El drama de les pensions

El país està revoltat socialment no solament per motius polítics sinó de justícia. Les pensions, guanyades a pols durant una vida laboral llarga, són els recursos propis i aliens d'una part important de la vida. No és cap joc polític.

Catalunya té 500.000 jubilats que no cobren més de 8.200 euros anuals. El 60% són dones. Una pobresa humiliant que afegida al col·lectiu d'aturats, als dependents sostinguts i als immigrants explotats de forma inhumana creen un panorama d'indignació. Per què pensions tan baixes? Van cotitzar poc o res durant els seus anys laborals amb sous de misèria o cobraven en negre per imposició de l’amo que no pagava la Seguretat Social (SS) a canvi d’unes engrunes de més sense cap previsió d’una jubilació aleshores llunyana. Passaven a ser falsos autònoms de facto, però, sense  cotitzar a la SS. El més beneficiat era el patró amb uns estalvis copiosos quan el control fiscal era nul o molt permissiu en un postfranquisme regnant. Unes anormalitats històriques que ara toca regularitzar amb ajuts raonables. Per què les dones les més perjudicades? Eren poques les assalariades legals en fàbriques o oficines com a administratives. Les mestresses de família mai van tributar com les que es buscaven la vida en feines domèstiques o d'atenció a persones grans fora de casa amb minses compensacions econòmiques. Aquelles situacions precàries camuflades o consentides d'abans es repeteixen legalment ara amb uns sous mínims sotmesos a la cotització general obligatòria o en cooperatives autonomistes, a vegades artificioses. Uns salaris indignes amb jornades extenuants no produeixen ingressos socials suficients per pagar els pensionistes  cada vegada més nombrosos per l'envelliment poblacional. Les reticències patronals a contribuir més al sistema empobreix la cadena de les prestacions públiques imposant al treballador fer inversions privades o motxilles mixtes d'estalvi mensual. Qui en surt beneficiat? Les entitats bancàries i financeres. El pacte de Toledo blindava i lligava els augments a l'IPC interanual. La reducció oficial del PP al ridícul 0.25% ha condemnat a més de  cinc milions de jubilats a pèrdues acumulatives. Tan injust com les càrregues de l'IRPF a les pensions sobre uns impostos tributats durant la vida laboral. Per què pagar dues vegades pel mateix concepte? Patim un doble drama d'injustícia: primer i  directe sobre el perceptor maltractat i espoliat dels seus drets d’actualització i un segon, indirecte o familiar, els greus perjudicis ocasionats a fills i néts que viuen de les ajudes de pares i avis  per insuficiència  de recursos propis. És ignominiosa la resposta política de l’Estat justificant la falta de diner públic quan s'ha polit les reserves d’anys de bonança -la famosa guardiola- pagant deute nacional, rescatant bancs i autopistes privades o malversant cabals estatals en aeroports i AVES sense passatgers. Una legió de polítics sobrers amb privilegis abusius i càrrecs duplicats o un excés d’alguns funcionaris autonòmics són font de malversació multimilionària. Tornem al tòpic de sempre. No és problema  econòmic  sinó polític  i administratiu. La resistència a pagar jubilacions amb fons del pressupost  estatal no aturarà la marea social reivindicativa. El govern sap que estan en joc milions de vots en comicis nacionals, autonòmics i municipals. Trista realitat usar la tercera edat com a moneda política de canvi. La dignitat de les persones que han aixecat el país subjugades a la subhasta partidista del poder és un joc brut inqualificable. I d'això en diem país amb democràcia madura.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 19/3/2018

Pànic electoral o nova esperança?

El panorama sobiranista català està tapat de núvols grisos i envoltat per la voracitat judicial i partidista. Per si fora poc, s'hi ha afegeix un tercer element advers: l'ombra del rupturisme independentista .Urgeix un stop reflexiu.

