Les urnes veneçolanes i catalanes

La democràcia de Veneçuela i Espanya està en la diana de les comparacions. Abans d'entrar a casa aliena escombra i endreça la teva. Després aplica criteris d'igualtat i de justícia a l'hora de donar consells i exigir ultimàtums.

Són dues situacions polítiques diferents, però, amb similituds estratègiques paral·leles quant a les vies de solució.  Catalunya no ha tingut que lamentar fins ara cap víctima mortal amb un miler de ferits –no és cap fotesa-, a més de nombrosos investigats, empresonats i exiliats. És sorprenent el contrast del govern espanyol en cada cas: exigència i ultimàtum per convocar nous comicis a Veneçuela i la negativa radical a qualsevol consulta a Catalunya. Quantes vares de mesurar té la democràcia espanyola? Guaidó dóna un cop d’Estat i es ven com a democràcia. Catalunya fa un referèndum (1-O) i es ven com un cop d'Estat. Les comparacions són odioses per a qui no vol escoltar-les, però necessàries quan són recursos de la veritat objectiva. Senyor Sánchez, "aplíquese el cuento, consejos vendo y para mí no tengo". Allà el problema  no és cap segregació territorial sinó la substitució d'un president legítim que no agrada a Trump i a altres mandataris. El denominador comú amb Espanya és la legalitat i legitimitat. La Constitució espanyola no impedeix enlloc l'autorització d'un referèndum autonòmic com s'ha demostrat al Congrés en dues ocasions. Falla el coratge i la voluntat política per acabar el conflicte per por als resultats de les urnes a falta d'alternatives convincents i sense enganys. Que l'independentisme no representa la majoria catalana són afirmacions gratuïtes dels detractors del referèndum. Per què s’oposen a comprovar-ho si n'estan segurs de guanyar-lo i acabarà la confrontació? No és problema de convivència sinó de llibertat i de por, únicament. N’és una mostra més la maquinària estatal  de salvament nacional que s’ha engegat arran de l’imminent judici  amb la campanya “Espanya Global” de Borrell contra suposades fake news dels independentistes. Vergonyós. El ministre no podrà neutralitzar i amagar la veritat amb versions falsificades sobre els fets 1-O a nivell europeu. Com es garantirà la promesa del president Sánchez d’un judici just malgrat l’emissió en directe?  Per què no admet la Fiscalia observadors internacionals a la Sala per testimoniar al món la veracitat de les proves contra els acusats? La imatge televisiva no és substitut de la persona física que viu el relat in situ. Una decisió tàctica equivocada en un duel democràtic vital sobre un procés històric per a Catalunya. Rectificar a temps és de savis.

Ramon Mas Sanglas-Sta Eugènia de Berga, 29/1/2019

 

Democràcia i drets bilaterals

El partidisme polític ha superat els límits de confrontació contra Catalunya per rebatre tot intent secessionista legítim. Els parlaments autonòmics  decidiran el futur dels catalans? El concepte democràcia s'ha pluralitzat tant que l'essència del poder popular s'ha esvaït en les sales judicials polititzades.

