Catalunya, microcosmos polític

La suma d'un aparent replegament sobiranista i d'una certa disminució repressiva verbal ha centrat l'atenció ciutadana en la diana del 21-D. És el centre nuclear dels partits polítics disposats a la conquesta del cosmos català.

Espanya i la majoria europea la bloquegen perquè no se'n pugui anar. Quins encants tenen els catalans per ser tan estimats? Un festeig estrany i poc elegant per honorar la llibertat. El tripartit dinàstic espanyol ha trobat la solució en l'empresonament  i el desmantellament de les institucions per la via 155. El club d'estats europeus aposten per la sordesa als regionalismes pròspers  crítics amb els drets ofegats. Els fronts clàssics catalans busquen socis a la desesperada recuperant antics líders en les cunetes de vies mortes. El reclutament és ferotge. Es trenquen pactes municipals i carnets socialistes. Les crides a la veu única entre les bancades del mateix signe són frenètiques per falta de llistes unitàries. Dos galls en un galliner -Junts pel Sí i la CUP, tres en realitat- han fracassat amb una DUI inviable. No podia néixer un nou estat amb un veïnatge contraatacant. Quina fórmula màgica oferiran per separat de forma transversal i unitària alhora? El repte de la riuada sobiranista, ¿trobarà un espai justificable de la frenada per satisfer les aspiracions legítimes en un encaix constitucional immobilista? Treure presos polítics i abolir el 155 són fites inqüestionables. Catalunya necessita urgentment d’un programa creatiu,  reorientar-se com a nació per salvar la llengua a través de l'escola i un sanejament financer recaptatori menys agressiu. L'autonomia està agònica sense autogovern. En mans de C's, PSC i PPC seria l'entronització oficial de l'espanyolisme  155. Si la majoria de les urnes es decantés per l'amalgama heterogènia dels Comuns i Podem, tornarà  l'ambigüitat d’un referèndum, pedra de xoc mortal. Les promeses buides del PSOE de reforma constitucional no són creïbles després de la deriva al costat de Rajoy. Tres cruïlles  per a uns votants confusos, expectants i represaliats. No ha començat la campanya oficial i es parla d'apocalipsi  22-D. Això és crisi democràtica profunda o política de baixa qualitat? L’asfixia fiscal ens ha dut al carreró del bloqueig, desencadenant de la rebel·lió pels drets socials, al marge d’un secessionisme reprimit. Per què no  s’equilibren les balances productives sense alarmismes? Qui més aporta no pot quedar per sota del menys solidari. Catalunya, del tercer lloc com a aportador, passa a l'onzè com a receptor. Per què estranya la revolta després de 40 anys de solidaritat abusiva i de pèrdues? El  peix al  cove va ser la perfecta coartada  entre el catalanisme de dretes i el  patriotisme espanyol per silenciar l’espoli. Vivim una guerra de butxaques, no de simples ideologies que no omplen estómacs.  No es poden apagar més focs amb el combustible del 155, sense garanties electorals del 21-D, guanyi qui guanyi. El cosmos català ha entrat en la dinàmica europea i mundial gràcies a una sacsejada secessionista inimaginable, aparentment estèril avui per immadura, però, irreversible. El temps consolidarà la persistència de Catalunya sense renunciar les legítimes conviccions majoritàries de ser un Estat republicà, quan pertoqui.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 15/11/2017

Amnèsia socialista

Quan l'incendi s'ha propagat ningú en vol assumir responsabilitats ni fem memòria de com i qui va posar el llumí. En PSOE és tan còmplice del 155 i dels presoners polítics com el govern de Rajoy. Per què se'n renta les mans?

"Amb un govern socialista mai s'hauria arribat a aquesta situació a Catalunya" (Pedro Sánchez, 6/11/2017). Una falsedat més per treure's un desastre del damunt. La història escrita no menteix. Repassem-la. Primer: els socialistes són artífex del 155 amb el PP i C's per igual. El mateix triumvirat que va negar la sol·licitud d’una solució política (2014) mitjançant un referèndum pactat i constitucional segons el 150.2. Segon: l’origen del conflicte és estrictament del PSOE (2005-2006) amb el famós "apoyaré el Estatut que salga de Cataluña" (Zapatero). No solament el van "cepillar hasta no reconocerlo" (Alfonso Guerra), sinó que van permetre  milions de signatures del PP per portar-lo al TC  i trinxar una llei orgànica aprovada al Congrés, votada pel poble i publicada en el BOE  (2010). Una llei orgànica autonòmica té rang superior al 155 que només ha passat pel Senat. Tercer: el remat fou obra d'un PSC impostor i cada any més residual  fins el punt de renegar de les bases catalanistes per  recolzar el seu germanastre nacional, i per tant, les trifulgues centralitzadores del PP. Una cadena d'errors van barrar tot camí d'entesa. Sense cap alternativa neix el procés independentista, única porta contra l’encerclament autonòmic. L'asfíxia  política de set anys del poder executiu esdevé judicial i coercitiu amb lleis fetes a mida del TC, amb el vistiplau socialista que ara lamenta i se'n renta les mans de les conseqüències. Els presos polítics deriven d’aquestes irresponsabilitats, senyor Sánchez. El dolor de les famílies és per culpa seva, també. Sense tripijocs electorals i falses promeses del "No es No" contra Rajoy per abastar la Moncloa no tindríem presoners ni el 155. La petita bola  perversa del 2005 s’ha fet gegantina fins encastar-se en la societat catalana. La clau no la tenia Puigdemont convocant eleccions sinó el PSOE que va vetar un referèndum pactat  amb Podemos i sense porres. Va preferir fer  costat al PP-C’s donant-li la majoria per segrestar urnes amb violència. El govern català va complir el mandat del 27S. Va relliscar al final del procés. És veritat. S'hauria esmenat amb una resposta positiva en la doble demanda de diàleg exprés que Puigdemont va suplicar en dues cartes a Rajoy. La sordesa crònica i la venjança, però,  també estaven escrites. El PSOE podia haver canviat el rumb autonòmic quan governava. Ara es fa còmplice o el desinhibit quan interessa. És tan responsable de la complexitat política actual de Catalunya i Espanya com el mateix govern.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 8/11/2017

