Naturalesa política i jurídica

Comparar l'ús d'unes urnes desautoritzades pel govern central amb la violència fuig de tota ment democràtica. La barreja política i jurídica confon el poble. Savis catalans, doneu-nos llum aviat per seguir caminant.

L’argumentari a favor i en contra del dret a decidir ha tocat sostres teològics. Buscar la línia divisòria entre el poder polític i el dret jurídic pur per demostrar la imparcialitat i l’absència total de solapament  és com buscar els límits entre la naturalesa divina i humana de Crist que l’Escolàstica de St. Tomàs debatia en les aules fa segles. Tot plegat per reconèixer o condemnar la legalitat d’un simple referèndum. La probable desestimació de la querella de “Manos Limpias” de la Fiscalia del TSJC contra el president Mas per sedició callarà algunes veus detractores del 9-N. Però el traspàs del litigi jurídic al Tribunal Constitucional (TC) reobrirà l’etern debat sobre la dubtosa neutralitat d’aquests 12 magistrats triats pels partits de les dues Cambres i el govern. El bucle de la polèmica rau en la indivisibilitat constitucional de la pàtria d’origen polític i els drets democràtics universals dels pobles. Cap llei és eterna, només la que interessa. Ni la indissolubilitat del casament canònic fins la mort. Quants milions d’aquests matrimonis estan divorciats? Només hi ha un valor suprem en la vida: la llibertat de la persona que moltes no han conquerit mai o se’ls nega el seu exercici. L’home no està fet per ser esclau de la llei sinó gaudir-ne de les que redacta amb consens  per ser-ne més lliure.

Contra aquest dret inalienable hem sentit una aberració política més: ”És el mateix imposar per violència o per les urnes si és al marge de la llei” (Alfonso Alonso, portaveu del PP). Dit altrament, els catalans que vagin a votar pacíficament el 9-N exerciran un acte bèl·lic o quasi terrorista. Tal afirmació és agermanar les urnes amb la violència i enterrar la democràcia. Una consulta d’autodeterminació no és “sembrar greuges, discòrdies i conflictes”. És demanar a la ciutadania què vol per dialogar amb criteris acordats amb un Estat que incompleix i maltracta l’autonomia. Les urnes sempre seran l’expressió de voluntats majoritàries més vàlides que les decisions de 12 membres d’un TC –suposadament-  no polititzat. D’abolir aquests resultats democràtics sortits de la consulta seria repetir la traïció estatutària del 2010, llei orgànica aprovada pel Congrés i votada pel poble.

És bo que surtin a la llum totes les argúcies de l’intel·lecte per il·lustrar el votant. Que es desvelin complexos o tabús d’una sintonia catalano-castellana jurídicament artificiosa o invasora. En el fons seran formes pedagògiques que ajudaran els indecisos i faran caure les teranyines d’una judicatura enquistada. S’obrirà novament el meló constitucional, finalment, per ressituar Catalunya? Els polítics més recalcitrants a les urnes es donen a conèixer. Milloraran els seus currículums amb actituds agressives? Unes eleccions europees poden ser un bany de democràcia i una oportunitat del govern espanyol per canviar seriosament el xip català i les estructures autonòmiques en fallida. Res d’envernissats. Les nacions que viuen un procés secessionista –Quebec, Bèlgica, Escòcia, Crimea- tenen l’epicentre en la força popular enfrontada amb el lobbisme polític respectiu. Les repúbliques més recents –les bàltiques, per exemple- van néixer per la pressió d’un cabal democràtic imparable fins trencar el dic d’una contenció partidista artificial. Les idees i els serveis efectius dels governants han de respondre a les necessitats de la realitat i no enrocar-se als principis ideològics d’un passat nostàlgic i retrògrad.

Ramon Mas Sanglas – 24/3/2014

Democràcia unilateral

El pas a pas legal del procés sobiranista cada dia aixeca més ampolles a nivell espanyol. Declaracions i rèpliques impertinents estan provocant una DUI a la força.

