La normalització catalana de P.Sánchez

P.Sánchez ha après de Torra la tècnica dels ultimàtums basada ara amb  el xantatge de la butxaca. La "pela és la pela" no farà claudicar del dret a l'autodeterminació i l'oblit  dels presos. La llibertat humana per votar no té preu ni  es subhasta.

El president del govern ha revelat tres fases progressives per normalitzar Catalunya: calmar els ciutadans, oferir solucions constitucionals, votar més autogovern. Res dels presos i d’autodeterminació, els dos eixos independentistes claus per negociar. Més autonomisme i república catalana són antagònics. La diagnosi del mal és inequívoca i crònica, però, els remeis anunciats inapropiats. Per què implantar una pròtasi de genoll quan el pacient necessita i urgeix un transplantament de cor? Un referèndum unidireccional de més autogovern (Sí/No) sense alternativa de secessió pactada, dividirà i crisparà la població. Una tàctica per confondre més? Seria un simulacre de referèndum, no un model tipus escocès o quebequès. L'abstenció i el NO a més autonomia seran les guanyadores agreujant al conflicte. El poble sap què votar, uns i altres, sense impediments ni oferiments surrealistes de saldo. El pacte PSOE-Podemos de pressupostos socials ha estat una maniobra perversa del govern per posar els partits sobiranistes contra una gran majoria popular i fer-la claudicar amb “la pela és la pela”. Si els pressupostos són tan rellevants per què es tanquen en banda a parlar de tot? Les ofertes no desactivaran l'autodeterminació ni enterrarà el procés quan s’arrossega una morositat estatal de 7.750 milions des de 2010 (decapitació de l’Estatut). El dret a decidir no té preu ni està en subhasta. Alcaldessa Colau, no confongui necessitats de la ciutat amb els dons incommensurables de la llibertat d'uns presos innocents i el dret a votar amb els seus interessos. El diàleg de Madrid és un xec per comprar vots i silenci per un plat de llenties. Els 900 euros de salari mínim, un habitatge digne, permisos de paternitat equiparats no són pastissets de regal, són drets pendents de fa anys com a europeus. ERC i PDeCat –orquestra descompassada- defraudaran els seus electors amb terratrèmols al Congrés com al Parlament català? Millores socials són compatibles amb el sobiranisme, mai excloents. Barrejar la butxaca i l’oblit d’autodeterminació seria trair la memòria de l’1-O. L’escac permanent ens durà a eleccions nacionals i autonòmiques més complexes? Com s’enfrontarà un PSOE crescut, però insuficient, a la ferocitat del PP, C's i Vox assedegats per reeditar un segon 155 implacable, sense el concurs independentista? El món de la catalanitat resistirà el setge de Moncloa  sense  fragmentacions irreparables? La clau és política, no judicial. Unes sentències tràgiques aixecarien la ira popular. Si l’imperi de les togues va apropiar-se d’un problema polític, per què el govern fa escarafalls per exigir a la Fiscalia l'alliberament dels presos al·legant separació de poders? Ha arribat l’hora  històrica d’ assumir els cims sense defalliment i els sacrificis que calguin. La balança entre la llibertat i 2.200 milions “beneficiosos para Catalunya" no necessita cap contrapès. Ministra d'Hisenda, no s'esforci argumentant que els catalans viuran millor amb aquesta almoina. Pa per avui i fam per a demà. Això no és diàleg, senyor Sánchez, és regressió, frau i xantatge. Amb la llibertat no s’hi juga. La dependència injusta és la normalitat per al regne d'Espanya sota l’imperi de la llei i la monarquia autoritària. La normalitat per a Catalunya és votar entre autonomia passadíssima o la independència. El camí emprès no té més retorn que acatar la democràcia de les urnes per evitar un escac i mat mutu.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 15/10/2018

 

Metamorfosis política i parlamentària

L'huracà de les desavinences independentistes in crescendo ha provocat els primers estralls al Parlament perdent la seva majoria.  La deriva pot ser caòtica fins unes eleccions anticipades. El procés està mans de l'atzar enmig d'un desconcert popular extrem.

