Fum federalista

També el que queda del PSC d'antuvi té la seva versió sobre el futur de Catalunya. Vol ressuscitar la tercera via catalana sota els auspicis d'una Espanya federal. En què difereix de l'autonòmica?

És la conclusió global de la conferència d'Iceta sobre el futur que vol el PSC per a Catalunya. Esgotada la transició política de 36 anys, CDC, ERC i CUP han traçat un procés sobiranista -amb lleugers matisos- per proclamar la República Catalana. El bloc unionista del PPC, C's, UDC i UPyD s'ha conjurat sota la bandera espanyola per impedir la secessió i la desfeta del sistema autonòmic simètric vigent. La irrupció de Podemos i el desori d'ICV-EUiA estan a l’expectativa de les propostes d'un PSC trencat i poc catalanista  amb oferiments transitoris i més fum federal amb l’eslògan ben ambigu “hi ha vida més allà del sobiranisme”. Les velles receptes de diàleg per encaixar Catalunya i la regeneració política estan descartades per les distàncies abismals entre els dos governs. Discrepen de fer eleccions anticipades a fi de refredar el caliu independentista de la societat civil. S'agenolla al govern convergent per aprovar els pressupostos 2015 i passa de puntetes sobre el problema espanyol, no català: maltractament econòmic, fiscal i cultural. Amb un finançament apedaçat no traurà els catalans de l’asfíxia. La reforma constitucional per canviar les estructures territorials del país és un subterfugi artificial que el socialisme nacional no afronta amb la majoria absoluta del PP, ni pot fer realitat la quimera d'un model federalista sense trossejar el mosaic autonòmic, enganxat majoritàriament, per la solidaritat imposada i abusiva. Una nació amb regions federades, seguint les pautes europees i nord-americanes, han de ser autosuficients per elles mateixes. Quin seria el mapa espanyol d'Iceta sota l'epígraf d'una Espanya federalista? Ni una insinuació o esbós. Intenta fer reaparèixer la tercera via etèria desapareguda, com el màgic pilar mitjancer entre la fugida independentista i l'ancoratge immobilista de 17 autonomies. El ciutadà tornarà visualitzar el miratge de tres opcions amb proporcions de seguidors desiguals. Ignorem on es decantarà el gruix d’indecisos i silenciosos en un trencaclosques partidista tan insòlit com difícil de reajustar.

La mare dels ous és l’administració legal de la hisenda catalana, ja existent, però amb minsos drets recaptatoris que cal augmentar i reactivar. L’electorat està esperant amb candeletes els tres llibres blancs de la independència, el federalisme i les autonomies renovades abans d’anar les urnes. La sorpresa podria emergir d’uns messies tecnòcrates de la societat civil. La predisposició de l’ANC i d’Omnium Cultural no té vores per eixamplar el camí sobiranista. De la mateixa manera que la Societat Civil Catalana contra la independència  recolzarà els unionistes, el PSC no dubtarà fer aliances amb el nucli socialista espanyol més reaccionari. L’embolic serà majúscul quan Podem/Podemos decideixi un posicionament programàtic més ferm a Catalunya i a Espanya. Si la força majoritària més definida –fins ara- és el sobiranisme, és molt probable que els seus líders aprofitin l'oportunitat per convocar eleccions d’immediat amb caràcter referendari. Serà la porta i la recta final de moltes incògnites sota el compromís decisiu del poble malgrat els plans particulars i les giragonses del partidisme.  La democràcia sempre ha de tenir l’última paraula, fruit d’una campanya intel·ligent i madura.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 10/12/2014

La independència és única

L'entesa o desacord partidista per a la independència està arribant al seu punt final. Tota una incògnita encertar el millor per a la independència.