“Catalunya nos matará” (Juan Carlos Merino, socialista i president regional basc). És un crit de desesperació electoral si el PSOE pacta amb els catalans o un pronòstic de secessió amb pèrdues autonòmiques irreparables? Aquest és el nucli dur del primer conflicte nacional centrat en la diana recaptatòria per a Espanya. Quin seria l’escenari estatal  amb un 19% menys del seu PIB? Aquí rau el principi d’estancament polític més radical sobre el paradigma de la unitat com a excusa: “Defender la segregación de Catalunya es legítimo, romper con la Constitución, no” (P. Sánchez).  Un binomi difícil de compaginar i delimitar. L’Estat ha negat sempre els drets dels catalans a decidir una alternativa sense mútues dependències econòmiques, un trampolí cabdal, no únic, de les aspiracions sobiranistes d’un poble reprimit secularment per la llengua i la cultura. Si Catalunya fora una regió pobra no seria assetjada per mitja Espanya. Interessa alimentar la catalanofòbia nacional per raons de butxaca i mantenir una crispació permanent entre la ciutadania a fi de dividir i allunyar la temptació diabòlica del referèndum pactat amb possibilitats d'un Catèxit. Aquesta batalla hispànica suma i dóna vots. Per què Extremadura es fica en casa aliena, vota favorablement en seu parlamentària un 155 dràstic per al catalans –un domini colonial oficial- i no s'acarnissa contra bascos i navarresos amb una renda per càpita molt superior? El pacte financer constitucional del 78 gràcies l’amenaça etarra els empara. Aquí els pares constitucionalistes, lamentablement, van optar pel peix al cove sense singularitats fiscals pròpies, doncs, els catalans de les pedres ja en fan pans per donar i vendre. Així va quedar definida la sagrada unitat patriòtica, lligada a la generositat forçada a canvi d’almoines. Quin espanyol deixaria anar una fruita tan sucosa exposant-se a perdre una mamella estatal històrica? Després de 40 anys de presa de pèl i de peles el poble ha dit prou d’espoli.  Prou al pal i la repressió d’una dreta voraç i odiosa.  Prou al pal i la pastanaga socialista. Prou de servitud abusiva a canvi de promeses estatutàries, més peix en un cove foradat. Si la igualtat és un objectiu primordial, per què la inversió en funcionaris públics -per exemple-, és del 40% en moltes autonomies i només del 10% a Catalunya? D’on provenen els impostos per cobrir els seus salaris? El poble català s'ha cansat de ser cornut i pagar el beure. La solidaritat té uns límits. El reconeixement és la sordesa, simples sorolls de diàleg i tribunals contra els líders de l´1-O. Soroll per argumentar problemes de convivència i fomentar discòrdies entre els partits independentistes. Un marc d'inestabilitat perfecte per revoltar la població espanyola contra la catalana. La trajectòria judicial contra els presos polítics eixamplarà les vies de secessió o minvaran les conviccions separatistes a favor de més unionisme espanyol? Les urnes tindran la paraula tard o d’hora sota els efectes de la unitat partidista o la divisió popular provocada. Ara està en mans dels jutge, fiscals i del mateix govern la solució o prolongació del conflicte amb l’absolució o condemna ignominiosa dels líders, representants d’una ciutadania compromesa a qui afectarà vivament la sentència.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 22/1/2019

 

Catalunya no està en venda

El negoci del conflicte català és lamentable. Amb milions no es compren ideologies ni llibertats legítimes. Quan entendran els polítics que l´última  paraula correspon al poble? No es pot barrejar inversions obligatòries amb dignitat i tribunals.

El diàleg i el procés no tenen preu. L'espiral de subhastes entre partits i governs és  una ofensa a la dignitat humana. El dret  a votar el futur del país reclamat per un 80% de la ciutadania catalana no es compra amb uns PGE excepcionals per a Catalunya. La generositat no és negociable amb la llibertat d'un poble. El 18,5% del PIB, insuficient i lluny de l'aportació anual catalana segons la disposició addicional tercera de l'Estatut (19,2%), mai serà un substitutiu de les urnes ni la torna per justificar presoners polítics. Fins ara han estat promeses buides o incompliments reiteratius en inversions reals. No confonguem principis i voluntat popular amb diners ("la pela" sarcàstica). Una oferta en números concrets és un  pas positiu respecte del govern Rajoy plantat en l'imperi de la llei, la repressió i els tribunals. Però, a Sánchez li resta el més important en aquesta balança espanyola -desequilibrada- de la negociació: admetre la intervenció internacional. La incompatibilitat negociadora entre els dos governs ha tocat fons. Una  trentena d'eurodiputats li van demanar una entrevista a Brussel·les (16 gener). La falta de temps ha estat l'excusa presidencial per no escoltar tres propostes de la plataforma europea: alliberació de presos preventius, mediació en la crisi catalana i un referèndum pactat com a solució definitiva. Per què estranya a Madrid la negativa dels diputats catalans als pressupostos estatals? Paguen amb la mateixa moneda que reben, la sordesa. L'oposició ho veu com una traïció social a les necessitats autonòmiques, al contrari del sobiranisme fidel als principis democràtics emanats de les urnes 1-O i 21-D. Només un arbitratge neutral extern podrà treure l'entrellat d'una crisi política enquistada en mans dels tribunals, incomprensiblement. La llarga farsa judicial que començarà el febrer afegirà més llenya al foc jutjant ideologies en lloc de delictes que no existeixen. Quina reacció n'espera l'Estat del poble català, divers ideològicament, però amb una majoria social convençuda que només les urnes tenen la resposta? Prou de tossudesa i de contracorrents. El pacifisme unitari sempre acaba en democràcia, guanyi qui guanyi. No és qüestió d'independència, sinó de llibertat i acatament a la voluntat majoritària.

