Esclat de la bombolla autonòmica

Els embolics del govern central no poden solucionar-se a cops de majories absolutes del PP. Avortament, educació, segona reforma laboral, immigració, seguretat ciutadana... clamen la intervenció democràtica urgent amb la reforma autonòmica. 

Els silencis de Rajoy sobre Catalunya s’han convertit en múltiples demandes d’unes balances fiscals científiques. Cada autonomia vol saber què paga, què rep i què li prenen. Serà la portalada de la tercera via o el punt i final del cafè per a tots? El sistema autonòmic del 1978 està en la picota de la fallida i el punt de mira d’una recuperació difícil. Tres presidents conservadors –Múrcia, País Valencià i Balears- no toleren més desigualtats d’un sistema financer esquerdat en perjudici de sanitat i ensenyament. Diuen sentir-se discriminats per les quanties de menys que reben de l’Estat. ¿Mantindran la queixa a l’hora de votar la reforma fiscal –si arriba- o esdevindran díscols conversos de conveniència repetint l’episodi sobre l’avortament per fer la guitza al PSOE? Una Catalunya solidària que demana crèdits per pagar els proveïdors, força el canvi fiscal sense demagògies. La vanaglòria constitucional de 17 feus autonòmics ha decaigut en una ruïna financera. Els errors de la transició han derivat en crisi institucional. L’atomització territorial –modèlica per als legisladors d’aleshores-, requereix una recomposició vertical radical. Seguint el símil de les hipoteques, -pisos i préstecs per a tots-, ¿per què els pares constituents van obligar acceptar autonomies que ni volien ni podien autofinançar-se? Les bombolles peten per estirar massa el braç. Ara s’han de retornar a l’Estat les claus d’unes regions endeutades. És l’hora de la segona transició, donant la raó als profetes assenyats que només veien futur en dos territoris propis: Catalunya i País Basc. Amb una nació de tres nacions ja no caldria parlar de secessions si a cadascú se li reconeix la seva identitat, una fiscalitat autòctona i la normalització lingüística dins les mateixes fronteres i sota el paraigua europeu comú. La pedra filosofal de l’estabilitat és la macroeconomia de l’autosuficiència, no l’engany de les subvencions. L’assaig del concert econòmic basc ha funcionat bé fins ara, amb menys índex d’atur, malgrat no tenir totes les competències i la lacra etarra. El secret és convertir en realitat l’ “autonomia total” sense dependències, donatius i pidolaires. En comú només els serveis de la república o monarquia, l’exèrcit i la representació exterior.

Les confrontacions ideològiques han d’admetre una treva a la rivalitat i canviar xips polítics egoistes. Tants poders feudals partidistes és el gran desconcert popular. Podran discutir-se nomenclatures – relacions federades o confederades- però, tots advoquen per la descomposició de l’estatus actual insostenible. No es pot caure en un segon apedaçament interregional. Rectificar és crear un projecte nou, única alternativa al fervor independentista de Catalunya. Cap privilegi, però cap submissió de solidaritat impositiva. Tres nacions integrades, agermanades per una legislació acordada i oberta, amb costos proporcionats i mercat compartit, però, sense límits de creixement individual. De no ser així, la independència a l’alça serà irreversible i proporcional a l’agressió dels drets democràtics.

Els receptors actuals presentaran batalles dures al desmuntatge autonòmic. Que faran amb la regressió de les aportacions alienes? La baixa democràcia centralista posarà més frens als referèndums regionals? Senyors conservadors, apliqueu de forma universal la vostra doctrina oportunista: “S’han de respectar les minories, però, acatar les majories” (Gallardón). Si un poble vol decidir el seu propi futur, no li tanqueu les urnes i la boca, accepteu la seva majoria. Prou de politització frívola amb el corró de l’absolutisme unitarista i el joc disciplinari ofegant el rival a costa de la pròpia consciència opaca. Cavant trinxeres entre partits i pobles  mai s’aconseguirà 'Estrènyer llaços en llibertat'  com pretén, legítimament,  l'autogovern de Catalunya, més antic que la Constitució.

