Pensionistes al Congrés

Les revolucions han nascut del poble. Governar pels interessos dels risc és un error en democràcia. Nou milions de jubilats i cinc d'aturats poden sepultar el govern en unes eleccions. Tenim una força popular ignorada i desaprofitada.

D’imaginació no es viu, ni se’n menja, senyor Rajoy. L’exconseller de Benestar Social – senyor Cleries- podia haver-li refrescat la memòria replicant amb contundència la seva resposta burlesca del Senat en nom dels pensionistes. Amb  nou milions de jubilats més cinc a l’atur s’aconseguiria una majoria absoluta més dialogant per governar Espanya. Catorze milions de votants semblen un somni. No és cap ficció imaginativa, mal pesi. El poder de la nació també depèn d’una mal nominada classe passiva o parasitària que li toca recollir els fruits de molts anys i li són usurpats. Una legislació pensada pels poderosos, aparcant els improductius, podria capgirar-se en uns comicis nacionals. Només cal la inscripció i recolzament d’unes candidatures provincials de la tercera edat o l’annexió a un partit compromès amb el col·lectiu pensionista espoliat, condemnat a perdre ingressos i allargar la productivitat per falta d’imaginació recaptatòria. Reduir impostos empresarials, abaixar el IRPF laboral i premiar nous emprenedors amb  reserves públiques és acabar aviat amb la caixa de les pensions. Els beneficiaris la van omplir sacrificant el 54% del salari juntament amb l’empresa. On està la garantia prevista abans de la crisi fins el 2026? Per què està en vies d’extinció la reserva de 53.744 euros, xifrada en 90.000 fa tres anys? Per rescatar bancs i pagar deute europeu?

En un Estat democràtic real, la força del poder polític està en les urnes, reflex de la satisfacció o indignació de la població governada. Les alternances no neixen a l’atzar ni per ideologia partidista pura. És el clam popular. L’exemple més viu, el sobiranisme de Catalunya, després de 35 anys de mala gestió econòmica i errors congènits del sistema autonòmic. Les reformes mal enginyades sobre el món laboral, la justícia, l’administració local i el sistema educatiu, a costa de la societat impotent i menyspreant identitats singulars –com la llengua-, seran la  tomba d’un govern ineficaç. L’autoritarisme centralista també es sotmetrà al vistiplau del poble. Guanyar-se la simpatia del ric és un miratge. S’ha de governar amb llums de llarga projecció, pensant en el futur equitatiu de les persones. Uns béns acumulats –la guardiola del pensionista- no són expropiables anul·lant drets adquirits per decret o derivables cap a la privatització. Abaratir les cotitzacions amb més precarietat és aprimar els ingressos del jubilat, font familiar de milions de fills i néts. Sense una contrapartida pressupostària intel·ligent  el sistema és insostenible. Apliqui’s la recepta, senyor Rajoy? Per a molts catalans és decidir la independència i restringir el 8% de solidaritat territorial. No pagar més del que es percep. La lògica creïble té dos camins alternatius: reformar el  mecanisme fallit de les autonomies i repartir bé les càrregues impositives fent una reforma fiscal digna. Del contrari, les veus separatistes imparables creixeran fora de Catalunya, paleses al País Basc, tot i gaudir d’un concert econòmic envejable, sense quota solidària per decret, simbòlica. Un minse 14% d’atur és l’exponent d’un estatus privilegiat.

Què i qui  frenaria un bloc reivindicatiu de pensionistes al Congrés? La Constitució no impedeix que governin sols o aliats amb un front social. Quin partit menystindria aquest tsunami de vots? Somniar és gratis, però, tan sols el 50% de 14 milions de votants de la tercera edat, canviaria la governació del país impossibilitant una majoria obstruccionista. Caldria equilibrar la riquesa productiva i benefici, controlar escrupolosament el fisc amb tolerància zero de corrupció i la macro economia submergida. Al governant se li exigeix lleialtat i justícia, igual per a tots amb fets, no paraules petrificades i oblidades.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga -26/4/2014

Pobresa infantil i política

La misèria infantil és tema mediàtic ocasionalment quan la realitat és cada dia de l'any. Si Espanya se les dóna de religiosa socialment, la setmana santa podria canviar actituds si la devoció és més que folklore.

