Un rei amb peus d’argila

Democràcia i reialesa espanyola no són fácils de casar sense el consentiment del poble. Les lleis actuals han tirat pel dret. Felip VI dormirà tranquil? És de savis rectificar i està en les seves mans. Ho veurem mai?

En el somni profètic del rei Nabucodonosor narrat en el llibre bíblic de Daniel ( cap II) podem veure-hi   similituds amb la nova reialesa espanyola. El monarca babilònic somnià una estàtua amb cap, cos i extremitats de metalls preciosos, però, amb peus de fang sec. Una pedra rodolant la va desplomar. Cridà els seus mags i vidents. No li aconsegueixen desvelar el significat i els fa matar. Només el profeta Daniel, per mediació divina, li revela la realitat del seu futur: ”La imatge humana colossal que tenies al davant fou esmicolada per una roca al tocar-li els peus fets de fang. La teva glòria sublim serà passatgera i el regne dividit per altres reis veïns”. Tota una simbologia amb innombrables lectures a través del temps. Lluny de tot mal presagi només hi vull veure una analogia: la força de la pedra despresa és l’ímpetu imparable de la democràcia. A hores d’ara tot està dat i beneït sobre un Felip VI coronat amb alts honors per la inèrcia d’una legislació impopular i arcaica. No obstant, sempre estarà al seu abast fer parar la maquinària i sotmetre’s a un referèndum que ara guanyaria, probablement, amb un gest històric, únic i democràtic d’aquesta magnitud. Com a cap d’estat pot fer canviar la normativa seguint els processos requerits. Se li haurien acabat elsmals somnis i el temor d’un enderroc per part d’uns súbdits que no coneix sense haver-los escoltat mai a través de les urnes.

El Congrés va votar favorablement l’abdicació de Juan Carlos I amb cautela i discrepàncies sonades. El bipartidisme interessat ha donat llum verda al continuisme de la monarquia espanyola marcada pel dictador. La convicció moral del PP sobre la corona reial és de suposar, no com el valor moral del soldat que jurava bandera i embogia per perdre de vista l’exèrcit. El PSOE va exhibir la contradicció més irrisòria. El portaveu Rubalcaba va proclamar oficialment el republicanisme del seu grup i es fa còmplice amb la monarquia per agraïment. No va saber separar principis de partit, el punt final d’una etapa reial i l’exigència referendària per encetar una nova era reial o republicana des del poble. Van votar en fals com a federació amb el greuge d’amenaça contra els díscols. Una prova més de falta de llibertat interna. És vergonyós invitar i exigir diàleg als altres per desfer una muralla constitucional i no deslliurar-se d’un llast institucional fosc amb l’oposició o abstenció a un traspàs automàtic. Confirmar la renúncia del rei és admetre l’entronització de Felip VI dimanada del franquisme. Han vetat la instauració d’una segona transició. La societat catalana i espanyola està cansada de l’equilibrisme socialista. Així els van les coses amb dimissions encadenades i el fracàs en les urnes. La ciutadania crítica amb les corrupteles polítiques està depurant el sistema envers les persones i els partits. Per més frens a la implantació d’una llei electoral oberta el votant trencarà esquemes i candidatures servidores del seu propi poder.

El bipartidisme nacional més  regressiu en les pròximes eleccions –segons tots els sondejos- deixarà el nou cap d’estat en minoria democràtica. L’eclecticisme del mapa polític en mans de “Podemos” (58 diputats, fills de la indignació social) i la gran pluralitat territorial soscavaran els pilars reials que ara semblen invencibles. Tot un horitzó de crisi a la vista, previsible i evitable amb un referèndum. Si a dia d’avui el tron reial sembla garantit, serà el mateix d’aquí dos anys? Felip VI haurà de guanyar-se a pols l’estabilitat monàrquica. S’esgota el silenci de dos terços d’espanyols que no van votar la Constitució i el règim governamental. Una societat prou intel·ligent per discernir el gra de la palla, la democràcia de la dictadura, exigeix peus de plom, no de terrissa. La cultura europea del referèndum ha de suplantar les reticències hispàniques al dret a decidir arraigades per un passat poc democràtic encara viu.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 15/6/2014

Eclipsi de polítics i partits

Cap polític és imprescindible. La retirada de Duran i Lleida no és cap terratrèmol en el vaivé polític massa avessat a les mateixes cares.