Ramon Mas Sanglas  - Sta. Eugènia de Berga, 15/1/2019

 

Unitat sobiranista o ultradreta

L'equilibrisme polític és la primera virtut del professional per saber governar. Quan les cruïlles són múltiples és de savis saber consultar, no la vareta màgica inexistent, sinó al poble. En situacions d'escat i mat no fer-ho és un atemptat a la democràcia.

Així es preveu el camí, com una traca final a Catalunya, Espanya i Europa. La unitat amb llistes úniques serà l’arma decisiva de les nacions emergents per conquerir els drets legítims contra les aliances i Estats intransigents. Autodeterminació unitària d'ERC, PDeCat o JxCat i CUP o la deriva. Sobiranistes bascos, gallecs i catalans, escolteu les veus amenaçadores, reaccioneu a temps i conjuntament. Per què no llistes  independentistes a Espanya i Europa? És l’aposta de l’ANC. Un repte contra la voracitat d'una extrema dreta expansiva. El seu ímpetu per destruir conquestes autonòmiques amb la força involucionista de la igualtat patriòtica i l’esperit nacional podria frenar o acabar amb la llibertat dels pobles a decidir el seu futur. La llavor de Vox a Espanya i la dreta radical a Europa fructifica segons el darrer CIS. A què juguen els interessos sobiranistes dividits buscant la glòria individual al Parlament i al Congrés amb aquest panorama? La unilateralitat política retrògrada pot ser legal i la independentista no? La llei del més fort s'imposa sempre amb la unió de principis i fets. Prou de batalletes, curses i sigles en comicis electorals. El votant perd el nord -la confiança- amb tanta atomització partidista. Perilla que una majoria d’electors li rellisquin les urnes amb l'abstenció, una causa de la derrota socialista en pròpia carn a Andalusia. Un viatge electoral amb companys desavinguts incomoda i desgasta. El ciutadà es pregunta com tres caps (Torra, Puigdemont i Junqueras) en tres barrets diferents (Parlament, Waterloo i Lledoners) puguin avenir-se en tot. És incomprensible com el misteri diví de la Trinitat -tres en un- reservat a la fe sempre cega. La vella política del sistema espanyol del 78 està exhaurida. Contra la immobilitat que vol perpetuar l'extrema dreta només queden dues vies: el reformisme integral del model actual que l'Estat dels partits dinàstics es nega fer de veritat amb l'aval d'una monarquia imposada pel franquisme o la secessió territorial amb el sufragi de la majoria independentista unida. Tornem a la cantarella inicial: la força democràtica de la unitat és l'únic contrafort dels dos bàndols. Qui agafarà la torxa del relleu? Un escenari postelectoral repressiu a Espanya amb una dreta reaccionària a la Moncloa –un tripartit PP, C's i Vox- no és cap fantasia. Els sondejos pronostiquen l’ascens contra una esquerra insuficient. Mireu l’assaig andalús. Les conseqüències devastadores per a Catalunya i les autonomies progressistes serien arrasadores. Qualsevol 155 quedaria curt. Un primer tast d'aquesta explosió dretana arribarà amb el llarg judici qüestionat de 9 presos i altres investigats que contaminarà els comicis 26 de maig malgrat la sentència posposada. La teatralitat judicial serà un esdeveniment nacional històric de dos mesos de cartellera i de pantalles dramàtiques. Els espectadors no restaran impassibles després d'un any d'activisme, ni indiferents davant les urnes. Cap a on decantarà el seu vot? Una Espanya autonòmica i municipal més separada i plural o més enganxada al constitucionalisme petrificat? Un terme mig, que seria la negociació Espanya-Catalunya amb una bateria de propostes té els dies comptats sense l’audàcia d'un govern socialista indecís, lligat de peus i mans al comodí dels pressupostos i presos. Al febrer es jugaran les cartes dels comptes estatals. Cara o creu dels nostàlgics conservadors del passat contra els drets democràtics del progressisme decidit a conquerir la legalitat d'un nou marc referendari pactat i votat. Les coalicions polítiques només manaran amb permís de les urnes democràtiques, el poble. Fem-nos valer units.