Quasi tres milions de nens espanyols estan en risc d’exclusió social sense alimentació, roba  i recursos escolars. Una xifra esfereïdora per reflexionar i actuar després d’una Setmana Santa exhibidora de religiositat i penitència pública. És pur folklore, atracció turística, negoci de temporada o fe de dos dies? Segons un informe de Save the Children Espanya encapçala la llista després de Romania i està a la cua per combatre la desigualtat després de Grècia. Coneixedors de la lacra girem l’esquena. Exemples d’un contrasentit immoral i numèric: 62 diputats del Congrés, amb pis a Madrid, cobren1.823 euros/mes en concepte d’allotjament i dieta per normativa del Reglament (programa televisiu “Objetivo” -13/4/2014). Amb la renúncia de 1.356.312€ anuals menjarien més de 1.300 criatures tot l’any. Realitat deplorable que no correspon a Caritas ni a la bona gent. Amb el control de molts forats fiscals tolerats i reajustant salaris públics sobrevalorats i sobrers, la misèria infantil no existiria al país. El monogràfic del Parlament sobre la pobresa a Catalunya no va concloure satisfactòriament. No pot tapar-se la realitat amb matisos entre desnutrició crua i pobresa que el Síndic de greuges va desvelar als ulls polítics. Idees brillants amb una caixa buida no omplen estómacs ni s’escalfen llars. Un cop més el partidisme va relliscar. Qui fa els comptes de l’any no troba cap racó on pessigar més engrunes, essent una obligació del servei públic. La bancada de l’oposició té més agilitat mental per desplaçar partides pressupostàries, mentre no li toquin les nòmines. Els detractors del sobiranisme tenen clar que certs actius destinats a TV3, a oficines estrangeres catalanes i els costos de la promoció pro consulta haurien d’anar a beques-menjador i atendre famílies sense ingressos. Contràriament, qui busca una solució estructural no li satisfà un apedaçament demagògic puntual. Creu que una Catalunya més lliure econòmicament acabaria amb tanta precarietat. L’epicentre del mal és la insuficiència de recursos i la càrrega en concepte d’aportació regional. ¿Per què la Generalitat no ha exigit mai a Madrid reduir la partida de la solidaritat catalana, el 8% del PIB? La LOFCA (llei de Finançament autonòmic) no és cap bíblia intocable. També s’incompleix l’art. 138 de la Constitució: “Velar por el establecimiento de un equilibrio económico ordenado y justo entre las diverses partes del territorio español”. Estem entre murs polítics de pedra i formigó.  Educació, sanitat i el tercer sector han patit fortes retallades. Per què no la solidaritat forçada? És intolerable rebre menys del que es paga, reduir sous i serveis bàsics per complir amb les autonomies receptores. És de domini públic que algunes destinen diners caiguts del cel per abaixar impostos laborals, reimplantar el xec nadó i premiar nous empresaris. Furgant una mica més trobem caus de presumptes corrupcions vinculades a subvencions. De no ser europees, -que neguen- quina és la font de tants milions extraviats pel camí d’una suposada formació?

La misèria infantil és la gran ignomínia del lladre de guant blanc. Política i aparença de justícia social, un còctel explosiu que no lliga sense una gran dosi d’hipocresia. Tot aquest reguitzell de corrupteles carrega el sac de la indignació que esclata en controvèrsies mediàtiques i territorials.  El desconeixement de la llei dels profans no excusa al polític del seu compliment. La societat marginada no ha de pagar incongruències econòmiques i desequilibris fiscals de l’Estat, ni la morositat del govern central com a norma, si no vol donar més ales al separatisme.