 

Llista unitària

Sabem que Puigdemont està exliat, però lliure, per fer campanya. La confrontació política entre Espanya i Bèlgica per les diferents vares de medir de la justícia ha obert un bretxa a Europa. Com repercutuirà al 21-D?

El poder d’una nació o autonomia està en la unitat majoritària dels líders (partits) i en la resistència del poble. Dos búnquers que el govern central mai ha entès i ho està comprovant amb un doble error: el redactat del 155 i l’empresonament de mig govern legítim. Ha sembrat més l’odi i por castigant famílies innocents  -a més dels protagonistes- ignorant que les arrels del conflicte s’enforteixen. Han tallat la gespa de la pradera que creixerà més vigorosa amb la saba de la fortalesa. L’obcecació d’una dreta espanyola –vaques sagrades de la transició i el cementiri polític del Senat-, ha topat amb un ancoratge de segles. La solera pacífica de llibertat és indestructible. Les candidatures electorals en són una prova sota objectius comuns. El 21-D la llista unitària del sobiranisme pot rebre la pluja més copiosa de vots amb una capçalera de líders engarjolats. La fiscalia i la jutgessa, assedegats de venjança i humiliació, no han pensat en inhabilitar els drets polítics dels condemnats com a membres electes. I se’ls havia d’empresonar pel risc de fuga? Denota poca intel·ligència, benvolença o fe cega en la panacea del 155 que pensen estirar o implantar per sempre? Creuen que el sobiranisme dirà amén a les forces d'ocupació i a la manipulació de les estructures autonòmiques? Les majories polítiques són decisives pels encerts i desastres. La societat passa factura recollint beneficis i penalitzant calamitats. És deplorable que el president Puigdemont faci campanya des de l'exili per la desconfiança de la justícia espanyola i les vexacions a que el sotmetrien com els consellers detinguts. Europa dubta o no reconeix una Espanya democràtica menys segura. Ben cert que la unió fa força. Si el PSOE no hagués secundat el 155 amb el PP-C's no estaríem en aquest conjuntura. No calia haver-se alineat amb els secessionistes. Era suficient el recolzament d’un referèndum pactat a l’escocesa amb Podemos i rectificar errors bilaterals. Així ho han entès alguns regidors i alcaldes del PSC amb la seva dimissió i estripant carnets socialistes. Puigdemont s’ha postulat per obrir la llista amb mig govern entre reixes. No pot abandonar el vaixell. És una mostra de valentia mirant Europa i de més legitimitat per excarcerar els presos si les urnes revaliden la seva presidència. La incògnita és què passarà el 22-D sense recular o equilibrant un possible escenari sobiranista. Quina serà la resposta del govern espanyol? Esperem, a partir de les urnes, un primer diàleg democràtic, sense presos polítics, tan desitjable com desconegut fins ara.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 6/11/2017

 

Subhasta d’ostatges

A sis setmanes del 21-D es perfilen les estràtegies més inèdites dels partits per guanyar l'assalt  elecctoral final. Es jugarà net sense cap arma xantatgista? Uns ànims encesos prenostiquen sorpreses indesitjables.

