Carnaval polític

Amagar la realitat no és cap joc de carnaval quan ens hi va la vida i els seus components. Les disfresses polítiques són un engany permanent per enaltir el poderós a costa del pobre i la feblesa democràtica.

Dues paraules defineixen aquesta celebració popular i puntual: disfresses i disbauxa controlada. Difereix  del carnaval polític que dura tot l'any a costa del poble, amb camuflatges electorals i a dojo. Les seves disbauxes i sambes estan reservades a uns pocs privilegiats sense escrúpols. Han acaparat nivells il·limitats de riquesa sota la disfressa de la corrupció i del capitalisme bancari mancomunat, emparats en una legislació feta a mida del mecenatge. Sense aquest segrest no hauríem conegut la crisi i s'haurien apujat les pensions sense culpabilitzar els grecs del seu deute vers Espanya. La realitat és la servitud del treballador sotmès al maquillatge i la manipulació, intentant sobreviure sense poder esquivar retallades brutals, la font dels rics i dels evasors amb permís del fisc. El ball carnavalesc de les víctimes només sona a deute, atur, pobresa, fam i desnonament, a un ritme trepidant.

Tenim hemeroteques repletes de titulars polítics putrefactes. Escoltem informatius diaris vomitius. Suportem tertúlies farcides de corrupteles sense un pam de net arreu de la geografia. Si jo ho sóc (PSOE), tu més (PP). Una cursa d'immoralitats, hipocresia, retrets i mentides. I cap dimissió. Ningú retorna cap euro perquè tothom es declara innocent. La justícia no dóna l'abast -intencionadament- perquè el temps s'encarregui del sobreseïment i la presó mai sigui un fantasma real o les estades molt curtes. Petitíssimes excepcions fan honor a la veritat perquè no sigui dit que jutges i fiscals no mereixen un sou. Molts polítics sospitosos, fins i  tot imputats, continuaran en les llistes dels propers comicis. En quin país europeu vivim? Ens prenen per idiotes o incultes. La selva política de la oratòria parlamentària és ferotge, a sang i fetge. Es carreguen els partits o plataformes que intenten escombrar tanta immundícia i desmarcar-se amb honradesa. El pitjor de la tragèdia és, no obstant, que molts espectadors d'aquest coliseu de gladiadors seguiran votant-los oblidant tanta malifeta criminal. Tal com sona. Estan matant cada dia moralment i físicament persones que perden l'habitatge, no tenen què menjar, ni auxilis contra la desempara energètica. La memòria humana és de mosquit o aquest poti-poti polític i mediàtic s'ha incrustat com un xip o un hàbit al costumari quotidià. És inherent al nostre ADN hispànic? Amb una classe mitjana quasi extingida, ja no escandalitza la realitat de dos extrems socials, la misèria més paupèrrima  i el monopoli d'oligarquies capitalistes. Tot es justifica en nom de la democràcia sobirana i la Constitució, però, el poble no pot obrir boca. Bé, una vegada cada quatre anys, més sovint quan l'acarnissament esdevé dramàtic. Enguany veurem les urnes tres vegades. Passarem de llarg o farem justícia votant al polític més honest i bon servidor? No serà fàcil trobar l'autenticitat d'uns predicadors amb poca credibilitat. Quin ús de la veu popular majoritària se'n farà dels resultats a posteriori? Hem tastat realment la democràcia de la bona o és un repte pendent i per descobrir? És infame que un executiu absolutista aprofiti l'expansió islàmica per reprimir i confondre la llibertat d'expressió d'una ciutadania pacífica, però, exigent.

Mirem-nos el propi melic. El circ polític català està fet d’una pasta semblant amb un nou ingredient, la discòrdia sistemàtica. Tenim sobrades mostres de desunió abans i desprès del 9-N. En trenta anys de vida parlamentària han estat incapaços de redactar i consensuar una llei  electoral oberta i actualitzada sense regust de transició espanyola, que tant els incomoda. No poden viure sense pugnes de lideratge, pendents del llistat meritori de la candidatura. Fins la pròpia agonia s’estan resistint com a casta de l'ambició i com a saga generacional per no perdre la poltrona. Ni congressos, convencions o assemblees de partit. Serà el poble desil·lusionat que els acomiadarà d’un sistema que gràcies ells mateixos ha fet fallida. Amb aquest panorama, quedarà esma política per engendrar un Estat Català engrescador? Sense una quaresma política de dejuni i abstinència difícilment veurem la glòria d’una resurrecció catalana a curt i mig termini, dins o fora d’Espanya.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 13/2/2015

 

Constitució Catalana i llei electoral espanyola

Construir un nou edifici sobre estructures velles és un risc. Una brillant Constitució catalana sostinguda sobre els pilars electorals d'una llei espanyola de la transició resulta força xocant.

