ERC, partit català d’esquerra?

Una resposta la trobem en l’opció que ha pres aquest partit del tripartit davant la LEC (Llei d’Educació de Catalunya) en el tràmit final d’aprovació. Decepció total de molts docents. ERC s'ha venut políticament per continuar en el govern renunciant als principis bàsics d'un partit declarat republicà i esquerrà, de paraula. S’ha carregat la pedra angular i els pilars del PNE (Pacte Nacional de l’Educació) que eren la unificació de tots els centres catalans que cobren de fons públics en una xarxa única, la igualtat de drets i deures dels treballadors, el repartiment equitatiu dels nouvinguts entre tots els centres i la gratuïtat total per part de les famílies. Algunes de les100 raons d’ERC sobre la bona LEC són força injustificables. Què és això que "no es pot imposar l'obligació de fer aportacions a fundacions o associacions" (art.50.2)? No s'obliga, però, es deixa barra lliure al negoci educatiu en els grans centres elitistes subvencionats. Els que no puguin beneficiar-se d’aquests ingressos, ja tindran la caritat del contracte programa (art.48.5) sense incloure-hi l’equiparació del professorat. Mentre la crisi ho justifiqui les arques autonòmiques es veuran alleugerades a costa dels pares i la reducció de plantilles. Hi ha un marge de tres anys. Els arts.50 sobre les garanties de gratuïtat, el 201.1 que ofereix finançament addicional per assolir l’equitat i la qualitat als centres que apliquin la gratuïtat total, i el 205.11 que permet rebre quanties per activitats complementàries, donen continuïtat a l’obscurantisme en les quotes mensuals tan polèmiques. És incomprensible el recolzament a una llei tan laxa i oberta a interpretacions interessades i arbitràries. Què se n’ha fet de la coeducació republicana? L’art.43,1,d) diu que “l’escolarització mixta ha d’ésser preferent” per rebre el concert, però, no prohibeix taxativament la separació de sexes i rebre fons públics alhora quan es renovin. Tot és permissiu, sota criteris dretans de CiU dels quals combrega el PSC, l’impulsor legislatiu. ERC claudica de la seva ideologia i s’hi afegeix per amiguisme i consens. Li ha faltat coratge per desmarcar-se del PSC com ha fet ICV per crear una normativa laica i europea de qualitat. S’ha fet còmplice del blindatge d’unes fronteres entre rics i pobres enlloc d'eliminar-les, com proposava el PNE del 2006. S’intueixen més conflictes entre la pública i la concertada. Als jutjats, comissions paritàries i negociacions laborals se’ls girarà nova feina ben aviat per polititzar l’educació i no escoltar als docents i l'opinió ciutadana. Un servei educatiu de Catalunya unificat no exclou la convivència i agermanament de centres privats d’ideari cristià i religiós amb l’escola laïcista, mentre tots compleixin amb les normes d'igualtat econòmica, horària, ràtios d'alumnat, plantilles i gratuïtat. Aquesta és la grandesa de la democràcia. Per què ERC ha preferit segregar i defensar els interessos del classisme burgès abans que servir a la classe treballadora i popular? La seva obsessió i ceguesa centrada en la immersió lingüística del català com a llengua vehicular li ha fet perdre la brúixola. Aquest fet real de molts anys no és cap conquesta nova, malgrat les impugnacions. El principal objectiu era una LEC unificadora, clara, determinant, dels ensenyants (pedagògica), justa i gratuïta, amb més inversió programada. Tot plegat, s’ha editat un manual feixuc de gestió amb noves limitacions que perpetua el sistema dualista actual. Una vegada més el "campi qui pugui" o llei del més fort continuarà i amb més rivalitat. Això és fer pedagogia política de país? Dues evidències se’n desprenen: qui ha tastat el poder no el vol deixar (al preu que sigui) i que la desafecció i el rebuig envers al món polític és cada dia més extensiu, malauradament, per les incongruències entre el que prediquen, legislen i caldria fer.