“No vull una Catalunya empobrida i fora de la UE (Rajoy).Paraules capgirades i ofensives aplicables a una Espanya sense Catalunya. Per què els catalans volen decidir un nou estatus sense Espanya? Per anar pitjor? Si la independència fora un revés pels catalans estaria imposada faria anys. Rajoy, no faci de fals pare protector. Fa segles que Catalunya camina. Ara amb crosses pels entrebancs estatals sobrevinguts dels que vol desempallegar-se per millorar. Més pobres i escanyats seria el destí del continuisme. Quan una parella malavinguda no es divorcia a temps pot acabar en tragèdia. És Espanya, tancada en la closca constitucional, que imposa la via unilateral de Catalunya per no oferir una sortida bilateral digna, un Estatut íntegre segrestat i votat, per exemple. Quina legalitat s’infringeix anant a votar i escoltar la veu de la democràcia el 9-N? Paraula celestial que esdevé satànica quan en fa ús l’altre, qui no té el poder absolutista. El trepig del dret universal a decidir ha dit prou a les genuflexions de la unilateralitat centralista i a contracor. “Si l’Estat no obre el disc verd, els catalans aniran a votar pel pas zebra” (Alfred Bosch). El govern sap i tem que el fantasma del Sí-Sí, -la llum del dubte- sigui la catacumba del PP i la Moncloa.

El to contra el sobiranisme s’està accelerant verbalment. A què vénen els rebomboris entre “davids i goliats? Mentre el Parlament està fent tots els passos del procés amb serenor legal –ara la sol·licitud del referèndum al Congrés (8 abril)-, creix la deflagració a tot nivell. Davant la fermesa i claredat del president –titllat de “gestor insolidari”- i dels arguments democràtics irrebatibles han saltat les alarmes per il·legalitzar l’ANC, el moll de l´os de la democràcia, com si fora un partit violent o subversiu. Juntament amb les sentències polititzades contra la llengua, s’està ferint l’ànima intocable dels sentiments. 

El Consell de Transició i totes les entitats civils compromeses amb el sobiranisme estan escrivint la història de l’autodeterminació mentre cada reacció centralista és un nou capítol de la telenovel•la “No puedo, no quiero”. Un soroll mediàtic de negació política, tenint les eines jurídiques. Els fets recents de Crimea confirmen la força del poder democràtic. Recordem el procés contrari: la segregació de les repúbliques bàltiques no fou cap enrenou per a Rússia. Per què Espanya s’esquinça els vestits per una consulta sobre una secessió hipotètica? És cert que la negociació posterior serà irreversible en cas positiu. Cada bufetada són punts a favor amb més adeptes.

Un Estat feble o mal enginyat no és etern. Les fronteres artificials –autonomies no autònomes-  acaben essent demolides. Els pobles retornen als orígens del seu naixement com els rius que són desviats del seu curs natural. Catalunya, sempre solidària i acollidora, sap que es mereix una restitució d’un passat millor i deixar enrere vexacions del present. Té bons referents veïnals – País Basc- amb un 15% d’atur i un tracte fiscal exquisit, malgrat els antecedents desgraciats. Si un bon pacte fiscal català fou rebutjat sense contemplacions, ¿per què ve de nou una decisió democràtica unilateral de sortida? La DUI, si arriba, serà fruit del centralisme espanyol exacerbat contrari a l’expansió d’un autogovern català integrat i compromès.

Ramon Mas Sanglas – 19/3/2014

Pobresa per negligència política

Poques vegades els plens parlamentaris s'ocupen dels necessitats socials. Política i pobresa no són bons aliats per sistema a menys que facin guanyar vots o no puguin evadir la pressió ciutadana.

 La misèria extrema de molts catalans arriba al Parlament per la insistència i sensibilitat d’entitats socials. Els polítics tenen poc olfacte per detectar-la o no trepitgen el carrer? És un tema de beneficència encomanat a les ONGs? El “tercer sector” hauria de ser el primer en rebre el servei polític, laboral, sanitari, fiscal i econòmic per justícia. “Estem carregats de responsabilitats, però, despullats d'instruments" (president Mas). Excuses de mal pagador o bé errors institucionals, nacionals i sistèmics que no gosen tocar? Una pobresa oficial mai és justificable per incapacitat política –menys en època de recessió-  perquè de pagar impostos no s’exclou ningú. L’economia és ideologia que intenta aplicar cada partit en les prioritats dels pressupostos anuals. Si estan mal enginyats, ¿per què el contribuent més desvalgut sempre n’és la primera víctima? Per eradicar la pobresa no val escudar-se en el coixí de la caritat i netejar així la mala consciencia governativa present o del passat.