Un país és independent del tot o no ho és. No existeix per sectors o la mitja independència o una dona mig embarassada. Els camins per aconseguir-ho poden ser diversos, però, han de confluir en el mateix objectiu. És absurda la baralla entre sigles partidistes si tots els que pugen el mateix tren han de compartir el mateix espai, comoditats i sacrificis del full de ruta. El bitllet podrà comprar-se a l’estació a darrera hora, en una agència o per internet, però el cost no varia. No es fan descomptes especials en cap partit o identitat particular per maximitzar els resultats. No hi ha salva conductes o passaports pirates perquè tots passaran el control de la legalitat. L’electorat exigeix bona informació sobre les condicions del viatge abans de pujar. Seria absurd trobar programes diferents, ofertes d’excursions i confrontacions de preus. Tots pagarem el mateix per gaudir d’unes condiciones socials, educatives, financeres i de mercat per igual. La marca catalana serà el comú denominador per damunt d’anagrames partidistes malgrat conservin la ideologia peculiar. La República es diferenciarà de la marca Espanya per la seva singularitat qualitativa. El valor d’excel·lència que distingeix un bon producte és la unió entre els components de l’empresa, directius i treballadors. Ara encarem un plebiscit electoral unificat entre polítics i pobles. El ciutadà no és ingenu i no serà víctima d’un miratge especulatiu dels líders. En el marc escocès –model referencial-, ¿algú podria imaginar-se una campanya de tres Alexander  Salmond amb  propostes paral·leles, però diferents? ¿O un debat a TV3 del bloc NO al sobiranisme contra uns independentistes de centre-dreta (CDC), altres d’esquerra (ERC) i uns tercers anticapitalistes (CUP) amb missatges desavinents? És l´hora de la unitat, no de les discrepàncies de partit pròpies d’unes eleccions normalitzades (2016) per millorar el nou Estat. Si podem anar plegats, més ràpidament i còmodament per autovia o autopista –malgrat el peatge-, ¿per què explorem camins rurals o de muntanya de més fàcil pèrdua?

Una segregació territorial és costeruda a nivell personal, nacional i internacional. Mai ho serà tant si és pactada de bon grat sense trencar llaços de veïnatge. Els fills majors d’edat que marxen de casa voluntàriament no trenquen relacions amb els pares que mai tanquen portes. Quan un poble adult, incòmode, decideix emancipar-se és injust posar-li entrebancs des de fora. Però, més incomprensible trobar paranys a casa mateix. Amb bona fe hem de pensar que les divergències partidistes són per servir millor la causa, per sacrificar-se més i no per servir-se. Esperem no ser defraudats per manca de generositat. Polítics sobiranistes, no malgasteu entre vosaltres les energies que necessitareu per combatre adversaris sense pietat.

La independència afecta la ciutadania del país per davant de la pervivència política. Calen tres paraigües diferents (CiU, ERC i CUP) per aixoplugar, què? Un govern constituent de coalició és urgent per fer la Constitució del país i votar-la. La dispersió, per lluir el plomall partidista, és el pitjor antídot de la transversalitat. No busqueu especialitats socials per captar vots com a justificant.  La lluita contra la pobresa i la corrupció és obligació de convergents i republicans per igual perquè el tren del sobiranisme no té seients de primera i de tercera.  Començament perillós si CiU/ERC continuen marcant territori enlloc de negociar candidatura única, i fan oïda sorda a la societat civil fins les últimes conseqüències. Tecnòcrates, doneu un cop de mà a la classe política catalana per equilibrar el seny i la rauxa.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 3/12/2014

Piruetes de llistes

La dispersió de partits està complicant la data i el contingut del plebiscit. La discussió sobre la unitat de llistes és la diana mediàtica i una arma poderosa dels antisobiranistes.

