Ser i no ser dels polítics catalans (NO ENVIAT)

La mal anomenada cultura política té llenguatges diferents en cada país, regió i poble, perquè el seu vocabulari sona a coalició, partidisme i ambició de govern. Quan s’acosten les eleccions el nerviosisme no s’amaga i esclaten tota mena d’al•lèrgies sense miraments i es perceben ferums soterrats. Les intencions polítiques es tornen idíl•liques, però, la realitat dels fets consumats els traeix. Tots voldrien ser tolerants amb el catalanisme més exigent per endur-se’n la farina al seu molí. El dilema és inevitable. Com captar el vot dels incondicionals, els de casa nostra, i els dels conservadors més hispànics, alhora? Aquí no s’hi val el joc del gat i la rata. Les picaresques més rebuscades no enganyen l’olfacte popular després de quatre anys de barrejar poc gra amb molta palla.

En les controvèrsies entre PSC i CiU, governants i oposició, fan servir un diccionari diferent segons l’entorn geogràfic autonòmic o nacional. Per salvar tantes cadires polítiques s’han de fer malabarismes. Servir dos amos al mateix temps, als catalans de la ceba i als espanyols intolerants, posa en evidència que no es pot nedar i guardar la roba. Els dos fronts més radicals del PP i ERC, no inquieten massa, perquè es troben anys llum entre ells. Només queden en joc les hipotètiques aliances que puguin fer amb tercers. En canvi, la dialèctica política més exacerbada arribarà al màxim exponent entre convergents i socialistes. Com pot ser creïble una avinentesa recíproca i fructífera després de la crispació verbal tan grollera en la campanya? És que en política tot és permès. No. Aquesta degeneració intolerable repugna al ciutadà, no és admissible i ho expressa donant l’esquena a les urnes. La pedagogia política només existeix quan hi ha renúncia a l’egoisme i s’escolta. La sordesa, la imposició i l’avarícia tanquen portes.

Catalunya està governada por un mixt indefinit de socialistes, republicans i els verds. Coalició o entesa de progrés per conveniència, amb acords i desacords prou sonats, arribarem a les eleccions del 2010. Els electors molt confusos ignoren les fronteres de l’aigua salada i la dolça. El seu encontre, barrejat de promeses buides i contradictòries, deixarà un regust que cal depurar abans que arribi a casa. Com prendrem una decisió encertada i vàlida per a una nova legislatura?
Un socialisme català compromès a Madrid, com pot dir que es desvetlla pels catalans que demanen un referèndum i se’ls nega? Aquest PSOE camuflat de PSC és de fiar? Vet aquí l’argument de pes que esgrimeix CiU per dirigir el govern de Catalunya sense més dilacions i pactes. Però, amb quines armes juga davant l’espanyolisme? Amb una major sobirania i autogovern o amb la marca independentista que autoproclama ERC? La gosadia dels republicans la rebutgen els socis de Convergència, Unió democràtica. Com es poden reconduir les desavinences dels dos socis (CiU), una vegada més, sota la mateixa senyera identitària?

El vaixell polític de l’autonomia catalana està tan apedaçat que traspua aigua. Tripulació i passatgers han de portar salvavides sota el risc de naufragi permanent. És el preu d’un sistema electoral de llistes de tancades amb uns patrons i navegants de dubtosa professionalitat. No és hora de canviar la tripulació per uns capitans experts i més bregats? Amb unes llistes obertes trobarem mariners més predisposats a navegar en mala mar. Mentre la inèrcia del vent domini la barca sense un timó ferm, estarem exposats al vaivé dels temporals. Ser útil a un poble, a la democràcia, equival a fer renúncies personals i donar exemple d’austeritat quan els temps ho exigeixen.

Ramon Mas Sanglas
3/10/2009

Un nou PSC arronsat

S’ha fet el debat parlamentari de Catalunya sobre política general. El darrer de l’actual legislatura, amb la tensió i crispació habituals que comporten els temes de la pujada d’impostos a tot el país i la dicotomia crisi i atur, però, en clima preelectoral.

