Els set planetes del 27S

Després de la convocatòria electoral (3 agost) comença l'espring final. La Diada 11S i la campanya del 27S seran la culminació per decidir el nostre vot. Estem mentalitzat de la trascendència històrica?

 

Està al caure la convocatòria electoral autonòmica normal. La maquinària del procés sobiranista s'està reciclant a marxes forçades dintre la legalitat per no exacerbar més el nerviosisme centralista. Ja sabem -finalment- els partits aspirants al nou Parlament. Els clàssics, sencers o fragmentats i les noves coalicions sorgides de la pròpia regeneració o de l´amalgama de personatges sota una llista única i tranversal amb la societat civil enmig de polítics. Un presidenciable de centredreta camuflat d'esquerres en quarta posició? Controvèrsia fàcil d'esvair, democràticament, amb primàries directes i universals. Que el votant de la candidatura "Junts pel Sí" marqui el seu favorit per formar interinament -un màxim de 18 mesos- un govern de concentració, en cas de guanyar. El polifacetisme polític català no pot ser més dispers i fet a mida per bé d'una democràcia representativa diversa o per mal del confusionisme popular. Les òrbites gravitatòries entorn d'un 27S seran set: dues forces centralitzadores de l'espanyolisme (PPC, C's), el tàndem orbital confluent del catalanisme "Junts pel Sí" (CDC-ERC) i CUP, i els tres planetes errants "Sí que es pot" (ICV-EUiA i Podemos), PSC, UDC. En l’univers electoral hi pul·lularan diversos meteorits independentistes no inscrits com a concursants directes (Procés Constituent, Solidaritat, MES, secessionistes d'UDC, Súmate, etc.) que apostaran lliurament pel millor postor. Formen un bon reguitzell de polítics díscols conversos a la causa sobiranista pel dret a decidir sense cap imposició partidista. Vet aquí un panorama parlamentari multicolor que en definitiva es reagruparà en tres blocs: el SÍ-SÍ a la independència, el NO rotund a la segregació i la tercera via sota un hipotètic reformisme constitucional/fiscal. Qualsevol majoria parlamentària (68 escons o més) d'una opció conduiria el futur de Catalunya al continuisme centralitzador, a l'esperança d'un canvi nacional de govern o a l'èxode català negociat. Són les regles galàctiques de la democràcia europea que no poden ser sotmeses o trencades per un rampell dictatorial del "no puedo y no quiero". L'imperi de la llei, caduc i canviable, està fet per i per a l'home, no a l'inrevés. Els Estats, autonomies i comarques han nascut i s’han modificat per voluntat majoritària dels seus habitants. Exemples recents, dues noves comarques catalanes en menys d'un any. La complexitat d'una nebulosa electoral trobarà solucions i respostes idònies si rep la llum necessària abans d'anar a les urnes. El ciutadà té el dret i el deure de conèixer les estructures d'un nou estat català, les limitacions, beneficis i renúncies temporals a que es veuria sotmès, malgrat les pressions i les incògnites europees de rebuig o acceptació de l’eix Catalunya- Madrid- Brussel·les. Negociar és parlar en el marc de la legalitat compartida i la voluntat política bilateral, lluny de la decisió unilateral. Seria l'últim recurs per la sordesa democràtica persistent amb un 27S independentista victoriós. Ens enfrontem a uns comicis excepcionals irrepetibles que els resultants del NO i del SÍ convertiran en plebiscit sense cap decret explícit i amb totes les conseqüències. Tot està a les nostres mans. La congruència d'acceptar el veredicte de les urnes està lligat forçosament a les dues bandes, malgrat el desacord dels perdedors. Quin sentit tenen les amenaces, intimidacions i xantatges en un país europeu democràtic per influir o fer callar les urnes? “Quan un poble comprèn que obeir lleis injustes escurça la seva llibertat, cultura i dignitat, cap tirania por aturar-lo i dominar-lo” (periodista Martí Anglada).