Lligar la pobresa dels catalans al procés sobiranista és una demagògia detestable. Si les pèssimes actuacions en aeroports, autopistes buides i AVEs sense passatgers s’haguessin paralitzat a temps, no estaríem buscant sortides de la misèria. No n’han après prou perquè continuen fent-se obres públiques innecessàries. Si Catalunya ha de buscar-se el pa que li pertoca i no rep o li prenen haurà d’idear mecanismes més radicals –hisenda pròpia, oficines d’exportació- per pal·liar danys colaterals i generar  ingressos complementaris, amb Espanya o sense. 

Un pacte polític per redistribuir els bens autonòmics no es qüestió de bona fe sinó de justícia legislada. El ciutadà desprotegit que suporta el pes de set anys de retallades –origen del seu estatus paupèrrim- exigeix al ric que comenci assolir el cost d’aquesta crisi que mai ha viscut en carn pròpia. La classe mitjana es troba al llindar de l’extinció. On estan les disfuncions de l’economia i la riquesa del país? Parlen de suprimir institucions inútils o duplicades (diputacions, ministeris, consells comarcals), d’ajustar milers de sous oficials estratosfèrics (multipliquen per deu o quinze el SMI de 645 euros), de reduir diputats dels parlaments i centenars d’assessors polítics, però, no arriben les reformes. Són conegudes les fugues de l’economia submergida, les evasions fiscals de fortunes i amagatalls de corrupció. Sembla importar-li poc al govern de torn. Rajoy presumeix d’haver lluitat contra aquesta lacra: “Yo he cumplido mi compromiso, con esta Cámara  y con los españoles de atajar la corrupción”. Oblida que Espanya té més de 300 polítics imputats en actiu i moltes trames corruptes greus als tribunals? On està l’auditoria promesa sobre el cas Bárcenas?

Els 88 catalans que cada dia engreixen la bossa de la ciutadania pobra per haver esgotat els minsos ingressos familiars, no poden entendre  que marxin de Catalunya -sense retorn- 16.000 milions anuals a les restants regions espanyoles abans de ser atesos amb recursos alimentaris i energètics mínims. Qui passa fam, fred i dorm al carrer no pot admetre que una gran partida del pressupost català es destini a cobrir deutes europeus i estatals, -el rescat bancari pagat per tots- i ara deixin crèdit a comptagotes per expandir el mercat laboral. Rebenta l’oïda sentir que ha passat el pitjor de la crisi quan la indigència campa per ciutats i pobles. Mentre imperi l’especulació econòmica i els retrets polítics mutus no desapareguin, milions d’espanyols i catalans viuran la bombolla de la penúria real molts anys.

Ramon Mas Sanglas – 14/3/2014

Tres festivals europolítics

La democràcia sempre pot batre rècords i fer canviar el destí dels pobles. Crimea, Escòcia i Catalunya s'han proposat un nou marc històric. Escoltem les lletres i melodies dels conqueridors.

Europa està vivint una febrada política confrontant les ambicions dels estats i els desitjos populars disconformes. Aquest any votarem tres concursos molt competitius: Crimea (16 març), Escòcia (18 setembre), Catalunya (9 novembre). Escoltarem tres cançons orquestrades per directors peculiars, lletra pròpia i melodies semblants. Tres odes històriques que podran configurar l’odissea d’un nou mapa amb els vots d’uns ciutadans dividits. Veurem tres litigis de dos col·lectius ben oposats: el capitalisme europeu  i el benestar qualitatiu d’uns pobles descontents. “Lluitant contra el món no es guanya mai” (Rajoy). Si aquest món polític és el lobbisme poderós, no és el planeta de la ciutadania. Si és el món de la llibertat democràtica, ¿quin sentit té obstinar-se amb el “no” sistemàtic a tot referèndum? El problema no són les lleis –sempre canviables-  sinó els governs negats a reconèixer la veritat de la voluntat popular. Si la ignoren la poden sotmetre.

