Entre dues aigües

Estem en la setmana parlamentària crucial. Tota l'artilleria de l'Estat està preparada contra Puigdemont. Estem en un país de la CE o en la selva africana? Quin valor té el vot del poble i la llibertat dels seus diputats electes?



La constitució de la Mesa parlamentària va exhibir pantalles i ritmes polítics diferents. El discurs més neutral de R.Torrent amb baixa dosis d’astúcia sobiranista no va entusiasmar en excés a un Puigdemont disposat a refer la trencadissa de l'1-O. Ernest Maragall el va convèncer més, llançat a una batalla regeneradora amb tots els soldats legítims absents. Tots dos van parlar de situacions anòmales i de futures normalitats desitjables: la catalana d’un procés viu, arriscada i de proximitat cupaire i la catalana més bilateral, recuperativa i de consensos. L’aiguabarreig de tres partits que comparteixen un republicanisme a velocitats desiguals provoca una plenamar moguda que contrasta frontalment amb el radicalisme de la intolerància espanyola. Els tribunals no combreguen amb les astúcies polítiques i el rupturisme del reglament parlamentari. La garjola, un 155 amenaçador i noves eleccions seran difícils d'esquivar si la Generalitat tira pel dret. El perill d'ensopegar justifica córrer més del compte per arribar abans o malament? La prudència aconsella saber delegar temporalment sacrificant l'amor propi. Els electors són savis i també comprensius. A Madrid bufen vents molt desfavorables. La vicepresidenta Soraya treu les urpes sense treva contra un Puigdemont telemàtic o absent. El portaveu De Vigo recorda pel broc gros al president de la Mesa que la seva antecessora va passar per la presó. Tots els investigats del procés són “zombis polítics”, postil·la R.Hernando del PP. La despietat dels “piolins”  va ser lloada com bona feina per Zoido sense la mínima autocrítica i el 155 l’eina de normalització política i econòmica de Catalunya. Uns vencedors en vots no paeixen que l’independentisme s'emporti la presidència de la Generalitat i la Mesa del Parlament (4 contra 3). Recelen de la renúncia sobiranista com si fos una condició ideològica imprescindible per governar. En definitiva, no es preveu cap pas negociador seriós per resoldre la situació dels ostatges i els 45 punts pendents i arxivats. La victòria de dos milions de votants no passarà per l'adreçador dels tribunals perquè no es fa política amb el codi penal. El revengisme de l'1-O s’ha de ventilar amb nous aires parlamentaris respectant les urnes i la llibertat de tots els diputats electes. Prou d’humiliacions autonòmiques, presons, inhabilitacions, escorcolls i investigats. En un país democràtic governa la veu del poble. Un concepte tan polivalent com elàstic. Parlem del poble espanyol o només del català? Tots dos alhora es mosseguen. Per què no un sobiranisme compartit amb singularitat constitucional? Mentre s'imposi la llei del més fort sabem qui té les de perdre, fins que l'arma determinant de l’emprenedoria catalana enderroqui l’uniformisme d’un Goliat unitarista amb peus de fang. Com diu Marc Àlvaro, s'imposa la violència legítima, sense més armes que la persistència pacífica. Dotze mil policies armats no van poder contra dos milions de catalans. Una despesa de 87 milions d’euros durant tres mesos -per treballar un sol dia- contra 2 milions d’euros d’un referèndum perseguit i exitós és vergonyant. Està disposada Espanya a ser botxí i víctima antidemocràtica d'una fallida econòmica catastrofista  de Catalunya que no saben com derrotar? La resposta i la solució passa inexorablement per la normalitat parlamentària, la tolerància d’una investidura legal, la restitució del catalanisme reivindicatiu just i el respecte de la voluntat majoritària del 21-D.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 22/1/2018

Panys tancats i sense clau

A la simplicitat de les urnes s'hi ha afegit la complexitat partidista per impedir una inauguració parlamentària normalitzada. És el teló que amaga un escenari històric enrarit fa anys. Sense portes obertes no es renova l'aire contaminat.