Ramon Mas Sanglas – 14/2/2014

 

Immersió lingüística i dret a decidir

Llengua i política són dos aliats que no sempre compaginen quan es trepitgen territoris. Les conseqüències nefastes recauen sovint sobre el ciutadà innocent a través de l'escola. Per què els fills han de pagar les bretolades dels adults immadurs?

En democràcia les lleis no s’apliquen a la carta i arbitràriament en funció de l’oportunisme polític o el grau d’apetència. El desacord té l’ètica del recurs i la provocació el rebuig social. La polseguera de la sentència del TSJC que obliga cinc escoles catalanes ampliar un 25% l’ús del castellà a tota l’aula perquè un sol alumne ho ha sol•licitat, ha aixecat la catifa política del PPC on s’amaga fa anys el vesper de la intoxicació contra la immersió catalana com a llengua vehicular oficial (LEC, Títol II). La diputada García Cuevas va fer aflorar, a les 24 hores de la interlocutòria, 150 noves famílies contra la conselleria d’Ensenyament que callaven -casualment- des de setembre, denunciant la negació al dret patern a decidir escola i en pro de més castellà. Analitzat cada cas s’han vist irregularitats de sol•licitants fora d’àmbit o edat i per defecte de forma com l’anonimat. La intervenció política indica mala fe quan es juga amb sentències judicials  contradient els propis principis. El PPC, detractor acèrrim de la llibertat democràtica popular a decidir, ara enarbora aquesta bandera escolar dels pares, quan la conselleria mai ha negat l’atenció individual justificada (LEC,10,2). S’ha delatat la intencionalitat de la homogeneïtzació lingüística vehicular -50% de castellà-  com a les Balears. La reconquesta camuflada de la unitat nacional a costa de l’escola amb menys hores de català i negar classes en valencià -en extinció- a milers de pares peticionaris, és repugnant. L’intrusisme horari i curricular en continguts s’ha confirmat en la llei Wert aprovada (LOMCE).

La llei catalana aplica tot el rigor legal i científic del concepte immersió. “És l'exposició intensiva a una segona llengua, vivint en una comunitat que la parli de forma habitual, per tal d'aprendre-la més ràpidament i assolir així el bilingüisme dels aprenents” (Viquipèdia). Un exemple freqüent, la persona que se’n va a conviure a l’estranger. També s'anomena immersió quan l’aprenent es posa en contacte durant moltes hores de la jornada amb la llengua que vol dominar “com a llengua habitual d’aprenentatge del sistema educatiu” (LEC, 11,1), encara que es parlin altres idiomes al seu entorn. Aquí rau la contradicció dels adversaris al català vehicular. Qui són els denunciants? Ciutadans de parla castellana que dominen bé el seu idioma i el parlen sempre a casa i al carrer. Per lògica, aquests haurien d’agrair un horari intensiu de català, si pensen integrar-se i conviure a Catalunya. Els fills no han de pagar dèries o limitacions dels pares que els retrauran de grans. Per contra, els queixosos de poques hores de castellà podrien de ser, en tot cas, els catalans de soca-rel –com de la Catalunya interior- que parlen i pensen sempre en llengua materna i practiquen menys la segona. Hi ha algun querellant de Vic, Manresa, Girona, Berga, Olot...? No es dóna perquè la presència del castellà en mitjans públics i el carrer és prou compensatòria. Curiosament, no s’ha queixat cap família xinesa, marroquina, paquistanesa. Reconeixen que la llengua comuna de l’escola on viuen és un element integrador per als  pares gràcies els fills. També és el millor instrument de comunicació en plurilingüismes excessius, com Ciutat Vella de Barcelona. L’experiència de trenta anys positius d’immersió avalen el model per aplicar-lo a una tercera llengua, -l’anglès-  progressivament, quan professors i alumnes reuneixin els requisits indispensables. Aleshores caldrà donar-li prioritat amb matèries troncals de reforç perquè la practicaran poc fora l’aula.