Govern o eleccions. Govern amb el vist i plau dels jutges, la Moncloa (el 155), la CUP i un candidat net a curt i llarg termini. O eleccions autonòmiques amb un munt d’incògnites per a un catalanisme angoixat en un marc espanyol de confrontació i sense pressupostos. Dos fantasmes imminents que assetgen partits i parlaments. Cal estirar la corda fins arribar a l’abisme? S´imposa un stop al rupturisme sobiranista i al deteriorament democràtic. Urgeix més maduresa política digna d’un Parlament autonòmic restaurat abans que una república amb el 47% de vots insuficients. No es poden cremar etapes. Per què córrer el risc innecessari d’un desastre electoral? Només s’explica per egoisme partidista. “No és cap tragèdia fer eleccions”, diu Puigdemont, com a últim recurs, però. JuntsxCat i els socis d’esquerra llançaran per la borda els drets conquerits el 21-D per desavinences internes, temptats per l’atzar del tot o res? C’s, PSC i PPC resten a l’aguait les 24 hores per abraonar-s’hi. Eleccions forçades per la insolidaritat o traïdoria de la CUP? Seria imperdonable sacrificar i condemnar el futur sobiranista de Catalunya a la paperera de la història. L’ultimàtum de la unitat inclusiva és l’únic comodí per evitar l’escac i mat del 21-D, investint un president neutral i efectiu. El nombre de candidats no dóna per a més malabarismes i combinatòries. Prou de giragonses després de tres mesos d'equilibrisme mentre el 155 fa estralls majúsculs contra un catalanisme sòlid fins ara i les institucions guanyades a pols durant dècades. L'independentisme està amenaçat estadísticament per la desmembració d'uns líders polítics que no troben la brúixola comuna per rectificar el camí d'una DUI erràtica i forjar una nació legítima sense presses. No colen falses il·lusions i promeses de recomposició aparent quan veiem un partidisme -sense excepció- que busca ansiosament l’hegemonia individual. L'encerclament de l’Estat amb la vènia del poder judicial com a botxí executor no permetrà cap  distensió dels presos polítics, vilment acusats de subjectes tumultuosos contra la integritat estatal. El temps juga contra la societat catalanista mentre s’enforteix l’argumentari unionista que aplaudeix les picabaralles del rival. Quant pitjor millor. El tripartit del 155 fa guàrdia en nom de l’imperi de la llei. Contra Catalunya tot s’hi val en nom del patriotisme més visceral. Si els resultats d’uns comicis legals no aconsegueixen la validesa als ulls de la justícia  i del govern espanyol, autor i actor en funcions de la Generalitat, Catalunya restarà predestinada al continuisme colonialista de “peix al cove” i a compartir eternament el cafè per a tots. Serà la moneda de canvi d’una llibertat condicionada a la dependència centralista: la negació dràstica a una emancipació singular i respectuosa amb les conseqüències més sinistres si opta per la desobediència. Un procés penal obliga esgotar totes les vies judicials. El poder constitucional i una justícia lenta -quan interessa- seran les armes estatals abans no arribi una resolució internacional favorable a la república catalana. La millor sentència és la unió política d’un poble davant les urnes. Fem història unitàriament sense rancors, egoismes i supèrbia.

Ramon mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga 13/3/2018

Immaduresa partidista

Que els partits sobiranistes electes incompleixin els resultats de les urnes és una burla democràtica. Que el partit minoritari (CUP) disposi de la clau per imposar el seu programa impedint un Parlament, és la deriva cap al govern dels unionistes.

Els pecats originals d'orgull persistent tenen un final lamentable. Els tres partits independentistes no van voler concórrer units el 21-D en llista única per l'ambició individual de més poder. Vet aquí el resultat d'una desfeta vergonyant per a molts votants emprenyats: la incapacitat d'un acord ferm per formar govern. Prou d'experiments sobiranistes propi d'aprenents. A què jugueu, senyors polítics? A fer batalletes casolanes per plantar cara al colós d'un Estat repressiu i els seus tribunals? El poble no és cap joguina ni us permetrà fer més el burro amb els seus vots. Si l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, en cas de noves eleccions –desaconsellables del tot- haureu après dels vostres errors suïcides? Un pas al costat d'Artur Mas, de Puigdemont i ara l’abstenció cupaire  a un programa autonòmic abans que la via constituent exclusiva són actituds de supèrbia per falta d'autocrítica, de renúncia i de servei. La paperera històrica no ho suporta tot. Si la CUP hagués patit la persecució per càrrecs actius de govern no presumiria tant d’insubmissió davant d’un jutge per evitar la presó. Mirar els toros des de la barricada no és lidiar-los. Sense fets reprovables, només per xerrar o empènyer l’altre al precipici no seran condemnats a la garjola. La CUP encara  viu en una adolescència política de somnis volàtils sense tocar de peus a terra. Creu en una vareta màgica que converteix l'autonomia en república ipso facto per simple desig i desobediència al TC. No passarà res! Són un mur, no un mirall o carril de solucions realistes. Obliden que s'agafen més mosques amb una gota de mel que amb una tona de vinagre. Les presses per recollir fruits inexistents és la seva perdició (de 10 escons a 4) amb el desgavell per restablir el Parlament. La bandera de la unitat sobiranista ha estat més oratòria que efectiva fins ara. Prou jocs de cadires, de portes que s'obren i tanquen en funció dels líders. És la segona vegada que assistim al mateix espectacle: l'últim de la fila s'apodera de l'escenari com a director d'orquestra. On està el respecte a les urnes democràtiques? Es valen del mateix sistema xantatgista que fa servir el govern espanyol contra Catalunya, que tant detesta l’independentisme. L'arbitratge de la CUP -4 diputats- és el menys indicat per apaivagar discrepàncies internes i nacionals. Tenir la clau de l'aritmètica parlamentària no dóna dret a trepitjar  les majories ideològiques restants. És una traveta al sobiranisme democràtic. Així no esquivarem el 155 ni farem mai de Catalunya una república. La DUI era un camí equivocat. President Puigdemont, no fou cap error la proclama només simbòlica de la independència perquè les estructures no eren suficients ni prou sòlides. Sense garanties absolutes contra la implantació del 155 ni les eleccions eren convenients. El fet de guanyar-les, convocades pel rival polític estatal, va ser un mèrit immillorable. Llançarem ara per la borda un tresor per lluites fratricides? Els adversaris unionistes estan esperant amb deliri un final tràgic. Sereu  tan insensats de complaeu-los?