Ramon Mas Sanglas – 21/4/2014 – Sta. Eugènia de Berga

Estat català a Europa

La polèmica generada pel Consell de Transició sobre la inserció d'un Estat català a Europa ha abrandat més la foguera del sobiranisme. Tot és qüestió de diners, no sentiments. Qui paga mana i elimina fronteres.

Després del desaire fulminant de Rajoy envers Mas –li parlarà si desconvoca la consulta- salta a la palestra un hipotètic desafiament amb Europa. Seria reconeguda Catalunya fora d’Espanya com a Estat català? Una incògnita de simple estima econòmica com la que sent Espanya pels catalans. Sense traspassar fronteres, la força de la raó dialogada no pot vèncer la tossuderia hispànica? Qui pot obligar estar casats fins la mort quan un dels dos cònjuges demana el divorci? S’ha de produir la tragèdia? Els matrimonis dinàstics o de conveniència s’imposaven en l’Edat Mitjana per no dividir territoris o annexionar-ne de nous. Avui dia, quan un poble amb recursos i cultura mil·lenària demana la separació, és que té  sobradíssims motius. El 8 d’abril el país en va ser testimoni al Congrés, on els punts greus de fricció quedaren falsejats amb mentides i demagògia. Carregar la culpabilitat a un líder és una ofensa a la intel·ligència col·lectiva i a la democràcia. Fer possible l’impossible se’n diu “voluntat política” en argot governatiu, i en un estat lliure s’avantposa a la rigidesa de la llei, sempre interpretativa i mutable.

Els valors de la unitat i la història d’Espanya tindria un pes específic poc rellevant a Europa a l’hora de vetar un Estat català democràtic. Els criteris europeus són financers primer  i polítics després. Catalunya té el mateix ADN europeu que Espanya. La bifurcació de dues branques  suposaria una divisió jurídica amb drets i deures repartits. Unes veus considerarien el nou Estat com a extracomunitari. L’únic cert, que la jurisprudència europea no té antecedents en aquesta casuística.  Europa no farà de testimoni d’una reconciliació sinó d’àrbitre de dos macro deutors que no perdonarà. Si Catalunya ja aporta el 20% del global espanyol, ¿quin problema afegit tindria per seguir fent-ho, separada? Les conclusions del Consell Nacional de Transició evidencia que l’argumentari de la por utilitzat pel govern central no té rigor científic. Són amenaces per atemorir l’electorat català i no espantar un poble espanyol amb possibles noves càrregues fiscals. Ni permanència automàtica, ni expulsió definitiva. Són previsibles passos intermedis de regulació i adaptació.

L’anàlisi d’aquest òrgan assessor de la Generalitat és fiable davant les urnes? Els seus dictàmens són pronòstics o desitjos gratuïts, només probables o  contrastats amb la Unió Europea? “La flexibilitat i el pragmatisme de la UE” (Viver Pi-Sunyer) són dos pilars del quatre escenaris dissenyats. La resolució final d’aquesta inclusió europea aniria lligada al grau de tolerància del procés segregacionista: unilateral o pactat. Això explica el “no quiero” més agressiu del govern, escudat en una Constitució eterna, mentre tingui la majoria absoluta. Un principi  fungible i  fora de la realitat. La Constitució europea s’ha modificat 15 vegades des de la fundació (1957) i s’han creat més de 60 Estats al món en menys de 100 anys. Europa no és homogènia ni estancada, és negociadora per definició. Els pobles flueixen com la vida mateixa i han de trobar el seu estatus propi quan es desestabilitza. La raó del 9-N és votar amb democràcia una Catalunya que sigui estimada i respectada de veritat dintre d’Espanya o consensuar pacíficament una sortida sense rancúnia. Un dels eixos fonamentals intocables d’un poble és la llengua i la cultura -irrenunciables per dignitat personal- més que el poder expansiu de l’economia.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga – 17/4/2014