Ramon Mas Sanglas
Docent
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090601/53714807670.html

L’escola intenta formar persones, no robots

Una vegada més arribem massa tard en la implantació de les noves tecnologies: el portàtil. La taula digital (surface) vol suplantar l’ordinador individual. Aquesta obsessió del govern per informatitzar els nostres alumnes, no és una fal•làcia més per amagar el fracàs escolar, prioritzant la tecnologia punta per davant de l’esforç personal?
Abans de mecanitzar-se, l’alumne ha de moblar la ment, descobrir camins per potenciar capacitats i ser creatiu. L’ús comprensiu del regle, l’escaire o el compàs (per exemple), són habilitats de manipulació a priori. Després, la màquina agilitzarà l’execució del projecte. Calcular la superfície d’un espai o el volum d’una habitació requereix saber el perquè d’unes fórmules que la computadora aplica, però no explica. No podem convertir un instrument en un fi. Els hàbits de treball es solidifiquen amb la voluntat d’un aprenentatge basat en la memorització intel•ligent de les taules de multiplicar, el poema raonat i memoritzat, l’obra de teatre comprensiva i expressiva. La deducció matemàtica, la lectura eficaç controlada, el càlcul mental ràpid diari i la memòria positiva, entre d’altres, formen part del bagul del passat que hem de recuperar com a valors imprescindibles, que no aporten la informatització i les seves excel•lències.
Sabem pel què coneixem, aprenem o experimentem. Les fonts científiques i de consulta són gairebé il•limitades, començant per Internet. Però no és suficient saber on està, sinó què és el que busco i com assimilar-ho. No serà millor escola la més ben tecnificada, sinó la que més bé aplica aquests recursos, força complexos en un grup, com a eina habitual continuada.
No és tasca del docent crear llibres i classes virtuals o digitals. Per això estan els editors informàtics. El magister imparteix conceptes que ha de consolidar l’alumne amb diversos mitjans i procediments avaluats, amb el rigor de la dedicació i la constància. Els botons d’un teclat, d’una consola o d’un robot no creen sentiments o idees; només instrumentalitzen, faciliten i visualitzen la feina. La calculadora o un traductor de llengües no processen els coneixements ni poden suplir l’esforç memorístic i aplicar unes operacions i fórmules o l’estudi de la sintaxi gramatical i el lèxic.
No pretenem disposar de tècniques màgiques per formar bons estudiants. El consumisme més capdavanter en robòtica no ens posarà en la capçalera del rendiment acadèmic, si bé hi ajuda. Com diu un adagi clàssic de la pagesia: “Si l’ase no vol beure, l’amo ja pot xiular”. Traduït a l’argot escolar: qui vol, amb ordinador o sense, se’n sortirà.

Ramon Mas Sanglas
Docent
http://www.lavanguardia.es/lv24h2007/20090531/53714460146.html