 Llista transversal, única, sense sigles i lema comú, però, també, amb candidatures diferents per no perdre vots. Paradoxal. La polèmica recorda l’estratègia unitària sobre la pregunta rebuscada del 9N per acontentar tothom. Si el país i el dret dels ciutadans està per davant de tot, ¿a què ve un nou sidral partidista per posar-se d’acord? Com si el tema no s’ho valgués. Prou camuflatges a l’ambició de lideratge i al patrimoni de qui aconsegueix més vots quan la meta és la mateixa. Volen amagar sigles i després les destaparan en el recompte? Pretenen una campanya plebiscitària compartida com a principi, però, singular per diferenciar-se. Què pot dir d’específic cada partit que aporti més independentistes que tots plegats? A més diversitat de camins, més fragmentació. No assageu fórmules einsteinianes per demanar un SÍ ple a la independència. El sobiranista del carrer no vol confrontar diferències de partit sinó veure la ruta clara del destí. Els pactes d’entesa entre parelles es fan abans, no desprès de passar pel jutjat o l'altar. És important captar indecisos, però, més encara, no perdre adeptes per falta de credibilitat i aiguabarreig dintre de casa. Ja seran prou complexos el projecte federal (PSC) i la nova proposta autonòmica (PPC, C's, Podem, UDC, ICV-EUiA). Almenys que siguin entenedors, sòlids i convincents els enunciats independentistes de CDC, ERC, CUP i possibles candidats de NECat. La formació política que pateixi miopia de futur i egocentrisme que deixi la decisió final als tecnòcrates neutrals de la societat civil. Fer una simbiosi perfecta de llista unitària i plural alhora, sona a quadratura del cercle, sense cap necessitat. Junqueras demana dos eixos més sota el paraigua de la candidatura comuna: la pobresa social i la corrupció. Són dos esquers propietat d’ERC i CUP per captar més vots? El lema “És l’hora” sembla prou significatiu i gens excloent de tot un poble, protagonista exclusiu. Dóna la impressió que confonen l’instrument amb l'objectiu que és la convicció sobiranista del canvi. Polítics aspirants, sentiu de veritat la secessió com una força ineludible per viure millor sense les pressions de l’Estat central? Quan s'estima una causa tot sacrifici és poc. Qui dubte de qui o de què? ¿Que el ciutadà no respongui prou bé –menys del 50%-  o que cada partit no obtingui el reconeixement esperat? La campanya única evitaria els dos perills, poblament, si el votant veu renúncia i generositat en el polític. Prou piruetes irrisòries i jocs equilibristes que empobreixen el procés i enforteixen l’adversari. Des del regne d’Espanya i Europa titllaran d’inconsistent i poc seriós el projecte del nou Estat, lluny del model escocès i quebequès, si no aprecien una seguretat estructural compacta i definida. Els contrincants del plebiscit no ho posaran gens fàcil. El tsunami de la unió espanyolista arremetrà pels quatre costats sense contemplacions, amb ofertes compensatòries d’última hora (PSOE, Podemos) o el rigor amenaçador de la llei (PP). Si troben febleses de procediment o veuen una brúixola tremolosa en el catalanisme sobiranista, tindran les escletxes suficients per afeblir la feina ben feta. Prou guerra de llistes si volem defensar el bastió de Catalunya després de tres segles d’esperança per aconseguir-ho. Ara o mai no sembla cap tòpic perquè els mitjans hi són. No els dilapidem. Esperem no haver-ho de constatar, malauradament, d’aquí uns mesos, sinó celebrar el contrari.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 1/12/2014

Polítics enxarxats, una torre de Babel

La història recorda la resistència numantina. El sr. Mas està abanderant el procés amb coratge a la catalana. Demana unitat política com la clau de l'èxit definitiu. No ho té fàcil amb la diàspora partidista. Li giraran l'esquena?

El president Mas ha encarat la recta final cap a la independència. Convocarà urnes tan aviat com tingui una llista de candidats, negociada i tranversal integrada per polítics sobiranistes, experts i professionals de la societat civil. Tot un equip que durant 18 mesos de transició prepararan les eleccions d'un nou Estat Constituent que referendarà el poble de Catalunya.  Valentia, renúncia i claredat de principis seran tres valors cabdals per aconseguir la fita. L’objectiu central és proclamar la independència legal i pactada sense obviar que el ciutadà votarà un programa articulat i acordat sobre qüestions socials, econòmiques, fiscals, culturals, de seguretat i de relació europea.

