants, menys polítics i més selectes, que coneixerem pels seus fruits i el tarannà democràtic.

Ramon Mas Sanglas – 20/1/2014

Atrapats pels sistemes

El 2014 marcarà la història catalana i espanyola per dues formes contraposades d'interpretar la democràcia. Les generacions catalanes rebran lliçons de mestres diferents que hauran d'examinar-se el 9 de novembre. 

Ha començat amb solemnitat la celebració del Tricentenari. Commemoració de la derrota d’un catalanisme esplendorós. Tres-cents anys de supeditació monàrquica, republicana, dictatorial i de recentralisme. Tres segles d’assetjament popular, polític, econòmic i financer sota l’imperi de sistemes institucionals i jurídics entrellaçats, envoltats d’aparences democràtiques. El 2014 serà un any de commoció social per a catalans i espanyols als Parlaments i al carrer. L’ebullició de sis anys crisi, l’infortuni de l’atur i la ventilació d’amagatalls corruptes per jutges sense tabús estan trastocant els fonaments d’una” marca espanya” irreal i enganyosa. Els monòlegs de plasma esberlen més una societat desnortada i molt crítica, que crida al diàleg valent, amb l’arma de la consulta. Els referents constitucionals formigonats, -clau del poder hispànic bipolaritzat-, indignen un poble sofert i cansat  de reformes secundàries demolidores, mentre alts rangs institucionals sobrers i cars continuen sacralitzats.

La cadena del capitalisme bancari té atrapades les coalicions polítiques i als governants que li rendeixen vassallatge per rebre el sufragi de les campanyes cada quatre anys. El sistema electoral estancat en mans dels polítics meritoris té emmordassada la ciutadania que només pot votar les mateixes candidatures closes. Els diputats, sense llibertat de consciència per votar, són esclaus del partit si no volen ser expulsats. El contribuent, supeditat a una maquinària fiscal, estatutària i constitucional immobilista és presoner del pinyó fix d’un sistema autonòmic injust i desequilibrat. Quatre bucles de dependència sense cap intencionalitat de trencar-se per consens, sota el corró d’una majoria absoluta conservadora. D’aquí la revolta social de la indignació per coherència: la independència del territori per escapar de l’opressió socioeconòmica i cultural de l’espanyolisme encara del segle XIX.

Les missives diplomàtiques sobre el conflicte Catalunya-Espanya que pretenen obrir al món la finestra d’una realitat interna diferent, són manuals de confrontació en busca d’un arbitratge neutral sobre la democràcia del segle XXI. A nivell europeu tots se’n renten les mans amb simples conjectures de futur. El mot “democràcia” té color, sabor i olor diferent en cada Estat de la UE? De cap manera. Novament el mort recau en la mare dels sistemes, el poder monetari europeu, obsessionat pel retorn del dèficit espanyol, insalvable sense el 20% net de Catalunya. La hipotètica exclusió de la UE –no hi ha res escrit- és el míssil de no poder cobrar i la inconstitucionalitat de la consulta és la impossibilitat espanyola de  pagar sense l’aportació catalana. Europa no contempla l’indult fiscal com Espanya als seus simpatitzants condemnats.

Totes les proclames i relats polítics del 2014 adversos a la consulta seran consells malèvols i contra la convivència, enlloc d’il·luminar ments lliures. Necessitem tècnics apolítics il·lustres. L’essència d’un sistema obsolet es renova trencant esquemes, sense apedaçaments. La imputació que pesa sobre la Constitució anacrònica, el casament de poders i els mecanismes autonòmics mal concebuts exigeixen la mediació popular de soca-rel. Cada vegada que batega el cor de la ciutadania en manifestacions d’indignació són ultimàtums al govern, avisos democràtics d’una parada cardíaca del gran sistema atrofiat.

Ramon Mas Sanglas / 13/1/2014.