És llei de natura: néixer, créixer, reproduir-se i morir. El temps també situa cada polític al seu lloc fins el destí final. Ni Artur Mas ha estat cridat a l’independentisme per vocació, ni Duran i Lleida a secundar una coalició de conveniència, eternament. La ruptura, tantes vegades anunciada i tancada en fals ha posat la data final? Una crisi més de parella? Coincidències i casualitats circumstancials ho intenten justificar: l’abdicació del rei i esperances de canvis institucionals amb Felip VI, desacord amb el procés sobiranista permanentment, desconnexió personal del 9N. Un savi polític, inquiet i atrevit per obrir vies de debat sempre ha estat en la palestra activa. Ha viscut molt anys en la frustració de somnis ministerials i no pot aguantar l’estretor en la cadira d’Unió a l’ombra de Convergència. Dues ànimes polítiques que s’han solapat per l’oportunisme amb discrepàncies ideològiques a nivell autonòmic i nacional, ja no es necessiten? La unió fa la força quan les arrels i els sentiments no es traeixen. Quan Duran va acceptar a contracor el pas sobiranista del líder convergent després del cop de porta de la Moncloa, era l’hora de la separació, no ara. La societat catalana s’hauria estalviat moltes impertinències i discursos desafortunats del líder unionista en descrèdit dels socis de federació i del catalanisme regenerador. Per què ha exhaurit els límits, en plena efervescència independentista, aprofitant el relleu del cap d’Estat? Quina en porta de cap? Ensorrar amb més contundència el procés, reactivar la fragmentació social catalana, recolzar el front unitarista espanyol o erigir-se en redemptor i president del país? Com a polític mesurat, no desvetllarà les seves intencionalitats prematurament. Seguirà els passos de la prudència, clau en moments delicats de successions i retocs legalistes. Mentre els conservadors espanyolistes lamenten l’eclipsi d’un astre intermediari de la seva corda, els polítics catalans no fan escarafalls d’un cessament natural i amortitzat mútuament.

Per a Duran, Catalunya s’apropa a un daltabaix històric del que es despenja com a còmplice. La fugida personal amb la desarticulació de CiU no és cap solució. Veurem la seva deriva a imatge i semblança del PSC? Quants dels 13 acòlits li seran fidels? Només se’n va el capità i el  somni de la tercera via? Si tenen signat un compromís parlamentari amb el dret a decidir com a grup, trairan els principis democràtics adquirits, per seguidisme o por a quedar-se a mig camí i sense premi? Qui és el díscol del partit? Vol acabar amb l’independentisme segant l’herba als peus dels convergents al·legant més estimació a Catalunya? Senyor Duran, no avali lleis conservadores sense consultar la ciutadania. També li espanten les urnes? No calen més presidenciables a la Generalitat. El poble busca noves cares, idees fresques i polítics propers. La seva estratègia obrirà la porta gran a ERC. Serà el fruit –ben legítim- del seu protagonisme, renúncia i divisió. Haurà contribuït sense èxit- molt probablement-  fer descarrilar el comboi del catalanisme cap a la confusió, o tal, vegada, haurà oxigenat la política deixant a la cuneta companys de viatge poc conciliadors. Duran i Lleida baixarà del seu tren aplaudit per Madrid perquè no pot servir dos amos i no té entrada a un ample de via diferent. Queden moltes incògnites i recorregut. Cap governant és imprescindible mentre el poble tingui fe en les urnes malgrat segui difícil abasta-les democràticament per culpa d’un partidisme immobilista i egocèntric.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga , 10/6/2014

El llautó de CiU

Política i reialesa estan entrellaçat amb la història del passat. Quedar bé amb el futur i ser exigent amb els drets que reclama Catalunya posa al partit del govern català a l'entredit.

Al Senat recolzen Felip VI. Al Congrés s’abstenen. Volen així liderar una República catalana –un nou Estat europeu- amb la consulta del 9-N? Això és girar l’esquena al poble  i dubtar del projecte sobiranista català. Acontentar tothom amb una barreja d’agraïment a la corona, i a la vegada, negar l’adhesió política al bipartidisme espanyol desacreditat com a mostra d’enuig pel mal comportament envers Catalunya, és nedar en aigües tèrboles. És el llautó de la coalició a què tenen acostumada la societat  amb les seves divergències internes. Aquesta actitud de quedar bé debilita el pacte amb ERC i les restants forces pro consulta i afebleix el resultat de les urnes creant nous indecisos. CiU no vol ser titllat per la història com a traïdor d’una era passada ni ser presoner d’una segona transició indefinida i confusa. La política catalana “amb majúscules” requereix fermesa en tot moment, senyor president, escoltant el poble, no el xiuxiueig dels monàrquics que temen quedar-se sols. Si CiU no està en condicions històriques per dir “no” al continuisme reial espanyol, hauria de tenir, mínimament, el valor moral d’exigir un referèndum al respecte. El dret a decidir que demana per la causa catalana és extensible a tots els esdeveniments institucionals importants del país sotmesos a la democràcia de la nació.