Un dels arguments de la feblesa del socialisme català, en boca de CiU, és la manca d’oposició al govern central. A la seva poca pressió negociadora en el tema del finançament s'han atribuït molt sovint els retards o els avenços autonòmics poc significatius per no plantar cara en votacions legislatives nacionals a canvi de beneficiar més i millor Catalunya. Poques veus autoritzades del PSC reclamen un espai propi per deslliurar-se del PSOE. Ans el contrari. La por que confessa el senyor Iceta de veure un PP en la Moncloa els dóna força i convicció per mantenir la unitat. Per defensar un poder autonòmic, potser obliden que un PSC independent seria la garantia i l’impuls que necessiten per continuar governant Catalunya. N’estan segurs que els catalans no volen cap altra alternativa i per això fan oposició i oïda sorda a les consultes populars?

CiU es troba en una cruïlla perillosa. El senyor Artur Mas ha mesurat les conseqüències del repte si el PSC li prengués la paraula? Com a futur aspirant a la Generalitat, o fa realitat la seva temptativa de ser president, doblement fallida, o es canvia el sistema legislatiu electoral que doni entrada per llei al partit guanyador, impedint aliances entre partits perdedors. Resulta, doncs, paradoxal, que inviti el seu oponent de govern a agafar aire nou per a ser més forts a Madrid, quan estan en joc unes eleccions catalanes a la vista, decisives per a desenvolupar l’Estatut i aplicar el nou finançament. Aquesta arma de 25 diputats, que CiU no disposa, els donaria avantatges per a seguir en la Generalitat i remenar les cireres en la Moncloa al mateix temps, sense trair els seus germans de partit, per sistema.

Amb el contenciós del TC ben resolt i l’alleugeriment de la solidaritat excessiva de tants anys, tindrem un horitzó més expedit per fer altres inversions pròpies. Un nou entorn que no ens deslliura de les picabaralles polítiques mútues. És el combat diari que alimenta les tàctiques de partit. El flirteig entre CiU i PP aquí i negada davant notari, l’aparellament PSE i PP a Euskadi, la hipotètica sociovergència catalana, deixa perplex al més entès. Amics dels enemics, segon conveniència. El ciutadà està tip de tants tripijocs. Aquestes dilacions es recullen amb l’abstencionisme popular. Són d’estranyar els brots independentistes creixents o de més autogovern?

De moment, la pervivència d’un partit pot ser l’autodestrucció o l’harakiri polític del contrincant. El poble serà el jutge sobirà que avaluarà els deures fets, pendents o mal executats. Si el federalisme entre les autonomies fos una realitat, l’elasticitat política crearia menys friccions, descontentaments socials i s’incrementaria la participació electoral. Els solapaments entre el govern central i l'autonòmic serien mínims perquè es complementarien. Però, encara ha de ploure molt per trobar aquest mirall d’exemplaritat i fructifiqui la llavor del polític vocacional, transparent i servidor, mentre el sistema actual, fàcilment corruptible, perduri.

Ramon Mas Sanglas
30/9/2009

Maquinària política obsoleta (Només Manlleu)

Abans d’un any ja sonen els tambors electorals. Més d’un polític tem quedar-se sense feina. Per evitar l’atur i la pèrdua de la cadira s’han d’engreixinar tots els mecanismes protocol•laris amb preludis mitinguers perquè res grinyoli a l’oïda dels votants els dies oficials de les promeses de torn. Trista realitat, confondre la veu de l’amo i la mestressa –democràcia- amb la parafernàlia dels partits. El poble, senyor i mandatari, s’ha convertit en masover i súbdit dels seus representants. Qui ha capgirat els papers i com retornar les aigües a la seva llera? La llei de partits, feta pels mateixos interessats, els garanteix el continuisme gairebé vitalici. Si en temps del dictador tot estava ben lligat, ara no ens trobem gaire distants d’un règim dictatorial camuflat. Els votants, atrapats i disconformes amb unes llistes tancades, no es poden pronunciar en referèndum popular contra el sistema. Com es trencarà, doncs, aquest cercle perniciós?

La credibilitat política passa per hores baixes fa anys, a nivell nacional, autonòmic i local. Els mitjans de comunicació, quasi a diari, ens il•lustren amb exemples de corrupció pública. Els deures no es fan correctament. Les imatges d’hemicicles mig buits en debats parlamentaris ja ens tenen habituats. Si cobren per la jornada sencera, a què respon l’absentisme massiu quan no parla el seu representant de grup? Només és imprescindible la presència física, per disciplina de partit, quan s’ha de votar o fer claca? En tota empresa, la falta de rendiment o l’absentisme injustificat és sancionat, amb la suspensió temporal o l’acomiadament. Per un mínim respecte als ciutadans ja no haurien d’abandonar les sessions.
Des de quan el treballador es marca l’horari, les condicions laborals i el sou mensual? Si la senyora democràcia és més que una paraula, per què no s’escolta la seva veu sobre els excessos salarials autofixats dels polítics, a més de les dietes, viatges, targetes, despeses d’hotels... a compte del poble?