Tenim empantanegada l'àgora catalana del diàleg polític, el Parlament, i per extensió tota projecció autonomista i de progrés amb derivades estatals. El 21D, carrers i places de Catalunya esdevingueren un fòrum en forma de vot de manera excepcional i anormal, però, vinculant i democràtica. Per què tantes traves legalistes i de partit per aplicar uns resultats que el poble, amo i senyor de la democràcia, ha imposat per majoria? Sense el respecte mutu als electes i electors el 155 és una burla de les urnes i de l’estat de dret autonòmic segrestat. Sense llibertat d’expressió, d’acció i amb ostatges continuarà la anormalitat  en tres fronts: el polític, judicial i econòmic. Els dos primers han tancat hermèticament la unilateralitat d’una DUI estèril. El preu de la desobediència és la presó i l’acatament constitucional amb cos i ànima, única clau de sortida encara insuficient. ¿Cal renegar del propi pensament, com Galileu de la creença popular profana de que el sol girava al voltant de la terra creient el contrari, per lliurar-se de la cadena perpètua a canvi d’un arrest domiciliari? La política espanyola està en mans de la justícia per voluntat del govern  que s’ha desinhibit de les seves obligacions legislatives compartides. Els governants no governen,  sobreviuen com a partit. Són simples administradors econòmics. Els tribunals decideixen per ells quan apareix un litigi sociopolític eludint responsabilitats per no embrutar la imatge impol·luta d’un diàleg inexistent. El país està instal·lat en un bucle rutinari de 40 anys de transició, lligat de peus i mans sota el poder dels fiscals i  jutges gràcies les reformes exprés, marca PP. Per això, la qüestió catalana no té escapatòria sota l'asfixia del TC i ara del 155  amb presos polítics, insubmisos i rebels constitucionals segons Moncloa. Un contrasentit poder opinar en veu baixa i no exercir. Si l’estament polític no obre portes a la pluralitat territorial per contrastar idees, com arribaran els fets enforrellats amb panys tancats i sense clau? Si tota desavinença  parlamentària va al TC on està l’essència autonòmica de les majories legals? Els tres redactors constitucionalistes que queden volen salvar la Carta Magna del 1978 pensant en les singularitats catalanes amb una reforma sui generis. Una trampa més al solitari. Encabir Catalunya -lligar més-  en una arquitectura vella sense tocar parets mestres postfranquistes, xoca frontalment amb el  republicanisme.  Serà una batalla més perduda per al sobiranisme. Al nou Parlament, al poble català viu i parlant li quedarà només el camp econòmic com a mesura de pressió per fer-se sentir, primera potència productiva, exportadora i aportadora en PIB. Rajoy va tastar – a nivell nacional- les conseqüències d’una vaga general catalana, el 3-O.  Lamentable arribar fins aquí per incompetència política i no  contestar dues preguntes de parvulari:  Per què més de dos milions de catalans emprenyats volen marxar d'Espanya? Què ha fet l’executiu de Rajoy per dissuadir-los pacíficament sense presó i pallisses? La mà dura contra el diàleg tindrà repercussions als  tribunals europeus que imposaran algun dia la solució final: un referèndum  legal i vinculant. La bilateralitat  és cosa de dos, no d'un sol mereixedor i un sol culpable. Un país normal accepta les urnes sense impediments ni xantatges. El govern espanyol pensa arrasar Catalunya –la gallina dels ous d’or- en nom de la sagrada unitat? Reprimir la riquesa catalana és l'autodestrucció d'Espanya a més de l’empobriment autonòmic. Urgeix desbloquejar els tres panys de la separació de poders i buscar alternatives justes sense retractar-se per decret coercitiu de les pròpies conviccions lliures i legítimes.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 15/1/2018

Noves eleccions? No, gràcies.

El dia 17 de gener, dia d'investidura parlamentària, està ple d'incògnites sobre el qui, el què i el com. Un data que posarà a prova el grau democràtic del país a nivell polític i sobretot judicial si Puigdemont decideix fer el pas al Parlament.

Un recurs mai descartable que contemplen i provoquen els inventors del 155, els perdedors democràtics del 21D. Si per falta d’un benentès interior el bloc guanyador tingués aquesta temptació sinistra, suposo que els independentistes haurien après la lliçó  del seu divorci preelectoral i tornaria  la reunificació amb la llista unitària que mai haurien d'haver abandonat. Eleccions per canviar de candidats? Un contrasentit, disposant de tres llargues llistes votades pels sobiranistes. Seria inaudit fer saltar pels aires la victòria 21D pels desacords interns de càrrecs o candidats donant ales a l’adversari per falta d'astúcia i d’habilitat tàctica. La justícia polititzada i l’Estat aprofitaran qualsevol escletxa per intervenir quan ho creguin oportú citant els 19 diputats electes imputats -fins ara-, per desestabilitzar el Parlament a favor de l’oposició i com a justificatiu de nous comicis. Realisme i convicció sobiranista no estan renyits. No és capitular ni prescindir d’actius polítics de primera línia en situació de reserva temporal, per força major. No és moment de personalismes, de si estimes més el pare o la mare.  És l’hora de salvar les institucions segrestades pel 155, presos polítics i exiliats. Com? A la brava, amb resistència popular i frontalment? El 17 de gener hauria de començar una legislatura normalitzada i sense espectacles, deixant amb un pam de nas l’oposició, a Rajoy i tot l’aparell judicial que esperen provocacions per acarnissar-se amb tota la cavalleria constitucional i policial. Cal defraudar-los. Un poble pacífic mai vol fracturacions entre ciutadans perquè Catalunya no es mereix caure en la trampa d'un retrocés, camuflada d’unitat artificiosa, en perjudici del patrimoni forjat durant dècades de postfranquisme. L'escola ha fet una feina immersiva de dimensions galàctiques amb la cohesió social entre catalans, castellans i nouvinguts de moltes ètnies. És una riquesa indestructible gràcies la immersió unificadora del català en les àrees curriculars comunes i troncals. El perill greu  d’unes noves eleccions innecessàries no és tant una hipotètica regressió independentista sinó el possible creixement de la xarlotada tabarnària unionista. Aquest nou artefacte que acaricia C´s amb deliri no pot fer perdre l’horitzó de la unitat territorial i els seus objectius republicans. Les persones són importants, no  imprescindibles. El que cal fer -restituir i avançar- no depèn d’individus concrets. Quatre dates inoblidables  i significatives marcaran el catalanisme global: 9-N, 27-S,1-O, 21-D. Quatre fites d’urnes guanyadores amb totes les resistències negatives d'Espanya pel fet de ser quatre derrotes estatals. Les hemeroteques mundials seguiran omplint milers de pàgines i columnes sobre un poble-nació que no es rendirà malgrat els polítics investigats, deshabilitats, multats, empresonats, exiliats i afusellats. La cinquena i última prova de foc -sense presses-, serà la ratificació pactada d’un referèndum vinculant per posar el punt definitiu al contenciós, la recta final de la república. Serà el sepeli inequívoc del 155, un malson per a la democràcia del país. L’esperança també s’alimenta de desitjos,  a més de fets.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 8/1/2018