La politització de la LEC defrauda als docents i a la societat

La comissió de treball de la futura llei educativa de Catalunya (LEC) ha tancat la porta. Només resta la votació parlamentària per títols. Han transcendit els resultats pactistes finals. El joc d’apostes i malabarismes dels partits polítics ha primat per damunt del servei educatiu objectiu que demanda la societat. La subhasta del poder, domini i elitisme han enterrat definitivament el Pacte Nacional de l’Educació del 2006 (PNE). El somni d’una xarxa única, escola pública i concertada unificades, l’homologació plena dels seus docents, la gratuïtat total (dret constitucional) o exempció de quotes i el repartiment equitatiu obligatori dels nouvinguts, s’ha esvaït. Ans el contrari, es blinden les fronteres entre els centres públics i les entitats educatives privades concertades que allunyen tota expectativa d’un transvasament mutu de models i serveis comuns per vasos comunicants. Oportunitat històrica perduda i decebedora, és l’opinió molt compartida entre el professorat.
De poc ha servit la pressió dels ensenyants i funcionaris que han sortit tres vegades al carrer en el decurs d’aquesta tramitació legislativa. Calia una llei, si poc o res ha canviat? No era suficient un estatut del docent? Coneixem la satisfacció de CiU que avala la LEC sense reticències ni pal•liatius emparats per nombroses patronals i entitats del sector, patrocinadors de l’escola concertada. S’hi adhereix ERC, joiosa del blindatge de la immersió lingüística del català com a llengua vehicular. Però, oblida principis bàsics de l’escola republicana pública i laica. No es vol implicar més per no repetir la mala experiència de l’Estatut amb una negativa a la llei? Gens sorprenent és l’actitud del PPC i Cs per l’oposició legislativa a acceptar un bilingüisme escolar lliure. Únicament ICV planta cara a la sepultura del PNE amb diverses esmenes i defensa el reconeixement social que comportava la seva aplicació immediata.
No era necessari marcar noves barreres. No és incompatible la coexistència d’un centre de titularitat privada d’ideari religiós o laic amb l’ensenyament públic, sostinguts tots dos amb fons de l’erari autonòmic. Més estrident resulta encara, la concertació de centres que segreguen l’alumnat per sexes. A nivell europeu la coeducació és un principi fonamental de convivència que afavoreix la relació familiar i evita, possiblement, més violència de gènere.
Veus crítiques temen que la LEC sigui un escenari de nous conflictes de futur perquè no és el que exigeix la societat catalana i esperen els docents. Neix en un mal moment de crisi i sense l’acompanyament d’una memòria econòmica d’inversió pública del 6% del PIB que obligava el Pacte Nacional. La carestia de recursos fa posposar tres anys, com a mínim, el compliment dels compromisos de millora en l’escola concertada. Realitat que dóna ales per continuar amb la deshomologació horària del professorat i el cobrament a les famílies sense data de caducitat.
La ambigüitat d’una llei, més de gestió que de qualitat pedagògica, presagia una bipolaritat més acusada de l’aneguet lleig de la pública enfront del cigne blanc i ufanós dels centres elitistes amb un alumnat només autòcton. Solament la concertada pobra podrà pal•liar les ràtios excessives per la immigració de la zona o la població amb contractes programa d’emergència.
Esperem que el malson sigui lleu i les veus més discordants entrevegin una llum entre les ombres. Aquest xec en blanc que referendaran els nostres polítics i que cal matissar molt, com l’agència avaluativa externa i la participació municipal, es materialitzi en positiu almenys per a una generació.

Ramon Mas Sanglas
11 de maig 2009
http://sindicato.org/articulo.php?sid=20090515084111
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090513/53702000828.html

Fracàs escolar camuflat

Els informes Pisa i Bofill s’han quedat obsolets en menys de sis anys. Eren poc rigorosos i distorsionats o el nostre sistema educatiu ha fet un salt qualitatiu miraculós? Les discrepàncies estadístiques que ofereix la Conselleria pretenen amagar sota l’ala del mètode un fracàs camuflat de conveniència? Fracàs escolar, encara que parcial, és no assolir els objectius en el temps i el moment corresponents, malgrat que posteriorment se superin. No disposem de noves dades objectives i oficials de primària, perquè no s’han fet a hores d’ara les proves externes a sisè, per deduir-ne una millora a priori. Quant a l’ESO, un minse progrés en el darrer curs no pressuposa el mateix en tot el cicle educatiu de quatre anys. Amb un escàs 60% que superen el batxillerat no podem augurar un món universitari sobrat per afrontar el repte europeu de Bolonya.
Estem a les acaballes del curs i els docents sabem les realitats de cada centre: no hi ha places disponibles per fer repetir curs als alumnes que suspenen tres o més assignatures, per excés de ràtios. Opció forçosa: les rebaixes de juny amb uns exàmens extraordinaris de compromís i excusa en els últims dies de curs. Ja és vox populi aquesta realitat que desacredita i malmet més el sistema, l’autoritat del professorat, l’esforç i el rendiment global. Les estadístiques fictícies no ajuden a millorar el país, i sonen a interessos polítics per reduir la inversió en educació i desembocar en una LEC més permissiva i plural que pugui encabir les opcions de cada escola.
La millora dels resultats educatius és obra col•lectiva i compartida, llarga i àrdua. Parlem d’hàbits de treball, no d’encerts temporals. Només s’obtenen amb els mitjans econòmics i humans adients que envegem d’alguns països europeus que dediquen als fills més afectivitat i temps, gràcies a un horari laboral més flexible i compaginable amb l’horari escolar.