La classe política se sotmet a una avaluació cada quatre anys, però, imposant-se ells mateixos les regles del joc. Si els mateixos alumnes es posen les preguntes de l’examen a esquenes del professor, on està la validesa ètica? Sabem que les paperetes en blanc i l’abstencionisme de l’electorat no tenen valor real. Només serveixen d’excusa i lament als guanyadors durant uns dies, amb la falsa promesa de reflexionar-hi. S’acontenten amb el simple aprovat i passar de curs, que és el blindatge de la poltrona per a una nova legislatura. El percentatge altíssim dels no votants descontents, sense alternativa i muts, -sotmesos a un sistema blindat- qui els representa? També paguen als polítics, a contracor, amb els seus impostos.

Una societat tan canviant i amb dues generacions alienes a la Carta Magna del 1978, exigeix un nou mecanisme polític més sanejat i dirigit per persones qualificades, allunyades de les trames partidistes. Que els ulls de la integritat i la honradesa vegin en la professió una vocació de servei al poble i desaparegui la casta del polític manipulat i de fàcil enriquiment. Els dos grans obstacles per assolir aquest objectiu són els partits i les llistes tancades. Mentre l’embolcall ideològic dels interessos protegeixi cada col•lectiu, els seus membres no seran moralment lliures. Per arribar fins aquí s’imposen les llistes obertes sense coacció de cap mena, i si cal, el sistema d’unes eleccions primàries prèvies.

Ramon Mas Sanglas
23/9/2009

Respecte al professorat per obligació, no per llei

Si recordem “Rebelión en las aulas” amb Sidney Poitier (1967), un clàssic de la pantalla, on el llibertinatge adolescent s’imposava enfront la disciplina escolar, semblava l’hecatombe d’aquella escola. Amb la contundència, mà esquerra i tenacitat del professor va poder “domar” aquells indòmits deixebles. No cito l’exemple com a consol, ni com a model insòlit de l’època. Els mestres no són herois, ni es mereixen ser víctimes. Constato que la indisciplina d’un centre és fruit del desgavell col•lectiu de la societat, abans que afecti l’individu. El desencadenant ve de la desmembració social del sistema familiar creat per l’adult. Més que el desordre físic, preocupa el desori moral i psicològic en què estan immersos els joves sense pautes de comportament, fins que els afortunats, troben el rumb del món universitari o laboral.

No busquem culpables. Seguim el full de ruta d’un estudiant. Sovint és el darrer que surt de casa quan els altres membres de la família treballen fa estona. A la sortida de classe se l’ha d’ocupar per fer temps fins que acaba la jornada laboral dels pares. Estressats i sense esma de res, no els entusiasma parlar amb el fill i del què ha fet. Ja té uns professors, pensen o diuen. Segurament, que a més estrès físic menys interès per l’educació. El cap de setmana és de relaxament. Fan nosa els fills? Conforten les excepcions familiars, més habituals en els millors entorns culturals.
Bastants progenitors són conscients que els manca autoritat, que no gosen imposar i es reconeixen culpables de la seva negligència que tapen amb complaences i regals, a canvi del curs superat. Així, és, com se’ls escapen de les mans, abans que abocar-se amb més afecte i diàleg, sense autoritarismes desmesurats, que els allunyaria més.

Aquesta inhibició paterna cala en els fills quan veuen la indiferència dels adults i l’evasió dels seus deures. Comença la davallada. Aleshores s’encoloma injustament a l’escola la càrrega del rol familiar. Amb les permanents actituds d’insubordinació, insults i agressions envers els companys i docents van prenent cos les aules conflictives i la desfeta dels centres.

La desmotivació de l’alumne apareix quan no hi veu el reconeixement de la seva feina a casa i no està sensibilitzat amb uns objectius de futur immediat. La bola s’ageganta a mesura que rodola pels cursos causant desil•lusió i frustració. Per mimetisme la deixadesa s’encomana als més febles.
Aquest panorama, ja pandèmic, ha fet aixecar el crit al cel exigint un cop de timó mitjançant unes preteses lleis que capacitin als professors de poders per fer de jutges i policies en els seus centres. Una autèntica aberració. L’autoritat d’un mestre, desprestigiada a vegades pels mateixos pares per guanyar-se la confiança del fill, no és pot imposar per decret. S’ha de recuperar a la inversa, tal i com s’ha perdut, començant a casa. Aquesta urticària al respecte mutu, l’ordre i la disciplina ben estesa, s’ha de curar i reimplantar per vies naturals, no coercitives.