Fa uns dies hem conegut tres esborranys comparatius sobre una futura Constitució catalana. La Carta Magna d’un Estat és el cervell nacional o sistema operatiu macroeconòmic, social, legislatiu, executiu i cultural que vertebra l'estructura interna del país i vers el món. La perícia dels tecnòcrates hi té molt a dir, malgrat la confecció final correspon als parlamentaris nombrats pel poble. Serà la foguera unionista contra tota ruptura. El ciutadà, espectador fins ara, esdevindrà actor i protagonista principal el 27S per decidir si opta per la via secessionista o una alternativa. En cas de ruptura, la suprema llei es sotmetrà a referèndum. Aquí no comptaran els escarafalls més esperpèntics i apocalíptics d'Espanya, ni es repetirà el sedàs del ribot estatuari tant il·legal com vergonyós, un pecat capital que ens ha dut fins aquí. Les parts hauran de negociar a partir de una majoria guanyadora. Si el Regne d'Espanya s'hi oposés la declaració unilateral d'independència (DUI) es sotmetria al pronunciament dels catalans.

Mirem alguns eixos embrionaris d'aquest GPS constitucional que estan cuinant. Un Estat republicà no presidencialista amb parlament unicameral (105 membres) sense cap majoria absoluta i un tribunal suprem de proximitat per solucionar conflictes, auguren principis democràtics menys propicis a la corrupció. S’albira una renovació política limitant a 10 anys el càrrec de diputat (dues legislatures) amb un sistema electoral obert. Crida l'atenció la definició d'una Catalunya pacífica sense exèrcit, el català com a llengua oficial sense marginar el castellà (cooficial) i la doble nacionalitat - qui ho sol·liciti-, si Espanya no s'hi oposa. Econòmicament, la independència té tots els números i recursos per afrontar els serveis socials primaris (Seguretat Social, pensions i tercer sector de dependència) en el marc de la Hisenda pròpia. Els tres projectes traspuen respecte al ciutadà -subjecte sobirà- sense discriminacions d'orígens. Pretendre legislar en base a la puresa del catalanisme d'antuvi, quant a llengua i drets totalitaris, sense reconèixer la realitat de la immigració i la crosta d'una transició política, podria impactar negativament en diversos entorns socials. La normalització d'un país demana temps i confiança en la generació dels primers catalans  independents. No es pot implantar per reproducció assistida ni amb radicalismes.

L'estrella del full de ruta serà una Constitució catalana sòlida en el marc d’un sistema electoral vell, a l’espanyola? Paradoxal.  Durant 30 anys el Parlament  ha estat incapaç de fer la seva llei electoral pròpia. L’escalada partidista pel poder i la parcel·lació geogràfica del vot han enterrat una desena d’intents. Ratlla la ridiculesa no acceptar dues regles democràtiques bàsiques: llistes obertes o nominals (no candidatures meritòries imposades) i el valor universal d’un vot una persona sense privilegis de proporcionalitat. El divendres (13 febrer) es debatrà novament el tema per aconseguir els 90 diputats necessaris (dos terços). Voldran formar un Estat nou amb estructures caduques de la transició? Un problema de mètode que s’afegirà a la pluralitat de programes i partits. Qui no vegi clar aquest camí, què votarà el 27S? L'elector té dret a opcions diferents. Els partits oposats o crítics amb el procés sobiranista tenen l'obligació moral d'oferir un estatus de més autogovern per a Catalunya o defensar les bondats del sistema vigent. S’ha de trobar la fórmula d’un encaix. La contaminació del poti-poti polític i el desgast de l'eufòria de tres mesos enrere no pot acabar en resignació o el vaivé permanent cap el Tribunal Constitucional en cada pas de la Generalitat. Han coincidit vàries fatalitats el mateix any: dos comicis electorals nacionals, l’agonia del bipartidisme amb la irrupció de Podemos i el desenllaç independentista de Catalunya. Quan els mals arriben de fora és difícil la prevenció i parar els cops. Però, és més dolorós per a un  poble lluitador, veure l'autodestrucció democràtica dels polítics de casa incapaços de cicatritzar eternes ferides enemigues de la unitat. Tota una burla del sobiranisme popular que volen estampar en un redactat constitucional.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga , 7/2/2014

 

Espanya sense Catalunya

Els preparatius de la transició a un Estat Català -pressupostos- han estat vetats. Les proves de foc del 27S només podran superar-se en les urnes gràcies al poble, no als polítics.

