Cops d’Estat

Catalunya viu moments polítics decisius. L'equilibri de les enquestes no és un bon presagi per evitar ruptures posteriors. Les desavinences entre líders són les pitjors conselleres de les urnes i la democràcia.

Cops de governs. Cops de partit. Cops judicials. Cops a la democràcia. Són els camins que empenyen la fugida i els millors actius d’una independència regeneradora, ara en la corda fluixa. Massa vivències polítiques a cops de corrupció i poques dimissions de persones deslleials. Mentre aquí, uns desgranen el rosari de la unitat aparent amb trencaments d’acords oportunistes, d’altres guisen, allà, un menú tripartit (PP, PSOE, Podemos) per repartir-se els comensals d’aquí un any. Així és d’inestable la governabilitat de Catalunya i d’Espanya quan el poble segueix dessagnant-se d’una crisi que creuen superada els senyors del poder que mai l’han patit. Tot ciutadà és conscient del que té i ha perdut per culpa d’uns pèssims gestors que l’han fet còmplice d’una davallada sense ser-ne l’autor. A batzegades mal reescriurem la història del nou país a base de pedaços i capgirells. El poble ha donat sobrades mostres del què vol en tres 11-S consecutius. El 9N un terç de la població –proporcional al terç de vots del PP espanyol- va reclamar un Estat propi. A què vénen les giragonses i traïdories dels cinc partits signants del dret a decidir? Si llistes plurals o única, si d’immediat o més tard, si d’esquerres només o barrejats, són la desfeta progressiva i l’agonia del projecte sobiranista. La remuntada estadística de catalans independentistes dels últims mesos que sobrepassava el 50% s’ha invertit: “sí” a la independència (44,5%), “no” (45,3%), segons el darrer sondeig CEO. Un 10% d’indecisos dóna poc marge per millorar resultats. Reviurem el fenomen escocès? Què succeeix? No carreguem la culpa a la por de la incertesa futura, exclusivament. És la trencadissa partidista interna que està esmicolant l’efervescència de la societat civil més que el canvi de rumb del 9N imposat pel TC. Les baralles externament educades i pacífiques entre convergents  i republicans estan enfosquint el full de ruta d’una feina de tres anys. Si en època de vaques magres les reivindicacions són més alarmants i crítiques, per lògica, la recuperació econòmica apaivagarà veus independentistes que semblen haver tocat sostre. La suma dels dos factors -fragmentació política i la lleu millora social-, seran dos aliats que alimentaran el continuisme de la resignació i l’autonomisme retrògrada –segona ronda de cafè- amb un rentat de cara. És la porta discordant que obre la irrupció de Podem: decidir, sí, però, sense trencar territoris i ni un got d’aigua a la dreta catalana, braç de la banca. Pablo Iglesias ha declarat la guerra oberta a la “casta CiU” per defensar els catalans maltractats. Demagògia benèvola i compassiva de la nova incorporació? No, gràcies. Vivim en una immersió de reconquestes. La tebior envaeix el territori del catalanisme defensiu. L’esnobisme de la versió federalista es reforça encara que ningú hagi enginyat cap mapa espanyol. L’unionisme català brinda amb el còctel d’un nou finançament quimèric i la reverència constitucional per no revoltar susceptibilitats espanyolistes. Sense objectius comuns no hi haurà encaix de líders i programes. No perdem mai de vista que solament el poble és imprescindible. Es palès l’axioma més infal·lible en tots els camp de batalla: només la unió fa la força per reeixir. Aquesta eina se’n diu democràcia expressada en les urnes en un marc de majories. Mas i Junqueras són determinants per a l’èxit i el fracàs. Si la truita del baròmetre es capgirés els unionistes tindran que explicar sense enganys els seus avantatges i com Catalunya se’n sortirà del pou econòmic amb l’espoli fiscal oficial, fer de motor i sobreviure amb dignitat. Prou negatives a conèixer la veu del poble, stop a les pressions jurídiques i les imputacions als líders del 9N. L’únic cop d’estat legítim surt dels vots que vinculen voluntats lliures i governs.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 22/12/2014

Miratges i fets de pedagogia política

No sabem si amb llista única o plural però la data de les eleccions sobiranistes està al caure. El poble no ha sortit al carrer endabades tres anys seguits. És l'amo.