Els catalans votants del 1978 van acceptar la Constitució majoritàriament. Eren temps de resignació i pressió per falta d’alternatives millors. Si presumim de maduresa democràtica la situació actual és radicalment diferent. Dos terços de la població sense haver votat estan suportant passivament un sistema qüestionat, esgotat institucionalment, políticament fraccionat i amb llacunes monàrquiques que s’han de solucionar a corre-cuita. La majoria legalista del Congrés encetarà una etapa convulsa amb la coronació de Felip VI. Obrirà i tancarà la Carta Magna en fals –per segona vegada- per reforçar el poder bipartidista fustigat per les urnes, al·legant motius econòmics urgents fa dos anys i reials, ara. Per institucionalitzar una normativa referendària a l’estil europeu i reformar el sistema autonòmic mal gestat i ruïnós, què més ha de succeir? A què responen les preses de calendari en el procés d’entronització? La llei orgànica successòria a les beceroles, s’ha enllestit en tres setmanes.  Per por a una “tardor complicada”? El nou rei té la vareta màgica contra la manca de voluntat política? Espanta l’altaveu popular a favor d’un referèndum republicà? Perilla la votació unitària del Congrés per secundar la coronació del Príncep? El clam reformista de la Constitució no podrà ser ofegat per l’absolutisme del govern.  S’oblida el principal: el poble espanyol del 2014 no té la miopia i la sordesa congènites del 1978. La proclamació del 19 de juny deixarà greus seqüeles latents que continuaran fermentant més crispació social. La democràcia no admet trampes. El seu valor fonamental és la participació, antídot de la imposició que impregnen el PP i el PSOE agermanats en afers de poder comú. En política es renoven persones i estructures o es rebota la societat. L’encaix o ruptura de Catalunya podrà trobar murs legals, però la legitimitat d’un poble a ser consultat és un dret universal imparable que enderrocarà dics artificials de contenció per falta de raons sòlides.

Ramon Mas Sanglas - Sta. Eugènia de Berga, 7/6/2014

Campanades de III República

El dret a decidir en política ja no és una exigència dels sobiranistes catalans. S'ha convertit en un dret democràtic viu de tots els espanyols per decidir el model governatiu del país.

A la democràcia espanyola li ha arribat l’hora de la prova del cotó. L’ombra de 40 anys de dictadura camuflada amb vernissos democràtics s’ha perllongat durant 39 anys sota el règim borbònic reimplantat. L’abdicació del rei en el seu fill, sense el consentiment exprés de la ciutadania, seria una prolongació antidemocràtica que el poble espanyol no es mereix i rebutja. S’ha acabat la primera transició amb tots els emblemes institucionals caducs i artificis autonòmics esgotats. És l’hora de la regeneració constitucional integral. Res de pedaços. Benvinguda la nova era per fer net del passat. Si l’entronització del rei sortint va ser a dit, la successió en ple segle XXI no té perquè seguir les tradicions hereditàries obsoletes sense el vistiplau popular. Els diputats i senadors de la nació no han rebut el mandat del poble per transferir un relleu reial automàtic, ni la democràcia resideix en la monarquia. És el punt i final de la imposició i el pas a la veu inapel·lable d’un referèndum: Monarquia o República? Enterrem el tuf dictatorial hispànic definitivament. Amb quines garanties democràtiques podrà regnar Felip VI si ignora què en pensen d’ell els seus súbdits? Milions de ciutadans arreu de l’Estat reclamant ser consultats. És la democràcia més pura de les àgores gregues. Un bipartidisme espanyol derrotat en les eleccions europees ja no està legitimat per decidir. Felip VI, voldrà començar també en fals el seu regnat?

L’apertura del meló constitucional vindrà com anell al dit per reconvertir el “no” sistemàtic de Rajoy al referèndum sobiranista en un fet legal, si creu en la democràcia i el diàleg efectiu. El moment oportú per examinar la voluntat política i el grau de confiança que atorguen les urnes. El 9-N és un problema rellevant per a l’Estat. ¿Quina predisposició verbal i escrita veurem en la llei orgànica del traspàs reial per ressituar els territoris nacionals i les singularitats històriques? Amb la renúncia del rei ha caigut del cel la via òptima per solucionar el conflicte català oficialitzant el dret a decidir dels pobles. Serien imperdonables més silencis i imprevisibles les conseqüències. La veu dels parlaments autonòmics i de les Corts espanyoles ha sortit al carrer i a les places. La consciència política ha calat en els autèntics protagonistes i amos del país: el ciutadà contribuent i lliure. El poble ha decidit recobrar el poder.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 3/6/2014