La gàbia electoral

El guirigall de candidats a les llistes electorals no és cap encís per al votant condemnat a una tria infernal o a l'abstencionisme per no trencar-se la closca. Per a uns i altres continuarà la vida tancats en la mateixa gàbia dissenyada a mida per uns polítics supervivents. 

Tots hi estem atrapats. Polítics i apolítics. Votants i abstencionistes. De dretes, d'esquerres o del centre. Republicans, lliberals i conservadors. Un gàbia de partits revoltats. Per al ciutadà profà i al·lèrgic a les urnes o que en renega obertament també n´és un dret democràtic. Després, però, no es queixi del malviure en una gàbia rovellada, incòmode i estreta amb més impostos i retallades per no haver escoltat el cant dels ocells més seductors i afinats. La gàbia política ens la dissenyen els arquitectes polítics a la mida del seu modus vivendi on intenten encapsular el màxim de parroquians seguidors de les seves prèdiques electoralistes. El votant ignorant o seduït cegament per les paraules sense fets, cada dia escassegen més. Tots presumim d’un màster en política. Davant del dubte i desconfiança l’única escapatòria es l’abstencionisme, el gremi del passotisme. El partidisme de mala fe revestit de pell d'ovella es delata per si mateix durant la legislatura, si aconsegueix surar en aquesta riuada tèrbola. La ideologia no ven per si sola quan prima l’egocentrisme de supervivència. Dos exemples il·lustren la tesi. La dreta espanyola dividida en tres fronts nuclears (PP, C's i Vox), si opten per una Espanya indivisible, per què no demanen el vot unitàriament? A Catalunya, el sobiranisme català obstinat en l'autodeterminació del poble, per què tanta diversificació i trifulgues per aconseguir un objectiu suposadament comú? Quants d'aquestes coalicions estan convençudes de la independència amb cara i ulls i no la utilitzen  com a esquer de pervivència?  En època etarra el PP alimentava el seu graner de la lluita antiterrorista, malgrat negar-ho sempre. Amb el suflé secessionista català, quins partits se n'aprofiten veladament sense convicció i quins assumiran les últimes conseqüències d'empresonament, si van mal dades? Tres comicis seguits donen per canviar molts ocells, uns per piular massa -refilen desafinadament-  i d’altres, els piocs, que només aspiren no perdre la menjadora granívora penjada dintre sempre plena. La lluita per les llistes ho han demostrat sobradament. Pocs ocells han emprès el vol voluntàriament per alliberar-se d'un dolç captiveri. Se’ls expulsa. Són més els que forcen la tanca per entrar-hi. Massa galls en un galliner? La tria  està en mans del ciutadà. No perdem l'oportunitat del millor concurs per compartir la nostra gàbia amb dignitat, llibertat i democràcia respectada.

Ramon  Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 20/3/2019

Coalicions electorals de llautó?

Conegudes les candidatures de cada partit comencen les esgarrades del vot ciutadà enmig d'una divisió dintre de cada bloc: patriotes espanyols i secionistes catalans. Uns i altres abonen el camp de Vox i l'abstencionisme.