 Ramon Mas Sanglas -  Sta. Eugènia de Berga, 8/1/2019

Tempestes entre sorolls de diàleg

Any Nou, política nova? Seria la millor notícia per a catalans i espanyols. Els auguris són ben diferents. El diàleg efectiu continua en els llimbs de les bones intencions. El 2019 serà dens en tots els estaments amb sorpreses de difícil solució.

Després de la tempesta ve la calma. És la que busquem tots quan ens desitgem feliç any 2019. Quan, més que sorolls, s'ofereix diàleg "sincer i valent" (missatge del  cap d'Any de Torra) per ser escoltats mútuament malgrat no agradin certes propostes legítimes i evitar així  la insurrecció unilateral en defensa d’un poble i la llibertat dels presos. Difícil de definir què s'entén per calma en política mentre les aigües de tants temporals baixen tèrboles i braves. El sobiranisme  busca el reconeixement de la seva identitat com a Estat republicà propi (21 punts de Torra tractats de monòleg a Moncloa) i "parlar de tot". C's intenta eliminar d'Euskadi i Navarra tot privilegi foral, la quota basca i el pacte fiscal. La futura nova Junta andalusa de dretes vol potenciar sanitat, educació i justícia autonòmiques per no ser menys. L'extrema dreta Vox advoca per retornar-les a l'Estat central i anular totes les autonomies. Quatre posicions d'impossible confluència per la seva radicalitat, ben allunyades del somni socialista d'una Espanya federal. El galimaties andalús ha enredat tot el mapa polític espanyol. El colofó de l'embolic, però, vindrà amb el judici dels dotze polítics al Suprem de Madrid i els sis al TSJC. Serà una amalgama teatral  de comèdia, vodevil i tragèdia per plorar més que  riure, amb el teló de fons d'eleccions autonòmiques, municipals, europees (26 maig) i el fantasma de les generals lligades als pressupostos. Quin futur li espera al conflicte espanyol-català enmig de tantes tempestes i turbulències nacionals? Trobar diàleg aquí  és  buscar una agulla al paller. Al ciutadà se li farà difícil triar un menú tan divers i digerir unes postres catalanes sorprenents: la desavinença entre partits independentistes. Com i quan arribarà la calma després de tants xàfecs, trons i llamps d'un segon 155 terrorífic a l'horitzó? El més curiós de tot, cap polític tira la tovallola ni s'aixeca de la cadira. S'aferren més que mai al salvavides enmig de la riuada descontrolada. La conclusió és evident. El ciutadà ha de ser  l'àrbitre final a través de les urnes en cada situació concreta, no la llei repressiva exprés i menys uns tribunals sense jurisdicció política, en teoria. Catalunya no serà cap excepció. No amarrarà la seva embarcació per pujar al bot d'un nou Estatut, una  joguina més de l'Estat. El seny català no caurà novament en el mateix parany. Es d'esperar que la lògica internacional mediadora imposi un referèndum d'autodeterminació davant la irracionalitat uniformista del govern estatal, a menys que el reformisme espanyol, miraculosament, es prengui la qüestió del procés com  un sistema confederal de drets compartits i plurinacionals. Estarà preparada la societat catalana -i els partits dividits-  o s'haurà cansat de bregar i remar a contracorrent? Caurà en mans d'un centralisme de dretes amb seqüeles inimaginables? La solució última està en mans de la majoria absoluta ara escassa o inexistent. Sense carregar contra les causes ben conegudes, un futur republicà tenebrós a Catalunya no seria imputable només a l'ofensiva espanyola, també a la insuficiència sobiranista de votants per manca de lideratge unitari. Es repetirà el revés escocès i quebequès? Som a temps de prevenir la catàstrofe i capgirar els resultats adversos alliçonats per la història aliena. Seria el millor any polític per a Catalunya, la plenitud democràtica.

Ramon Mas Sanglas, Sta. Eugènia de Berga, 1/1/2019