Una barreja de legalitat, supèrbia, confrontació i covardia ha tornat a trencar el gerro de porcellana fina del procés (metàfora d'Artur Mas) amb molts enigmes. Una decepció molt greu per al memorial popular i una satisfacció del govern Sánchez. L'independentisme català no pot acabar com un castell de focs artificials. La lluita  social pel sobiranisme -Òmnium i ANC-  no es mereix una minoria parlamentària mal enginyada. L'epicentre del terrabastall  ha estat el president  del Parlament, Roger Torrent, al passar la patata calenta del jutge Llarena als lletrats de la casa rebutjant la fórmula de JxCat de delegació -i no assignació- dels seus quatre diputats. Torrent (d'ERC) i la Mesa s'han protegit esquivant una hipotètica presó a diferència de la seva predecessora Carme Forcadell que va donar la cara contra els tribunals. Covardia de Torrent o insensatesa perdent la majoria independentista amb totes les conseqüències que es deriven de quatre vots perduts? Premi a la tossudesa dels quatre diputats contra els acords de la Cambra per repudiar les ingerències judicials en un estament polític? Estratègia exprés d'ERC per provocar eleccions avançades? A què responen tantes visites llargues a la presó de Lladoners i entrevistes a Oriol Junqueras? Traveta camuflada a Quim Torra per guanyar els nous comicis amb la moderació negociadora d'ERC a Madrid -contra l'ultimàtum del PDeCAT-  per mediació  del vicepresident Aragonès?  De no ser així, per què tanta reticència  republicana a fer llista única per a les eleccions municipals i possibles autonòmiques? Qui es presentarà com a cap de llista, senyor Torrent? Per què tantes desavinences durant un estiu i el trencament d'un acord intern –fictici- d'última hora? Massa incògnites que tufegen a  interessos partidistes soterrats contra la voluntat democràtica del 21D. La desintegració de la majoria parlamentària s'ha carregat dos pilars del sobiranisme: l'autodeterminació i la reprovació del rei, antítesi del republicanisme que pretenen implantar en el nou Estat. Sense fonaments i amb votacions insuficients o disperses serà difícil. Senyora Artadi, no revesteixi de cotó fluix la trencadissa dels dos partits  -visible fa mesos-, ni confirmi que el govern no es veurà afectat de retruc. Fins quan la pròxima i enèsima crisi interna o regeneració dels dos socis? La CUP es va despenjar fa temps. Ara entren en joc els pressupostos del 2019. Esperen la clau salvadora i necessària dels Comuns? A canvi de què? Aguantaran fins els judicis dels empresonats? Quina actuació i resposta  donareu a una sentència adversa? Els mal pensats van més enllà. Visionem un nou tripartit (ERC, PSC, Comuns) deixant JxCat/PDeCat a l'estacada. Qui tot ho vol, senyors exconvergents, a vegades tot ho perd. Llançareu  per la borda l’excel·lent  feina internacional feta des d'Europa? Reconsidereu els vostres errors mutus  amb humilitat i transparència fent  llista unitària per afrontar el repte definitiu per la porta única d'un referèndum vinculant i pactat. Si no penseu en el poble tip de tripijocs simbòlics i d'autonomisme ranci us demanarà i exigirà des de les urnes electorals que  plegueu tots d'una vegada.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 10/10/2018

Ultimàtums, desafiaments, eleccions

La maquinària política de la tardor treu foc. L'encerclament recíproc als dos Parlaments sota la pressió dels tribunals conduirà el país a dobles eleccions sense cap garantia de solució mentre no arribin les urnes de l'autodeterminació.

Tres torpedes de calibre gruixut carregats d'explosius. Tres modalitats xantatgistes portades al límit. Totes les apostes estan obertes. Torra farà caure Sánchez retirant-li el suport al Congrés per negar l'autodeterminació catalana legitima? Abans veurem eleccions que un referèndum sobre la secessió de Catalunya, el suïcidi d’Espanya. Amb el pa dels espanyols, gràcies la solidaritat històrica dels catalans, no s'hi juga. Per què sí, amb els drets legals de Catalunya? Espanya no s’imagina com seria sense els recursos d’aquesta autonomia amb el 20% del PIB nacional, el 25% de les exportacions i la reducció del deute europeu que aporta. Aquesta és l’estimació i la singularitat  que se li atorga: carregar-li el mort del sosteniment territorial. El tripartit constitucional units pel 155 mai accedirà a que parli un poble secessionista. La batalla es preveu tensa i llarga amb la desunió sobiranista al Parlament -com a colofó-, a costa de presos i exiliats. El perill de perdre la majoria posa Torra en la corda fluixa de noves eleccions condicionades al suport de l’ANC i la sentència dels judicis. El país seria el tribunal a través de les urnes amb la doble funció de referèndum plebiscitari i d’àrbitre judicial. Fer eleccions en moments partidistes crítics és un risc de màxima alerta. Xantatge a Madrid i desobediència a Catalunya són dos ingredients enverinats per a la democràcia. Què pot decidir un poble confús en la perplexitat de dos governs enfrontats? Quan no hi ha voluntat de negociació efectiva els ultimàtums són irreversibles per a un govern feble en escons (PSOE), però, fort amb uns socis conservadors del 155 (PP i C's) assedegats per repetir la segona  partida contra l’autonomia catalana sense caducitat, abans no falti el pa a taula. Intueixen una resposta inesperada d’un poble persistent? La cuina de les eleccions és complexa per les dates,  els components judicials i l’estat de salut precari dels partits. La  promesa de més autogovern eteri ofèn una majoria de l'electorat que espera l’autodeterminació vinculant -el tabú hispànic diabòlic-, única panacea del conflicte alhora que la pedra més cantelluda de l'economia espanyola. El sobiranisme no es donarà per satisfet negociant únicament deutes endarrerits. Democràcia i supervivència. Una ruleta russa amb dues bales en mans de l’atzar? L’acorralament recíproc els durà al salt mortal en la piscina electoral amb l'aigua que hi hagi. Serà la solució del conflicte? En absolut si els resultats són una fotocòpia -molt probable- dels dos marcs parlamentaris actuals. Aleshores reviurem el plagi consumat d’un “no quiero ni puedo” de M.Rajoy. Pecar de dictador abans que ser acusats de traïdors patriòtics. El llegat de la santa transició és inviolable al seu entendre. S'albira, doncs, un horitzó tempestuós camí d’una segona travessia seca i una resignació de dècades. Una crisi mordaç que posarà potes enlaire la causa justa del dret a decidir amb  els tripijocs de la doble legalitat. Què farà un independentisme vàlid, però, dividit? La base trontolla darrere d’uns líders sense un nord definit. No hi haurà República sense fets consumats. Acatar que uns presoners fidels a una causa justa es consumeixin a la garjola per decisió d'uns jutjats manipulats és injustícia i covardia. Esperar que Estrasburg aparegui amb la torxa de la veritat pot ser una eternitat, però encara res està escrit. La justícia autèntica sempre triomfa, tard o d'hora, malgrat danys col·laterals, a vegades irreparables.

