Democràcia amb tribunals?

Escòcia ha votat amb exemplaritat i els governants més demòcrates del món no han somniat mai en apel·lar els tribunals per imposar la seva voluntat per damunt del poble.

Quina enveja ser escocés malgrat no haver assolit el "yes" de la independència, objectiu del referèndum. Han decidit lliurament amb l'encaix britànic, les antípodes del marc català-espanyol. Per què ha de ser traumàtic votar “si/no” en una simple consulta popular informativa? Quin elector s'aproparà a unes urnes segrestades per ordre judicial o custodiades per l'autoritat estatal? Vet aquí l’embolic d’un vodevil enverinat per no deixar decidir res, ara ni mai. Arriba el 9N sense clarificar i aceptar el pecat original del conflicte. Catalunya va acatar la votació contra el sobiranisme autonòmic en el Congrés negant-li un pacte per fer un referèndum. Per què s’obstinen en decretar i actuar sobre la base d’un concepte inexistent? Ara, tota la legalitat per convocar consultes no referendàries resideix en el parlament català que atorga al poble la legitimitat per decidir contra les privatitzacions, el desig de ser un estat o tenir autopistes gratis i el que calgui dintre l’autonomia. Els resultats no canvien cap realitat l’endemà mateix. Tenen un valor demoscòpic per prendre decisions econòmiques, fiscals, socials o polítiques posteriors. Aquesta batalla jurídica vergonyosa al costat d’un régimen autoritari i amb unes fronteres de vidre entre els estaments legislatiu, judicial i executiu, converteixen la democràcia en un joc de titelles. En un país dit democràtic és intolerable obligar quedar-se a casa.

Els partits catalans pro consulta  han rubricat la unitat davant del 9N per treure les urnes amb “garanties democràtiques”. Les tenen totes, perquè l’Estat espanyol està fora de la jurisdicció en una consulta d’àmbit autonòmic. És impossible desobeir un dret aliè al govern central o apropiat indegudament. Si es produeix intrusisme via TC o el control intervencionista desapareixerà l’estat de dret i les garanties pacífiques de la celebració. No es concebible una democràcia sense el respecte mutu. Amb barreres de conveniència, ¿seria prudent aparcar la data i acollir-se a la llei constitucional d’unes eleccions plebiscitàries vinculants, independència sí o no? La consulta que vol evitar Rajoy amb la cavalleria judicial serà la seva perdició electoral enfront dels 106 diputats signants de la llei catalana no referendària.

L’encerclament del 9N no pot caure en sac foradat després de tres 11S històrics. El poble votarà i traurà del cau el centralisme espanyolista cap les urnes, obligant-lo exercir el dret a decidir, el que han negat durant dos anys. Per evitar tal humiliació i la probable derrota tot fa pensar que presentaran –a l’estil britànic- una safata de dolçaines fonedisses, mal anomenada tercera via. Massa tard? El seny no caduca ni té rellotge. Tot està en mans de la unitat política –“peça de porcellana fina”- dels cinc partits defensors de les urnes. La seva claudicació o esquerda, sí, que lliuraria la victòria a la minoria opositora actual.

El xoc de dues legalitats mal concebudes no resoldrà el problema castellà fabricat amb la muralla de la sordesa i l’artifici constitucional. Les lleis petrificades no solucionen res sense voluntat política. L’edifici del sobiranisme català resistirà als ulls del món democràtic si el poble rema al costat dels seus governants units. Res podrà parar l’embranzida d’una ciutadania lluitadora que no votarà a les palpentesa sinó amb la ment. Per això exigeix debat, informació i seguretat per encertar la decisió el dia que una simple consulta esdevingui el vot vinculant definitiu.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 19/9/2014

 

És l’hora de la batalla, la unitat

El compte enrere amb un referèndum escocès, la llei catalana del Parlament i la resposta adversa de Madrid serà el frenesí dels partits polítics catalans. Tota una cursa cap al 9N junts o dividits?

