El govern d’Espanya passarà pel referèndum de Catalunya

Pedro Sánchez o Mariano Rajoy, més del mateix per a Catalunya. Mentre siguin els partits i no el poble qui decideixi la democràcia real serà un desig i el canvi que prometen un engany.

El nucli de la crisi política d’Espanya tan punyent com l'atur és Catalunya. Pedro Sánchez promet parlar amb els independentistes i declinarà els seus escons per formar govern. Dels impostos dels catalans també en prescindirà? La geometria variable més tàctica per governar no li permet anar de sobrat per tocar la Moncloa i evitar segones eleccions. Tastarà la medicina de Rajoy receptada als sobiranistes tres anys, el NO a tota proposta.  Catalunya no li exigeix impossibles, només acceptar una democràcia imbatible, reconèixer un referèndum vinculant. La seva alternativa federal, un Estat d'estats o la plurinacionalitat real requereix un nou redactat de l'art. 2 sobre el sobiranisme exclusiu, no un envernissament constitucional. Posar les urnes  no és sinònim d’independència, sinó de pactisme. No s’atreveixen guanyar una campanya contra la secessió, ¿per què temen la derrota i es neguen acatar la negociació bilateral? Els gens colonials espanyols fins ara s’han defensat amb l’artilleria de la negativa, l’amenaça i els jutjats, no el diàleg. En què es diferencien el PP, C's i PSOE? Si Pedro Sánchez promet canvi i progrés, quan i com el veurem? Tan sols Podemos té la valentia d’acceptar un compromís referendari, tot i defensar la unitat nacional, no descarten una alternativa a l’estil britànic i escocès. Curiosa incògnita: si fos Andalusia la demandant secessionista- per exemple-, trobarien alguna resistència espanyola? Més probablement l’agraïment. Solament Catalunya i el País Basc són vetats a tot intent de fugida per l'amor de la gran pàtria. “El podoreso caballero don dinero”, no es pot disfressar de sagrada Constitució intocable ni de “mejor unidos que separados”. Primer, aquesta Carta Magna va canviar en quinze dies quan va convenir als magnats del poder espanyol per imperatiu d’Europa. Segon, tots els menors de 59 anys no l’han votada i ja no és representativa i caducada. Tercer, quan un Parlament autonòmic rep democràticament l’encàrrec popular de fer un  Estat, la mínima resposta del rival seria el retrobament, no el silenci o l’atac. Quart, en democràcia europea i universal, les urnes són els instruments per dirimir les diferències polítiques, no els tribunals creats i subornats pel mateix govern. Cinquè, “...en una societat democràtica, a diferencia d’una dictadura, no és la llei la que determina la voluntat dels ciutadans sinó que és aquesta la que crea i modifica quan sigui necessària la legalitat” (Tribunal Internacional de Justícia, 22/7/2010).

El 20-D la societat espanyola va demanar canvi. La vella política –el bipartidisme rotatiu- no ha mort per anacrònic, sinó per antidemocràtic i corrupte a Espanya. Als EUA és ben viu fa dècades. La moda de la diversitat partidista no és més atractiva per la complexitat sinó per la suposada regeneració democràtica. El partit que no porta en la sang el dret a decidir té l’estigma dictatorial. L’independentisme no és un caprici de dos milions de catalans injectats d’un virus que exhibeixen com a malalts cada 11-S. Senyors unionistes intransigents, tant costa escoltar i preguntar-vos què demanen i per què? La vostra reacció instintiva d’il·legalitzar-ho tot us situa en un estadi democràtic  primitiu o nul. Ningú té ni és la llei. Ho som tots. Amb un simple “parlem-ne”, humanitzat i gestual, ni Catalunya estaria despullada de l’exercici dels seus drets retallats ni cap polític i jutge espanyol ficant el dit a l’ull dels catalans. Ras i clar, no existiria el vostre problema inventat per conveniència. L’únic desllorigador, agradi o no, tard o d’hora, passarà pel sedàs d’un referèndum estàndard vinculat a renunciar la independència o fer-la efectiva. L’estil català, poble acollidor per tradició, no va a garrotades ni unilateralment quan té un interlocutor. Caldrà temps i debats, ofertes o rebutjos sense escarafalls. Sense fissures internes, familiars, socials i empresarials, sota l’imperi de la raó, les urnes hi posaran el punt i final. Un nou Estat, per voluntat majoritària, no aixeca murs ni trenca cap mercat europeu. Seria l’exercici més  lloable de l’autosuficiència de dos pobles veïns en concòrdia si decideixen separar-se.