Polítics empresonats i exiliats en les capçaleres de candidatures electorals de rang europeu, nacional i municipal. Una situació inaudita mai vista. És un desafiament o pressió al Tribunal Suprem en plena efervescència judicial a favor d’aquests candidats legítims? Seran impugnades les llistes per la Junta electoral com els llaços grocs o vetats aquests diputats i regidors sortits de les urnes? Com recolliran les actes pertinents des de la presó o l’exili? Per un procurador intermediari i amb permís d’Europa? Com dirigiran de lluny o tancats el dia a dia dels ciutadans? Incògnites malignes de l’unionisme contra uns adversaris titllats d’aparador o simbòlics. No cridem la fatalitat  anticipada per a una societat que somnia amb els millors governants efectius, que malgrat la reclusió, tenen els drets polítics intactes. Evidentment,  només l'absolució que es mereixen podrà aixecar la barrera del lliure exercici. Motiu de preocupació, no menor, que el repte Puigdemont-Junqueras enfrontat sigui l’ull de l’huracà català i la negació de la CUP a pujar al ring del Congrés. Un error de covardia quedar-se en les grades dels espectadors. Era previsible  la continuïtat pugilista  entre republicans i postconvergents malgrat el clam popular de llista unitària. Són conscients dels galimaties per a l’electorat sobiranista votant? Un totum revolutum que pot tenir repercussions irreparables. La menjadora partidista ha guanyat per vetllar la pròpia  supervivència. D’aquí la proliferació de partits, un espai obert a més fracturacions i la purga d'aspirants segons mèrits, fidelitat o  submissió. La temuda defenestració obliga escalar posicions de lideratge per no quedar-se sense seient. Encertar la millor candidatura no serà garantia de desbloqueig del conflicte Espanya-Catalunya amb el llast d'uns pressupostos penjats i la contrapartida de l'autodeterminació. Caldrà convèncer l’elector amb  l'oferta del millor producte. Fer créixer la família republicana sense perdre clientela serà com nedar i guardar la roba. L’amalgama ideològica  resulta baladí al ciutadà profà en política quan només té una pregunta sense resposta: qui m'arreglarà el meu sou o la pensió per arribar a final de mes? Les campanyes electorals quant més ferotges menys convincents. Quanta més pluralitat més dispersió de vot, desfavorable a la participació. L'abstencionisme sempre ha estat el causant del fracàs i el refugi partidista per justificar mal resultats. Quan l’abstenció s’apodera  d'uns comicis cal qüestionar-se: què s'amaga en aquest món polític d’aparences, de pactismes opacs o de llautó? Servir o servir-se? El ciutadà vol un govern i uns regidors altruistes per damunt de la pròpia butxaca. Qui ha tastat el poder, per què li resulta tan difícil deixar-lo? Què té de llaminer o d’addició? La cursa preelectoral -ja activada- es preveu frenètica i acarnissada entre candidats emergents de primàries molt simples, amanyades o a dit.  L’independentisme sense plenitud en mans del Tribunal Suprem, Waterloo i la guerrilla sobiranista  serà el plat fort del camp de batalla nacional. Tindrem els governs que ens  mereixem?

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 13/3/2019

La desobediència legal

El judici del procés està exhibint falsedats i mitges veritats en boca dels protagonistes policials. Al tribunal se li gira feina molt complexa si no dóna credibilitat als videos autèntics denegats a ser visionats sobre els fets abans de dictar sentència.

Les declaracions dels encausats van ser d'optimisme pur sobre el procés El segon bloc sobre la no malversació, una evidència de contradiccions sense proves inculpatòries demostrables. El tercer, el policial, un màster de mentides. Pérez de los Cobos, Trapote i Gozalo esperaven fer un passeig militar amb els seus homes en cada centre de votació. Entrar, requisar urnes, materials i marxar. Que donarien una lliçó a la  passivitat dels Mossos. Al no ser així, inventen la patranya de la violència amb muralles humanes de l'independentisme revolucionari (futurs CDRs) i el vodevilesc Fairy de Millo, per justificar la intervenció amb garrotades proporcionals -mai càrregues, diuen- i 1.000 ferits que quasi ignoren. El comissari autonòmic Castellví trasllada la responsabilitat al govern de Puigdemont obstinat en el referèndum. Finalment, sabem qui capitanejava la tropa enfurismada dels "a por ellos" i com es va mal configurar la tela d'aranya d’un comandament descoordinat i caòtic fruit de reunions tenses en dies previs. És el puzle que ha de confegir el tribunal de Marchena destriant el relat de falsedats greus analitzant al detall uns vídeos autèntics, fins ara denegats ser visionats, imprescindibles per dictar una sentència imparcial. El quart bloc de la desobediència serà un maremàgnum de difícil conciliació amb culpabilitats compartides i molt disperses. Un conflicte polític en aigües judicials tèrboles és un còctel pervers de la confusió per escarmentar un poble rebel a la sagrada unitat patriòtica decapitant els seus líders amb la inhabilitació permanent o més anys de reclusió entre barrots. Una població unida és imbatible. La desunió és garantia de fracàs, comprovat per un exèrcit de 6.000 agents policials. Els polítics sobiranistes desavinguts en prendran bona nota electoral? La desobediència esdevé legal i no delictiva quan es defensen drets universals d'autodeterminació, bressol de moltes  nacions europees, el fonament de la llibertat humana i del progrés popular si ho exigeix una majoria democràtica. És una absurditat negar un referèndum pactat que el temps i una condemna o l'absolució faran canviar el nombre d'adeptes i votants. La unitat del partidisme sobiranista serà la clau de la proximitat o llunyania de la data. Els gens de la història viva i  en constant mutació expansiva no tenen aturador. El futur republicà de Catalunya serà producte del tsunami i la tenacitat del present.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 8/3/2019