La indigestió d'aquesta possibilitat és la causa de tots els escarafalls, conspiracions i bombardejos polítics, educatius, jurídics, econòmics i esportius contra l'independentisme català. Espanya paralitzaria el 20% de l'economia sense el seu motor productiu i exportador per minvar el deute europeu. Aquest és el roc que incomoda dins la sabata espanyola. Per què busquen eufemismes de millor units, fracturació familiar, amor patriòtic mutu? Les ferides de butxaca no perdonen fàcilment, però són negociables. Qui ha provocat la situació fins el límit? Si Extremadura o Andalusia -fent ciència ficció- volguessin marxar del Regne d'Espanya serien aplaudides per l'alliberament d'un llast nacional. S'han acabat les paraules buides i els silencis. Ha arribat la prova dels fets electorals sense impugnació possible. Catalunya no demana a Espanya cap herència per separar-se, només la legítima, la no declaració de guerra a Europa sense trencar el mercat entre veïns. Es compromet a pagar els seus deutes i a reajustar comptes recíprocs a canvi de pau i no barrar més portes, superar el "no" inamovible i sistemàtic de tres anys. Un divorci negociat és la forma civilitzada per viure separats i de costat sense bombes incendiàries permanents. Què impedia fer el pas fins ara? L'espasa implacable de la Constitució. El 27S enderrocarà legalment i definitivament aquest mur si la majoria dels catalans fan el pas i rubriquen un nou Estat. La sobirania electoral constitucional posarà el punt i final a la disjuntiva, units o separats. Aleshores la negociació als ulls internacionals de la democràcia serà indefugible. Tot i així, caldrà plantar cara amb una DUI? Tan baix voldrà caure el llistó democràtic d'Espanya? No és qüestió d'atzar sinó de clarividències i conviccions després de dècades de palestra per superar un estatus autonòmic bloquejat i regressiu. El canvi que reclama una gran part de catalans ha d'anar acompanyat d'unes estructures sòlides d'Estat que comencen a entreveure’s. Paral·lelament, qui vulgui dissuadir la ciutadania d'aquesta “bogeria”, ¿a què esperen donar a conèixer una alternativa creïble i més convincent? Podrem saber, finalment, la terra promesa del federalisme espanyol? Quants i quins Estats tindrà la nova Espanya confederada o serà l'engany d'un canvi de noms? Els reformistes autonòmics que volen un Regne indivisible, ¿quin encaix li troben a Catalunya i a la resta de regions per no viure de la caritat permanent i la solidaritat  impositiva? Tres ulleres diferents per veure i votar el futur de Catalunya. Quina triar? La més atrevida, encara que arriscada, o la més fàcil i continuista, solapant i posposant  problemes històrics d’un acoblament quimèric?

Catalunya, per exigència civil i parlamentària ha començat a preparar la transició cap a un Estat propi destinant un pressupost a tal efecte que l’oposició radical ha denunciat al Tribunal de Garanties Estatutàries. Superada la frenada legal d'un mes el govern espanyol agafarà el relleu de la conspiració i ho portarà tot al Tribunal Constitucional per paralitzar cautelarment cada pas institucional del procés. Veurem sentències incriminatòries  contra el President i dues conselleres; a un jutge apartat de la carrera judicial per fer costat el sobiranisme. Intentaran, in extremis, invalidar l'autonomia catalana, però mai podran impedir la legitimitat de les urnes del 27S. Poble català, els partits polítics -tots- han tocat fons a la seva manera. Ara decidim nosaltres. Indecisos, teniu la Catalunya del futur a les vostres mans. Busqueu la llum, no us quedeu a casa i voteu amb totes les conseqüències. Gràcies, a la moguda  de tantes entitats que fan créixer aquesta majoria pel dret a decidir. Immigrants castellans amb  fills arrelats al país estan donant lliçons de catalanitat  i servei a l’oligarquia  aristocràtica acomodada. Mil gràcies, de forma molt i molt particular, a la plataforma “Súmate” per la feina feta i la que seguireu fent.