Ramon Mas Sanglas - Sta. Eugènia de Berga, 3/2/2016

Barcelona és de tots

L'alcaldia de Barcelona proposa reformes de mobilitat. Prou de pedaços. Per l'àrea metropolitana hi passen milers de cotxes de fora cada dia. Hi pensen en aquests treballadors no residents i visitants?

Barcelona és la ciutat dels seus residents i la capital dels catalans. Si és admirada pels turistes, més pels  habitants i veïns comarcals com a referent emblemàtic del passat i com a contribuents actius del seu creixement. És el tronc comú de confluència administrativa, comercial i cultural dels pobles i ciutats del país. Per això, hi tenen quelcom a dir quan les reformes estructurals de circulació i de mobilitat viària els afecta en qualitat d’usuaris conductors i vianants. Em refereixo a tres grans projectes mig consumats o en fase d’estudi: la unió dels dos tramvies a través de la Diagonal, la inauguració del Metro L9 fins l’aeroport i el nou impost dels vehicles més contaminants per sanejar el cel urbà. Els principals beneficiaris –els barcelonins- han de pensar en els seus avantatges i inconvenients sense oblidar els milers de transeünts i la població flotant que diàriament els visiten des de la perifèria com a treballadors, compradors i turistes d’arreu del territori, d’Espanya i l’estranger.

Els punts neuràlgics de tota urbs és el disseny de les artèries circulatòries, el volum de vehicles i els mitjans públics de comunicació interna.  Poden canviar-se els sentits de direcció, el nombre i amplada de carrils, però no encabir més cotxes en un mateix espai per millorar la rapidesa i la seguretat. La solució passa per les prioritats, segons cada ubicació concreta i en funció de l’entorn comercial, les zones d’estacionament i la fluïdesa requerida. El principi cabdal de descongestió urbana de les capitals europees és substituir el vehicle particular pel servei públic, ecològic, còmode, ràpid i freqüent. Un exemple típic, Londres. Els clàssics busos vermells de doble pis s’arrengleren  pràcticament en els nuclis urbans per derivar-se contínuament als destins radials. No és elegant, just i eficaç castigar al conductor amb  taxes elevades per entrar legalment al cor urbà. Una flota adient de transport públic exterior (taxi assequible, autobús i tramvia) i una xarxa soterrada (Metro i tren) són els dos sistemes que convenceran als particulars a deixar el cotxe a l’extraradi de Barcelona. Per això, i prèviament, caldrien tres grans superfícies d’estacionament  dotades d’interconnexió cap el centre: al nord (zona Fabra i Puig o abans), al sud (Hospitalet-zona Franca), a l’oest (zona universitària). En el mateix tiquet –i preu raonable- podria incloure’s la mobilitat interurbana tot el dia, en benefici d’un sòl barceloní més espaiós, alliberat de trànsit. El Metro L9  jugaria molt a favor d’aquest servei en les àrees del sud i l’oest a més de l’increment bus. L’enllaç dels dos tramvies seria més fàcil amb el 50% menys de turismes a la Diagonal. El flux de la Meridiana quedaria molt reduït i compensat pel transport públic via Metro L1 (Sant Andreu) i L5 (Sagrera) i busos continus. Semblant comportament es requeriria en els accessos del sud en espera de la nova L10.

Amb menys vehicles propis i més serveis públics ja no caldria el reduccionisme de cotxes vells (més de 20 anys) ni l’impost de 84 euros per rebaixar el nivell de diòxid de carboni de la metròpoli. Un recàrrec anual no treu els vehicles de la circulació. La renovació d’aquest pàrquing envellit amb l’ajut de 2.000 euros, s’aplicaria només als habitants empadronats? Els transgressors de fora, captats pel radar, serien sancionats? Aquestes mesures escapen de la racionalitat si no són genèriques per a tot Catalunya, almenys. L’alternativa del motor elèctric seria la millor panacea sense deixar de banda la bicicleta manual o elèctrica amb carrils exprés suficients. No faríem de Barcelona una segona Holanda o Copenhaguen, però sí més transitable i neta de gasos. No es tracta de dissuadir al conductor amb pàrquings més cars i zones blaves abusives. Simplement, oferir les possibilitat de quedar-se als portals de la capital a canvi de més comoditat i celeritat amb el trasllat comunitari. És la millor aposta pels visitants que no saben què fer-ne del cotxe en una ciutat saturada i caòtica en hores punta, tot i pagant. Un altre gall cantaria si el tren de Rodalies tingués una xarxa catalana pròpia, moderna i compensable.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 30/1/2016

Pressupostos injustos del 2016

L'economia és el motor d'un país reflectit en els pressupostos anuals. L'eina administrativa principal és la recaptació directa dels impostos de la ciutadania amb una hisenda pròpia. Fins quan la dependència del centralisme?