“El cas dels Catalans” del 1714 no va acabar amb la derrota de Barcelona i la mort d’un terç dels defensors en un setge de 13 mesos. Un conflicte de tres-cents anys no resolt s’ha convertit en “el caso de los Castellanos”. La història mai es dóna per vençuda i reclama justícia, tard o d’hora. Fa dos anys Catalunya va decidir reclamar alguns drets legítims. El cop de porta oficial de la Moncloa va ser la resposta. Tres anys de resistència amb retallades, contra la identitat i la llengua, el menyspreu a un Estatut aprovat per les Corts Espanyoles van obligar obrir el camí de l’autodeterminació –sense retorn- amb una consulta democràtica no vinculant. Amb l’expressió massiva de tres 11-S, menystinguts a Madrid, ha quedat sentenciada la voluntat dels catalans de concórrer les urnes el 9-N. Ara la decisió està en mans dels polítics catalans per afrontar la radicalitat contraposada del govern central i el TC com l’abolició autonòmica i la potestat d’empresonar el president. Els signants del dret a decidir mantindran la dignitat i resistència com feren els comandants i governants catalans el 1714 amb tenacitat? El poble no vol un simulacre de consulta, de voluntaris. Exigeix la llibertat garantida per a tothom en totes les ciutats, barris i poblacions. Si el 9-N queda vetat, obligueu Madrid entrar en batalla electoral convocant eleccions plebiscitàries abans de finar el 2014, si el calendari ho permet. Que surtin de les trinxeres constitucionals per defensar el “no” contra un estat català unit o de concentració. Si  no han volgut evitar els extremismes amb pactes, reformes i diàleg, que responguin de la trencadissa provocada per l’immobilisme democràtic. El poble ha mostrat les seves credencials de fermesa repetidament. Falta la signatura dels 104 diputats en un programa electoral únic, sense fissures partidistes. Hi hauran “botiflers”, desertors de la causa massiva popular? Ni el fangar dels Pujol, ni la pressió del PP per embrutar el procés sobiranista aconseguiran “ensorrar Catalunya per salvar Espanya” (cap del Gabinet de Rajoy a Victoria Álvarez, ex novia de Pujol). Trista mentalitat de croada malaltissa per guanyar les urnes catalanes amb el PPC, Cs i alguns dissidents més, enfront del bloc parlamentari restant, sense esquerdes i al costat del poble. Dies  comptats per decidir l’estratègia final del combat amb seny i unitat inalterable. El timó de l’encert o del fracàs històric està en mans dels polítics de Catalunya.

Saben que un doble “sí” majoritari dels catalans faria canviar l’estatus econòmic i territorial del país. Tota una “crisi greu d’Estat” (Pedro Sánchez) per l’oïda sorda del PP al clam popular. Exercir la democràcia autonòmica legislada no és “triar entre ser català sols o espanyol i català, entre papà i mamà”, senyora Chacón. Aquests dilemes sentimentals no commouen i no tenen res a veure amb les injustícies econòmiques seculars entre dos territoris que el PP-PSOE no volen solucionar o amb somnis federals inexistents.  Monago es nega reformar la Constitució “para dar más perras” als organitzadors de lletres als carrers. Extremadura, primera  receptora, vol ser intocable també. Vet aquí el “cas castellà” que no saben com agafar per tal de continuar fidels a una transició mal gestada, asfixiant i regressiva. Prou de refugis legislatius anacrònics. Sortiu a donar la cara en les urnes electorals, sense més dilació ni consultes intermèdies. No és cap fracàs el canvi de data en benefici d’uns comicis oficials i vinculants. De quin color seran els bitllets del bilió de dèficit sense Catalunya? El xoc de trens pronosticat i evitable fa dos anys posarà fi el seu trajecte, amb conseqüències diferents respectivament. El món donarà fe de com la tossudesa política rígida és el revers de la democràcia pactada i transigent. Que les lleis es fan per servir l’home –no al revés-  i s’adapten a cada temps i circumstància amb llibertat.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 15/9/2014

Millor o pitjor units, per a qui?