Ramon Mas Sanglas
19 abril 2009

Ensenyament en crisi, per crisi de valors

Una vegada més arribem tard. Europa està avaluant el desenvolupament dels deu anys del pla Bolonya i aquí ens estem plantejant la bondat o inconveniències del sistema. Una quarantena de països van subscriure l’homologació de títols l’any 1999 en pro d’una mobilitat d’estudiants i professors mentre l’anacronisme universitari ens deixa en la cua acadèmica. La decadència progressiva és fruit i continuisme del fracàs escolar de primària i secundària. La ineficàcia i debilitat de l’ESO, originària d’un sistema ja frustrat en els països anglosaxons i que s’adoptà per bo, però, que naixia mort per manca de recursos, ha arribat a una universitat immersa i tocada per una societat consumista i al•lèrgica a l’esforç. Davant del repte competitiu europeu perd el rumb i la fermesa. La capacitat de rendiment que se li exigeix la fa trontollar en certes especialitats d’humanitats i lletres, especialment. L’escassa informació provoca confrontació entre els mateixos estudiants, professorat i rectorats.
Tot plegat s’engreixa amb les crisis genèriques dels alts nivells institucionals de la política i de l’economia, que els nostres governants no saben solucionar a nivell estatutari autonòmic i de financiació amb la inversió que requereix la LEC i les entitats universitàries. Específicament, s’aguditza amb la crisi d’autoritat paterna (desestabilització familiar cada dia més acusada), escolar (mestres desmoralitzats i sense reconeixement social) i policial (mossos d’esquadra qüestionats). El respecte, el diàleg i la tolerància estan en greu crisi o en vies d’extinció en els tres estaments. Urgeix la renovació de les infraestructures docents de dalt a baix amb més formació per recuperar el prestigi i el rendiment, que s’ha de valorar amb beques públiques substancioses per no discriminar classes socials menys afavorides. És hora de desmassificar aules i ser selectius (tant pobres com rics) i personalitzar més la docència per tenir uns professionals qualificats arreu del món, tant en les facultats com en els cicles formatius, infravalorats per falta d’informació i modernització.

Ramon Mas Sanglas
Sta. Eugènia de Berga
27/3/2009

A la cacera de la bona escola

Comença la prescripció escolar. Els centres educatius obren les seves portes per oferir uns excel•lents serveis. No els preocupa quedar-se sense clients, sinó captar els millors. Per això la bona imatge és primordial: oferta de qualitat material, personal i estil pedagògic. Que els pares puguin veure, comparar i decidir, dintre la normativa establerta de matriculació. El barem de puntuació per veïnatge i antecedents familiars per quedar-se en el centre que voldrien no sempre és garantia de preferència per excedents de sol•licituds. Moltes places quedaran adjudicades per la deessa fortuna de l’atzar: el sorteig. No obstant, caldria saber el concepte de la bona escola que tot pare intenta caçar per al seu fill, com si fos la panacea o la fi dels problemes familiars durant uns anys. Si la bondat del centre depèn de la quantitat d’hores que podrà acollir (“aparcar”) el nen/a, aquest pare/mare han perdut la noció de l’educació, perquè la primera escola és la família. Pregunta’t: com a pares, podem adaptar millor els nostres horaris laborals a les necessitats dels nostres fills? O bé, són ells i l’escola que s’han d’emmotllar als nostres?

Ramon Mas Sanglas
Docent
13/3/2009
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090316/53660650075.html

Proposta d’un calendari laboral i escolar transversal

Acontentar de manera universal i plena als pares, fills i docents alhora, és força complex. No hi ha fórmules màgiques. Una aproximació paral•lela de dates o dies, per millorar la conciliació laboral i familiar, sí. És l’objectiu d’aquesta proposta, sense allargar ni retallar les jornades lectives de l’any.
S’imposen renúncies i adaptacions per part dels adults perquè els menors estiguin més atesos pensant en les seves limitacions –abans que les nostres comoditats- per afavorir el bon rendiment acadèmic. Estem d’acord que el fracàs escolar és innegable i els causants som tots. Proposem, repartim i acceptem solucions. Esperem que la LEC ho especifiqui molt bé, clarifiqui conceptes i ompli els buits de comportament en benefici de la pràctica dels valors que grans i petits hem arraconat.


