Radiografia de dos processos

Estem en plena efervescència preelectoral amb el caliu inicial del judici polític. Deslligar els dos procesos sense interferències és una apopeia quan els dos nuclis són de pura política. Al votant de comicis plurals se li carreguen deures molt complicants i responsables.

Un judici polític i les eleccions generals. Dos fets tempestuosos encadenats i amb conseqüències  desconegudes que coexistiran durant i després de dues campanyes diabòliques amb un doble de xoc: l’independentisme i Vox amb els socis. El Tribunal Suprem s’ha convertit en la seu d’una maquinària política inaudita, una mofa a la separació de poders. Els acusats s’han pogut esplaiar a gust argumentant i posant en evidència la seva innocència i les fal·làcies del muntatge judicial. Mentrestant, Sánchez feia aigües al Congrés amb uns pressupostos insalvables. El vet català ha incomodat als bascos per 500 milions  perduts. Si el catalans tinguessin el seu pacte fiscal reclamat des del 2012 no estaríem empantanegats parlant de conflictes. La igualtat és un dret com la solidaritat justa i limitada una obligació. Catalunya no ha venut la seva dignitat  malgrat deixar d'ingressar 2.200 milions. Tots els partits la odien i la volen alhora. Quins encants té? Aquí rau la mare de les contradiccions, el vassallatge colonial, l’aportació catalana que Espanya no vol perdre, no la unitat patriòtica, idíl·lica i indivisible. Catalunya ha de mantenir part del país amb el 20% del seu PIB. A cap altra autonomia amb insuficiència econòmica se li negaria l’autodeterminació només per treure’s un llast del damunt, en cas de plantejar-se. El govern s’ha cavat la pròpia tomba amb la negativa al diàleg de fets que ara nega. La baronia socialista ha estat el botxí del regnat de nou mesos de que gaudia gràcies els sobiranistes. Sánchez, candidat presidencialista qüestionat pels seus, exposa Catalunya al càstig d’un govern d’extrema dreta -el flagell secessionista- a costa d’una incògnita electoral que intentarà sobrepassar. La figura del relator-mediador no justificarà mai el trencament sobtat de les converses. Parlar de tot no exclou l'autodeterminació dels pobles –signada per Espanya abans del 78-  perquè no és cap delicte. Si aquest és el handicap d'un referèndum constitucional que consulti només sobre el nou Estatut proposat i sabrà on està i què vol la majoria numèrica dels catalans per aplicar-lo o no com a alternativa de la secessió i/o República. Això és congruència i diàleg democràtic. El manual més elemental exigeix trencar el bucle del conflicte que revifarà el 28-A si un PSOE guanyador torna dependre dels sobiranistes. Del contrari, tornarà casar-se amb C's, -ex parella de flirteig-, que nega i ningú descarta? L’aritmètica parlamentària i el poder llaminer transforma odis en amors. Sánchez es renta les mans de la qüestió catalana amb l’aigua de la covardia i la ironia d’un col·loqui que confessa sempre obert. D’anar mal dades, prefereix la segona fila per signar, novament, un 155 implacable contra l'escola catalana i TV3, els dos nius del fanatisme independentista segons la dreta reaccionària. Sánchez ha fet un salt al buit -potser mortal- convocant eleccions, renunciant la piscina negociadora amb el salvavides d’un referèndum pactat. El repte té límits a la vista. Les dues croades electorals pròximes seran acarnissades i Catalunya la diana dels improperis. La millor garantia de defensa és la unitat, lliçó pendent del sobiranisme, que si fracassa haurà de rendir comptes. Amb una sentència judicial d’escarment és reanimarà més la confrontació mentre no el resolgui l’únic àrbitre imparcial, el poble. Una sentència condemnatòria tova mai serà el substitut d’una renúncia republicana. Què més cal  inventar per esquivar les urnes? El país viu un periple històric i social trepidant que les urnes o la seva absència –d´un referèndum-, faran canviar en un futur no gaire llunyà.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 19/2/2019

Referèndum civilitzat o explosió

Les fronteres entre Espanya i Catalunya s’han fet infranquejables. L’explosió del diàleg iniciat ja és un fet. El govern  de Madrid està abocat a unes eleccions del fracàs socialista per no negociar amb la Generalitat avantposant la democràcia al partidisme. 