L’estratègia i el tempo de la convocatòria trauran a la llum, finalment, les opcions d’un país federal (PSC-PSOE) i l’hermetisme de la nova Catalunya ben finançada i abraçada a una Espanya amiga (PPC i C’s), contrincants del sobiranisme. La fórmula unitària del president pretén evitar la dispersió, el "treure profit de l'embolic" i avaluar la vocació del polític  sobiranista separant el gra de la palla. La fragmentació parlamentària és la pitjor medicina, la recepta de l’aïllament per salvar la cadira i el lideratge. Coneixem les giragonses històriques i algunes esquerdes internes d’ERC. És més important la fidelitat després del compromís que l'argument -no demostrat- de no perdre cap vot amb llistes separades. Els republicans han trencant la paraula  d'estabilitat donada al govern CiU. Es van arronsar en el canvi 9N amb l’anul·lació del TC deixant sol en Mas. Per això, el president vol garanties d'unitat i de programa amb una llista única abans d'anar a l'altar o al jutjat i dir "Sí, volem anar junts". Ell donarà la cara per l’èxit del procés –no personal- amb companys de viatge complidors fins el final. ICV-EUiA s'ha desmarcat, una vegada més, sense saber què vol amb excuses subtils fora de context. UDC s'aplica el divorci silenciós del seu soci. Què vol CUP? Tirar pel dret -la DUI- cap al precipici de la il·legalitat. Queda el rei del desgavell intern, un PSC descol·locat que està buscant un reconeixement exprés per servir dos senyors alhora. Menys mal que NECat s’ha deslligat honorant el catalanisme. És baladí tot comentari sobre PPC, Ciutadans i Podem, espanyolistes de soca-rel. El full de ruta independentista no pot funcionar sota interès partidista aliè a la causa majoritària de la societat. En resum, la Catalunya política d’avui sembla una torre de Babel, tants llenguatges com partits, que indueixen la confusió ciutadana. Una fórmula guanyadora màgica no existeix, però, menys en la disgregació. El resultat dependrà, bàsicament, de la intel·ligència i generositat dels servidors polítics, a més del messianisme dels líders. El votant té clar que no vol ser víctima de l'engany amb promeses buides, un argument dels indecisos indignats que no se’n refien fins veure els fruits.

Estem parats en una cruïlla amb múltiples confrontacions dintre i fora de casa. Cal un manual d'instruccions, un llibre blanc de partit o un GPS per saber on ens volen dur per sortir de dubtes? La pressió mediàtica del PP,PSOE i Podemos, refredarà el procés sobiranista amb una oferta temptadora? Divuit mesos de reflexió obriran molts ulls. Els catalans -fatigats-  pretenen l’alliberació d’un setge i votar el què i com arribar millor a final de mes, separats o amb d'Espanya. Federats amb uns veïns no pidolaires o amb competències d’autonomia real i total. La fórmula del president Mas intenta esvair incògnites, negociar una entesa amb el món i Espanya, parlant el mateix llenguatge com a nació independent. Convencerà amb el quòrum suficient? Un bon general presenta batalla en el moment més oportú, quan està segur de la confiança i la capacitat del comandament del seu exèrcit excepcional.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 28/11/2014

Segona ronda de cafè o independència?

Catalunya és el motor econòmic i serà el motor del canvi autonòmic espanyol. Una segona ronda de cafè seria el súmmum de la irracionalitat. O neix una nova Espanya regional o Catalunya s'independitza.