Els professors instrueixen, en primer lloc, i són coeducadors amb la família, després, sense invertir els papers. L’escola no és un sac on hi cap tot: la revisió sanitària dental i vacunes, educació sexual i viària, campanyes antitabac i drogues,...I ara, faran judicis i controls disciplinaris amb un rang d’autoritat pública? Quan impartiran classes de llengua i matemàtiques? Amb tants batibulls i temps perdut no ens estranyi l’alt índex de fracàs escolar, i no per excés de vacances.

Fem tornar les aigües a mare. Mirem els nostres conciutadans europeus com fem sovint. A les sis de la tarda, els pares estan amb els fills a casa per poder dialogar. Reestructurem els horaris laborals i conciliem més vida familiar i escolar en lloc de fer lleis de reforç autoritari. Que docents i pares assumeixin les seves obligacions amb convicció, i la màxima col•laboració, però, respectant les fronteres i les formes de tractament.

Ramon Mas Sanglas
Docent
23/9/2009
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090924/53790593086.html

Debat i urnes

El municipi d’Arenys de Munt ha donat el tret de sortida. El poble català ha començat a parlar pacíficament, amb veu democràtica. L’exercici d’un dret, que volen imitar altres poblacions de la geografia, obliga als polítics replantejar-se si la normativa constitucional ha de ser modificada, per anacrònica, o si els partits s’estan inhibint de les seves obligacions com a representants populars.

Comencen els entrenaments cap a la marató de les eleccions autonòmiques del 2010. Ja res pot aturar la cursa democràtica on tots hi participem: partits, governs i ciutadans. Res de dreceres falses, ni amagatalls. Cada partit haurà de manifestar-se -sense escarafalls- explicant als votants què en pensa sobre l’autodeterminació de Catalunya. No valdran cartes boca avall, ni fer dues partides alhora: la catalana sobiranista i l’espanyola centralista. La demagògia del partidisme no hi tindrà cabuda. No serà vàlid l’eslògan socialista català del “no hi érem”, ni l’argúcia de CiU: com a partit “volem ser la Casa Gran” i com a individus, cada militant faci el que vulgui. No podran ficar la guineu al galliner, amb candidatures tancades i llistes de partit. Per formar un govern tothom esgarrapa la seva parcel•la. Si el poble és sobirà i decisiu, no se’l podrà enganyar amb falses promeses i ambigüitats.

Portem tres anys penjats de l’Estatut, d’un finançament autonòmic sustentat amb pinces i sense cap garantia de seguretat, enfront d’un hipotètic concert econòmic més avantatjós i desitjable. Com no s’ha d’enutjar el catalanisme menystingut i no sortir al carrer? Possiblement, existeixen antídots contra els radicalismes del separatisme català i els separadors espanyols, dues actituds d’extremisme totalitari. Un autogovern amb plenes transferències competencials cedides, seria una forma d’autodeterminació que s’aproparia al concert basc i navarrès. És demanar l’equiparació de drets sense greuges, ni privilegis. Per contra, la rescissió de l’estat espanyol, si no ens hi volguessin com som, ens portaria cap a la independència reclamada per ERC i entitats secessionistes. Per què no admetre un plurinacionalisme federal d’autonomies compartint recursos propis i diferents? La pertinença a Europa ens uneix i no caldria cap desgavell polític. Només manca la voluntat reformista d’una Constitució, enquistada, que reestructuri una nova visió peninsular. El canvi seria una prova de la maduresa democràtica que ens atribuïm, i cal demostrar, passant per les urnes.

Si la realitat d’una Espanya plurinacional no és assumida reconeixent totes les llengües i cultures ibèriques diferents de la castellana, s’interpretarà com a una invitació a sortir-ne pacíficament. La submissió d’un país contra la voluntat dels seus compatriotes, amb murs legislatius, és una servitud intolerable al s.XXI. Tenim nacions europees joves –i amb menys població- que acaben de néixer per imperatiu popular. Les lleis fetes per l’home són modificables i s’han d’adaptar als temps.