Lligar la data d’eleccions al suport parlamentari dels pressupostos pot interpretar-se com a xantatge partidista o un xoc de trens de Rodalies. Contraposar la independència i el referèndum a les qüestions socials per no fer eleccions és covardia i gens transversal. Són coses diferents, però, compatibles i complementàries entre elles. Els diners pressupostats que no arriben de Madrid, no estaran disponibles en una hisenda catalana per a l’exercici 2015 si guanya el sobiranisme plebiscitari d’aquí tres mesos, però s’han de crear les bases de la solució. L’atur, els desnonaments, la pobresa i les retallades són fibres sentimentals que entendreixen la fugida, però no són portes o fonts dineràries. Més endeutament serà el recurs forçós si l’Estat no desembarca amb una tercera via de finançament plausible d’última hora i tomba l’onada separatista. L’esperança catalanista de reeixir no és a curt termini i amb sacrificis ineludibles. Dues premisses que ha d’assolir el votant per recollir millors fruits que els actuals a partir de dos anys de l’alliberació d’Espanya, no d’Europa, pedra de fonamentació. Es podran destriar els dos territoris dins la legalitat o quedarem enxarxats en la demagògia de pàtries i banderes?

Fer pedagogia contra la corrupció des de Madrid és pura maquinària electoral. Si la rectificació fos noble no posarien traves als jutges per investigar la veritat i s’accelerarien els processos contra els encausats. El ciutadà no es deixarà entabanar mentre no retornin a la caixa comuna tots els euros sostrets i els corresponents interessos. El PP tampoc conquerirà les urnes unionistes a Catalunya predicant el creixement econòmic mentre no faci net amb el seu deute català i l’espoli solidari trepitjant el principi de l’ordinalitat (pagar menys del que reps). Ens espera una campanya presencial –croada-  bel·licosa contra Catalunya sense pregonar cap bondat d’un secessionisme negociat. Tot seran plagues. Rajoy vol treure’ns “la palla independentista de l’ull” quan no se’n surt del clavegueram que l’envolta.

L’endemà de la independència no serà el país de les meravelles. Només un gran triomf de la llibertat per fer un camí nou triat per la majoria. Serà el canvi de masovers a amos, d’administrats a administradors absoluts del país. Seguirem amb el llast d’una crisi no superada, però amb més mitjans per foragitar-la. Perdrem de vista uns alts tribunals espanyols que no podran vetar decisions parlamentàries. Ens traurem del damunt la llosa de la persecució lingüística escolar i tot un munt de denúncies pendents de sentència contra la Generalitat. Els traçats i projectes de les infraestructures catalanes tindran via lliure per expandir l’Estat català segons les prioritats. Poden semblar miratges i demagògia. Fer-ho realitat serà la gran feinada del procés constituent durant 18 mesos perquè es voti en referèndum. Un final català apoteòsic farà entendre els espanyols que també ells en seran beneficiaris si no s’hi posen d’esquena i adeqüen les noves circumstàncies a la reforma que necessita Espanya. La millor pedagogia és aplicar-se la doctrina sense dogmatismes respectant la voluntat popular.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 17/12/2014

Vaivé polític a costa de les urnes

L'aparent calma de Madrid té una explicació: els partits  catalans ja es mosseguen entre ells. No cal atiar més el foc. Serem tan ingenus de donar-los aquesta satisfacció.

Vivim un espectacle de desafiament entre polítics i un pols amb la ciutadania. Et recolzo els pressupostos a canvi d’eleccions immediates.  Ens prenen per ignorants? La ingenuïtat  és impròpia dels adults que creuen haver escapat de la dictadura política. El problema d’immaduresa rau, en tot cas, entre els mateixos governants poc evolucionats que intenten sotmetre l'ideari a un país prou espavilat amb la dèria verbal del “diàleg” sense fets. Un mot que en boca d’alguns líders no troba cap accepció vàlida al diccionari. S’hauria d’actualitzar. Els partits  apareixen com bolets. Per què serà? Tenim una florida vocacional de servei o un excés de generositat? Si així fora, perquè es barallen entre ells per manar? Mai havíem presenciat unes olimpíades polítiques tan competitives i diversificades. Volen demostrar que van units, que estan per la labor, però romanen encallats, sense fruits visibles. Molts plans de futur, fulls de ruta, processos, projectes sobiranistes, federalistes i unionistes, i terceres vies per evitar xocs de trens estacionats en via morta fa temps. Tota una fira d’atraccions perquè el ciutadà estigui ben distret, però sobretot, que no deixi de pagar els seus impostos, malgrat anar mal servit. Senyors diputats i aspirants, la ciència política es defineix com una funció pública d'altruisme. Consulteu els orígens grecs. No la convertiu en secta i un camp de batalla d’interessos. La persona del carrer, amb poca o mitjana cultura política, sap distingir l’entabanador del servidor. Les conferències informatives i de confrontació poden il·lustrar com confondre l’electorat. El país exigeix sortides definitives de la crisi per superar la subjugació econòmica amb una equitat entre els impostos i les prestacions estatals en tots els sectors, no solament socials. Prou de subhastes entre coalicions i l’Estat. No volem tràfic d’influències entre Espanya i Catalunya, ni votar el millor postor com a intermediari. Volem menjar el pa que ens toca i guanyem amb el nostre esforç, separats o units. La premsa diària i els tertulians fa mesos i anys que s'alimenten de ferralla política i promeses buides. Vegem un minúscul extracte de certs rotatius. Sobre els propòsits contradictoris de la unitat: ”cimera maratoniana per segellar la unitat”, “reunió del  govern enmig dels dubtes per la unitat”, “preacord per la unitat tècnica dels partits”. Què en pensa la societat: ”la gent passarà per sobre els partits si no s’uneixen” (voluntaris), “la unitat és vital i prioritària” (Forcadell), “refer la unitat es obeir el poble català” (Solidaritat). Estires i arronses entre Mas i Junqueras: “marca distàncies amb Mas”, “rebuig de llista única però sí al govern d’unitat”, “disposats a reunir-se per refer la unitat”, “eleccions ràpides per no trencar la unitat”, “dos fulls de ruta amb més diferències que similituds”, “a la independència des de l’esquerra”. Fins quan el politiqueig de baixa estopa?