L'11-S serà un toc d'atenció seriós per a Espanya i la ciutadania. El 18-S, si reïx el "sí" escocès una estocada a l'antidemocràcia espanyola i una porta oberta per al 9-N als ulls d'Europa. La clau: la unitat dels polítics catalans.

L’argumentació de la unitat espanyola per sortir més aviat de la crisi ha esdevingut la cançó de l’enfadós. Abans era la cantarella de l’Espanya “una, grande y libre”. Els polítics, quan entendran que en democràcia no són ells que marquen la ruta del poble sinó les urnes lliures? El dret a decidir només sona a raresa en entorns ancorats al passat del mano i ordeno. Quan el partidisme polític no es renova per regeneració espontània queda l’esperança de les noves generacions, l’oblit o el seu fracàs electoral.

Està claríssim que Espanya surt guanyant i necessita de la cooperació de Catalunya per sortir del pou bilionari del deute europeu. Una raó suficient perquè canviés l’estratègia espanyola i el tracte envers Catalunya. Per què no reconeixen públicament –com diuen en privat- que Catalunya sola se’n sortiria amb facilitat?  El seu orgull mediàtic alimenta l’independentisme legislant tot el contrari, obligant menjar la “sopa boba” del centralisme. No ignoren com n’és de suculenta i autosuficient “l’ escudella catalana”. No reconeixen, tot i sabent-ho, que amb “la carn d’olla” el país català sobreviu abastament tot i compartint-la, i s’obstinen en fer-li menjar “cocido madrileño” racionat.

A mesura que el 9-N s’apropa aixequen més barreres espanyolistes al carrer. Pretenen la confusió i atemorir la ciutadania barrejant la llei estatal, les forces d’ordre públic i la legislació  catalana. Tot un aiguabarreig  malintencionat interpretant com a referèndum una simple consulta/enquesta informativa no vinculant a res. Esparvera l’expressió “estat independent”, com si fora una realitat per aplicar l’endemà mateix. L’artilleria magistral de l’absolutisme del braç del TC contra la consulta és l’avantprojecte del PP  d’unes eventuals eleccions catalanes plebiscitàries. La por a la democràcia informativa és terrorífica.  Què no passarà el dia que esdevingui executiva, si així ho demandés la nació catalana?

La logística del 9-N està a punt per situar 8.000 urnes controlades. Ens imaginem la mateixa maquinària policial per segrestar-les? Falta saber com, qui ho faria i com reaccionarà el votant que s’ha preparat mentalment dos anys per dipositar el seu vot afirmatiu o negatiu. No s’ha impedit mai cap coalició ni campanya del “no” al sobiranisme. Es demana deixar votar la persona major de 16 anys que vulgui. Un boicot físic als centres de votació seria el segrest de la llibertat individual, no de la convicció a expressar-se, que creixeria. Una oferta estatal d’emergència –a l’estil britànic, que seria rebutjada- no dissuadirà els catalans de les urnes. Massa tard per apaivagar les brases incandescents de tants anys.

Serà l’afer Pujol el detonant per trencar la unitat partidista 9N? Polítics catalans, no caigueu en la trampa provocativa del mecanisme Rajoy dividint els de casa. Qui està net per tirar la pedra sense amagar la mà? Desenes de casos corruptes arreu d’Espanya fa anys que perduren per interès. No ve de tres mesos per anar al Parlament o fer la comissió després de 23 anys. Abans és Catalunya que Pujol. El consens de 104 diputats pel dret a decidir i la voluntat popular massiva de l’11-S són irreversibles.  Polítics, esteu jugant amb la dignitat de tot el país.

Ramon Mas Sanglas , Sta. Eugènia de Berga – 9/9/2014

Màgia d’equilibris polítics i jurídics

Els semàfors polítics espanyols són monocolors  perquè la seva democràcia no recocneix els colors de la pluralitat del país.

