27-S, ultimàtum polític del poble català

La fumata blanca de l'acord CiU-ERC gràcies a la pressió dels agents civils ha encarrilat el procés independentista cap a la recta final. Esperem les urnes del 27-S per llegir la voluntat vinculant dels catalans

El consens polític no és cap art de màgia, és el fruit de renúncies recíproques entre persones i opcions de partit. La recuperació unitària del procés sobiranista que ha necessitat de les forces civils per pactar el quan (data) i el com (llistes pròpies) té un tercer repte més complex: acordar el què (full de ruta o columna vertebral) per aconseguir una majoria necessària de vots favorables. Convertir unes eleccions autonòmiques avançades i excepcionals en plebiscitàries amb un Sí/No a la independència és la tasca encomanada al poble. Sense aquest segell d’identitat serien ordinàries o parlamentàries. La feina compartida de vuit mesos no serà gens planera per mantenir objectius comuns i evitar el foc amic en campanyes electorals plurals. El govern espanyol sortirà amb tota l'artilleria pesada sense oblidar les querelles pendents contra Artur Mas i dues conselleres. El trencament ràpid del silenci polític  adversari indica que el reinici del procés s’ha encarrilat correctament. És paradoxal que més d’un partit es carregui la convocatòria quan havien anunciat reprovar el president si no ho feia d’immediat. No esperaven un acord tan eficient desprès de setmanes de picabaralles. Per fi, el dret a decidir forçós obligarà a la majoria silenciosa apostar fort en les urnes. PPC i C's hauran d’ensenyar les cartes d’un  finançament autonòmic reformat –molt convincent- per competir amb vots unionistes. El PSC residual, amagat sota el coixí d'un federalisme quimèric, ¿com desbloquejarà la Constitució amb els socis espanyols per canviar-la i crear uns Estats federals inexistents? ICV-EUiA, sense brúixola, continuen perduts pels espais siderals agafats a la cua de l'estrella fugaç PODEM per no desaparèixer. Els dos exsocis del tripartit no poden digerir que el seu germà (ERC) hagi fet fortuna al costat d’un amo amansit i ells dos continuïn  picant pedra. Pablo Iglesias, nou astre amb una trajectòria poc definida, està enlluernant indecisos cansats del “corpus corruptus” de la casta política immobilista. Una incògnita que preocupa tots els correligionaris. La transició del catalanisme a un estatus diferent, independent o no, farà canviar el mapa institucional, autonòmic i fiscal del territori. La vella política està cavant la pròpia tomba d’una transició exhaurida.

El desafiament de Catalunya rau en la pervivència de les conviccions nacionalistes populars i en les noves adhesions. Moment irrepetible per canviar la situació actual o continuar enquistats i anar a pitjor.  El quart 11-S consecutiu exultant que reviurà el 2015 serà el preludi de campanya d'unes urnes històriques. El poble tornarà vibrar aires d’Estat propi amb tons d’intensitat diferent segons l’entorn de la crisi, la recuperació i les ofertes que sorgeixin del bàndol espanyolista. La coalició CiU-ERC, més altres formacions polítiques adherides i els associats de la societat civil, s’hauran de guanyar a pols mig milió d'electors per remuntar el 50% d'independentistes. L’estratègia resideix en el disseny d’unes estructures bàsiques d’Estat (Hisenda pròpia i SS)  persuasives col·lectivament i sostenibles econòmicament. Dues pedreres de paperetes sobiranistes seran la solidesa de la unitat política transparent i la intransigència del govern espanyol a negociar amb racionalitat democràtica. Qui pensi en clau Podem -indignats socials- podran sospesar el vot vuit mesos. No és tant qüestió ideològica de dretes o esquerres. El poble elegirà el millor futur en funció d’uns programes entenedors i creïbles, no tant dels savis i líders presidenciables que formin un govern de concentració. Per aconseguir l’acoblament de lletra i música cal assajar, preveure els detalls i afinar curosament els instruments fins el 27-S. El concert final no es pot improvisar per aconseguir el vistiplau de la Constitució Catalana en referèndum definitiu després de la negociació democràtica amb Espanya i el món.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga , 17/1/2015

Govern de concentració amb personatges civils

L'acord entre CiU-ERC està a tocar, diuen, però no arriba. Els recels mutus de pèrdua de poder és la causa principal. Això és servir i el govern que mereixem? Necessiten la custòdia de la societat civil.