Els pressupostos del 2016 seran “injustos” segons el vicepresident econòmic Junqueras perquè dels 24 mil milions directes que recapta Madrid dels catalans en retornen 20. Els quatre restants es destinen a les regions més deficitàries en virtut de la igualtat entre tots els espanyols (art. 2 de la Constitució). Fins els 11 mil milions de que parlen les balances fiscals, d’on desapareixen? El principi d’ordinalitat obligatori per llei, -cap autonomia rebrà menys del que paga-, ha mort.  El dèficit català s’ha de nodrir dels propis impostos interns quan no són impugnats pel Tribunal Constitucional com el copagament sanitari, la contaminació industrial i aèria, els dipòsits bancaris, l’impost energètic. Del total que retorna a Catalunya, el 80% es destina a educació, sanitat i al tercer sector. Com es poden atendre adequadament les altres 10 Conselleries, el funcionariat restant i el manteniment institucional? Què queda per expandir  l'economia catalana i fer front al deute del dèficit acumulat? No té sentit nous gravàmens autonòmics sobre el turisme, els petits estalvis de la classe mitjana, la contaminació dels cotxes vells i deixar lliure d’impostos els patrimonis importants i les grans herències. Mentre la solidaritat nacional sigui una rèmora per a una Catalunya dependent, les balances internes s’haurien de reequilibrar a costa dels més rics i dels beneficis desorbitats de les entitats energètiques i bancàries, provinents de la mateixa ciutadania, en gran mesura. Més de 200.000 ciutadans estan immersos en la misèria extrema. Caldrà crear un PER català per als altres 700.000 que toquen el llindar de la pobresa?

La dita metafòrica, “els catalans de les pedres en fan pans” és burlesca i ofensiva, tot i ser realitat. Ser titllat de creatiu i bon treballador és una honra i no un pecat històric, sense convertir-nos en burros de ningú. Tots els espanyols tenen dos braços, dues cames i un cervell. Qui rep ajut dels altres en podrien fer coques a més de pans. Cada regió ha de ser crítica amb la seva realitat laboral actual i passada. Catalunya té mitja població nouvinguda arreu d’Espanya i de fora. Ha estat sempre un poble integrador i d’acollida per principis i cultura, sense discriminacions. Els responsables regionals s’han qüestionat mai els motius de l’emigració dels seus habitants? Qui marxava fa unes dècades dels pobles i per què? No va ser la manca de recursos naturals sempre, sinó la injustícia entre les classes socials, la poca o nul·la inversió dels rics i la falta de reformes laborals productives per iniciativa dels polítics. El camp andalús i extremeny fa més d’un segle que encara espera la reestructuració agrària en contra dels terratinents intocables i mà dreta dels governants. Andalusia té 8,4 milions d’habitants, duplica en escreix l´extensió de Catalunya amb 250 km més de costa. Té ports marítims industrials i pesquers, turisme i sol a dojo, ciutats i centres d’interès atractius. Per què, doncs, la renda mitjana per càpita és tan baixa per encapçalar amb Extremadura la llista d’autonomies necessitades de solidaritat aliena? El PER no és cap solució, sinó una humiliació i empobriment per a qui el rep. És una mostra d’incapacitat política reformista i un llast per a les comunitats solidàries. A qui han donat comptes i què se n’han fet dels milions de tants anys d’aportació espanyola? Amb més recursos propis, els universitaris catalans ben formats que se’n van haurien trobat més possibilitats laborals aquí, per exemple.

Els pressupostos seran dolents perquè la Generalitat no té les eines legals per recol·lectar i elaborar els fruits de casa. En produeix sobradament, però els ha d’exportar i regalar a la força amb pèrdues. Aquí rau el full de ruta de la independència i tot el quid del procés sobiranista, que Espanya no ignora, però, que mai permetrà –civilitzadament- deixar perdre una vinya amb colons tan rendibles. El 1978 va tolerar l’escissió de la colònia basca i navarresa amb el concert econòmic sota pressions etarres. Un exemple encertat de progrés amb plena crisi amb un 12% d’atur tan sols. Qui dubte del model d’hisenda pròpia? Espanya no vol cometre un segon error perdent el motor de Catalunya. Els socialistes amb el somni federalista i els unionistes amb la bandera constitucional, ¿com pensen retenir més temps dos milions d’independentistes i dos milions més de contribuents que sense ser-ho, també paguen en excés i contra la seva voluntat? És el conflicte espanyol, no català.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 27/01/2016

 

Trilers i depredadors polítics

Si governar bé és tot un art, formar govern sembla una tragèdia. Fallen les urnes, el sistema, els intermediaris, els actors o els guions? L'espectacle quedarà sense públic si el teló s'abaixa definitivament.