La cooficialitat lingüística constitucional exigeix que es domini per igual les dues al finalitzar l’escolaritat obligatòria que recull la LEC (10,1). Les proves externes Pisa confirmen cada vegada aquesta veracitat en l’escola catalana i amb escreix. Per què polititzar, doncs, l’educació amb plantejaments quimèrics i problemes inexistents? La Carta Magna de Catalunya té competència plena en educació i no contradiu l’espanyola. El català és la llengua pròpia de l’autonomia i en condicions d’inferioritat numèrica de parlants que cal protegir. Una societat democràtica plural i normalitzada no avantposa interessos particulars als comuns i combrega amb els principis bàsics legals i acordats sense estridències de convivència.

Ramon Mas Sanglas – 9/2/2014

Insubmissió judicial per chorència

La guerra centralista contra l'escola catalana no admet treva. Polítics i juristes detractors s'han posat d'acord per fer claca a la llei Wert. No podran amb 30 anys d'èxits reconeguts. La insubmissió a una sentència injusta no pot ser democràtica? 

La interferència dels poders executiu, legislatiu i judicial és causa d’estralls democràtics greus. La mà negra del partidisme està solapada en les tres esferes i no se’n amaguen. La teoria de la separació encarnada per Montesquiu en la figura de tres reis cadascú al seu govern, parlament i tribunal ha desaparegut pels vaivens polítics oportunistes en detriment del ciutadà. Qui nombra els membres dels organismes judicials? S’han envaït recíprocament les competències exclusives. D’aquí brolla la font de conflictes encadenats per no respectar les pròpies fronteres i acatar les lleis aprovades per cada estament competent. Per què una llei orgànica, com un Estatut, aprovada per les Corts generals i referendada pel poble pot ser recorreguda per un partit en desacord i manipulada pel Tribunal Constitucional (TC)?

La controvèrsia entorn la immersió lingüística escolar és el rosari de la vergonya politico-judicial per excel·lència. Els viatges d’anada i tornada al TC de denunciants recolzats per partits conservadors contra les competències educatives de Catalunya (LEC) demostren una aversió ferotge a la catalanitat per tal de crear problemes inexistents. El respecte de la Conselleria d’Ensenyament envers cada alumne sol·licitant d’una atenció especial en castellà ha estat escrupolós. D’on surt ara la nova querella de discriminació perjudicant tota l’aula? Només un aparador democràtic, senyors jutges, permetrà que una minoria unitària imposi el seu criteri a 25 companys i famílies satisfetes amb el sistema català oficial. Això només té dues lectures objectives: politització de l’escola i castellanització del país. És l’epidèmia creixent que pateix Catalunya des de l’esmicolament de l’Estatut. Només falta que al Parlament català, perquè dos diputats o diputades s’expressin en castellà, s’hagi d’aplicar un percentatge en aquesta llengua a la resta de parlamentaris. Seria més normal que en una Cambra catalana tots parlessin la llengua pròpia del territori. No obstant, la tolerància del seny català permet la doble cooficialitat sense escarafalls. ¿Per què no succeeix el mateix al Congrés de Madrid? El plurilingüisme del català, gallec, el basc i el castellà  aprovat en la sagrada Constitució no exclou d’aquest dret als diputats interessats i no obstant, estan oficialment obligats a parlar tots en castellà. Qui és el bel·ligerant? Raons d’unitat espanyola no poden marginar les singularitats regionals. Si és per obstacles de comunicació i de parla es fa palesa la ignorància de ses senyories respecte les llengües cooficials del país que haurien d’entendre, almenys, per respecte a la pluralitat democràtica, llevat el basc, d’origen no comú.