Els polítics hispànics han donat sobrades mostres d'allunyament de la població en descrèdit del servei democràtic. Aquest egoisme gremialista dels partits i l’aferrissament al poder ha intoxicat el procés sobiranista català amb les mútues inculpacions i tuïts balsàmics de conveniència, poc creïbles. Les batalles per patrimonialitzar el projecte a costa del vot els fa desmereixedors d'un govern en exclusivitat. Aquesta trajectòria pejorativa dels governants va generar el bressol de la indignació popular, embrió de la plataforma Podemos/Podem, inicialment apolítica. Catalunya necessita del braç civil per esmenar, redreçar, complementar i vigilar de prop cada pas del govern on resideix la legitimitat de convocar,  i també, l’obligació de governar amb sensatesa. El fenomen de la borratxera política es dóna a Catalunya i arreu d'Espanya  per defensar-se de l'adversari. Pedro Sánchez carrega contra el vodevil CDC-ERC. ¿Per què el PSOE treu les urpes contra Podemos, potencial guanyador, insinuant una aliança amb el PP, contrincant de tota la vida? Els molesta la veu popular indignada contra l'abús de poder, l'enderroc d'un sistema bipartidista instal·lat al país i la possible derrota electoral guanyada a pols?

La credibilitat en el projecte secessionista està minvant per trencar unitats de consens i obstaculitzar la voluntat sobirana. "No s'ha de perdre ni un vot", diu ERC. Massa tard?  Dos mesos de pugnes entre Mas i Junqueras han evidenciat que un govern de concentració dels dos és com un intent de barrejar oli amb aigua. Sense un lideratge fort i mixt de figures rellevants de la societat civil -tecnòcrates professionals-, el govern de coalició que necessita Catalunya no serà  fiable, possible i estable.  CDC-ERC podran sortir a pescar en la mateixa barca o per lliure, en caladors propis o comuns, però, serà inadmissible competir en la subhasta final. Seria el lliurament de la flota a Podem i a les forces unionistes.  Només amb reforços polítics de gran calat i ferms defensors de la catalanitat podrà néixer el nou Estat. Mirem la història dels acords. CiU sempre ha pactat amb el PP-PSOE durant 35 anys. Amb ERC han  estat puntuals, un festeig amb infidelitats, quan encara està viu el malson del tripartit. Els convergents tampoc han estat la forja de l'independentisme. Va ser un fet sobrevingut de l'extrema crisi pels cops de porta de Madrid, recolzats pel poble, que els va obrir el camí sobiranista. Catalanisme tradicional no és sinònim de secessió malgrat les arrels bèl·liques de 300 anys. Els ciutadans no es mereixen uns dards enverinats i menys una boda oportunista amb el perill d'un divorci per un full de ruta arriscat o divergent. Discutiran menudeses sobre el dia i l´hora electoral quan el gruix i base de la constitució catalana està al cel de les oques i per conèixer? Les aparences d'unitat del 9N i la guerra de llistes ha obert els ulls del votant que exigeix objectius irrefutables i líders fiables. Del contrari, el procés serà víctima  del vaticini embruixat "antes se romperá Cataluña que la unidad de España". Per què l'arrogància tossuda, la set de poder i el corcó de l'avarícia malmeten l'essència del servei polític? El corc del partidisme infecta i mata la democràcia, més greu que la corrupció individual. Polítics catalans, obriu les finestres a la societat civil, descontamineu-vos i convoqueu eleccions anticipades en igualtat de condicions per governar junts amb el poble i per al poble.

Ramon Mas Sanglas - Sta. Eugènia de Berga, 13/1/2015

Museu militar a Barcelona

L'anunci d'un nou museu militar a Barcelona està aixecant polseguera mediàtica pel moment polític, la temàtica, l'objectiu i la inversió. El tancament de Montjuic no fou prou significatiu?

És el gran regal de reis de la pasqua militar 2015 als catalans. Un anunci desconcertant en el moment més inoportú i lloc menys adequat. Alliçonament o provocació? Les guerres són història, s'obliden quan interessa i ara volen perpetuar-se en un museu? Notícia a mida per intimidar o antídot del moviment sobiranista com a colofó del tricentenari 1714-2014. No és hora de tornar jugar a “soldadets de plom” per blindar la unitat espanyola. Després de la clausura del museu de Montjuic (2009), el menys visitat d’Espanya pel regust franquista, ¿volen recordar qui té les armes i revifar tristes efemèrides militars contra Catalunya? Paradoxalment, es neguen obrir foses comunes de la guerra civil de víctimes innocents i el retorn dels papers de Salamanca sigil·losament custodiats per no desvelar veritats i sentències injustificables. Un museu per conèixer què va aportar Catalunya a la història de l’Exèrcit? És incongruent un col·leccionisme de peces mortíferes i emblemes de repressió contra un poble. Abans d'invertir impostos populars a través del “ministerio” en un recinte armamentista, Catalunya té necessitats més peremptòries d’índole humanitari. Qui vulgui impregnar-se d’història militar té grans exposicions a Madrid. La “singularitat militar de Catalunya" -humiliant per a uns i gloriosa pels vencedors-, no “necessita contribuir per sentir-se orgullosa" de derrotes i batalles cruentes. És increïble que comandaments de l'exèrcit no hagin assimilat el dret a decidir dels pobles i els confongui amb un escamot de soldats, súbdits de la jerarquia militar. Rehabilitar un edifici perquè la ciutadania "prengui consciència dels riscos i amenaces existents i sigui una garantia de pau" (general Ricardo Álvarez-Espejo) és una ofensa a la intel·ligència. Un museu per dissuadir la ciutadania del seu sobiranisme és un memoràndum contra la llibertat. Qui és l'amenaça del país? “Barcelona ha de ser bombardejada cada 50 anys”, va dir el General Baldomero Espartero, per mantenir a ratlla els catalans liberals massa progres o díscols. La construcció d’un centre de maquinària bèl·lica és un bombardeig metafòric? Un bombardeig cultural  que recorda la llei Wert per espanyolitzar nens catalans. Moltes casualitats i coincidències. Amb aquesta pedagogia la classe militar obtindrà pocs cooperants locals que mirin amb bons ulls l'exèrcit espanyol. Prou nostàlgies i revengismes del passat i del present. De fer-se el projecte, hi haurà també un raconet del 23-F com un suposat intent de salvació nacional o s’exhibiran exclusivament els atropellaments de Catalunya?