Distribució orientativa:

Les parts implicades: sindicats, patronals i conselleria d’Educació, haurien de consensuar els punts comuns bàsics sense reticències mútues sota el principi de la flexibilitat. No oblidem que la LEC donarà més autonomia local per facilitar-ho. Cada centre laboral podria, evidentment, reajustar l’horari intern i el calendari en funció de la seva productivitat i necessitats, sense disminuir el còmput anual d’hores estipulades en el conveni de cada sector.

La novetat radicaria en la implantació de dos espais nous de descans per als fills i pares, simultàniament (Tots Sants i Carnestoltes) de 8-9 dies. El curs tindria cinc períodes lectius (per als alumnes) en lloc de tres. Per gaudir d’aquests dies vacacionals de més, caldria:

a) Acumular uns 30 minuts laborals diaris (120 hores/any). És una pràctica ja habitual en alguns centres per ampliar la setmana nadalenca. S’hauria de reestructurar el repartiment dels dies vacacionals totals que toca per conveni entre l’estiu i la resta de l’any (ara dos períodes més).
b) Començar el segon trimestre tots, els dia 2 de gener (passar Reis al dilluns o divendres més proper al dia 6, si s’escau entre setmana).
c) Suprimir tots els ponts recuperables i passar les festes intersetmanals al principi o final de la setmana laboral.
d) Treure del calendari escolar els tres dies festius.

El professorat, peça clau en l’eficiència del sistema, dedicaria els dos nous descansos de l’alumnat per fer cursos de formació permanent i preparar el període lectiu immediat. L’última setmana de juny seria per fer el tancament acadèmic (avaluació final), i la primera de setembre per engegar el nou curs. A canvi, gaudirien dels dos mesos estiuencs de vacances íntegrament.

Per altra banda, els monitors (la majoria estudiants universitaris), no disponibles fàcilment durant el curs acadèmic, ja estarien lliures per començar les seves activitats de lleure l’última setmana de juny i tot el juliol, quan treballen la immensa majoria dels pares.

Fent un descans de 9 dies al febrer, no caldria començar les vacances de pasqua fins el dijous sant, com el món laboral, per no escurçar tant el quart període lectiu. Sempre queda l’alternativa d’abreujar a 6-7 dies la interrupció del febrer i tancar l’escola tota la Setmana Santa com fem actualment.

Al tercer trimestre, normalment, es trenca el ritme curricular amb la setmana cultural a què dediquen molts centres entre St.Jordi i el dia 1 de maig (festiu a tot Europa) amb activitats culturals, esportives i lúdiques, crèdits de síntesi a l’ESO o viatges de fi de curs.

Durant les interrupcions docents de novembre i febrer els centres escolars podrien romandre oberts per fer activitats complementàries no avaluables, amb monitors especialitzats. Aquesta opció seria una emergència quan fills i pares no poguessin fruir del descans conjuntament.

Finalment, una referència climatològica que afecta a l’horari intensiu del mes de juny, que es pretén eliminar. No podem escapar d’aquesta realitat: els centres no estan preparats per a treballar en un ambient xafogós. És una assignatura pendent dels finals de curs.

El calendari anual es complementa amb la jornada laboral (horaris). Aquests s’haurien de comprimir reduint el temps del migdia quan es fa jornada partida, per arribar a casa més aviat (“a les sis tots a casa”). Òbviament, els membres de cada família, quan treballen tots dos fora de casa, han de valorar el més convenient per a tothom.
La mentalitat mediterrània, tant comercial com horària, sabem que és diferent de l’europea. Però, més hores, és equivalent a més rendibilitat i eficiència? Els hàbits i les normes les crea l’home, no a l’inrevés. Imposem, doncs, la racionalitat, si cal canviar.

Ramon Mas Sanglas
Sta. Eugènia de Berga