El procés basc sense ETA (NE)

La pau d’ETA obre  nous camins al sobiranisme basc i català que lamenta el PP. El terrorisme era una font de vots. Ara necessiten dels conflictes independentistes per continuar a la Moncloa. Qui gira l’esquena al diàleg?

Amb violència ETA no va aconseguir el seu objectiu polític. El terror mai ha reeixit com a estratègia d'alliberament popular a costa de milers de víctimes innocents. Per això abandona definitivament - autocrítica massa tardana- després de 60 anys inútils de barbàrie.  El model català del pacifisme és la ruta que ha triat finalment un poble basc cansat de terrorisme, però, decidit a segregar-se d'Espanya, malgrat un pacte fiscal privilegiat del 78, envejat per altres autonomies tant o més autosuficients. Què més volen!, ens preguntem. A l’Estat li ha entrat una segona pedra a la sabata, difícil d'expulsar. Una a cada peu. Què tenen de rar els catalans i bascos que vulguin marxar de la casa paterna del regne d'Espanya? Com a casa no hi res! Quan el tracte és l'adequat, just i afectuós, és ben cert. Els dos pobles fa segles que tenen la majoria d'edat i no aconsegueixen emancipar-se per créixer sense obstruccions. Són retinguts a la força com peces de caça major imprescindibles. Són els dos ostatges més preuats per a la subsistència nacional comuna. Qui pot imaginar-se, per un moment, un mapa polític espanyol sense els dos triangles basc i català? El "poderoso caballero don dinero" de l'Estat no podria existir sense aquestes dues cames regionals avesat a la bicoca centralista i colonial per tradició. Dos qualificatius que contradiuen un país que presumeix de democràcia imposant silenci i lleis jurídiques a mida contra el dret a decidir. La quota basca, amagada entre els furs històrics d'Euskadi i Navarra, fou una concessió sota la pressió de les armes etarres que ni la Constitució va fer callar. La saba de l'independentisme mai ha mort. L'error de negar les urnes referendàries fins quan persistirà? Si no es pot empresonat un poble sencer, menys dos. El civisme i el diàleg són els aliats necessaris de la justícia i dels drets universals. Les lectures polítiques de la dissolució d’ETA respon a aquesta realitat. Unes a favor de les víctimes –exclusivament- com M. Rajoy a qui deu el rèdit electoral de dues investidures, i altres a la reconciliació popular amb l’apropament de presos sense condonació de pena. El perdó que l’organització ha demanat a la societat s’ha rebut amb braços creuats, cors i ments tancades pels conservadors. Amb una actitud habitual d’enquistament i fredor, negant el diàleg. Cap president d’Espanya vol obrir la porta d’un referèndum pactat amagats sota el pali constitucional. Si bascos i catalans no són escoltats, l’economia nacional s’exposa a perdre les seves locomotores.  Un apocalipsi indescriptible. La solidaritat interregional no pot ser la pedra màgica  permanent. És un engany administratiu col·lectiu. La simetria econòmica no pot imposar-se en un país asimètric econòmicament. Durant 40 anys d'aportacions generoses de cinc autonomies no han aconseguit fer remuntar les més deficitàries per falta d'emprenedoria i creativitat pròpia. S'imposa un canvi radical de fiscalitat federal i associativa.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 6/5/2018

.

Persecució de bruixes a l'escola

El 155 no para. Ara toca el torn als actors de l'escola catalana, professors i mestres. Són bruixots merecedors de la foguera inhibilitadora si parlen de política a classe. El fascisme espanyol no ha mort.