Crònica d'auguris

La tercera negativa judicial contra la llibertat de Junqueras ha ratificat la seva politització i parcialitat, definiticament, amb l'argumentari emprat. La guerra, no a l'independentisme, sinó al diàleg sense represàlies és ben palès.

És deplorable que Rajoy fonamenti l'estat de dret constitucional de Catalunya sobre la base del tripartit 155 i no en funció de les urnes democràtiques i la separació de poders. Recorda èpoques antiterroristes etarres per conservar el lideratge de bracet amb el PSOE. Ara, sense majoria absoluta, li han sortit dos contrincants més amb qui ha de lidiar: C's i Podemos. Dos fronts que li resten protagonisme, però, que necessita per aturar l’embranzida independentista i refredar l'olla a pressió de l'1-O, causa del fracàs més estrepitós del PPC el 21D, difícil de pair per les conseqüències a nivell nacional.  L’odi  alimenta uns  tribunals ocupats i preocupats per escodrinyar els secrets més recòndits de les troballes i escorcolls en despatxos de les conselleries. És el gran tresor per justificar l’aplicació dels 155 i les càrregues policials espanyoles més brutals als ulls esparverats del món. Després del terrabastall inesperat 21D sobre Moncloa amb la victòria sobiranista i del seu soci i adversari alhora, C's, volen impedir la restitució parlamentària del mateix color sortit de les urnes provocant la divisió independentista. Amb vuit diputats electes absents, la Cambra té legitimitat per constituir-se? El calendari d’alliberació de presoners i exiliats marca el ritme d’investidura. El temps, aliat del 155, juga a provocar noves eleccions. Uns i altres no han d’oblidar que l'important és el què cal per refer Catalunya més que el qui li pertoca fer-ho. La unitat interna és clau per exigir l’externa. Junqueras no va superar el segon assalt ni el tercer del jutjat. L’àrbitre Llarena ha fet cas dels tres liniers:  Rajoy, P.Sánchez i Rivera. Veurem una jugada semblant el dia 11 amb els Jordis i Forn. Hi  haurà fumata presidencial telemàtica de Puigdemont el dia 17? Per seguretat, confiança popular i com a lliçó a la justícia polititzada descaradament, caldria encomanar els escons sobiranistes necessaris als substituts de les llistes guanyadores corresponents, amb Forcadell o Domènech a la presidència del Parlament. Tot menys complaure una oposició rabiosa per tornar al camp electoral minat pel 155 amb el somni d’una esbojarrada Tabàrnia. Mentre les dues portes -del Parlament i la Moncloa- no s'obrin al diàleg, els tribunals no tanquin carpetes d’inculpació, s'oblidin de més imputacions i tots els polítics tornin a casa, el poble català no signarà cap treva de reivindicació. Reparar danys, restablir institucions i demanar disculpes a persones agredides són passos previs  a la negociació. Els pronòstics de canvi a curt termini no són optimistes analitzant posicionaments polítics i l’escassa autocrítica. Si per als perdedors la culpa és de les urnes per no haver satisfet les seves expectatives, tenen un greu problema psiquiàtric: encara no saben de què va i què és la democràcia. Per això no saben ni volen respectar-la emparats pels tribunals fets a mida.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 5/1/2018