Ara sí, l’aspiració republicana ha recobrat la dimensió més profunda de llibertat per seguir el procés amb víctimes innocents a la presó. Si el 155 havia fet dubtar per moments, que fent un pas enrere arribaria una escletxa de llum, ara uns comicis –il·legals- remataran el plebiscit gràcies a vuit resolucions preventives de presó d’una jutgessa poc oportunista en vigílies electorals. El 21-D serà la sentència condemnatòria o absolutòria del poble català. Un repte històric de cara o creu. Serà un referèndum implícit –negat per Rajoy- del Sí/No a la República i a la llibertat dels presoners. L’èxit està en una candidatura sobiranista única i transversal. Unitat fins el final. Ja vindran els matisos de partit més tard. Pensar en 30 anys de reclusió -cadena perpètua-, repugna la intel·ligència més primària, només pel delicte de defensar idees i actituds d’una majoria catalana diferents de l’Estat. Si algú està content de veure empresonades vuit persones amb família i criatures no mereix el nom de persona. Per simple venjança, ja seria esperpèntic. Però, s’intueix una estratègia xantatgista postelectoral pitjor. Amb ostatges no aturaran la República, si exploren aquest camí. Quin roc s’amaga a la faixa de la Moncloa després de la probable derrota unionista? Una rendició independentista a canvi de presoners o la reedició indefinida del 155? Catalunya no està  en venda ni en subhasta, i menys a canvi d'essers humans innegociables com en èpoques colonials. El govern central no s’ha adonat de com és el front català i els límits d’insubmissió i fortalesa. La tropa policial tornarà sortir de les trinxeres? Posar un govern legítim entre reixes sine die i no admetre a tràmit  recursos de defensa és un acte de vilesa antidemocràtica. A Rajoy se li ha escapat de les mans un 155 tan perillós com desconegut -i estava advertit- derramant dolor profund sense esperar les urnes. Per a més inri, la Moncloa presumeix de separació de poders i es renta les mans com Ponç Pilat. No atura l’assalt de repressió fins la detenció de tots els consellers, el president i la Mesa del Parlament. Vol un escac i mat sonat: guillotinar tot un govern autonòmic legítim per silenciar les veus dels rivals que  incomoden en la campanya. El fracàs de les porres de l’1-O s’ha compensat amb una fiscalia ben ensinistrada i  sense escrúpols. Falta la jugada definitiva. No esperi, senyor Rajoy, com és habitual al final de les guerres un canvi de presoners, de cromos polítics i de favors a costa de la claudicació. Els catalans busquen en la democràcia una entesa civilitzada en forma de nació reconeguda o de República per refer molts ponts tristament bombardejats des de l’Estatut del 2006. D’aquells focs, aquestes cendres.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 5/11/2017

El cost del retorn bilateral

Un gir del procés sobirnista no suposa la destrucció de la feina feta. És una rectificació. Guanyar les eleccions serà un cop de timó positiu per recuperar en escreix els drets perduts. Tenim la força popular suficient. Aprofitem-la units.

Que els unionistes perdin les eleccions  del 155 convocades exprés per ser guanyades folgadament, seria el ridícul més esperpèntic i el millor plebiscit del sobiranisme o referèndum implícit per continuar amb les regnes de la Generalitat, al marge del secessionisme. El repte 21D  imposat per Europa sota mà, està servit.  El conflicte  continuarà més  viu  mentre el diàleg enrocat no trenqui els cadenats dels presoners polítics i els tribunals facin política enlloc de justícia. Es negocia sense reixes entremig. Uns i altres hauran desplomat la gallina dels ous d'or que deixarà de pondre  el 20% del PIB per mantenir  l'Espanya profunda de les subvencions internes i del PER. La Catalunya de la productivitat modèlica  esdevindrà la Catalunya dels mínims fins no s'imposi la balança de l'ordinalitat: no pagar més impostos del que reps. Que la DUI, de segell cupaire, no tenia cap futur era un dogma de fe. Dos no parlen si un no vol. D'aquí el pas enrere per esmenar errors. Mentre Catalunya s'ha ressituat en el mapamundi, Espanya ha lluït la seva talla democràtica amb porres i el 155, dues perles per a la memòria de la posteritat. El govern centra té pendent una segona part: enterrar l'article de la vergonya i negociar els 45 punts aparcats de Puigdemont. A escala nacional li queden menys de 6 mesos per reformar la Constitució amb el PSOE, compromís mutu a canvi de guillotinar les aspiracions separatistes. El poble català, expert en manifestacions pacífiques i aturades, no claudicarà davant les injustícies. Té l'arma de la dignitat i l'autoestima, la millor autodeterminació democràtica. Situats en la legalitat, reeditar un segon 155 per haver perdut les eleccions seria la perfecta il·legalitat venjativa. Tornar a la normalitat suposa recuperar les institucions i la governabilitat  per ordre de les urnes, obrir el meló constitucional per extirpar els tumors malignes que han provocat el terrabastall i fer net de la corrupció putrefacta del país que el PP ha aprofitat esquivant tribunals amb el soroll independentista. Estratègia vella per conservar la majoria absoluta i fer lleis a mida. La qüestió catalana - conflicte espanyol d'interessos- ha estat l'escut  del govern Rajoy, com el terrorisme etarra ho fou en l'època aznariana. Amb la moguda nacional de la superfície, les clavegueres de l'Estat passen desapercebudes per fer el seu agost. Però, la llum de la veritat sempre troba escletxes. Quina trista política viure a costa d’enganyar el poble i pregonar que Espanya és de les millors democràcies europees. El retorn té el cost de la rectificació bilateral i l'obligació moral i física de restituir les pertinences legals sostretes: la integritat estatutària del 2006, els drets econòmics arravatats i la inviolabilitat lingüística com a nació. Si rectificar és de savis, qui deixarà més en evidència la seva ignorància, Espanya o Catalunya? La flama de l'autogovern no s'apagarà mai. A menys compliment estatal més perseverança reivindicativa.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 1/11/2017