Ramon Mas Sanglas - Sta. Eugènia de Berga, 28/7/2015

Els molins de vent de la independència

Les aigües del riu sobiranista tornen parcialment a la seva llera després de mig any de devastació. El bon abastament serà capaç d'omplir les esperances dels catalans?

 

Embolica que fa fort, però, l’independentisme té llista única per al 27S, finalment. Els gegants dividits de la fantasia política han tornat a la racionalitat i pot fer-se realitat el propòsit d’un poble. Ha calgut una cimera per crear un diccionari exprés i definir què és un polític civil, actiu, temporal i els seus drets només 70 dies abans de la cita amb les urnes. Un rècord d’ultimàtums per superar utopies com el voler competir una final de campions amb amateurs sols sense els professionals del procés sobiranista. Hauria estat un error històric i l’enterrament de la feina de tres anys, simplement per esquivar la ideologia del president i el seu partit. La independència d’un poble té signes partidistes propis o és l’alliberació d’un país democràticament? La rebel·lia col·laboradora de la CUP -nens petits díscols de CDC- no ha de moure un mil·límetre les línies mestres del full de ruta del procés, comú a tots els secessionistes. Si el problema rau en qui ha d’encapçalar la llista única la solució estaria en el mateix poble sobirà, no en el partidisme. Com? Mitjançant primàries populars directes sorgides del 27S. A falta d’una llei electoral catalana amb candidatures obertes, que cada votant marqui UNA creu al líder preferit de la llista -sigui polític o no- per presidir un parlament transitori i constituent de la nova república catalana amb un govern de concentració. Prou de lluites intestines pel lideratge. El full de ruta únic no pot divergir en els instruments comuns per aconseguir la fita. Estem dirimint un nou país entre Catalunya/Espanya, no entre ideologia dretes/esquerres. Si la confluència del moviment independentista no és total i forta, serà batuda per la unitat espanyolista del PPC, C's, UDC i la neutralitat dels indecisos capitanejats per les fades del federalisme hispànic del PSC, ICV i Podemos.

Hem superat el ridícul de la desunió després d’una crisi d’egos partidistes, encara que els resultats no fossin satisfactoris. Molt al final, però, hem entrat en la fase escocesa d’un referèndum formal amb forma de comicis plebiscitaris. Gràcies a l’empenta de l’ANC, Omnium Cultural, MES, l’AMI i altres entitats polítiques compromeses en aquest sumatori, la Diada 11S es veurà enfortida per combatre l’abstencionisme del 27S. Si Catalunya esdevé una República pròpia ja vindran les eleccions pertinents per formar l’arc parlamentari partidista més adient a les necessitats dels país. Aquest segon pas només té sentit fora de la transició econòmica i financera escloscades actuals. Què podria canviar a Catalunya amb un govern espanyol PP-Cs o PSOE-Podemos? Res de res o un lleuger envernissament. El repte és saber que farem el 28S si el poble opta pel canvi dràstic i la negociació de la separació. A més de gosadia política i ciutadana ens cal un calendari i unes estructures d’Estat ben definides pel dia D que il·lustrin al votant convençut i deixin pocs indecisos a casa un dia electoral clau per als catalans i el seu futur.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 14/7/2015

27S, dia definitiu del doble SÍ o doble NO

Quan s`apropa una efemèride important els convidats es preparen i saben quin paper han de representar. Per dir un Sí/No a un canvi d´Estat, ¿som conscients de la responsabilitat individual i les conseqüències?