 

“Homo homini lupus est” (L’home és un llop per a l’home). Al·locució d’origen romà popularitzada pel filòsof anglès Thomas Hobbes el s. XVII. Analitzant l’evolució de l’espècie humana des del primitivisme com un animal racional -qüestionat a vegades-,  és innegable l’instint de supervivència per l'agressivitat individual i grupal que traspua. Els enginys de lluita són invents de l'home des de la descoberta ancestral del foc. Som éssers carnívors a la defensiva per naturalesa, marquem  territori i propietat dels béns des que naixem. És la socialització i l’educació compartida que poleix els sentiments i les conductes més rabiosament egocèntriques. Les ideologies diversifiquen la raça humana en múltiples branques a l´hora de pensar, decidir i actuar. Avui vivim  comportaments terroristes inexplicables. Responen, també, a l’esperit animal cavernícola inherent a més del sectarisme religiós malaltís o radical. Els gens no canvien, es modulen o perverteixen com la matèria que es transforma, però, no es destrueix.

On vull anar parar? A l’actuació dels governants, evidentment. Manar, imposar als altres, és un atribut humà de superioritat, d'autocomplaença i d'inseguretat al mateix temps. El campus polític no és cap excepció. Els clans del partidisme es declaren rivals recíprocament per exigència del sistema cada vegada més plural. Per què apareixen tantes sigles polítiques noves? La diversificació d’idees  retroalimenta la confrontació per conquerir parcel·les de poder a costa del vassallatge popular. Forma part de la maquinària burocràtica i de l'engranatge democràtic de tota nació lliure. Ben cert, però, sota el paraigua proteccionista que s’han muntat els mateixos actors amb les eines legislatives estratègiques de pròpia fabricació. L'interès econòmic és el nucli i pinyó de tota la moviola política. Per què no han estat capaços durant 38 anys d’homogeneïtzar la interrelació partidista amb una llei electoral més racional, simple i menys competitiva? Perquè han preferit la pugna instintiva  per conservar el ring de la Moncloa o de la Generalitat amb tots els privilegis i la cohort  que envolta el castell de la governabilitat de l’Estat i l'autonomia catalana. Una nova aritmètica de vots els era desfavorable. Això sí, tot camuflat sota l’aparença del servei i l’amor patriòtic. De la reducció o la complexitat del partidisme no n’és responsable directe el votant com de l’estructura parlamentària, constitucional i monàrquica del país. Som súbdits obedients del viratge institucional, alhora que víctimes dels dirigents que refusem i paguem, paradoxalment. Cada cicle electoral aporta novetats i certes esperances. Ara patim un simulacre de canvi polític generacional post 20-D. L’enfrontament del bipartidisme (PP-PSOE) a l'esnobisme de C’s- Podemos i els seus satèl·lits regionals  ha paralitzat el govern espanyol per la combinatòria insuficient d'escons i les discrepàncies de programes irreconciliables. Dos elements que fomenten l'acarnissament, el xantatge i la desconfiança mútua lluny de l'avinença sota mínims. Ens fan apostar en la travessa aleatòria de les urnes mentre ells juguen al trilerisme partidista. Gallardegen durant la campanya fins l'insult  i s'amaguen quan han de moure la fitxa del compromís buscant la feblesa de l'adversari. Es palesa l'ambició desmesurada del poder tapada d'inseguretat. Reparteixen cadires i càrrecs sense ensenyar les cartes  al contrincant i subhasten els nostres vots sense escrúpols. La segona pel·lícula del 27-S en versió espanyola (20-D) està acabant la paciència del votant. La primera va ser monocolor amb un sol aspirant en litigi (Artur Mas). Ara es projecta en quatre dimensions, amb Catalunya a l'ull de l'huracà i dues dianes: la unitat nacional sense fissures o un referèndum acordat.  Fins quan serem objectes de manipulació i de  rifa colonial com les d'antuvi? Quin líder o coalició política tindrà la majoria convinguda per abanderar la llibertat dels pobles i el dret d'autodeterminació? Quan i com acabarà l’hostilitat dels tancs judicials (TC) encetada ja contra les votacions de la nova presidència (Puigdemont)? Moltes incògnites que només tenen resposta amb el llenguatge del diàleg referendat pel poble. El silenci i la incapacitat política estan condemnats al càstig vergonyós de segones eleccions. Les urnes no s'equivoquen, si els candidats aspirants i electes no enganyen.

Ramon Mas Sanglas - Sta. Eugènia de Berga, 26/1/2016