Fent memòria a Rajoy

Per fi arriba el 155, la panacea per millorar l'autonomia catalana, no per intervenir-la. El sarcarme del govern espanyol és il·limitat. És el preu i la venjança per la celebració exitosa del referèndum 1-O.
 

"L'únic responsable de l'aplicació del 155 serà Puigdemont", li diu Rajoy. Això, només ho pot pensar, dir i fer un dictador o un líder autoritari. En democràcia manen les urnes, no els polítics, delegats del poble. Rajoy ignora l'origen de la paraula "demokratos" (govern del poble)? El dia 1-O, amb garrotades policials i a contracorrent de Madrid els votants van decidir que Catalunya desitja la independència, encara no proclamada. No ho diu Puigdemont sinó més de dos milions de catalans. Senyor Rajoy, amb els 155 ja aplicat i als dos Jordis a la presó no  farà callar un poble que reivindica justícia. Només agreujarà l’avaria del motor econòmic que també alimenta l’Espanya que tant estima amb el 20%del PIB nacional. Les lleis, que no són eternes, les canvien els ciutadans quan els seus representants no tenen l'olfacte polític bilateral i el coratge per fer-ho, escoltant. El conflicte espanyol contra Catalunya -no a l'inrevés-  mai hauria existit sense l'espurna incendiària d'una sèrie d'il·legalitats: la destrucció d'un Estatut orgànic (2006) aprovat al Congrés, votat, publicat en el BOE i trinxat pel TC gràcies a milions de signatures del PP. D'aquest pecat original  ve el fangar d'avui. Aquell poble català humiliat està més viu i crescut. Fa 5 anys, va tenir a la mà la primera oportunitat d'una treva i la solució amb un concert econòmic. La resposta va ser un cop de porta a Artur Mas. La segona fou la negativa del Congrés al sol·licitar permís per a un referèndum acordat. No demani a Puigdemont que vagi ara a dialogar en aquesta Cambra. La dignitat popular té memòria. Posteriorment, va ignorar i ridiculitzar l'avís del 9N fins portar als tribunals els polítics promotors. A la tercera va la vençuda: l’anunci de la República Catalana emanada del mandat 1-O, fruit d’una mala fe, sordesa perpètua al diàleg i la judicialització política. Com parar tants despropòsits? El govern espanyol va violar les regles constitucionals trencant la cadena de la legalitat. Comenci pel principi, no el final. Les conseqüències nefastes tant o més per a Espanya com Catalunya, Rajoy n’és el primer responsable amb el govern del PP i amb C's-PSOE com a còmplices. Les eleccions anunciades pel gener sota l’auspici il·legal del 155 i no pel President autonòmic –l’únic autoritzat per llei- serà el trampolí per il·legalitzar partits o programes sobiranistes, enlloc de convocar un referèndum pactat per mediació internacional. L’escalada repressiva que destil·len els decrets i sentències exprés impedint el diàleg han facilitat el camí secessionista. Gràcies per enfortir la unitat del poble any rere any amb múltiples manifestacions massives. Els catalans no trencaran vincles amb el poble espanyol. Ni divisió social, ni comercial malgrat l'esforç estatal per foragitar les empreses de Catalunya. Realment desconeix, senyor Rajoy, de quina fusta estan fets els catalans després de segles d’afanys fins el punt de convertir les pedres en pans.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berqa, 21/10/2017

Diàleg amb el 155?

El xoc amb l'Estat ja és irreversible com el mateix procés amb la benedicció del poble el dia 1-O. Dos governs amb dos llenguatges diferents no poden entablar cap diàleg. Amb el 155 les garrotades de tot tipus estan a la cantonada.