És la fita del procés i el desig de molts catalans: el punt final a l'ambigüitat i a la intoxicació sobre la lliure expressió. Malauradament, continuarà la confusió política de les mitges tintes del SÍ, però, NO. El dret universal a decidir genèricament en un Estat  democràtic no és cap distintiu peculiar sense el compromís ferm de la claredat. Tant l'independentisme (CDC, ERC, CUP) com l'espanyolisme (PPC, C's) marcaran fronteres transversals finalistes, en camps oposats. Altrament, el PSC i UDC continuaran buscant el seu escó continuista agafats a una tercera via que mai arribarà. ICV, satèl·lit de l'esnobisme Podemos, seguiran perduts després de tants intents d'ubicació com fracassos. Embolicats en mitja bandera espanyola i mitja senyera sense estrella, esperançats en una reforma fiscal pidolaire i permissiva, deixaran penjats a molts votants en el refugi de la confusió i de l'abstencionisme sense horitzó. La resignació no és cap sortida airosa. Més bé una renúncia covarda dels instruments que tot referèndum posa a disposició del votant.

La purga interna d'UDC, el divorci de la coalició CiU i el nou mapa municipal català pactista, enrarit per a molts, ha canviat l'estil i el model polític. La sacsejada contra la majoria del PP i la frenada socialista amb el naixement de Podemos i Ciutadans, la democràcia pren nou oxigen i s'allunya de les turbulències absolutistes. Ara la pedra angular nacional és el procés del sobiranisme català. S'ha decretat el seu esmicolament sense toleràncies. Una miopia política favorable a les urnes. El primer sondeig GESOP sobre els resultats electorals de setembre després del cisma CiU no augura cap catàstrofe independentista. El repte de la majoria absoluta (68 escons) és possible. L'eix esquerra-dreta ja és d'una altra galàxia. El votant ha superat aquest clixé després del 24M. Busca l'estabilitat social centrat en la justícia redistributiva i no el poder polític dels partits. Ha obert els ulls sobre la realitat del país i exigeix un nou tracte fiscal sense espoli impossible d'abastar -fora de la independència- amb la porta tancada al diàleg. L'esforç envers la transversalitat política amb la societat civil aporta nova serenor a la unitat. El 27S definirà persones i partits amb llistes més verticals o radicals i transversals o aglutinadores amb la mirada envers un govern de concentració. L'electorat es deixarà portar per l'eix del nacionalisme i no per l'eix polític ideològic. Els diputats de pinyó fix no tindran cabuda en les properes urnes. El votant vol diafanitat en el "Sí/No" sense boires i llamps, malgrat el concurs eixordador dels trons espanyolistes. La democràcia en estat pur -a l’escocesa- no admet laberints. El polític indefinit, -ni carn ni peix- té els dies comptats com el cronòmetre enrere del 27S: independència catalana, unionisme a ultrança, tercera via morta sense data. El nedar i guardar la roba de l'indecís esdevindrà un greu risc de quedar-se sense indumentària molts anys. Que ERC prengui nota del greu error històric de no admetre la llista única de país. El ciutadà li passarà factura si la seva fractura afecta la unitat del catalanisme, arma indestructible contra Madrid.

El resultat favorable al full de ruta catalanista no desvelarà dues incògnites: el caràcter plebiscitari o no de les eleccions 27S i la necessitat o no d'un post referèndum exprés. Tornarem a caure en el parany de la legitimitat consultiva sota el prisma del Tribunal Constitucional? Revifarà l'esperança de la tercera via, un plat de llenties tèbies a qualsevol preu, a canvi d'enterrar la catalanitat? En tres mesos s'han de perfilar les llistes definitives de les tres opcions, la seva interpretació i el valor dels resultats 27S sense més dilació. Tot i tots estem en mans d'unes majories significatives per canviar positivament el país o continuar on som amb la por de dividir Catalunya. Els vots estan vinculats als instruments polítics i jurídics. Fem-ne bon ús democràticament.

Ramon Mas Sanglas- Sta. Eugènia de Berga, 30/6/2015

 

Destronament polític i poltronofília

Manar bé no és fàcil. En política encara menys quan s'anteposen els interessos propis als del ciutadà votant. Vivim un litigi entre democràcia i poder mal entès. Gràcies.