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga 5/3/2018

Respiració intervinguda

El Parlament està encallat pel rebuig estatal i judicial dels legítims candidats surtits de les urnes. Això és democràcia de pladur i menyspreu a tot el poble català. Fins quan la degradació de Catalunya amb més empobriment d´Espanya?

Ben diferent de la respiració autònoma assistida per anar millor. Catalunya respira amb regressió, atrapada pel poder d’un Estat judicialitzat amb la tolerància aparent del 21-D.  Ho constatem en l’estira i arronsa de la moguda  parlamentària incipient i qüestionada que no arrenca. Aquest és l'eix del conflicte polític contra Catalunya: l’aplicabilitat democràtica de les urnes o la dictadura del 155 sense topalls i  a mida de la Moncloa. Ni Puigdemont, ni Sánchez, ni Junqueras, ni Turull malgrat l’empara legal plena per ser presidents. Volen un candidat presidencial net. Més clarament, de Ciutadans i noves eleccions. Tots  són legítims mentre no es demostri el contrari amb una sentència adversa ferma. No acceptar-los és prevaricació, estafa democràtica, un segrest repressiu i burlesc. Candidats per majoria electoral o per imposició estatal? La segona opció seria la degradació més absoluta del Parlament autonòmic i la vexació del poble. La pilota presidencial continua rodolant per l’estadi parlamentari entre dos partits (JuntsxCat i ERC). El moll de l’os no és ara la independència ni la república, sinó els drets irrefutables dels votants per damunt d’uns tribunals arbitraris i conxorxats. Arbitrarietat imposada per via hereditària –la monarquia- i per legislació absolutista, la llei mordassa. El nou govern ha d'enterrar automàticament el 155 per més  amenaces de continuisme  que li recaiguin. La pretesa humiliació catalana, que no pugui aixecar cap en molts anys, no és arrasar tan sols l’economia autonòmica. Catalunya, la  colònia vital de l'imperi espanyol que no veia cap posta de sol, provocarà l’eclipsi d'una Espanya que deixarà de ser el què és si persisteix en aquesta dèria persecutòria. N’és conscient que esclafir un poble de 7.5 milions amb 300 anys de resistència històrica seria una conquesta fantasmagòrica i dictatorial? Sabem que Catalunya i Espanya, es necessiten mútuament, junts o separats, en un mercat de veïnatge europeu, amb les seves legítimes diferències, singularitats i pluralisme partidista si no volen ser tocats de mort. És la locomotora del sistema econòmic espanyol. Els drets polítics d’uns candidats privats de llibertat preventivament i sense judici són inqüestionables. Forma part del joc just, sense rancors recíprocs. L’observació internacional del conflicte crida al diàleg urgent, la sortida de presoners i el retorn d’exiliats, segon The Times. De moment és un horitzó força llunyà. És un primer requisit per apaivagar l’escalada de desafiaments evitant friccions amb discursos reials partidistes (3-O), consells de ministres incendiaris i declaracions ministerials provocatives. Si el nou Parlament ha rectificat errors unilaterals del passat, el poble català maltractat espera que l’Estat demani perdó per una flagel·lació física vergonyosa i brutal (1-O) com a contrapartida. Mentre s’imposi la tossudesa del centralisme ideològic amb represàlies i més imputats l’asfíxia acabarà per espoliar la llibertat d’expressió i els drets humans de primer ordre, a més dels institucionals, culturals i econòmics. Una Espanya empobrida és l’objectiu final a costa d’una Catalunya saquejada?

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 4/3/2018