Vic expulsa cotxes del centre urbà

La circulació del tràsnist rodat de la ciutat està experimentant una restricció de vehicles en el centre urbà que serà definitiva el 7 de gener. A més de molts comerços, els clients que venim de fora també en sortim perjudicats. Aquest és el meu argumentari amb visió de futur.

És probable que l’alcaldia de Vic estigui capgirant conceptes de sostenibilitat urbana tancant carrers i espais oberts al trànsit rodat contra la voluntat de botiguers perjudicats. La campanya per convèncer aquests adversaris de la moguda oblida, segurament, que Vic és capital comarcal i valora poc els visitants i clients assidus de fora que donen vida aquest comerç amenaçat. Si per a un veí del C/Nou, -publicat en aquest rotatiu el 14/11/2014-  el canvi és positiu i significa recuperar el carrer per als nens i aprendre en la via pública el que no trobaven abans a l’escola en la seva infantesa i els pares no els ensenyaven,  espero no pretengui tornar a l'època de la postguerra. Està descontent de l’escola o dels pares de la generació actual? Si li sobren els cotxes per jugar davant de casa, a pocs metres té la plaça dels Màrtirs, un antic pati escolar al darrere i un amplíssim parc verd preciós més avall.

Sospesant pros i contres de la reforma sembla una confabulació contra els comerciants amb la restricció implacable de vehicles. El tros del C/Manlleu sense cotxes, farcit de comerços i ben comunitat, de moment, no és un model que s’hagi d’imitar al barri o l’illa Morató. El  voltant de la plaça dels Màrtir és –era- un oasi de càrrega i descàrrega ideal per a la clientela de fora. Com a zona blava controlada no era un caos circulatori en absolut per la constant mobilitat que evidenciava una activitat comercial real. Pretenen fer tancar botigues tradicionals i de proximitat? La prohibició del trànsit al casc antic és més raonable per l’estretor dels carrers, desnivells pronunciats i manca d’espais. Tampoc afecta tant el C/Gurb més a l’extraradi i amb alternatives d’aparcament encara que lluny.

És d'agrair trobar una zona blava lliure en ple centre, però, és indignant ser perseguit en barris apartats, com l'Estadi, amb centenars de places buides. Si per comprar s’ha de pagar peatge, estem tornant als burots d’antuvi que cobraven als pagesos per entrar vendre. És compatible l’harmonia entre trànsit rodat, vianants i necessitats recaptatòries. La capital comarcal ha de servir al contribuent resident preferentment, i també a l’inversor visitant que col·labora, i molt, en la seva economia. Si troba entrebancs d’aparcament s’han de buscar alternatives assequibles. No és la més justa obligar recórrer al pàrquing soterrat, caríssim, amb places incòmodes i saturat en dies de mercat. Vic disposa de grans solars cèntrics sense cap utilitat i de fàcil arranjament: una parcel·la erma al mateix parc Morató, l’antiga fàbrica Genís i Rius, C/Montserrat davant l'Escorial, entre d’altres. Podrien ser gratuïts o tenir un preu simbòlic de manteniment (1€ cada 4 hores).  És qüestió de voluntat política i entesa. Si l’afany dinerari amb el control fotogràfic dels carrers o radars ambulants camuflats als accessos de Vic –Prat d’en Galliners, per exemple-  és prioritari, serà lamentable. Per honradesa, aquests infractors de fora caçats a l’entrada o sortida de la ciutat haurien de satisfer les sancions, parcialment, als municipis respectius, no a les arques de Vic, íntegrament.

De no compaginar la convivència entre els elements físics i humans implicats la propera reducció circulatòria serà deixar un sol carril amb vorals encara més amples a tot el Passeig, les Rambles i C/Verdaguer per al veïnatge, proveïdors i accessos a les boques dels pàrquings. I el darrer pas, convertir els aparcaments propers a la Renfe, rodalies universitàries i l’esplanada del Sucre en zones de pagament. Quin sentit té l'impost municipal  anual de circulació? Com  animals de costums ens habituen a tot, però, com a persones, senyor alcalde, el ciutadà vol exercir també el dret  a decidir i ser consultat en temes urbans, a més dels polítics, a l'estil centreeuropeu. Caminar carregats amb bosses de compra és saludable i sostenible? A mig termini s’haurà d’ampliar la flota del transport públic per anar al centre –pagant novament-  o somiar un Metro Vic? Abans són les persones o els ingressos de l'ajuntament?  On s’encabiran els cotxes que ocupaven diàriament les zones blaves desaparegudes? Hauran d’anar a les grans superfícies perifèriques que faran el seu agost permanent a costa del petit comerç del nucli urbà que vagi tancant? Sostenibilitat és viure i deixar viure de forma consensuada amb els mínims danys col·laterals de tots els afectats.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 16/11/2014

10N, la gran incògnita política

El temps polític està en joc amb noves cartes sobre la taula. Ha canviat l'entorn, no els jugadors. Falta jugar la final definitva de forma amistosa o imposada i més participativa, encara.