Em temo que l’efecte proposat sigui el contrari, més confrontació, nova llavor independentista i més resistència. Una notícia qualificada d’ "irrenunciable" posa en evidència que el grau democràtic d'aquest estament està en l'entredit pel debat i polseguera mediàtica aixecada. El camp de batalla polític que viu el país pot fer canviar intencionalitats i fets en molts àmbits territorials. Una República Catalana democràtica –per exemple- es veuria exempta d’aquesta croada i d'un santuari militar anacrònic que no trobaran a faltar les joves generacions, igual que el Senat espanyol en la capital catalana.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 9/1/2015

Independència, transició i República

L'entesa entre el partidisme pro independència hauria estat el gran regal de reis per a Catalunya convocant eleccions anticipades. Afanyeix-vos per no fer tard, que les rebaixes de qualitat són limitades.

La independència té color polític de partit? Si donem crèdit al tòpic, les dretes són els patrons i les esquerres els obrers, el sobiranisme català de qui és patrimoni?  La convocatòria correspon al president de la Generalitat. La major capacitat de convicció ciutadana, ¿ té una seu física o geogràfica preferent demostrada? Si CDC està estigmatitzada com a centre-dreta i les reivindicacions separatistes fan olor a treballador assalariat, ERC s’apropa més al model de la indignació social. El galimaties sobre llista conjunta d'uns i separades d'altres, amb un eix comú secessionista, no clarifica els objectius essencials de nació independent. No utilitzareu la societat civil com a ostatge o responsable per dirimir les vostres discrepàncies i fer créixer el poder partidista amb condicionaments mutus. El poble demana eleccions referendàries vinculants -no autonòmiques-  per dir  Sí/No a la independència i començar la transició constituent d'un Estat Català durant 18 mesos, en el benentès del triomf decisiu i una majoria indispensable. Aleshores s’iniciarà el període de la negociació pacífica amb Espanya independentment d'uns pressupostos 2015 prorrogats o aprovats. Transcorreguda l'etapa transitòria tindrien lloc els primers comicis tradicionals de la República Catalana amb totes les variants ideològiques de partit. Només aquí té sentit la pluralitat de llistes per confeccionar l’arc parlamentari més enriquidor possible, previ referèndum –o simultani- de la Constitució Catalana.

El cúmul de vaivens que fa trontollar la ruta, via, procés o projecte sobiranista fins el referèndum definitiu i legal, ¿mereixerà un veredicte digne en les urnes amb les garanties informatives suficients, coherents i responsables? Una campanya de dos mesos dóna temps per informar, escoltar, llegir, comparar, assimilar i decidir entre una secessió més avantatjosa o una autonomia reformada? La mateixa feinada tindrà el bloc espanyolista  –federalistes i unionistes- per explicar els seus oferiments i convèncer. El Consell Assessor de la Transició catalana porta més d’un any elaborant la doctrina del nou Estat Català. Per què no es divulga de forma simplificada per mantenir el caliu? El primer redactat constitucional de la República està a punt de veure la llum. Perquè sis milions de votants deneguin o atorguin el vistiplau d’un nou estatus a Catalunya cal temps, il·lustració, consciència i llibertat. La visceralitat patriòtica o històrica i els sentimentalismes s'han de relegar a segon terme. El doble enigma del futur és l’objectivitat o realisme de les propostes i el vot majoritari. El 50% és una cara i creu que no podem confiar a l’atzar. Cal analitzar amb lupa cada sector social (educació, sanitat, pensions, benestar), inversió i mercats, fiscalitat i deute, la seguretat, defensa i relació estrangera. Una segregació territorial és la suma de moltes independències i projectes que han de confluir sota el mateix paraigua. L’entesa entre partits -a falta de llista unitària o de país- ha de convergir en tots els angles independentistes bàsics, sense vencedors ni vençuts, ni mal interpretar resultats. Tot el món ha de poder testimoniar les voluntats respectuoses i majoritàries dels catalans amb nitidesa. També els espanyols si es preuen de bons demòcrates? S'imposarà el desgast polític de la desunió, el cansament del poble a decidir un futur diferent o el pas a terceres forces nouvingudes? La vocació catalana de resistència suportarà el repte fins el final? La resposta, les urnes.