Cap polític és imprescindible

Rajoy ha donat l'espatlla a Mas definitivament si no anul·la la consulta. És com demanar que la democràcia s'esborri del mapa català. L'amor propi i la pressió del polític mai pot suplantar un poble

“Rajoy no pensa reunir-se amb Mas si el president no renuncia a la consulta” (13/4/14). Rajoy demana a Mas respecte a la llei i li ofereix diàleg “sin fecha de caducidad” (15/9/2013). Rajoy: “Recibiré a Mas con mucho gusto” (28/12/12). La degeneració de les vies de diàleg és progressiva en el temps i en proporció directa a la maduració del projecte sobiranista. Quan el govern espanyol s’ha vist amb una suposada pedregada al damunt s’ha enclaustrat instintivament amb pany i forrellat. Una imatge deplorable després de les mans esteses de Catalunya en el Congrés (8/4/2014). Convertir en problema personal una qüestió democràtica de dret popular és l’apropiació i segrest més indigne d’un poder aliè. Si Rajoy no pot decidir “mutu propi” el sobiranisme nacional que diu emana dels espanyols per legislació, tampoc el president Mas pot renunciar la consulta inclosa en el programa electoral que el va portar a la Generalitat. Tampoc té permís dels 90 diputats que van aprovar el dret a decidir en seu parlamentària per aplicar-la. Finalment, ha rebut tres missatges populars massius demanant un canvi vertical de l’estatus social i econòmic de Catalunya. Només queda pendent la comprovació individual d’aquestes voluntats (80% segons els sondejos) anant a votar el 9-N. Per què tanta por a saber la veritat de manera pacífica, oficial i transparent? La incògnita pot deparar sorpreses inesperades d’alegria o frustració per les dues bandes.

Cap dels dos presidents és imprescindible, només el poble que els posa i els treu. Convertir-se en líder central manipulant la representativitat política a costa de la majoria absoluta és prepotència i perdre l’horitzó democràtic. Els dos governs volen conservar el seu guió. Girar l’esquena definitivament és una covardia havent promès reiteradament que el diàleg no caduca. Trepitjar els drets del més feble obligant-lo renunciar les seves legítimes obligacions i compromisos democràtics és dictatorial. Per tant, senyor, Rajoy, abans de trencar amb el president de Catalunya parli amb el poble català que representa, si no vol dialogar amb ell en persona. Si la seva estima als catalans no és purament platònica demostri-ho i deixi’ls votar. No pateixi per la qüestió europea d’aquests ciutadans. Ja sap que de les pedres en fan pans. Més fàcil encara. Faci una oferta atractiva i justa i oblidi’s d’aquestes cabòries separatistes que no el deixen dormir. Potser els acabarà convencent. Amb un “no a tot”, seguiran persistint, lògicament.  Vostè sap que tenen sobrats motius per estar enfadats, encara que públicament no ho vulgui reconèixer per estratègia política nacional. De no existir les causes Catalunya no estaria en aquestes vies estretes. El seny català s’imposarà sempre, si les propostes són serioses i es compleixen. Encara és a temps de donar una lliçó de voluntat política al món a l’estil britànic. Podria consensuar i anul·lar les preguntes de la consulta i permutar-les per un reconeixement de la singularitat catalana –motor de l’expansió econòmica espanyola-  d’acord amb la Constitució. Entossudir-se en la negativa també és una decisió unilateral que sempre ha recriminat al president Mas com a il·legal. Cedir per les dues parts és confiar en la democràcia i és retornar al diàleg sense cap necessitat de ruptura.

Ramon Mas Sanglas – 15/4/2014

En mans del calendari polític

Estem en plena eufòria futbolística i política. La final Catalunya-Espanya està en mans de la unitat partidista d'un i altra bàndol, però sobretot de la convicció dels votants, més que simples espectadors.