L’autèntic debat arribarà d’aquí un any. Podem ser democràtics sempre o només quan toca, com l’època de bolets, i amb permís? Cada partit haurà de rendir comptes de la seva ideologia sense cap “frustració” o falses expectatives”, que tem ICV. La llibertat d’expressió, sota els sinònims de consulta, sondeig o referèndum, no pot ser coaccionada per ningú, malgrat el PP demani una declaració d’il•legimitat del govern central (PSOE). Aquestes picabaralles entre partits desacrediten la seva funció política i donen munició al TC per posar més traves al creixement democràtic i estatutari.

Tenim per endavant molta feina que pot generar controvèrsies d’índole econòmica entre els governs de la Generalitat i la Moncloa, mentre el finançament no arribi a destí i s’equilibrin les balances autonòmiques sobre la realitat. Aquí rau la mare dels ous, que fa remoure les divergències injustes i les reivindicacions històriques, diferents al ulls de cada facció política, i que només tenen resposta en el si de les urnes.

Ramon Mas Sanglas
17/9/2009
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090921/53789428319.html

Arriba l'era digital escolar

El sistema educatiu català inaugura curs amb una nova llei (LEC) i alguns escolars estrenaran també aules digitals, preparades per a connectar l’ordinador personal. Dues novetats no vinculades directament que inicien una etapa innovadora amb més mitjans tecnològics de progrés, si s’empren adequadament amb els programes adients i es complementen amb un seguiment o avaluació continuada.

D’entrada, s’han fet declaracions capcioses o demagògiques sobre els costos de la nova implantació digitalitzada, fent comparatives irreals entre el finançament del mini portàtil i els preus dels llibres de text, donant a entendre una permuta total. No crec que cap docent pugui prescindir íntegrament del text escrit, cada jornada i tot el curs acadèmic, per més llibres digitals que disposi del mercat, molt limitats encara. Si les enciclopèdies clàssiques dels nostres avis compendiaven en un sol volum totes les matèries elementals, ara l’especialització ho desmembra en àrees per necessitat d’espai i les imatges, quasi inexistents en aquells manuals tan densos. Això és sinònim d’encariment. Si bé és cert, que aquesta barrera no la té el llibre digital, la dependència de la pantalla no pot ser constant per la ineficiència i el cansament. El text escrit s’imposa -encara que parcialment-, per raons pedagògiques i didàctiques de lectura, ús manual de diccionaris i com a recurs directe d’estudi, entre d’altres. L’efectivitat d’un medi no pot convertir-se en fi, per més excel•lències que ofereixi. És la primera confusió popular que ha creat tal suposada substitució, com si l’ordinador fos l’únic bagatge de l’alumne enlloc de la motxilla tradicional. Per tant, el cost final s’incrementa, -molt possiblement- en lloc de minvar, si no s’han reciclat llibres de cursos anteriors, tot i les ajudes públiques. La veu majoritària dels pares en seran testimonis i patidors.

En segon lloc, una reflexió sobre la metodologia de l’aprenentatge. No podem confiar a la màquina els valors de la memòria i l’esforç. Ens brinda les eines de la calculadora i el corrector -per exemple-, però, l’habilitat del càlcul mental i la pràctica de la bona ortografia només s’assimila per voluntat pròpia, no per mecanismes. La visualització més agradable pot estimular la comprensió d’unes gràfiques, d’uns mapes geogràfics, d’unes figures geomètriques o el millor coneixement del cos humà, però, només, si hi col•labora activament l’esforç de la retenció, obtindrem el fruit de l’aprenentatge que comprovarem en els controls. Tot plegat resulta un mètode més engrescador pels recursos interactius, però, no eximeix de l’explicació del professor, per no caure en un autoaprenentatge on line, que podríem fer des de casa.

Tercera consideració pràctica: com i on es fan els resums i l’estudi? És clau saber fer esquemes, quadres sinòptics, subratllats de les idees mestres d’un text,...a més dels exercicis proposats en el dossier o CD digital. La tècnica de la importació del “copia i enganxa” en el full d’un processador de text és absurda com a sistema de resum en consultes a internet. La pròpia expressió escrita manual s’imposa per a millorar els hàbits de redacció i sintetitzar les idees amb un estil personal. L’alumne no és un expert en programari informàtic per destriar les eines que facilitin els seus croquis o textos on estudiar. La pèrdua de temps, que pot suposar la manipulació instrumental, no és fàcilment compensable. No podem convertir cada assignatura en una simple activitat de consulta, ni en una classe de mecanografia.