On està el bloc de la convicció sobiranista a l’estil britànic i quebequès? El segell republicà original està a les antípodes quan apreciem independències a mida de cada partit. Les urnes no estan cridades a repartir-se els ciutadans i trossets de Catalunya. Justificar aquestes anades i tornades com una forma d’enfortir el sobiranisme és reconèixer que falten anys per ser independents. La pluralitat de camins no porta a la consolidació d’un Estat. De seguir així els catalans seran l’alegria de l’horta per als espanyols moltes dècades. Els sainets fan passar una estona divertida, però, estem escrivint molt seriosament una obra de per vida que podrà esdevenir drama si els actors no donen la talla. Els espectadors decidiran la representació i el final amb la seva presència o absència.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga , 16/12/2014

Fum federalista

També el que queda del PSC d'antuvi té la seva versió sobre el futur de Catalunya. Vol ressuscitar la tercera via catalana sota els auspicis d'una Espanya federal. En què difereix de l'autonòmica?

És la conclusió global de la conferència d'Iceta sobre el futur que vol el PSC per a Catalunya. Esgotada la transició política de 36 anys, CDC, ERC i CUP han traçat un procés sobiranista -amb lleugers matisos- per proclamar la República Catalana. El bloc unionista del PPC, C's, UDC i UPyD s'ha conjurat sota la bandera espanyola per impedir la secessió i la desfeta del sistema autonòmic simètric vigent. La irrupció de Podemos i el desori d'ICV-EUiA estan a l’expectativa de les propostes d'un PSC trencat i poc catalanista  amb oferiments transitoris i més fum federal amb l’eslògan ben ambigu “hi ha vida més allà del sobiranisme”. Les velles receptes de diàleg per encaixar Catalunya i la regeneració política estan descartades per les distàncies abismals entre els dos governs. Discrepen de fer eleccions anticipades a fi de refredar el caliu independentista de la societat civil. S'agenolla al govern convergent per aprovar els pressupostos 2015 i passa de puntetes sobre el problema espanyol, no català: maltractament econòmic, fiscal i cultural. Amb un finançament apedaçat no traurà els catalans de l’asfíxia. La reforma constitucional per canviar les estructures territorials del país és un subterfugi artificial que el socialisme nacional no afronta amb la majoria absoluta del PP, ni pot fer realitat la quimera d'un model federalista sense trossejar el mosaic autonòmic, enganxat majoritàriament, per la solidaritat imposada i abusiva. Una nació amb regions federades, seguint les pautes europees i nord-americanes, han de ser autosuficients per elles mateixes. Quin seria el mapa espanyol d'Iceta sota l'epígraf d'una Espanya federalista? Ni una insinuació o esbós. Intenta fer reaparèixer la tercera via etèria desapareguda, com el màgic pilar mitjancer entre la fugida independentista i l'ancoratge immobilista de 17 autonomies. El ciutadà tornarà visualitzar el miratge de tres opcions amb proporcions de seguidors desiguals. Ignorem on es decantarà el gruix d’indecisos i silenciosos en un trencaclosques partidista tan insòlit com difícil de reajustar.