Ramon Mas Sanglas - Sta. Eugènia de Berga, 6/1/2015

Aparences polítiques que desconcerten

Any nou, política vella. Les posicions sobiranistes de CDC-ERC s'han enquistat. Molt greu, però pitjor el cisma polític respecte del poble que fan servir d'esquer i ostatge.

La flama de l'independentisme està en hores baixes. Els adversaris i el tempo no perdonen. No tot són cendres, com molts voldrien, perquè les inquietuds del poble segueixen latents, les que els polítics no solucionen. És el partidisme dividit de casa qui afoga el caliu d'un terç de catalans que busquen una porta de sortida. Els grinyols persistents d’una entesa, cada dia més distant, no seran la tomba de tres segles de lluita malgrat els greus riscos d’ultimàtums i mutus xantatges. Hi ha motius seriosos per no ajornar més els terminis electorals segons ERC. Es requereixen garanties d´èxit referendari amb llista única segons CiU. Dos murs que posen a l’entredit el procés amb el trencament de la vaixella quotidiana. De porcellana fina en queda l’esvaïment d’unes aparences d’unitat. Mentrestant continua sobre el poble la llosa d'una solidaritat abusiva amb totes les contrapartides de préstecs forçosos, retallades i pobresa social. Tancant els ulls per canviar-ho, no s’obvia la necessitat de fugir d'un sistema injust. L'entesa fiscal i la hisenda  pròpia són els dos portals bàsics que cal obrir de bat a bat com sigui.

La mà destructiva del "divideix i venceràs" fa estralls reals lliurant les armes del sobiranisme als unionistes espanyols. La desafecció popular envers CDC i ERC per la seva mala conducta negociadora està entronitzant el cavall troià de PODEM que deixarà orfe un catalanisme que no mereix uns progenitors polítics divorciats o de conveniència. La sostenibilitat d’un procés secessionista i la conflictivitat econòmica interna no casen amb la poltrona del partidisme. El pactisme demana renúncies i servei. La xifra psicològica del 50% del sobiranisme popular ha perdut més de 5 punts. Tal desmoralització serà recuperable? Al primer desgast sofert el 9N amb la destrossa d'uns vasos comunicants aparents i febles, s'hi ha de sumar l'erosió de les batalles dels pressupostos i la corrupció. Un cop baix al poble, imperdonable. Intentar créixer políticament a costa de la ciutadania és trair el camí democràtic dels darrers anys i l’expansió de la terra de ningú, l’abstencionisme.

Remuntar la culpabilitat del mal finançament de Catalunya als pares constitucionalistes per no acceptar un pacte fiscal similar al basc-navarrès i revifar el linxament de l'Estatut 2010, són recursos de memòria històrica, però estèrils com a remei. Al gener del 2015, la clau del procés en positiu o l'atribució del fracàs tindrà noms propis, com a líders de dos partits majoritaris: Artur Mas i Oriol Junqueras. Passaran a les hemeroteques com a  traïdors del sobiranisme català per la insolvència pactista o mereixeran la insígnia del deure assolit, malgrat els resultats de les urnes. Estan oferint una visió lamentable de l'independentisme ben distant del model escocès. En lloc d'aglutinar forces polítiques amb companys de viatge afins a la causa i buscar aliats de la societat civil -la tecnocràcia- aprimen el potencial intern de resistència amb amors propis i ridículs. Ara sí que el temps s'acaba pels recels mutus. Si el president desestima les eleccions o de celebrar-se, el fracàs és sonat, què explicareu oficialment a Catalunya i al món després de tantes esgrimes? El continuisme autonòmic actual és asfixiant. Si per millorar l'estatus català s'ha d'esperar la revocació constitucional i canviar paràmetres autonòmics simètrics, el progrés tindrà un recorregut lent i curt. Quina originalitat pot oferir un federalisme desconegut i quan? L'estancament econòmic és regressió. De continuar units, amb un reajustament  solidari, la resignació no és cap fórmula d’estimar i ser estimats. La singularitat de Catalunya com a nació ha posat  punt final al seu colonialisme.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga , 3/1/2015