Campanya del triple SÍ

El 2014 serà determinant per a Catalunya i Espanya des del principi. La maquinària propagandística de la consulta ha penjat cartells mundials en legítima defensa. Seran missatgers de la veritat? El poble català ho jutjarà.

La carta i el memoràndum del president Mas i el cartipàs de Margallo arreu dels països han estat el tret de sortida de la campanya catalana sobiranista. La internacionalització del procés esdevé irreversible. El món polític i mediàtic podrà jutjar-nos comparativament. L’espanyolisme polític, que negava el dret a decidir dels catalans, ha entrat sobtadament en batalla contra el separatisme de Catalunya, decidint. Una paradoxa de la racionalitat. Motiu del canvi? L’acord sobre la pregunta i data ha estat un revés inesperat tan fort que ha capgirat l’estratègia nacional per salvar l’economia unitàriament. Espanya s’ha arrenglerat en les files del “No” amb tota l’artilleria diplomàtica. Esperem que sigui una confrontació de joc net, tota una “il·lustració objectiva i qualificada” sobre els drets democràtics bilaterals. Tindrem observadors universals. La ciutadania catalana –àrbitre finalista-  dirimirà el partit amb pulcritud i sense trampes, votant  la pregunta doble o unes eleccions plebiscitàries o una opció estatal engrescadora d’última hora.

Serà l’any de la responsabilitat catalana mai viscuda. L’any acadèmic de formació i informació social, econòmica i fiscal del ciutadà. No ens perdonaríem un futur fracassat per haver decidit erròniament, per ignorància. Per això necessitem de la llum inequívoca d’un professorat savi i expert apolític– aliè al partidisme- que il·lumini la senda més ortodoxa que ens reclamen les generacions venidores. Sentirem falsos predicadors i mitges veritats. Apareixeran llops disfressats d’ovelles dintre i fora de casa. Llegirem receptes encobertes d’anticrisi i rebrem invitacions de sopars de duro. Voldran fer-nos veure murs inexpugnables de cartró de pedra. En resum, que la claredat de la raó s’ha d’imposar com a catalans de seny amb la convicció del què som, tenim i aspirem. La independència no és cap regal, sinó una conquesta. Només al capdamunt d’una pujada vindrà la planúria o la baixada.

Obrim l’any de la triple afirmació democràtica: Sí a Decidir, Sí a un Estat, Sí a la Independència. De moment comptem amb un suport estadístic del 78% que faran acte presencial el 9 de novembre. Amb la moguda dels detractors augmentarà. El segon Sí superarà amb escreix el 60%, perquè el col·lectiu federalista hi farà costat -malgrat el contingut desconegut- , si són lògics amb el seu discurs socialista. El tercer Sí s’ha de treballar més. El 48% actual ha de conquerir nous adeptes en la parcel·la del 22% d’indecisos. La pluja combativa i adversa a Catalunya serà la millor llavor independentista. Caldrà fumigar, herbejar i esporgar abans de veure flors i collir els primers fruits. La bona didàctica política exigeix unitat de criteris no fent declaracions divergents fora de context al Parlament i en reunions assembleàries de partit. El pregó d’una sola veu compartida serà la millor defensa dels objectius marcats fins el gran dia assenyalat.

El rumb es pot tòrcer per la invitació d’una oferta nacional temptadora. Seria qüestió de procediment, sense perdre el destí nuclear: abandonar l’estatus actual deplorable per omplir de sentit la “Catalunya triomfant, que tornarà a ser rica i plena”. Deu mesos donen molt per fer reflexionar el món polític abans no arribi la temuda pedregada de les urnes. Serà el dia-D quan començarà el realisme, sigui el que sigui l’escrutini. En cas d’anul·lar-se oficialment el referèndum els efectes d’uns comicis seran vinculants. Hauria arribat “l’hora dels segadors, l’hora d’estar alerta i tenir les eines ben esmolades, l’hora d’un bon cop de falç”.

Ramon Mas Sanglas – 4/1/2014