“Sense presa però sense pausa” podria ser el mesuró del temps que demana el procés sobiranista fins un desenllaç possible i realista. La gimcana d’obstacles casolans, nacionals i europeus requereix seguretat, intel·ligència, prudència i coratge que els líders han de saber transmetre al poble, protagonista de la resistència i el gaudi final. En aquest partit d’autèntics campions estan en joc dos equips: la transversalitat unitària dels signants pel dret a decidir i la trinxera del bipartidisme espanyol contra el referèndum. Els espectadors europeus jutjaran el nivell de voluntat democràtica d’ambdós. Res definitiu està escrit sobre l’arbitratge, la celebració o no i el resultat del 9-N.

Dos terreny de joc lligats als avatars del temps, la pròpia casuística del dia a dia i l’empenta popular in crescendo.  El bloc referendista (CiU, ERC, ICV, CUP i díscols del PSC), sota la lupa del TC, podria esberlar-se si defuig del marc legal i el pacifisme. El 9-N serà el termòmetre objectiu per elaborar un programa rigorós i la candidatura sobiranista adequada d’unes eleccions irrefutables, al seu moment. Cremar etapes és retrocedir. La meticulositat és la millor arma per no relliscar, convèncer indecisos i no caure en la temptació d’una unilateralitat revengista. El calendari no dóna per fer passos de gegant sense pedagogia informativa i clarividència als votants. El mecanisme escocès pot servir de pauta, malgrat Espanya difereixi del món britànic en procediments i qualitat democràtica.

Una fractura dels dos terços del Parlament faria trontollar el suport majoritari. Les respostes determinaran el grau independentista i federalista del catalans. La moguda social dóna per fet que l’estatus actual ha fracassat. Queda la incògnita d’un tercer canal si prosperés la “mutació constitucional” proposada per Herrero de Miñón. Els tres supòsits positius obriran un futur català que Espanya no podrà impedir malgrat la basarda. L’hora de les negociacions serà inevitable. El partit Ciutadans vol esquivar aquest mal tràngol fent eleccions anticipades, passar la mà al PPC i apostar per un arc parlamentari sense el lideratge de CiU. De ser així no es lliuraria de l’ombra més allargada d’ERC.

L’equip nacional juga amb l’artilleria pesant de la Constitució. Està atemorit pel tsunami democràtic del contrincant. Sap que la lletra esdevé morta quan la força d’un poble exigeix un nou esperit. PP i PSOE formen una pinya bipartidista en defensa del seu bastió rotatiu. Les banderes de la unitat divergeixen lleugerament sota emblemes de l’Espanya indivisible i un federalisme indefinit o artificial. L’inconformisme social pronostica canvis polítics d’aquí dos anys. Amb una flexibilitat constitucional seria el moment d’encaixar Catalunya electoralment. Només una oferta espanyola raonable i justa evitarà la majoria independentista. Del contrari, brindarem amb copa pròpia al final del partit Catalunya-Espanya.

L’Espanya plural és pura entelèquia. La persecució lingüística guanya espais. L’assetjament cultural i competencial s’expandeix en cada reforma estatal. Un país amb dèficits creixents de llibertat, amb estratègies centralistes adverses a l’autonomisme, és garantia d’asfíxia. Els missatges subliminals del partidisme polític “divideix i venceràs” no quallarà en una societat catalana que busca redefinir-se per ser més forta i lliure a Europa, si no la deixen a Espanya.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga – 15/4/2014

Parla, poble!

Com pot estimar tant Espanya els catalans amb una declaració de guerra permanent? Quin és el secret del seu enamorament? Presoners d'amor, fins quan? 

Estem tips de maratons verbals de diàleg i més diàleg polític i d’amor propi ferit. Mentrestant pren cos la independència que repudien. Si el discurs partidista no troba correspondència només queden uns interlocutors neutrals vàlids: els ciutadans, els seus servidors oblidats a qui deuen l’escó de cada quatre anys.