Una mà estesa i el diàleg de la porra a l’altra no són condicions d’igualtat. En aquest context Puigdemont va proclamar la República Catalana el dia 10-O en compliment dels resultats 1-O. Va romandre activada 46 segons amb aplaudiments emocionants, però, frustrants per la confusió. Per voluntat pròpia i a instàncies internacionals va desactivar-la tot seguit en vistes a una mediació que Rajoy ha rebutjat per sistema. El requeriment d'autoinculpació no ha estat satisfet. La negació del president a una resposta binària (Sí/No) exigint més diàleg durant dos mesos amb retirada policials i aturades judicials ha enquistat el conflicte. La porta del 155 queda oberta a una ulsterització  catalana amb més repressió. Els gens polítics són hereditaris, els dictatorials també, senyors del PP i C's. L’Espanya política d'avui és una amalgama d’ideologies partidistes del passat, amb tribunals a mida, cossos policials manipulats, lleis oportunistes. Enyora i viu el seu “imperi”, un llast colonialista d’ultramar amb genocidis espoliadors de tristos records per als països sud-americans. Per això, un cop l’any –Hispanitat del 12 octubre- rememora aquelles efemèrides amb una exhibició militar com a premi de consolació. És l’elixir que alimenta l’opressió sobre una Catalunya desobedient, últim baluard de riquesa nacional que no pot permetre’s el luxe de perdre. El poder econòmic dels catalans és la raó de ser del poder polític espanyol dins la UE amb la tapadora de la unitat. Ara la venjança contra dos milions de votants del Sí  s´ha focalitzat per decret en la fugida  d’empreses aprofitant la seva escassa o nul·la  catalanitat. Van venir per la bonança econòmica del territori. Ben cert que el diner és apàtrida i volàtil.  El canvi de seu fiscal és un cop de mà contra el secessionisme en agraïment a la condonació dels deutes estatals de la crisi. No s'emporten les fàbriques, les vinyes del Penedès, del Tarragonès, els fruiters del Segrià ni la mà d’obra, ¿per impossibilitat física o per què els queda un bri d’esperança per retornar al país que les ha fet créixer? No renuncien la productivitat i al mercat català consumidor i exportador. Els bancs exiliats no volen perdre clientela espanyola que els amenaça de retirar actius. És més fàcil espanyolitzar clients catalans com en èpoques franquistes? El temps exigirà equanimitat i disculpes pels error. Per la força de la llei no es guanya la llibertat d’un poble. També l’escola catalana, bressol de la cultura i model de cohesió social, reviu un nou xantatge per adoctrinament contra el castellà. Una falsedat odiosa més. La triple cuirassa partidista -PP, PSOE i C's- vol tancar files sobre el conflicte amb una  reforma constitucional utòpica sine die per enterrar les urnes d’un possible referèndum pactat forçat per veus europees. No hi haurà rendició a la pressió de les majories espanyolistes malgrat empresonaments, inhabilitacions i multes.  Matant Catalunya, la gallina dels ous d’or, Espanya es quedarà desplomada i cloquejant.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 16/10/2017

Víctimes de la democràcia

Els dos bàndols populars han sortit al carrer massivament. Dos pols antagònics que només una mediació internacional pot capgirar per evitar mals majors. La metxa d'una DUI només es pot desactivar amb el diàleg i un referèndum pactat i vinculant.

Tot Estat nou ha tingut un cost revolucionari. Si a Catalunya li ha arribat el seu moment de ressituar-se, quin preu  pagarà? L’1-O ha deixat rastres de dolor i repugnància per a la posteritat. Faran falta màrtirs de la democràcia? El mal físic és reparable, però el moral imperdonable. Criatures amb trastorns, dones vexades i avis vilipendiats per  hordes policials esbojarrades exigeixen tres condicions: retirada policial de Catalunya, stop a la judicialització política i  mediació internacional. La paraula “perdó” per un  mal que no volien i van haver de fer és convertir la força de la raó en odi. El conflicte ha desembocat en la confrontació de tres poders: el democràtic o popular, el mediador i el dinàstic o constitucional. En una  democràcia sòlida el poble és qui canvia les lleis amb referèndums.  Quan entren en conflicte i els tribunals les polititzen s’acaba la neutralitat. Només un àrbitre internacional podrà dictaminar un veredicte just. Imprescindible quan hi hagut violació de drets humans. Han aparegut  conciliadors externs solvents després que el monarca espanyol  -rei de tots els vassalls- repudiés aquesta suprema obligació sense cap invitació al diàleg ni  menció dels ferits 1-O.  Al cap d'Estat no li consten els atropellament de la seva policia. No té tele al Palau ni informadors de confiança. L’alineació d’una reialesa postissa amb l’oligarquia que dirigia uns escamots embogits ha esfumat tota esperança de més autogovern consensuat. El monarca ha esdevingut part del problema, més inquiet per la supervivència dinàstica -com els polítics-, que pels súbdits a qui no escolta. Per què Rajoy no vol dialogar si diu que el referèndum no ha existit? Els 45 punts de Puigdemont tenen camí lliure. Es pot parlar de tot en absència de violència, deia als bascos. Els catalans  votants són models de pacifisme amb milers de mans aixecades enfront d’un bloqueig d’uniformats. És l’amor propi ferit –les urnes plenes  i el fracàs policial- que  fa  persistir el PP-C's en el NO sistèmic de set anys. La diana d’avui és  el terror d’una DUI que Rajoy no pot combatre amb més policia frustrada ni amb un 155 indiscriminat. Li queda l'arma econòmica amb la por de la butxaca. Empreses capitalistes han entès el missatge urgent de l’Íbex. Però, el poble no perdona les ignomínies i salvatjades de l’1-O. La resposta va ser la vaga o aturada general del 3-O. Per què no un referèndum mediat i vinculant  amb una oferta seriosa de pes? El diàleg sense condicions que el món  reclama és incompatible amb la llei imperial de Rajoy als genolls del Borbó  castigant la regió que li dóna el 20% del pa que arriba a la boca dels espanyols fa 40 anys. Si la Constitució consagra la igualtat, per què els catalans s’han de quedar en inferioritat de condicions? Titllar-los d’insurrectes per  reivindicar uns drets perduts i el maltractament fiscal és injustícia.  L'opressió enforteix els moviments revolucionaris. Facilitant per decret la fugida d’empreses s’invita la secessió. Si aquesta és la recepta mediadora de Moncloa apagarà l’incendi amb més benzina.  Trista realitat: els diners s'imposen al diàleg. Per això els bancs són els primers en desfilar agraïts pel regal estatal de 40.000 milions del rescat. Boicotejar productes autonòmics és també  ferir de mort la riquesa espanyola. Si la marca Espanya suposa regressió catalana que s’estalviï la hipocresia del perdó i les disculpes d’uns errors incorregibles i  persistents.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 9/10/2017