Ramon Mas Sanglas- Sta. Eugènia de Berga, 9/10/2018

Catalans amb dèficit de castellà

Barrejar política i biliguisme és un còctel explosiu a Catalunya. Manuel Valls ho sap, però, serà provocatiu electoralment, el filó de C's.. La resta de partits que concorren als comicis barcelonins saben que la immersió lingüística és un tema tancat i exitós inqüestionable.

Una afirmació tan simplista com irreal de Manuel Valls, polític amb accent i oratòria catalanes millorables, que l'autoritzen poc per dir que els catalans tenen un nivell de castellà deficitari. Un polític que presumeix ser del barri barceloní d'Horta amb el nom  Manuel i no Manel, no pot dissimular que pensa i s'expressa millor en francès. Un expolític perdedor i oportunista que aspira ser alcalde de Barcelona no comença bé amb catalanofòbies. Què en sap de les inquietuds vivencials,  familiars i socials dels barcelonins quan no ha viscut in situ fa dècades? Contagiat pels seus correligionaris de C's, posar l'escola i la immersió lingüística modèlica durant 30 anys en el focus d'un context electoral fa encendre polèmiques viscerals de confrontació. Una arma ideològica, provocativa i popular contra l'independentisme per dividir. La qüestió  que planteja és una paradoxa contrastada diàriament arreu del país. Quants adults -més que escolars- no parlen català o malament havent nascut a Catalunya o que hi viuen des de joves? Ni oral i menys escrit (el 60,4% dominen l'escriptura catalana). Estadístiques oficials de Catalunya (2013) revelen que per al 36,3% el català és la llengua habitual de la població, el 50,7% el castellà i el 94% entenen el català. La integració territorial comença per l'aprenentatge i l'ús oral del seu idioma. La cooficialitat de dos no  és excusa per fer canviar de parla al seu interlocutor. No sap l'alcaldable de la metròpoli que pretén presidir que és bilingüe i que el català és la llengua de Catalunya, prioritària com a pròpia, tan oficial com la de Cervantes? A Valls li falta un bany d'informació sobre els informes Pisa des de l'any 2000. Ignora que la nota mitjana de castellà de molts alumnes catalans de 16 anys és millor que en algunes regions monolingües espanyoles. Exigir més hores de castellà a l'escola i en matèries comunes és una proposta innecessària a Barcelona -sobretot-  i rodalies. Un tema ranci i arxiconegut per la dreta unionista com a filó polític per caçar vots. Que alguna zona de la Catalunya interior i més rural, de catalanisme molt arrelat i extensiu, demanés més hores de castellà per complementar un menor ús al carrer i a casa, tindria certa lògica si els mitjans de comunicació espanyols no s'infiltressin com l'aire. Però, al cor de la capital el fenomen bilingüista es capgira completament. La invasió de parlants, el comerç i l'alt índex d'immigrants  impregnen de castellà la majoria dels àmbits socials, públics i familiars. Senyor Valls, abans de fer asseveracions preelectorals gratuïtes passegi pels barris de la ciutat una temporada i visiti  escoles en hores d'esbarjo. Escolti primer i parlarà després amb coneixement de causa.

Ramon Mas Sanglas - Sta. Eugènia de Berga, 1/10/2018