La derrota democràtica del govern espanyol davant l’històric 9N català té tres sortides: la dimissió del seu president, l’avançament dels comicis nacionals o presentar batalla electoral a l’independentisme català. Les dues primeres posposarien el problema, malgrat la utilitat com a camuflatge dels 165 presumptes corruptes i imputats del PP. La tercera opció serà inevitable. S’ha fet palès que el matrimoni del partit governant amb les altes instàncies judicials del país ha quedat obsolet i és perniciós en una societat lliure. La separació dels tres poders de Montesquieu està revifant. L’oxigenació política que ressorgeix amb Podemos en pren bona nota, origen del seu auge social, primer en estimació de vot directe. És la gran revolució que més inquieta el PP després del conflicte i victòria dels catalanisme progressista.

Comença l’etapa sobiranista definitiva. Demanar a Rajoy un referèndum pactat sembla bé com a cortesia amb uns terminis breus. Per protocols de legitimitat, que no es quedi, malgrat la pluja de represàlies i diatribes que segueixen caient contra el 9N,  la paradoxa del diàleg. Coneguda la suposada resposta no caldran més autoritzacions de Madrid. La proclama d’eleccions avançades o constituents és competència exclusiva del president de la Generalitat sense cap impugnació possible. La cursa electoral està en mans dels cuiners polítics catalans que han de servir un banquet al gust dels seus comensals. Esperem conèixer ben aviat els diferents menús sense més trencadissa de plats. Sabran oferir uns guisats combinats, lligant bé l’all i oli del país sense cap tipus de regust i amargantor del passat? Sabran destriar els ingredients que més convenen el territori sense oblidar la relació comercial i financera amb el veïnatge espanyol i europeu? Fins ara la palestra ha estat per deslliurar-nos dels lligams jurídics i fer una consulta. Ara inquieta i molt, com reunir forces de la mateixa corda política independentista per rebatre uns adversaris plurals que intentaran guanyar sufragis sense miraments. Si durant el procés consultiu s’han superat discrepàncies circumstancials per imperatius externs, ¿què podrà enrarir la unitat interna d’aquests mateixos concursants en unes eleccions vinculants? Què els preocupa més, ¿servir una societat inquieta per canviar l’estatus econòmic  o assegurar el nombre d’escons al Parlament?  Sembla evident que sense un programa sobiranista unificat a priori seran majors les desavinences posteriors. Qui fa ombra a qui? ERC a CDC o viceversa? El ciutadà mai admetrà rivalitats partidistes per un pastís que no és seu. Qui ha d’ostentar la presidència de la República? Si dirimir aquesta qüestió és el gran debat que entorpeix la unitat deixeu-ho en mans de la ciutadania en unes primàries prèvies. Si el poble ha fet el gran pas davant Espanya, Catalunya no es pot trencar –com voldria Aznar- per dissensions entre candidats. Ara necessitem un desenllaç harmoniós dins de casa, a falta d’alternatives sobrevingudes. No es pot  malgastar més temps sense decidir. L’escalf popular del moment mereix un lideratge polític d’alçada i un govern de concentració per negociar la secessió pacífica. Si guanyés el “no”  l’independentisme hauria de claudicar. Per què no el contrari, també? És el joc democràtic universal, com el britànic o quebequès.

No dubtem que els contrincants unionistes de tota mena formaran un pinya electoral amb un programa autonòmic blindat, creïble o no. La resta d’Espanya s’encarregarà prou de confrontar-lo amb protestes, si Catalunya en sortís afavorida. En definitiva, que la independència està en mans dels partits polítics catalans en primera instància i de la convicció popular demostrada, després, malgrat la possible seducció de promeses espanyolistes d’última hora.

Ramon Mas Sanglas, - Sta. Eugènia de Berga, 11/11/2014

 

Independència, ara o mai

Final de trajecte aconseguit: votar el 9N la pregunta proposada com a sondeig. Ja vindran les eleccions anticipades vinculants. El civisme i la participació han estat una lliçó de democràcia a tota Espanya.