Un PPC residual que no va aconseguir trencar el bloc del sistema educatiu català amb la casella del castellà treu una nova  artilleria  contra la immersió lingüística. Ara emprèn l'atac frontal contra professors i mestres sota l'anonimat del denunciant. És transparència no donar la cara? La llista negra ja compta amb 70 presumptes inculpats en una quarantena de centres quan a inspecció d'ensenyament només hi consta un nom que ja s'ha disculpat. Té visos de persecució bruta contra la democràcia i els drets educatius bàsics a costa del 155 a extingir o perpetuar-se. L'escola no pot marginar la política com un  tema tabú. S'ha de parlar de política a classe, de pluralitat ideològica i dels fets públics que apareixen a les televisions per ser debatuts, afirma el Síndic de greuges. Això és formar ciutadans crítics del futur per saber distingir comportaments correctes o indignes dels mandataris. Ha oblidat la dreta espanyola  l'assignatura obligatòria i avaluable de la “Formación del Espíritu Nacional” que va imposar? Era un adoctrinament pur i dur en tota regla. El govern voldrà implantar per decret una Gestapo catalana en les escoles catalanes? Una xarxa interna d'espionatge conspirador entre pares i alumnes políticament unionistes contra un suposat  professorat liberal o independentista?  La judicialització política a l'escola com a arma per desfer la fortalesa comuna de la llengua catalana no demolirà el pilar de la cohesió social de 40 anys. L'IES de St. Andreu de la Barca ha estat la guspira incendiària que vol fer-se extensiva i viral a tot Catalunya. La humiliació de PPC el 21-D, l'odi pel revés policial  l'1-O i  el fracàs de la guàrdia civil al no trobar documentació inculpatòria suficient contra  el procés, obliga l’exploració d'un nou filó  venjatiu  a costa de la vulnerabilitat escolar amb l'esquer dels fills de la benemèrita. La caça i captura de bruixes i bruixots -"a por ellos"-, de presumptes instigadors contra la unitat d'Espanya amb amenaces d'inhabilitació  és un retorciment mental. Un retorn esperpèntic al fascisme més franquista, repressor del català a les aules. Com pot ensenyar i educar lliurament un professor sabent-se assetjat pels propis alumnes pendents de les seves idees, paraules i  expressions? Quina credibilitat tindran els missatges denunciats per menors d'edat, -per mediació dels pares-,  sense proves  delictives objectives? Serà la paraula d'un adult  contra la denúncia d'un adolescent o  grup conxorxat per una suposada discriminació a la classe. Quin grau de venjança personal o dosis de bullying escolar i professional podran amanir els embats individuals dintre l'anonimat? Esperem que no prosperi la guerra  diabòlica d'una comissió instigada pel PPC contra l'escola. Una foguera més com la campanya dels llaços grocs contra els empresonaments preventius i la llibertat d'expressió. C's la secundarà probablement, com tot el que sigui contra el sobiranisme legítim. Es trobaran amb la societat catalana majoritària frontalment. Tots som escola. La difícil funció d'aquests professionals vocacionals no passa mai pels tribunals. En cas d’infracció ja tenen els seus inspectors, protocols i  recursos sancionadors propis. L'escola no necessita controls  polítics i policials inquisitorials. És aquest el diàleg del govern espanyol que diu oferir al servei de la comunitat educativa?

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 9/5/2018

Sortides d’emergència

El 22 de maig sembla una data política tabú. És el llindar per investir un president o convocar noves eleccions. La mà esquerra del Parlament haurà trobat la fórmula mixta per no declarar-se vençut als tribunals de l'Estat?