El poble té l’última paraula amb permís del poder de torn. L’assetjament via Congrés, fiscalia i judicatura cada dia acota més drets autonòmics i enforteix una ciutadania reivindicativa. La repressió de les urnes –símbol d’entesa- ha portat querelles detestables en lloc de diàleg i respostes. El tempo del full de ruta del president Mas podrà variar, però, es complirà fil per randa malgrat els riscos. La falta de relació Espanya-Catalunya està sentenciada. Molts partits nacionals clamen una reforma constitucional, excepte un  PP apoltronat, una majoria absoluta amb els mesos comptats, afortunadament. Compartir o disputar tres ideologies –PP, PSOE, Podemos- significarà una oxigenació per actualitzar o abolir un estat autonòmic exhaurit. Per als socialistes, un simple bateig amb el nom d’estats federals? Si pretenen ser simètrics –com vol el PP-, qui i com es complementarà la insuficiència de recursos propis? Un simple rentat  seria la segona ronda de cafè aigualit, l’amargantor de les comunitats solidàries en escreix. Per quin ideari regional aposta el partit nounat de Pablo Iglesias? Si per reafirmar la unitat d’Espanya esquiva la singularitat territorial, lingüística i l’economia asimètrica, realimentarà l’independentisme amb més indignació. El dret a decidir, reconegut pel PSOE i Podemos, ha d’anar acompanyat de les conseqüències negociadores, amb la secessió o el desmantellament del nyap autonòmic.  El nivell de vida espanyol mai serà uniforme perquè els mercats regionals i la renda per càpita són molt dispars.  Els vasos comunicants s’han de regir pel principi d’ordinalitat, és a dir, no pagar més del que es rep, el topall de solidaritat. La transgressió restringeix la inversió del donant i empobreix el receptor per falta d’estímul emprenedor. Uns ciutadans estan expectants per veure un pacte global alternatiu al sobiranisme català, d’altres el llibre blanc del federalisme i la proposta revolucionària de Podemos. De les disset autonomies –irreals-, quantes podrien sobreviure soles sense pidolar? Balances fiscals en mà, deixant l’artificialitat de Madrid com a capital, només Catalunya, el País Basc amb Navarra i el Llevant espanyol amb les Balears, tindrien vida pròpia. Les restants comunitats s’haurien d’agrupar en un o dos blocs, compartir béns en igualtat de condicions sense dependències alienes o molt minses. Estats federals o macro autonomies? El nom no importa. Qui està disposat a canviar el xip històric per una nomenclatura més racional i justa? Aquest plantejament no dividiria la unitat de mercat intern i europeu. Respectaria plenament la idiosincràsia històrica i geogràfica dels pobles. Seria la base del referèndum definitiu dels catalans: autodeterminació plena sense escissió o independència? És hora de trencar tòpics de si som tan o més catalans, bascos, andalusos que espanyols i viceversa. Dels sentiments no es viu,  ni s’imposen, es respecten. Del contrari se’n diu colonialisme, tan anacrònic com viure de les macro extensions agràries d’origen sospitós i mal gestionades. Un Estat d’estats federals modèlic no és compatible amb la política del camp andalús i extremeny actual. Quin socialisme posarà el cascavell als terratinents del sud que omplen el seu graner de vots gràcies el finançament de les campanyes?

La llavor independentista esta germinant més que mai per la pèssima praxis relacional amb el govern espanyol. Ha passat del 20% al 52,3% en menys d’una dècada. La unitat nacional no s’aconsegueix amb decrets com la castellanització dels nens catalans en una autonomia admirada al món per la integració d’estrangers i castellanoparlants, la meitat de la població. En una riuada de confusionisme i corrupció política urgeix clarificar prioritats i programes abans de votar. Si la tripulació no sap com i què fer, no podran conduir a bon port uns passatgers mal instruïts o enganyats. Saltaran inevitablement per la borda abans del naufragi i veure’s ofegats. Catalunya es mereix més que una segona tassa de cafè descafeïnat després de tants anys de tirar del carro com a motor del país.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 23/11/2014