La interlocutòria del Congrés ha mort. La voluntat política conservadora està malalta o desapareguda. Per què serveixen, doncs,  els instruments creats per pactar? Els torpedes irremissibles del PP i del TC estan encarats ara a la consulta parlamentària –fàcil de dinamitar- i a les eleccions plebiscitàries legals quan toqui. Esperarà dos any el poble? Aquest és el carreró imposat pel corró de l’absolutisme que blinda la immutabilitat de la Constitució i parapeta el seu argumentari. A Catalunya no li passa res, se l’estima –amor de butxaca- i se li paga, és ben tractada, es respecta la llengua, tots som iguals i espanyols. Si hi ha conflicte és pel radicalisme català que s’ha de combatre amb el rigor i l’imperi de la llei. Fins aquí seria admissible i normal en un règim dictatorial. Com es pot presumir de democràcia tapant la boca a qui demana decidir el seu estatus amb dos terços dels Diputats i un programa electoral guanyador? Una parella amb risc d’agressió física o mort ha de demanar permís als veïns per separar-se? La solució: la reconciliació o la fugida. Mai esperar el desenllaç fatídic. Qui decideix la gravetat i urgència del desencontre és l’afectat, no el legislador. En la relació Catalunya-Espanya són els ciutadans agreujats que democràticament han triat les urnes per saber les voluntats. La llei més restrictiva, té una porta o escletxa interpretativa aplicable en cada cas. La frontera no depèn de la majoria política fins perdre-la electoralment, esperar la baralla i el desencís dels pobles per asfíxia.

La submissió i la independència han trobat una nova cruïlla: l’encaix de la singularitat catalana (art. 152.2) sense retocar tota la Carta Magna (Herrero de Miñón).”Proposa una eina pactista blindant competències econòmiques, financeres, educatives, lingüístiques i culturals”. Rebla el mateix clau de la voluntat política qüestionada pel PP. Una via opcional que molts referendarien sempre i quan restaurés drets ribotejats de l’Estatut 2005. La “mutació” que formula el pare constitucionalista reajustaria desigualtats fiscals i restabliria identitats perdudes.  La solidaritat quedaria restringida amb paràmetres europeus (3,5% del PIB), respectant les rendes per càpita que difereixen entre províncies com el cost de la vida. Això és realisme i no discriminació. Catalunya tampoc pot somniar amb el confort dels països nòrdics. El principi econòmic rector és la pròpia sostenibilitat, no el paraigua de les subvencions. El règim autonòmic irreal està cridat al reagrupament regional. Les singularitats històriques de Catalunya, País Basc i Galícia a més de la peculiaritat lingüística han de tenir la potència econòmica i productiva per gaudir de l’autosuficiència.

Amb el llast de l’immobilisme i la prepotència del govern res es mourà. La polarització d’un espanyolisme radical i un catalanisme tancat no trobaran l’encaix sense consultar el poble. La por del resultat no els deixa viure. Catalunya entoma la votació adversa contra el sobiranisme sense renunciar alternatives legals.  ¿Per què el PPC no va acatar la majoria absoluta (90%) a favor de l’Estatut aprovat denunciant-lo al TC amb un milió de signatures? El ressentiment del Tinell d’autoexclusió encara és viu a Catalunya i a nivell nacional. Val la pena ”esperar promeses que no es compleixen?” (Junqueras). Queda palès que el desenllaç no té resposta política sinó democràtica directa: Parla, poble!

Ramon Mas Sanglas / Sta. Eugènia de Berga -12/4/2014

El NO del Congrés enforteix el sobiranisme

L'endemà del debat, el 84% del NO programat té un color positiu a Catalunya: el món i els espanyols saben quina talla democràtica gasta Espanya i els catalans tenen les mans lliures per portar el projecte via Parlament.