La mare dels ous és l’administració legal de la hisenda catalana, ja existent, però amb minsos drets recaptatoris que cal augmentar i reactivar. L’electorat està esperant amb candeletes els tres llibres blancs de la independència, el federalisme i les autonomies renovades abans d’anar les urnes. La sorpresa podria emergir d’uns messies tecnòcrates de la societat civil. La predisposició de l’ANC i d’Omnium Cultural no té vores per eixamplar el camí sobiranista. De la mateixa manera que la Societat Civil Catalana contra la independència  recolzarà els unionistes, el PSC no dubtarà fer aliances amb el nucli socialista espanyol més reaccionari. L’embolic serà majúscul quan Podem/Podemos decideixi un posicionament programàtic més ferm a Catalunya i a Espanya. Si la força majoritària més definida –fins ara- és el sobiranisme, és molt probable que els seus líders aprofitin l'oportunitat per convocar eleccions d’immediat amb caràcter referendari. Serà la porta i la recta final de moltes incògnites sota el compromís decisiu del poble malgrat els plans particulars i les giragonses del partidisme.  La democràcia sempre ha de tenir l’última paraula, fruit d’una campanya intel·ligent i madura.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 10/12/2014

La independència és única

L'entesa o desacord partidista per a la independència està arribant al seu punt final. Tota una incògnita encertar el millor per a la independència.

Un país és independent del tot o no ho és. No existeix per sectors o la mitja independència o una dona mig embarassada. Els camins per aconseguir-ho poden ser diversos, però, han de confluir en el mateix objectiu. És absurda la baralla entre sigles partidistes si tots els que pugen el mateix tren han de compartir el mateix espai, comoditats i sacrificis del full de ruta. El bitllet podrà comprar-se a l’estació a darrera hora, en una agència o per internet, però el cost no varia. No es fan descomptes especials en cap partit o identitat particular per maximitzar els resultats. No hi ha salva conductes o passaports pirates perquè tots passaran el control de la legalitat. L’electorat exigeix bona informació sobre les condicions del viatge abans de pujar. Seria absurd trobar programes diferents, ofertes d’excursions i confrontacions de preus. Tots pagarem el mateix per gaudir d’unes condiciones socials, educatives, financeres i de mercat per igual. La marca catalana serà el comú denominador per damunt d’anagrames partidistes malgrat conservin la ideologia peculiar. La República es diferenciarà de la marca Espanya per la seva singularitat qualitativa. El valor d’excel·lència que distingeix un bon producte és la unió entre els components de l’empresa, directius i treballadors. Ara encarem un plebiscit electoral unificat entre polítics i pobles. El ciutadà no és ingenu i no serà víctima d’un miratge especulatiu dels líders. En el marc escocès –model referencial-, ¿algú podria imaginar-se una campanya de tres Alexander  Salmond amb  propostes paral·leles, però diferents? ¿O un debat a TV3 del bloc NO al sobiranisme contra uns independentistes de centre-dreta (CDC), altres d’esquerra (ERC) i uns tercers anticapitalistes (CUP) amb missatges desavinents? És l´hora de la unitat, no de les discrepàncies de partit pròpies d’unes eleccions normalitzades (2016) per millorar el nou Estat. Si podem anar plegats, més ràpidament i còmodament per autovia o autopista –malgrat el peatge-, ¿per què explorem camins rurals o de muntanya de més fàcil pèrdua?

Una segregació territorial és costeruda a nivell personal, nacional i internacional. Mai ho serà tant si és pactada de bon grat sense trencar llaços de veïnatge. Els fills majors d’edat que marxen de casa voluntàriament no trenquen relacions amb els pares que mai tanquen portes. Quan un poble adult, incòmode, decideix emancipar-se és injust posar-li entrebancs des de fora. Però, més incomprensible trobar paranys a casa mateix. Amb bona fe hem de pensar que les divergències partidistes són per servir millor la causa, per sacrificar-se més i no per servir-se. Esperem no ser defraudats per manca de generositat. Polítics sobiranistes, no malgasteu entre vosaltres les energies que necessitareu per combatre adversaris sense pietat.

La independència afecta la ciutadania del país per davant de la pervivència política. Calen tres paraigües diferents (CiU, ERC i CUP) per aixoplugar, què? Un govern constituent de coalició és urgent per fer la Constitució del país i votar-la. La dispersió, per lluir el plomall partidista, és el pitjor antídot de la transversalitat. No busqueu especialitats socials per captar vots com a justificant.  La lluita contra la pobresa i la corrupció és obligació de convergents i republicans per igual perquè el tren del sobiranisme no té seients de primera i de tercera.  Començament perillós si CiU/ERC continuen marcant territori enlloc de negociar candidatura única, i fan oïda sorda a la societat civil fins les últimes conseqüències. Tecnòcrates, doneu un cop de mà a la classe política catalana per equilibrar el seny i la rauxa.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 3/12/2014