Arriba la traca final. Més Puigdemont i més Sánchez sota el paraigua de la recent llei de presidència telemàtica. El rebuig democràtic dels dos candidats pel TC acabarà en un pla D, provisional, per evitar el pla E d’unes eleccions aventurades. El quart candidat proposat serà un president vicari en espera del desenllaç d’un Puigdemont pendent de la justícia alemanya, el desenllaç de les euroordres i els judicis dels empresonats previstos per a la tardor. Aleshores arribarà el moment més crític del procés paralitzat: una investidura inequívoca amb noves eleccions. Les sentències faran de termòmetre electoral. Abans del 22 de maig, amb un  espetec de focs aparentment artificials per a l’espanyolisme, s’enterrarà el 155 tornant a la normalitat institucional sense enganys? El 21-D sempre serà el referent de la legalitat democràtica malgrat les traves dels tribunals comandats per l’executiu central. La democràcia de les urnes marcarà els tempos oportuns per implementar la república sobre una base popular més o menys eixamplada. Haurà estat la cursa més accelerada del procés, a contrarellotge  del calendari. Una vergonya als ulls de la justícia europea pel menyspreu espanyol a les seves pròpies urnes electorals i la confusió ridícula interna entre l’autoritat judicial, policial i ministerial. La CUP veurà recompensada la seva tossuderia cap a la tardor, si ara sap cedir els seus vots sense recels en aquest impàs d'un president transitori sense exigències del nom. Tot un joc d’equilibris  amb els riscos de l’atzar, la inseguretat d’un futur millor o pitjor que el present. Seria un pla més realista si el govern espanyol restés immutable com a simple observador. Malauradament, no es quedarà amb els braços creuats i les batalles continuaran dia rere dia per desbaratar els objectius d’una Catalunya lliure i progressista. És preferible aterrar per la porta d’emergència abans que el 155 deixi una Generalitat desconeguda. El rovell del conflicte continuarà amb una pregunta  que incomoda moltíssims espanyols: Per què volen marxar d’Espanya més de dos milions de catalans? Cal refer ponts trencats per respondre-la i entendre el passat i present de Catalunya. Un govern efectiu esponjarà, almenys, el cor dels empresonats amb l'esperança que es mourà quelcom per trencar els seus barrots. Els errors són bilaterals: l’esmicolament de l'Estatut 2006, el desencert d’una DUI simbòlica, la repressió  de l'1-O i la victòria 21-D refusada. El còctel dels quatre ingredients ha estat la presó, l’exili i el 155. Tres nusos estranguladors del diàleg. Els fills i famílies dels ostatges són innocents. Condemnar-los per la suposada mà negra de l'independentisme i oblidar-se de la brutalitat de l'1-O seria una violació democràtica. L’arma de la unitat patriòtica està superada com el sistema de finançament autonòmic cadavèric. Per què enganyar-nos més? El gran poder del país és l’econòmic. La  llibertat, la salut i la cartera són els tres baluards més preuats del ciutadà. Aquesta és l’essència del conflicte que l’Estat no vol abordar amagat a l’ombra convencional de la uniformitat nacional, ideològica i financera.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 6/5/2018

 

Aventura d'unes eleccions

Tots els resultats dels comicis electorals són imprevisibles. D’aquí la temença. És una aventura. A Catalunya seria la cara o creu del seu futur social i polític llarg temps amb unes possibles seqüeles poc desitjades.

Aventura d'unes eleccions (I)

Per definició tota aventura entranya els riscos de l’atzar –el futur incert- i la inseguretat de millorar el present. Cap polític té una bola de vidre per encarrilar exitosament el destí del sobiranisme i donar resposta a una pregunta que incòmoda molts espanyols: Per què volen marxar d’Espanya més de dos milions de catalans? És l’ou del conflicte i l’origen dels drets històrics mal compartits. Puigdemont vol honorar la seva legitimitat del 21-D amb perseverança en contra l’executiu estatal i la decisió dels tribunals. Els empresonats, però, demanen un govern efectiu amb l'esperança que així quelcom es mourà per trencar els seus barrots. Un impàs polític que frena tota conciliació i divideix els partits sobiranistes. La solució  més immediata passa per reconèixer els mutus errors i encerts –de dins i de fora- que ens han dut fins aquí: el trencament de l'Estatut orgànic del 2006, el desencert d'una DUI, la resposta policial fallida de l'1-O i la victòria de la majoria independentista el 21-D. Uns ingredients que han propiciat el còctel enverinat de la presó, l’exili i el 155. Tres nusos estranguladors que uns volen desfer tornant a l'estatus anterior fins recuperar els plats trencats, mentre d’altres prefereixen abastar l'objectiu final de la república amb la desobediència il·limitada. La via del diàleg o de la ruptura definitiva. Si la immaduresa del procés va portar repressió desmesurada la prudència del polític savi és negociar, però, sense presos, rancúnies ni imputats. La presó preventiva com a tal és injustificable, és venjança social que castiga persones innocents del seu entorn. Les dues bandes tenen deures recíprocs pendents que la balança de la justícia ha de sospesar. Condemnar només la mà negra de l'independentisme i oblidar-se de la barbàrie policial de l'1-O és una  il·legalitat tan flagrant com els empresonaments de mig any. La inhabilitació professional –post judici- semblaria la sentència més equànime i efectiva com a solució  punitiva, si fora inevitable, per impedir la reincidència. Cal asserenar els ànims sobiranistes i aprofitar els asos disponibles per formar govern efectiu, -un president provisional almenys- i vàlid als ulls de l'Estat, en espera del retorn sense data del presidenciable Puigdemont per imperatiu de la justícia europea neutral. Es repetirà la versió Tarradellas? Mentrestant, cal desfer-se del camí autonòmic cadavèric fent servir la millor de les armes: la força i motor de l'economia catalana sense cap segregació territorial com objectiu primordial immediat. En la segona part justificaré com defensar legítimament aquest bastió de l’economia singular de les quatre autonomies espanyoles autosuficients sense marginar les restants. La batalla del poder polític no és qüestió de fronteres territorials ni de tribunals manipulats, sinó del poder econòmic regional i la butxaca dels ciutadans. Quin sentit tindria un separatisme simplement ideològic i cultural sense els recursos financers propis? No estaríem patint el xoc frontal d’haver negociat a temps un simple pacte fiscal proposat el 2012. La guspira que va incendiar el bosc no trobarà l’aigua apaivagadora en unes noves eleccions sense respectar la raó majoritària dels drets dels demòcrates.