 Ha estat l’opció guanyadora del 9N, l’embrió del nou Estat europeu. Ha importat més la magnitud participativa d’un poble viu que els resultants, espectaculars i merescuts. S’ha desemmascarat la impotència d’un mur centralista, enderrocat per la democràcia cívica catalana.  Per aconseguir l’objectiu final, només cal la convocatòria d’eleccions avançades, encomanades al president de la Generalitat sense cap impugnació possible. No més passos intermedis de cortesia. L’avaluació de la diada s’ha fet sola i amb els mitjans internacionals. Tot intent fora d’un plebiscit electoral seran vies mortes. Ho ha ratificat Soraya de Santamaría per enèsima vegada. Ni esgotament de legislatura, ni un “no” més per resposta. Amb quines ofertes programàtiques convincents es despenjaran els adversaris sobiranistes per fer campanya unionista? Estem encuriosits per sentir més promeses buides o una regeneració autonòmica màgica? Amb quines ocurrències plausibles podrien sorprendre la independència? El país necessita d’un canvi radical. Disposem de sondejos sobre un teòric primer Parlament. Republicà. L’atomització ideològica i la defensa dels  interessos és preocupant si la renúncia partidista no es posa al servei democràtic de la unitat com a principi d’entesa. Els càlculs dels escons sobiranistes semblen optimistes i contrastats: l’independentisme d’ERC, CUP, CDC sumarien 80 diputats enfront de 55 del bloc espanyolista (PSC, UDC, ICV-EUiA, Podemos, PPC, Ciutadans). De fer-se realitat, l’Estat català veuria un horitzó tranquil·litzador. Analitzant la identitat de cada partit observem matisos diversificats de catalanitat. La vocació segregacionista d'ERC i CUP s’ha fet encomanadissa a CDC per necessitat i lideratge. Els tres es necessiten  amb la singularitat comuna i diversa dels seus valors. Els republicans gaudeixen de la gràcia popular, però, els cal l’experiència convergent. Amb la saba nova de CUP formarien un triplet capacitat per dirigir l’Estat català, si hi conflueixen tres principis inapel·lables: unitat d’objectius, renúncies individualistes i col·legialitat de governació. Amb un bloc monolític d'aquest calibre l’oposició de la Cambra seria feble. PSC i ICV tenen el cor partit entre Catalunya i Espanya, ni carn ni peix, vegetarians. Podemos, Ciutadans, UDC i un PPC residual no podrien capgirar un poble bolcat a reconquerir un benestar propi de més nivell. Sempre queden uns serrells de dissidents desconjuntats d’última hora. Aquest guió postelectoral seria un probable escenari per pactar la secessió o un inaudit  continuisme que el ciutadà hauria de referendar. Catalunya compta amb els ulls europeus i nacionals. També Euskadi ensuma la flaire separatista que no va aconseguir amb la violència. Cada dia es defineix millor la futura realitat de tres Estats independents: Espanya, Catalunya i País Basc. Punt i final a la transició.

Ara o mai. No solament per exigència popular. Els ponts de diàleg amb el centralisme seran de força major amb unes plebiscitàries. Urgeix  abans no empitjori més el panorama espanyol. Dues demoscòpies sobre el mapa polític nacional a un any vista, Podemos guanyaria en intenció de vot seguit del PSOE i el PP com a tercera força. Si els primers aglutinen la indignació social i la ràbia contra la corrupció, la casta dels dos clàssics no es resignarà a ser un convidat de pedra. L’animadversió mútua actual esdevindrà amistosa per conveniència i foragitar de la Moncloa  un hipotètic guanyador novell. Seguiran amb la majoria absoluta bipartidista sota l’empara de la banca, carn i ungla. Ni renovació constitucional –o molt superficial-, ni autonòmica, ni institucional. Rajoy no compta amb els nacionalismes perifèrics. Les intencionalitats federalistes del PSOE es volatilitzaran. Aquí no hi cap un encaix catalanista de progrés ni un País Basc lliure. L’exclusió serà la segregació  natural de dos pobles singulars, motors econòmics que Espanya necessita i no sap o no vol respectar. Paradoxa de l’orgull hispànic. L’assetjament judicial permanent i la baixa qualitat democràtica seran el passaport dels dos nous Estats peninsulars. La doble impugnació de la consulta 9N haurà estat la cirereta del pastís de la vergonya i la millor campanya independentista. Gràcies, govern espanyol i TC sumís a les seves ordres. Esperem que els tres partits independentistes aprofitin la decadència política d’Espanya per enlairar-nos plegats amb el suport incondicional d’un poble català lluitador.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 10/11/2014

Dictadura democràtica del PP

A bots i a empentes arribarà el 9N. Esperem que les urnes no siguin víctimes d'un rebrot dictatorial d'altres èpoques. La desesperació de Madrid toca els límites del frenesí. A falta de diàleg, til·la.