Què més queda per inventar a la covardia política espanyola per esquivar les urnes? Ara la figura fantasmagòrica d’un relator. Pedro Sánchez no sap com torejar la democràcia i la dreta espanyola  per salvar els pressupostos, la Moncloa i evitar eleccions immediates. L'enroc recíproc d’Espanya-Catalunya ha trobat un tercer front granític per endurir el conflicte, la dreta espanyola més ferotge. L’intent de mediació ha encès les naus de l’últim intent de diàleg irreconciliable entre una Espanya busca-raons i l’independentisme legítim pacifista. El joc brut entre poders -executiu i judicial- contra uns presos innocents fins quan i on arribarà?. El repte és aguantar sense límits. El primer que es desinfli perdrà  la batalla. Com compaginar la convivència dels dos blocs sense més radicalismes alimentats d’odi i set d’escarment popular? Existirà un  estat permanent de conflicte mentre  el litigi bilateral -merament polític- no el resolgui l’únic àrbitre imparcial, el poble. Les urnes han de dirimir la confrontació dialèctica després de la fallida negociadora amb o sense mediador, no amb lleis immutables i arcaiques ni amb tribunals polititzats. L’arbitratge correspon a les urnes amb un referèndum acordat. Acatar els resultats pot ser dur per les dues bandes i negociable a posteriori com el Brexit. Fem memòria i remuntem-nos als orígens, el pecat capital i causa de la divisió. Va ser la injustícia flagrant de la decapitació d'un Estatut impecablement legal  aprovat al Congrés i votat pels ciutadans. La violació de la democràcia ha estat el flagell dels catalans més d'una dècada. El mateix pecat reclama la restitució a través de les urnes violades pel TC a instigació del PP. La solució salomònica popular ha de posar punt i final a tot un entramat judicial de decisions polítiques equivocades, hereves de dues unilateralitats divergents llargs anys. Unes sentències condemnatòries agreujarien les distàncies. Urgeix el retorn a l’equilibri judicial per netejar  culpabilitats estatals o polítiques i les infraccions parlamentàries autonòmiques per obrir noves fronteres i espais d'entesa que han d'acabar inexorablement en una consulta  d'autodeterminació. No cal reinventar cap articulat constitucional. No existeix cap prohibició taxativa per fer referèndums autoritzats. És problema de voluntat política, exclusivament, demostrada a l'hora de destruir un Estatut legal. Els ciutadans catalans reclamen ara la mateixa actitud i resposta reparadora per refer aquella destrossa legal. Aquest poble és prou madur per acatar uns resultats de segregació pacifica i negociada o de continuisme autonòmic en el marc d'un Estatut restituït. Votar sobre el futur del país no és cap drama  social. Es el recompte oficial i explícit d'una ciutadania que vol viure en llibertat d'acord als desitjos de la majoria de la població de Catalunya.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga 9/2/2019

L'arma d’un poble pacífic i unit

Continua cap a la fase final el viacrucis dels presos polítics. L'angoixa i l'esperança és el còctel que viuen ells, les famílies i milions de catalans. Un judici just serà una utopia si cal recórrer a l'empara dels Drets Humans a Estrasburg.

Carta d'esperança. Catalunya té nou polítics amb la llibertat penjada d’una sentència justa o injusta del Tribunal Suprem.  Un joc de l’atzar? Continua el seu viacrucis. Després del calvari ve la resurrecció. No estan sols. Tenen al darrera dos milions de persones que també seran jutjades i compartiran la resolució final, de manera diferent. Els fa costat un poble amb les mans enlairades mirant l’Europa dels Drets Humans. Una ciutadania que veurà capgirada la seva història si aquests suprems magistrats perpetuen la repressió contra una societat pacífica i els seus drets legítims a l’autodeterminació. Posar urnes és l’expressió més noble de la democràcia, l’antídot contra un Estat armat d'exèrcit, d’un poder judicial polititzat i tota la catalanofòbia escrita i verbal -l'Espanya Global-, sembrada arreu. Gandhi estava desarmat i la pau s'imposà per l'exemplaritat. L'apartheid sud-africà va sucumbir després d'anys de presó de Mandela  amb la implantació del diàleg com a recurs de lluita. L'independentisme català va derrotar l'exèrcit de les porres desafiant els assalts més ferotges de l'1-O amb el pacifisme de la unitat. Certs muntatges argumentals presumptament falsificats que veurem en la farsa judicial s’esmicolaran amb testimoniatges vivents i visuals, si són autoritzats en un judici just. La llei del més fort sempre és la veritat a la llarga, malgrat les aparences de fracàs en la immediatesa. Per què els presos polítics i els seus advocats ja parlen d'Estrasburg anys vista? Per què ensumen unes sentències espanyoles impròpies de la justícia universal. L'aparell politico-judicial de l'Estat -possiblement- té fet a priori l'esborrany de les condemnes amb la previsió d'unes rebaixes simbòliques. D’aquí la pantomima i teatralitat, el judici de l'escarment. L'avís d’ultimàtum a tot un poble perquè no somniï mai més en un referèndum legítim si no vol veure's decapitat per un 155 permanent sense cap poder autonòmic. Passaran per l’adreçador estatal de la represàlia nou caps de turc d’un poble que no es rendirà. Quin rumb emprendrà el pluripartidisme català dividit abans dels comicis 26 de maig? Els encausats i les seves famílies fan una crida a la concòrdia unitària. Paraula màgica polivalent i gens efectiva quan s'avantposen els interessos de partit. Prendrà consciència el municipalisme que la unitat és la munició més potent per defensar uns processats innocents i guanyar la causa arreu de Catalunya, pam a pam? Senyors aspirants de mil partits a les alcaldies,  aboliu les vostres baralles per les urnes mirant com uns fiscals i Vox s'acarnissaran durant tres mesos contra líders del moviment republicà, català i històric del segle. De vosaltres depèn la confecció d’aquest trencaclosques pel bé dels presos. S'acosten dies decisius, setmanes d’incertesa i de dolor veient com trontolla la balança de la justícia espanyola. Per què la Fiscalia no vol observadors internacionals presencials durant la representació? Les imatges televisades -sempre manipulables i selectives- no capten sentiments, estats d'ànim i reaccions íntimes dels actors. Tot el món sobiranista de Catalunya serà jutjat amb múltiples conseqüències i estigmes col·laterals per a la posteritat. Fem-nos dignes del llegat que deixarem a les generacions futures del país.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 4/2/2019