Crimea és un emblema militar molt estratègic de Rússia i la llaminadura de l’est europeu per la riquesa energètica. Deixeu que ucraïnesos i russos residents dirimeixin el seu futur. Acateu la seva  decisió  sobirana, separats o units. La fronteres no les aixequen les democràcies sinó els interessos econòmics. Polítics, no trunqueu la història d’uns pobles si no tenen l’esperit del canvi majoritari, però, accepteu el veredicte democràtic de les urnes. Rajoy, això és “la modernitat” del present i del futur, respectar íntegrament la llibertat de les consultes. No es pot parlar de modernisme des d’un passat petrificat i l’abolició de les eines renovadores.

Escòcia fa més anys que assaja la seva cançó. El poble britànic –el seu contrincant- sembla haver assumit que ningú té l’exclusiva, que tots dos poden guanyar la final a la que assistirà. Els honora la tradició democràtica mútua marcada per un diàleg franc i el compromís d’acatar la millor lletra i melodia amb sintonia.

Els catalans estan enutjats per la cançó enfadosa del “No quiero, no puedo”. Una lletra indignant, decimonònica i de regust  dictatorial, impròpia d’un festival del segle actual. Un cant enquistat en la contra raó del diàleg no obre vies de progrés a ningú. Si necessiteu de Catalunya digueu-li obertament que l’estimeu amb fets d’avinença i no amb clatellades de menyspreu i traves estatutàries. Per la data del concurs encara estem a temps de canviar el ritme i d’ajustar el compàs. Tres segles de desafinaments, no obstant,  fan difícil l’uníson d’un bon acord.

L’escenari mundial serà testimoni dels tres processos i de l’acatament dels resultats, si arriben a bon port. Tot boicot per “especulació financera” seria un final popular tràgic. Tota una invitació a la independència unilateral (DUI) i la convocatòria d’eleccions plebiscitàries. Per evitar les seves “consultes especulatives”, senyor Rajoy, només hi ha una sortida: permeti les consultes reals. Una Constitució en estat  democràtic pur sempre camina endavant amb els retocs necessaris i sense escapolir-se per la porta del darrera. La discordança dialèctica de dos mons enfrontats entre el “ mano i ordeno”  i el “dret a decidir” només es pot reconciliar amb un àrbitre imparcial, si la democràcia és un valor comú: el poble. La seva paraula mai serà condemnada vagar a l’espai “pels segles del segles”.

Ramon Mas Sanglas – 10/3/2014

Barcelona intransitable

Solucionar el caos circulatori de Barcelona encarint aparcaments és una injustícia per als usuaris, de pas o de fora. Polítics dels consistori barceloní, no mireu tant la butxaca i més el bon servei amb noves mesures. 

Descongestionar el trànsit, millorar la mobilitat i disminuir la contaminació atmosfèrica. Tres objectius clàssics ara imposats per la UE. Tres bones raons per canviar la reubicació del trànsit provinent de fora, millorar les arques públiques i privades encarint parquímetres i pàrquings subterranis. Què interessa més? La cartera, la salut, l’equitat? El camuflatge final es vesteix de seguretat viària amb menys accidents. ¿Resulta tan difícil d’entendre que sense reduir el nombre de vehicles és impossible obtenir beneficis directes? No es tracta de castigar econòmicament o dissuadir el conductor perquè deixi el cotxe quan li és imprescindible per anar a treballar. La reducció de tràfic rodat privat s’aconsegueix: Primer,  augmentant els mitjans de transport públic, més freqüents i més barats. Segon, creant grans àrees d’aparcament a l’extraradi de la ciutat per als visitants o treballadors que engreixen la població flotant diàriament. Els milers de cotxes particulars que no entrarien estalviarien places urbanes d’aparcament en benefici de zones verdes o serveis, fluïdesa dels mitjans públics i reducció considerable de la contaminació. Londres n’és un prototip. Els espais necessaris per estacionar vehicles a les portes de Barcelona –a preus raonables- i connectar els usuaris amb la xarxa metropolitana de transport és totalment viable. Caldria habilitar tres grans àrees en els principals accessos a la ciutat: Diagonal, zona Besós i al Sud. És qüestió de voluntat política i anteposar el servei i drets del ciutadà als interessos recaptatoris del consistori, en benefici de la salut i la comoditat interurbana. Per què sempre han de recaure els nous tributs circulatoris en els visitants? Tots paguem un impost de circulació. Tots ens necessitem, els residents i els de pas. Els comerciants barcelonins volen i agreixen les seves inversions. Feu més fàcil la seva visita amb bons desplaçaments, sense multes i caos, perills de seguretat i el cost abusiu d’una zona blava difícil de trobar. Polítics, milloreu la senyalització i faciliteu les noves tecnologies de cotxes i vehicles elèctrics de tota mena. Penseu menys en la butxaca i més en la convivència per aconseguir una ciutat més sana, menys sorollosa i espessa. Mentre no minvi aquesta densitat caòtica reduint el rodatge en carrers i vies no hi haurà espai per a la circulació fluïda de la flota pública de transport totalment insuficient. El vehicle privat deixarà de circular per pròpia  iniciativa quan l’usuari tingui una alternativa digna i convincent.