Aventura d'unes eleccions (II)

La reforma integral del sistema de finançament que necessita Catalunya al costat de Madrid, Balears i la Comunitat Valenciana auguren un èxit rotund contra una Espanya pidolaire i abusiva de la solidaritat aliena. Per què un terç de la població espanyola ha de sustentar els dos terços restants? Després de 40 anys de subvencionisme sistemàtic – massa procliu amb la vagància territorial- és hora que les regions més deficitàries emprenguin la reforma agrària o industrial més adequada trencant motllos d’autoinsuficiència. Menys immobilisme latifundista i més emprenedoria individual. La simetria econòmica ha mort, perquè els nivells de vida regionals són heterogenis com la renda per càpita. La rebel·lió de la butxaca és més poderosa que la força de la unitat constitucional. Els estómacs i l'ambició legitima per justícia no entenen de patriotisme. En aquest context més de mitja Catalunya pujarien al carro de la reducció d'impostos estatals. La negociació és indefugible. No empresonaran 3 o 4 milions de catalans per no ingressar uns tributs desmesurats. No embargaran massivament salaris ni habitatges de lloguer o en propietat. És impensable una guerra social per una fiscalitat injusta. El camí de la hisenda autonòmica pròpia o federal és la sortida més viable per a les comunitats autosuficients. Catalunya no estaria sola en un marc reivindicatiu de les autonomies més contributives que receptores. Aquí tindríem la resposta a la pregunta inicial. A un tractament just i respectuós a la singularitat catalana abandonarien la necessitat del secessionisme. Per a molts –no tots- la patata calenta del conflicte històric no és territorial sinó econòmic. L’exemple dels bascos ho ratifica. Aquesta tasca de mitja legislatura aniria acompanyada de dos objectius sobiranistes comuns: recuperar íntegrament les institucions segrestades pels 155 i ampliar la base social dels catalanisme per obrir fronteres a una futura república per mediació europea, mitjançant un referèndum acordat. L’eficiència prudent no permet cremar etapes. Tampoc sembla prou eficaç –ja comprovat amb un 155 teledirigit des de Moncloa- l’apedaçament del Parlament amb una presidència a distància o delegada. Una discussió baladí quan es descarten unes eleccions, que desagraden a la majoria unionista i separatista. L’involucionisme degradant del 155 no pot sobrepassar del 22 de maig per defugir eleccions. Unes eleccions combatives sense precedents que es polaritzarien en dues llistes úniques per supervivència: independentistes i unionistes. No tindria cabuda el partidisme aïllat després del fracàs negociador de mig any. Les baralles internes no fructifiquen o tardíament i amb mala qualitat. Qui augura l’èxit de qui? En el pitjor dels casos sortirien uns resultats semblants, el caos continuista de confrontació i la implantació del regne del 155 a perpetuïtat. Sense majoria suficient una república unilateral sortida de la transgressió legal tampoc encaixaria a Europa, únic refugi mediador per sortir de la gàbia constitucional  sota l’empara dels drets d’autodeterminació universal dels pobles.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 5/5/2018

.