Rèquiem per Espanya

Després de superar el tsunami 1-O queda la ressaca del vandalisme policial amb la victòria de les urnes per damunt de tot. Espanya ha estat vençuda per la democràcia. Queda llarg camí fins l'alliberament de la bèstia ferida que va a per totes.

"Hemos actuado sólo con la ley". Serà l’epitafi que constarà en la tomba de la defunció d’Espanya per als catalans. Rajoy es deixa les porres, la violència, l'odi, el terror, els segrestos i 900 ferits que ignora, tancat en el seu castell inquisitorial de mentides i falsedats, estil 11M (atemptat de Madrid 2004).  Un animal domesticat té més cordura que la tropa policial salvatge que va assaltar edificis, aules, pavellons, carrers i places. Rajoy ha mort per a Catalunya com a polític maltractador. Franco feia el mateix, però, congruent amb el seu règim. L’actuació d’un govern que s’omple la boca de democràcia madura el dia 1-O va sentenciar amb fets vandàlics la independència de Catalunya. Gràcies pel comiat, tan vergonyós als ulls del món. Adéu, Rajoy. Tu mateix t’has fet l'harakiri després de molts anys de sordesa política, d’autoritarisme i abusos judicials legislats a mida de la teva llei letal. Totes les propostes per evitar el Catèxit són tardanes. Ni pacte fiscal de caritat, ni estat federal plurinacional, ni recuperació estatutària, ni tolerància constitucional, ni finançament d’emergència. Són deixalles propositives frustrades que ens han dut fins aquí. Un segon referèndum acordat o eleccions autonòmiques? Sortirien millors resultats a menys d’il·legalitzar els partits sobiranistes. Mort de la democràcia inimaginable. Abolició de l’autonomia aplicant el 155? Rebel·lió popular indefinida. La història ha marcat l’1-O com l’ultimàtum de la bilateralitat Espanya-Catalunya per negociar la secessió. Aquesta data obre la porta oficial de sortida, amb sang i pallisses furibundes contra un poble insubornable. Ja no importa la dimissió de Rajoy i l’arrogància del PP i dels  partits satèl·lits. Només la mediació europea pot refer ponts bombardejats per la barbàrie policial i les atribucions desmesurades dels fiscals. La regressió d’Espanya sense el primer motor econòmic del país farà tastar i reviure la duresa d’una segona crisi amb virulència, més que en la nova República. Espanya deixarà de ser el que és sense Catalunya. Quedarà atrapada en les pròpies limitacions víctima d’una unitat divina innegociable. Tot un relat sorgit d’un govern recentralitzador ple d’enganys i corrupció sota l’empara repressiva de 10.000 botxins sobrevinguts per decapitar la llibertat d’expressió d’uns catalans a qui tant estima Rajoy com la seva Espanya fins destrossar-los. Com a pare amorós de la pàtria comuna castiga uns nens entremaliats que no creuen per exigir uns drets espoliats. Oblida que la dignitat d’un poble no es pot combatre ni jutjar mai.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 3/10/2017