Ramon Mas Sanglas – 6/3/2014

 

Dues democràcies diferents

Cada dia apareixen més arguments en pro del sobiranisme dels catalans. El model escocès ens entusiasma, però no tenim els seus interlocutors. Les balances fiscals extremenyes ens donen la raó: Catalunya li costa molt a Espanya. Marxem, doncs.

Són d’agrair els ànims i consells d’Alex Salmond instant a negociar la sobirania catalana amb el govern espanyol. Ens parla en la pell i amb els gens del món britànic, la seva  democràcia històrica i les vivències d’una ciutadania dialogant. No porta dins el llast del polític espanyol marcat per quaranta anys de dictadura i trenta-cinc de transició cap a la democràcia, com a governants i votants. Estem encara en fase d’aprenentatge. No coneixem la llibertat sistemàtica dels referèndums ni les llistes electorals obertes amb candidats que no siguin imposats pels mateixos aspirants considerats imprescindibles.

El ministre escocès invita Catalunya a pactar el procés sobiranista amb l’Estat. Tan meravellós com utòpic. Desconeix, potser, el pes específic de Catalunya en el marc econòmic espanyol. Si Escòcia és prescindible per als britànics, el mercat català representa el 20% de l’espanyol. És el rebost del seu dèficit europeu. Si Alex Salmond no està encadenat a una Constitució escrita, Catalunya és presonera política d’una majoria conservadora que es nega negociar unes lleis immobilistes per interès de partit sota els auspicis de la unitat patriòtica i nacional. Per això el manual escocès no és vàlid en territori espanyol amb aquests precedents predemocràtics i economicistes.

Sí, el diàleg és crucial i possible quan l’interlocutor no es tanca amb pany i forrellat amb un “no”  irreductible i totalitari. Cameron no és Rajoy i viceversa. Espanya ha pres consciència política i jurídica que sense Catalunya es desploma. Una realitat que ha de negar, paradoxalment, escanyant-li inversions estatals per tal que demani préstecs i necessiti de la seva dependència. Un reflex més d’aquesta pantomima més contradictòria són les balances fiscals extremenyes: ”Catalunya és capdavantera de la inversió espanyola per habitant”. La resposta tècnica i moral que mereix tal insensatesa és la independència immediata per alliberar Espanya d’uns suposats gravàmens immerescuts. Catalunya es val per ella mateixa. Ens necessiten o fem nosa? Aclariu-vos per coherència. La democràcia no és acatar lleis com en les èpoques dictatorials. És decidir què vol el poble. No és un problema nacionalista eventual. Els espanyols també ho són i estan obligats a decidir el seu futur sense coaccionar els altres.

Si la realitat més propera no ens deslliura de l’embolic, menys la “catalanitis” defensiva que aflora permanentment en declaracions ministerials parlant de processos sobiranistes paral·lels  com Ucraïna, Kosovo, Montenegro, Bòsnia. Negant-los el dret democràtic del referèndum i l'adhesió a la UE no solucionaran així el conflicte Espanya-Catalunya. La confrontació no és el mirall de l’autodeterminació catalana i espanyola. Només amb fets democràtics, equitat i maduresa s’esvairan les turbulències i podran cicatritzar les ferides del passat malgrat les diferents idiosincràsies dels pobles.

Ramon Mas Sanglas – 5/3/2014

A Europa li importa Catalunya

Les veus d'Europa sobre el sobiranisme català ja tenen ressó a Espanya. De moment és picar pedra. Les línies traçades en un desert o al mar són fugisseres. La democràcia real, amb el temps, s'imposa a la democràcia absolutista d'un govern canviant, com les lleis de conveniència. 