Una paradoxa feta realitat amb el govern espanyol actual. Revestir d’aparences democràtiques un sistema impositiu de governabilitat gràcies la majoria absoluta és un retorn dictatorial. En època franquista no teníem alternatives i els fets responien a la ideologia del règim establert sense enganys. El poble no comptava, lògicament; però ara, tampoc, en una pseudodemocràcia partidista i tribunals fets a mida. Les institucions inquisitorials no donaven comptes a ningú. Ara ofeguen qui aixeca cap o treu pit en nom d’una legislació petrificada. La transició exhaurida esdevé més regressiva que mai. Per tot això, l’assetjament judicial, financer i cultural estimula més la celebració d’un 9N amb eufòria i participació. Les urnes són l’antídot democràtic de la sordesa política.

L’endemà de la consulta –amb el doble Sí guanyador-  revifaran dues incògnites: les eleccions anticipades i el procés negociador posterior. El parèntesi de la unitat pro sobiranisme s’obrirà novament, ¿per donar pas a les batalletes partidistes o signar un programa comú? S’engegarà en orris la feina feta? El bloc nacionalista s’enfortirà al costat del poble i sabrà capejar un adversari sense pietat? Les urnes electorals sentenciaran definitivament la independència o el continuisme de l’adreçador d’Espanya. La resistència numantina del govern espanyol a no deixar decidir sucumbirà amb l’obligació de  concórrer als comicis i evitar la secessió. Massa tard. El 49,6% de catalans ja han triat. No s’apagarà el caliu que ha alimentat durant dos anys una oposició frenètica al diàleg i al pactisme. Les eleccions catalanes seran la prova de foc dels conservadors unionistes i dels socialistes. Embolcallats amb la bandera de la sagrada unitat faran els impossibles per evitar la segregació. Uns, amb la promesa moderada d’estats federals galàctics intentaran parar la batzegada infructuosament. Altres, esgrimiran les armes de la catàstrofe econòmica per a catalans i espanyols per recuperar ex votants perduts al llarg de dos anys per les prèdiques del “no” intransigent. En el marc tripartit del PP, Podemos i PSOE, ¿quin còctel en sortirà per ocupar la Moncloa? Cap de les tres formacions està disposada perdre la locomotora del seu tren. Nova Constitució, refeta autonòmica, pactisme econòmic? La paciència dels catalans és limitada. Si el procés sobiranista no té marxa enrere, més improbable serà la renúncia dels drets sortits d’uns comicis legals. La batalla final del consens pot ser acarnissada, llarga i vergonyosa als ulls del món quan es podria haver evitat amb voluntat política d’entesa.

Sense preses ni pauses. Amb rigor i intel·ligència. Negociar no equival marcar territori de guanyadors i vençuts. Quan els fills marxen de casa i formen noves llars no deixen de banda els pares, normalment. Prosperen tots amb l’ajut recíproc. Les separacions per majoria d’edat no són negatives. Estimulen el creixement amb llibertat. A la història contemporània espanyola li espera uns capítols difícils d’escriure, i a les generacions joves els recaurà la responsabilitat de conservar una Catalunya lluitadora per abastar la maduresa del nou Estat. Tres-cents anys d’espera d’un poble és un periple que ben mereix recuperar la cultura, la llengua i el poder adquisitiu sense més dependència centralista. Sembla un relat d’insomni. Gens ni mica, si som conscients del món europeu democràtic al que pertanyem. Només cal sortir de la bombolla d’una dictadura estovada del segle passat que pretén fer-nos conformistes a costa d’una llibertat condicionada. El 9N serà la porta petita dels raonaments i desitjos dels catalans que ens deixa triar el futur que volem. Fem-nos dignes d’allò que esperen els nostres fills i néts votant responsablement per construir el seu país.

Ramon Mas Sanglas –Sta. Eugènia de Berga,  1/11/2014