Ramon Mas Sanglas - Sta. Eugènia de Berga, 4/2/2015

La classe política a judici

El polític modèliccom a governant sembla història. Ética, servei i professio nalitat són qualitats més cares de trobar en el partidisme polític i en el bon líder.

 Dia sí i dia també presenciem judicis de polítics corruptes via tertúlia, en directe, premsa i noticiaris. La imatge dels governants actuals o avantpassats en els bancs dels jutjats s’ha fet familiar. Inaudit en altres països europeus que dimiteixen per foteses sense ser ni imputats. L'honradesa de la classe política espanyola ha mort? Sembla normal defraudar, evadir capitals, falsificar documents, extorsionar empresaris i robar pel bé del partit i la pròpia butxaca. Aquesta “família” degenerada està fent els impossibles per defenestrar les plataformes contrincants nascudes del no res, de la indignació social i sense padrins ni avals bancaris. Per això són perseguides, titllades de somiatruites o sense programa, per ser anticapitalistes i lluitar contra la corrupció. No són polítics estàndard. Com tot diamant brut s'han de polir abans de posar-se a la venda. Si el poble els confia la governabilitat aprendran a escoltar, pactar, renunciar i acatar criteris diferents imposats pel realisme econòmic espanyol i europeu. Com la majoria  dels partits, no obstant, correran el risc de ser víctimes de la llaminadura insaciable de poder.

Governar ja no és una exclusivitat de l’estament polític clàssic per falta de professionalitat. És un ofici desacreditat i perseguit alhora. On podem trobar ara la font de la puresa política? Un treballador defraudador és acomiadat pel seu amo. El poble, amo i senyor de la democràcia, acomiada amb el vot els servidors infidels per ficar mà a la caixa de tots i no vetllar pels interessos del bé comú. L’ombra del mal polític és massa llarga per regenerar-se amb la pròpia saba contaminada. Son promeses buides en vigílies electorals. Estem en un apocalipsis polític? Com Podemos/Podem s'ha de començar de zero. Els partits convencionals vestits de velles ideologies i doctrines que no practiquen s’estan esmicolant. S’ha renegat de la tecnocràcia o professionals del porta a porta, del polític amateur, expert i veí que coneix la seva clientela. No serà aquest el futur del governant més fiable que omplirà Parlaments per mandat de les urnes?

Apliquem la mateixa filosofia a casa nostra. Tres anys d’estirabots entre CiU-ERC i altres partits falsament sobiranistes. Les lluites internes, camuflades o sense embuts per conservar còmodament les seves places en un hipotètic nou Estat provoquen desencís a la societat civil bolcada a refer el país.  Per això no han volgut llista única. Una Catalunya independent mai vindrà de dalt sense acatar el sobiranisme del poble. Un sistema electoral català ranci i a mida d’una casta horitzontal desconnectada no pot ser un bon instrument del procés independentista. L’escalada dins la candidatura és el verí del poder. Si arriba a bon port el projecte de la Constitució Catalana, es votaran persones per ocupar el Parlament, no coalicions ni llistes en bloc, per un període màxim de 10 anys (dues legislatures de cinc). Cada aspirant tindrà  ideologia peculiar. Però, seran les seves qualitats individuals, bàsicament, que el faran mereixedor de la confiança, no el rang meritori dintre el partit. Mentre no arribi la nova mecànica electoral ens empassarem molts gripaus. És hora de renovar la carcassa política de l’Estat i de les autonomies. Prou de maquillatges i taüts polítics vestits de democràcia. S’ha de recuperar el servei públic del lideratge com la joia més preuada de l’administració transparent i genuïna. Ens acarnissem contra els terrabastalls secessionistes sobrevinguts de Madrid i aguantem, com si res, les mossegades fins l’os entre els partits de casa? Aquests predicadors de la independència, la volen realment? Pensen guanyar  la causa del catalanisme i convèncer mig milió d’indecisos d’aquesta manera? Quan oficialment es reconeix que cap partit compleix tots els requisits de transparència, s’ha de votar el menys corrupte com a mal menor? La solució és la substitució radical del sistema partidista i l’avaluació del governant amb la rendició de comptes permanent.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 2/2/2015