Hi haurà llei catalana no referendària de consultes, es farà la convocatòria del 9N, l’executiu espanyol la suspendrà i el Tribunal Constitucional la paralitzarà cautelarment. Quatre futuribles amb garanties de ser quatre realitats irreconciliables. Quedarà una escapatòria o viarany pels catalans que vulguin dipositar legalment el vot consultiu? La suspensió cautelar no és sinònim de negació per manca de sentència resolutiva. Aquest matís servirà d’escletxa al ciutadà o de batalla política? El govern espanyol sap que el resultat no serà vinculant, per tant, cap referèndum. Serà una enquesta per iniciar tràmits posteriors de negociació bilateral, si la majoria així ho manifestés. Per què, doncs, el TC hauria d’impugnar la llei catalana? Per imperatiu polític del PP. Si la pedra angular és la pregunta i la paraula demoníaca “independència”, un atemptat contra la sobirania única d’Espanya,  canvieu-la. Teniu el consentiment del president Mas. Fins i tot la data. No morirà el catalanisme secular per això. Es reforçarà en un futur programa electoral unitari o no, de caire plebiscitari i vinculant que la mateixa majoria del 9N seguirà recolzant amb dos avantatge: Espanya no podrà querellar-se més contra Catalunya i estarà obligada negociar el procés secessionista. “Qui tot ho vol tot ho perd”, diu el proverbi. De no aturar o canviar els esdeveniments tenim un dilema a curt termini: consulta 9N amb segell d’il·legalitat espanyolista o eleccions plebiscitàries no llunyanes. No es viu de desitjos, sinó de fets consumats.

El vesper de tot plegat és més profund que l’escenari de la consulta. L’immobilisme del PP no admet confrontacions amb ningú. Ni una Espanya federal, ni canvis constitucionals, ni reestructuració autonòmica injusta i esberlada. L’obsessió totalitarista els ha dut a un frontisme desesperat contra el sobiranisme català pacífic. De Cospedal s’ha quedat sola –llevat la insignificant UPyD- en el seu intent polític unionista a Catalunya. Els tres invitats a taula (PSC,UD i Cs) li han girat l’esquena amb un rotund “no, gràcies”.  També és de ments malaltisses voler perpetuar el centralisme en les alcaldies del país fent una llei electoral a mida per enfortir la pròpia muralla. Fa dos anys que la catalanitat democràtica espera alguna finestra oberta de Madrid. Les 23 propostes d’Artur Mas estan en els llimbs de l’oblit. Si la mare dels ous, és la “pela”, per a catalans i castellans, comencem per consultar i aplicar la voluntat popular sobre els propis impostos i tributs en el marc de la Hisenda autonòmica de l’art. 204 de l’Estatut. Neguem-nos ser administrats de forma humiliant, amb pacte o sense. No seria cap violació constitucional. Primer els de casa per recobrar les retallades. Després, recuperar deutes pendents i revisar quotes de solidaritat segons les balances fiscals oficials. Vet aquí l’essència del reajustament econòmic i fiscal abans que la independència unilateral atrapada en una constitució anquilosada, però, vigent. La seriositat dels catalans no pot caure en la il·legalitat a la vista del món ni continuar en la servitud colonialista, fins el punt de “castellanitzar els nens catalans” (Wert). Cal rectificar a temps per tal de no ensarronar el poble. El mal exemple i l’efecte Pujol serà una purga positiva si serveix per netejar la casta política dels ulls grossos amb els diners dels altres. És bo tirar del fil i aixecar totes les catifes corruptes d’Espanya. Hi haurà prou coratge?

Polítics catalans, no feu del vostre problema intern un conflicte popular. De fracassar el 9N, per fer una convocatòria inadequada o els resultats foren negatius per la baixa participació o insuficiència del “sí-sí”, no culpabilitzeu la societat. La vostra ruptura per por, egoisme i falta de pluralisme consensuat seria la primera causa del cataclisme sobiranista. Filar prim en la legislació catalana és evitar tot carreró tancat sense claudicar cap dret estatutari. Busqueu toleràncies transitòries, si cal,  però units. Les majories absolutes adverses no són eternes. El temps i l’astúcia política troben dreceres per derrotar l’adversari, més que amb un intransigent “ara o mai”.

Ramon Mas Sanglas, Sta. Eugènia de Berga, 6/9/2014