L'1-O no va existir?

Amb dues setmanes de judici i la declaració d'exdirigents polítics espayols contra el procés català ja s'intueix la deriva del tribunal. A la compressió vergonyosa del temps per satisfer un calendari electoral amb retallades de videos i proves s'hi afegeix la presumpta impunitat a mentides i silencis.

Aquesta podria ser la conclusió final escoltant els testimonis dels polítics exdirigents, a menys que els policies testificals assumeixin la seva violència exercida. Rajoy no recorda les converses amb l’interlocutor/mediador Urkullu -honrat i creïble en la seva declaració concisa- sobre les garanties exigides al govern central, que mai va donar, sobre la convocatòria d’eleccions o la DUI i evitar el 155. L’exvicepresidenta Soraya no sabia res de la tropa dels piolins (qui els manava, dates, destrosses, operativitat policial). També sap poc del muntatge detallat del 155 que ella va dissenyar per acabar el “procés en liquidació” com a virreina entre Madrid i la Generalitat a través de Millo. L'exministre d'Interior Zoido no es considera responsable de l'organització i actuació policial de 6.000 agents, abans i durant la diada de l'1-O amb un miler de ferits. Passa la patata calenta al tinent-coronel Pérez de los Cobos com a màxim coordinador dels tres cossos de combat per segrestar urnes. Descoordinació, deixadesa de funcions o oblit per no assumir culpabilitats? Què dirà aquest personatge de la Guàrdia Civil al tribunal per tapar la vergonya espanyola? Tres testimonis, de moment, que sota jurament de dir la veritat ignoren saber-la, menteixen presumptament o callen, seran penalitzats per perjuri o fals testimoni? On està ara la valentia repressora justificada contra Catalunya amb versions contradictòries davant de sis jutges? Si el referèndum era il·legal o no va existir -segons Rajoy-, per què tanta moguda policial? Si ningú en sap res hauran de testificar i defensar-se les porres soles o potser les víctimes es van auto lesionar per gust i reivindicació? El judici està decantant la imparcialitat promesa per la falta de llibertat d’uns testimonis (Baños i Reguant) sancionats per no contestar a l’acusació ultradretana de Vox i la tolerància a la suposada mentida. Queda molt camí per recórrer fins a 500 testimonis. Aguantarà la societat televident aquesta degradació, l’anul·lació de proves clau (vídeos) i retallades de documents o preguntes de la defensa? Són provocacions camuflades per exacerbar els nervis del públic present i justificar així la seva expulsió? Es pretén acabar amb un judici televisat i fer-lo a porta tancada sense càmeres? Seria l'evidència perfecta d'un procediment injust. Què i a qui és jutja si el referèndum va ser una pantomima i no hi ha protagonistes i organitzadors responsables d'una violència execrable? La farsa judicial l'està corroborant els mateixos testimonis amb contradiccions i silencis al relat dels fets. El pitjor de tot és el calvari diari d'uns presos polítics i les seves famílies que porten més d'un any de sofriment. La pel·lícula s'està posant lamentablement interessant. El país viu cruïlles diverses entre eleccions múltiples i un procés amb totes les incògnites del món. Ningú vol la culpa perquè sempre és negra. Molt negra sobre successos únics en la història d’Espanya que se’ls va anar de les mans i que ara podrien netejar parcialment amb l’absolució. La maduresa democràtica del país penja una vegada més de la seva justícia.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 1/3/2019