 

Dues realitats polítiques antagòniques i complementàries alhora. Els arbres vells i corcats són substituïts per un nou planter. El poder del poble és implacable. Finalment hem vist arrancades cadires aferrades amb formigó. El terratrèmol 24-M crearà nous addictes a la poltronofília? Això de la regeneració partidista, ¿haurà estat un setge i trampolí enganyós per conquerir ajuntaments o un canvi real del servidor polític?  La dispersió partidista dels consistoris és l’antídot  de les majories absolutes nefastes. La democràcia ha enriquit la vida municipal compartida amb coalicions i governs de concentració. El mapa espanyol blau i vermell al que estàvem avesats s´ha guarnit  de multicolors. El destronament polític de Barcelona, Madrid, València –entre d’altres capitals de província- és el  símptoma més clar que la democràcia ha batut i castigat la corrupció. Tot un  capgirament que ha ferit greument la cúpula de PP, sobretot. Catalunya serà el boc expiatori d’aquest cabreig portant al TC les iniciatives sobiranistes del full de ruta o estructures d’Estat en fase d’elaboració. Fins el 27-S, si abans no tallen de socarrell la possibilitat de convocatòria destituint el mateix president o anul·lant l’autonomia, queden per veure i patir moltes destralades del govern espanyol. ¿No sap Madrid que la tossudesa catalana és imbatible i les seves maniobres prohibitives aporten més vots? Tantes rebequeries convertiran definitivament les eleccions parlamentàries en plebiscitàries. Totes les invitacions i consells internacionals al diàleg, ¿seran vetats per les altes instàncies judicials a esquenes de la democràcia? També els resultats del 27-S? Seria la pitjor dictadura i cop d’Estat del segle actual, inaudit en el marc de la Comunitat Europea. Només l’acceptació del resultat i el consens pot afavorir els afectats, començant per Espanya i la mateixa Europa.

Un nen petit sap dir "sí" i "no" sense embuts, a la cara i sense titubeig. Es la resposta de la sinceritat. La parafarnàlia política ha oblidat  aquest llenguatge de la infantesa obsessionat per l'avarícia, poder i egoisme. Dir "sí" o "no" al dret a decidir i a la independència amb convicció -sense giragonses- és el calvari de certs partits  i la confusió de molts catalans, farts de “tants caps, tants barrets”. Un 35% dels mateixos militants d´UDC han esquivat la seva consulta per evitar una pregunta indefinida i complexa. L’empat tècnic del resultat evidencia confusió interna entre el dret a decidir a l’estil socialista –amb totes les benediccions jurídiques-  i el tabú del mot independència. La coalició CiU s’ha convertit en un tripartit en vies d’esmicolament amb la mirada posada a la Moncloa per abastar un plat  de llenties tèbies. Esperaran a definir-se l’endemà electoral per no perdre la poltrona en cas de victòria secessionista?  Afortunadament, allò que uns deixen per verd ho acullen d’altres per bo. El front Bcn en Comú recolzarà  la Diada 11-S  i tot el procés. ERC sabrà aprofitar sense més escarafalls una llista única de país amb menys declaracions patriòtiques? Aquesta eina clau deixaria fora de combat el PSC i Podem que  tampoc s’arrenglaran al “no” dràstic del PPC i Ciutadans.

La ruleta girarà fins el 27-S. Molts miren abans d’apostar. En mans de l’atzar? Mai. El poble català necessita més llum per no dividir la societat catalana en dos blocs contrapossants  i una  capbussada de nous líders que esperen la incorporació. El sobiranisme no pot ser vençut per la unitat espanyolista ni per una oferta d’última hora a la desesperada. El 24-M la ciutadania va aconseguir un canvi general molt especial. Un error per als perdedors com ho serà la independència pels detractors. Castigar la corrupció a través de les urnes és una victòria de la democràcia i la justícia. Poder polític  i mans netes no són incompatibles. Els canvis són expressió de reajustaments socials que no existien amb una política intolerant i qüestionada. Identificar capital i govern dretà és paradoxal. El diner de tots no té color polític. Veurem el remat final al novembre –comicis nacionals-  després d’un 27-S clau per al futur de Catalunya.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 16/6/2015