El debat Catalunya-Espanya del 8 d’abril per sol·licitar un referèndum legal va destapar uns dèficits espanyols molt greus. Demanar permís per exercir la democràcia? Demostra que la llei que ho prohibeix és poc democràtica. S’ha perdut una ocasió formal de la reforma autonòmica, l’inici d’una segona transició consensuada. Vells dogmes sense credibilitat criden l’actualització constitucional. Una cadena d’errors va malmetre el ple. No es pot votar una voluntat política enfrontada a la legalitat jurídica –el cercle quadrat- en mans d’un monopoli bipartidista. Amb espases revengistes no existeix diàleg i menys l’entesa. Un tema transcendent no es ventila en un sol debat trucat, rellotge en mà i un nerviosisme a flor d’escó. Amb resultats pactats a priori va surar una llibertat crispada i el distanciament per falta de flexibilitat, calendari i compromís alternatiu. Sarcàstic el seguidisme d’un PSOE –aconsellant al PP no girar l’esquena a Catalunya- que tenia la clau del seu federalisme amb l’abstenció o recolzant la primera pregunta de la consulta feta a mida. Un factible casament “d’estimació real” es convertí en funeral d’una democràcia immadura. El més positiu fou el trencament nacional del tabú separatista i la inversió dels efectes: les amenaces contra catalans  s’han convertit en la por espanyola d’una fugida. Catalunya és sols la punta de l’iceberg d’una transició no resolta, del cafè autonòmic mal dissenyat. Esgrimir el sobiranisme com el causant del “conflicte espanyol” no servirà d’amnèsia de batusses històriques. Unes de segles i les recents a partir del vilipendiat Estatut del 2005. Ficar-ho tot en el sac dels greuges econòmics és el súmmum de la indignació popular. El menyspreu de la cultura i les persecucions de la llengua es reparen amb llibertat democràtica, no diners.

Quan un model institucional està esgotat no ho tapa la crisi, la Constitució i la unitat consanguínia. La maquinària obsoleta de l’Estat s’ha de substituir. Els murs del poder polític i mediàtic no la poden parapetar eternament. Les urnes del poble català ara són imbatibles. Espanya demana canvis estructurals com a víctimes d’autonomies utòpiques, presoneres d’un règim subvencionista intern anquilosat. Catalunya no vol privilegis, ni té vocació perpètua fent aportacions milionàries. Ha de canviar el mapa  territorial, digui’s autonomies reals, estats federals, confederals o independents. S’han de fusionar regions improductives i simplificar la burocràcia política, gestora i funcionarial. Les balances fiscals objectives parlen per si mateixes i dibuixen un nou estatus geogràfic. L’experiment de 35 anys ha fallat per l’esmicolament insostenible. No admetre-ho per patriotisme sentimental i fer reformes externes d’imatge és apedaçar un edifici ruïnós.

La consciència ciutadana agafa més embranzida després del debat malgrat les mans buides. El dret a decidir dels catalans no es pot silenciar amb la mordassa de la llei.  Com que el referèndum legal s’ha negat via estatal, es farà la consulta via parlamentària. Necessitem saber quants som per programar unes eleccions fermes, quan toqui. No ens embenem els ulls aquí i allà. Espanya  està angoixada per conèixer la voluntat dels catalans i projectar el seu futur amb ells o sense. Això és democràcia sense escarafalls. Prou d’enganys i pronòstics apocalíptics sobre una Catalunya creadora del 20% del PIB nacional, 26% d’exportacions i el 25% del turisme. On planen més les nuvolades financeres? Amb un panorama espanyol tan diversificat invocar la maledicció europea sobre Catalunya és frivolitat. Un litigi entre polítics i ciutadans es desencalla votant primer i amb l’estat de dret flexible, després. L’home no fa les lleis per subjugar-se.  Al sobiranisme li queden diversos camins legals fins el 9-N. Les portes de Madrid, oficialment tancades als ulls del món, carreguen de raons al catalanisme assetjat. El trànsit a un nou país, -unit, compartit o segregat-, no pot dilatar-se més temps perquè estan en joc la recuperació de la crisi i la inserció d’una generació jove desenfeinada i ofegada per falta de recursos.

Ramon Mas Sanglas-Sta. Eugènia de Berga - 9/4/2014