“La independència de Catalunya alteraria la posició de la UE al món" (García-Margallo). Després d’aquestes declaracions sobrenaturals o extraterrestres, antagòniques als seus anatemes separatistes de setmanes anteriors, podríem pensar que el ministre s’ha begut l’enteniment. Per fi, els catalans tenen un lloc considerat al món, no solament Europa. Espanya, els reconeix? Evidentment. Són ciutadans imprescindibles, com a contribuents. Ara cobra sentit la utilitat del burro català per als espanyols: “la independència de Catalunya alteraria la marxa de l’euro”, diu el ministre al seu col·lega alemany.  Com i de qui cobraria Europa el dèficit d’Espanya sense el 25% que aporten els catalans a l’economia nacional?  L’esquema de les finances europees quedaria trastocat sense Catalunya. Gràcies per la sinceritat realista. Però, quin somni! No és cap passaport. Tanta generositat verbal no queda sense el cop de martell subsegüent: no us acudeixi fer “una declaració unilateral d’independència” perquè el reconeixement internacional serà nul i expulsats de la Unió Europea. Vosaltres no sou escocesos que gaudeixen del beneplàcit del Parlament britànic. Sou espanyols sotmesos a la indivisibilitat territorial escrita en la sagrada Constitució. Efectivament, la conversió del polític en qüestió és fictícia. Era visionària. Està en els seus cabals antidemocràtics de sempre. Els euros dels catalans són massa importats per perdre’ls i malèfiques les intencions sobiranistes antipatriòtiques. Més degenerat encara el dret a l’autodeterminació fixada pel dia 9-N. Esperem el temps, l’únic profeta infal·lible.

Les plagues bíbliques no han arribat i s’esvairan per pròpia ridiculesa. El poble català , fidel masover, continua treballant i pagant als seus cabdills. Demana fiances i truca portes, malgrat l’arrogància espanyolista. No fou la rebel·lió israelita que provocà la fugida sinó la fe en un futur just i millor. Comptem, a més, amb la força democràtica del poble català i d’espanyols que busquen també una sortida a la claustrofòbia autonòmica. Polítics, escolteu-los amb les veus europees. “Per favor, arribeu a una solució ràpida. És un tema intern espanyol sobre el que Europa no ha d’intervenir. Negocieu amb mentalitat oberta i sense línies vermelles” (Comissària europea Reding). La resposta fou automàtica: “La llei i la sobirania nacional són línies vermelles” (De Cospedal). Error de manual. En política i dret no existeixen  fronteres per natura, com l’axioma que tot ser viu morirà. Les línies roges les imposa un dictador, un parlament per majories o una societat democràtica. Totes són revocables per voluntat dels legisladors. Fer-les immobilistes depèn del govern de torn. Si l’absolutisme actual del PP no permet un referèndum català per principis unitaristes nacionals o interessos partidistes i el pròxim govern plural ho tolera, ¿on són les línies vermelles objectives d’una llei feta a mida? No existeixen. L’argumentari constitucional es desploma. Les circumstàncies econòmiques del 1978 que permetien als catalans regalar el 8% del seu PIB per damunt del que reben s’ha capgirat fa anys. Per què han de pagar el mateix i demanar crèdits amb interès per sobreviure? Quan una majoria democràtica popular  oprimida per l’extorsió centralista exigeix un nou model i no és escoltada, no es traspassa cap línia, s’obre la via democràtica contra la dictadura d’un govern parapetat en un mur estàtic, modificable quan interessa.

La dignitat espanyola, no viure a costa dels altres, reclama una reforma autonòmica sostenible. No solament Catalunya. Quin sentit tenen 17 Parlaments deficitaris, uns per falta de recursos propis –no autònoms-  i altres per subvencionar a tercers? Amb un reajustament regional real tots serem més necessaris i reconeguts a Europa pel potencial inversor, junts o separats. Cada autonomia té dret a la seva sobirania en economia, llengua i cultura. Si no fos trepitjada políticament amb línies vermelles artificials, el litigi no existiria.

Ramon Mas Sanglas – 25/2/2014

http://blogs-lectores.lavanguardia.com/colaboraciones/a-europa-li-importa-catalunya-53605