El poble català ha despertat fa anys, ha tolerat fins ara, s’ha cansat de tanta solidaritat i de pagar préstecs per sobreviure. Motius sobradíssims de butxaca per subscriure la carta de comiat. Però la dignitat de nació està per damunt i no té preu. Cap llengua –i menys en inferioritat d’ús social o familiar- pot ser sotmesa i trepitjada jurídicament. Què han de fer la consellera, la direcció dels centres afectats, els professors i els pares amb drets vulnerats?  Una revolució moral entre tots. Trampejar la situació és covardia, la insubmissió penalitzada. Recórrer la sentència, per descomptat, i seguir com si res, en espera que la força democràtica deslliuri l’escola catalana del centralisme uniformador  amb un nou Estat si les urnes reben tal mandat. Ignorar la pluralitat peninsular portarà, inexorablement, la decisió unilateral per majories, tard o d’hora, si els governants espanyols no canvien un xip ideològic invalidat per desgast històric.

Ramon Mas Sanglas – 4/2/2014

 

Ideologies, drets i democràcia

Avortament, sobiranisme, immersió lingüística són tres temes candents del moment. Mentre un govern absolutista tiri d'un extrem de la corda i el poble per l'altra, la via de l'acord serà impossible fins que es trenqui. Això és democràcia?

Cap problema seriós del país escapa de l’entramat d’aquesta trilogia. La consulta sobiranista, per exemple, està embolicada entre les xarxes del partidisme més frontal i el dret ciutadà de decidir. Les ideologies liberals i progressistes i el tarannà conservador ultradretà no es toleren mútuament, siguin de règim civil o religiós. No obstant i així, els drets irrenunciables de consciència no podran ser mai absorbits pel poder polític de torn. Tot un litigi clàssic, com ciència i religió, que cal destriar amb maduresa i sense tabús. Qui hauria de ser l’àrbitre en última instància? El poder democràtic de les majories, que no està assolit com a cultura ibèrica, els referèndums. La litúrgia de les convencions i congressos de partit poden inculcar als seguidors reclosos el seu esperit ideològic pur per no trencar consensos interns, -impedint la llibertat individual, si cal- però, no podran suplantar la democràcia de les urnes malgrat esquivin o limitin l’accés obert amb un sistema electoral de llistes tancades.

Un problema acarnissat que viu el Congrés del país i el carrer és la reforma de l’avortament, sense cap necessitat de remoure un tema resolt i estabilitzat socialment fins ara. El soroll que ha creat el PP és tot un despropòsit estatal. No cal parlar dels esgarips en la bancada de l’oposició. Cap governant pot apropiar-se del dret sobre el propi cos, sigui home o dona. La pàtria potestat paterna i materna n’és la responsable finalista d’un futur ésser amb plenes facultats mentals i físiques sanes i també de les mancances en cas de saber-ho i no avortar, acceptant les conseqüències, mai per subjugació legal. Ni consellers, metges o psiquiatres volen ni poden substituir aquesta responsabilitat intransferible. La força legislativa sobre una vida amb malformació congènita sense el dret a interrompre l’embaràs és un segrest de la voluntat progenitora i més, quan no existeix la garantia escrita i absoluta d’una assistència social de per vida. Les ideologies més recalcitrants no es posaran d’acord amb la llibertat humana en aquest afer. Les manifestacions i contraatacs del progressis

me assenyat demanen les urnes contra l’absolutisme radical del govern en assumptes tan punyents. Quan afecta l’economia pot interferir l’equitat i la justícia, però no incideix sobre noves vides.  Per què el món polític espanyol és al·lèrgic a un sistema consultiu habitual a Europa?

Tota qüestió jurídica, política, laboral, sanitària o educativa amb múltiples facetes interpretatives i motiu de discòrdia social, no hauria de veure la llum de la resolució sota criteris exclusius del govern per garantir-ne la continuïtat. Un exemple més, la intervenció escolar. És una incongruència de la raó i una ofensa a la ciutadania la interlocutòria que es carrega la immersió lingüística d’una aula perquè un alumne exigeix més hores de castellà. Un mal menor no pot crear-ne un de pitjor com és la destrucció de 30 anys d’integració discriminant el grup d’un sistema modèlic. Aquí és evident que la ideologia política de la jurisprudència ha primat al consens d’una col·lectivitat. L’equilibri entre el dret de la individualitat responsable i la seva idiosincràsia hauria de passar sempre pel sedàs del bé comú i el consentiment social.

Ramon Mas Sanglas – 2/2/2014