La quarta premissa és la relació humana. És un valor irrenunciable de l’àmbit escolar. L’aïllament permanent amb la computadora suposaria l’anul•lació de la riquesa del diàleg, fruit de l’explicació grupal. La temptació de la comoditat docent, el deixar fer a cada alumne, és un perill prou fàcil, quan en realitat cal una dedicació més exhaustiva i personalitzada. Per evitar-ho, s’imposa l’alternança de l’exposició oral i la pràctica, caminar junts per afavorir la comunicació i solucionar els dubtes.

La cinquena qüestió que preocupa és l’ús del material digital: el control individual dels rendiments, l’emmagatzematge del treball en fitxers no intercanviables i la dedicació en cada sessió. Existeixen tecnologies avançades d’aules que centralitzen l’activitat de cada alumne amb l’escriptori del professor. Aleshores el seguiment és constant i actiu. Crec que no arribarem a tant, per a començar. Podran endur-se treballs a casa via intranet de l’escola? Com prepararan uns exàmens fora de la classe si els continguts de la matèria queden a l’aula? Caldrà necessàriament la duplicitat del llibre de text i el digital com a complement o a l'inrevès? Incògnites que cada centre i les editorials aniran responent a base del temps i l’experiència abans de l’abolició definitiva del paper, si mai arriba.

Esperem que l’era de la “mega"” o la “giga” saviesa no comporti incidències greus de funcionament, connectivitat o avaries per mal ús. El respecte al nou instrumental serà un hàbit que caldrà inculcar des del primer dia per evitar disgustos. Només amb l’equilibri entre la presència viva del “magister dixit” i l’eficàcia de les noves eines, podrem millorar els resultats escolars combinant esforç i tecnologia.

Ramon Mas Sanglas
Docent
12/9/2009
http://www.lavanguardia.es/premium/publica/publica?COMPID=53788544355&ID_PAGINA=22919&ID_FORMATO=9

Les aparences no enganyen

Massa sovint i a contracor no voldríem ser com som ni fer el què rebutgem. La societat ens disfressa i ens desfigura, quan s’imposa una filosofia immobilista i el silenci per decret. Vet aquí el mirall d’una ciutadania catalana representativa, descontenta i manipulada. Es mou per tòpics, situacions transitòries i a batzegades, amb el pinyó fix i perquè toca, amb la mirada enlairada i a la defensiva, amatent per esquivar la garrotada. Atesa la inestabilitat política, molt fluctuant i dividida, també trontollen la seguretat ciutadana i la llibertat d’un poble que no pot decidir el seu futur.

Hem celebrat un 11 de setembre més, amb la febrada independentista d’unes minories populars arreu de Catalunya, amb l’ai al cor. Estem fent quelcom de malament? Ens miren de reüll. Som ciutadans de segona que no podem retrobar-nos per expressar els nostres desitjos de ciutadans lliures? Qui ens ho impedeix? És la norma jurídica de la Constitució que desautoritza les entitats polítiques municipals a manifestar-se o impulsar mobilitzacions, -ens diu la veu judicial dels tribunals-. La suprema divinitat del 1978 ho va sentenciar per boca dels pares de la Carta Magna. Paraula intocable que intenta mantenir ben lligada la nació ibèrica indivisible.
Tornarà la normalitat aparent fins el 12 d’octubre, quan emergiran nous brots de la grip independentista contra la diada hispànica. Després s’apaivagaran els ànims fins la nova febrada de la campanya electoral autonòmica, que esclatarà a la tardor del 2010 amb un tsunami aterrador de promeses, mítings, paperassa i desil•lusions en les urnes. Els somni d’una Catalunya més sòlida i determinant restarà en l’esperança d’un nou futur. Caldran quatre anys més de desori polític que acabin de malmetre el sistema i el poble reaccioni? Mentrestant, el refugi en les catacumbes del silenci és el camí sense alternativa oficial.

Juristes, polítics, periodistes, tertulians,... convenen, en mil llocs de comunicació, que estem anquilosats en una garjola legislativa centralitzada. Els edificis es renoven per dins i per fora. S’actualitzen les façanes, es reestructuren envans interiors; s’instal•len ascensors per alleugerir les fatigues; es posen al dia els serveis tecnològics de comunicació i de confort en els habitatges. Per què l’edifici mestre de la nació, la Constitució, no actualitza el seu patró i es transforma en una eina més útil del segle XXI? Els pares redactors del text del segle passat, avis o poc menys que octogenaris, -els que resten vius-, van crear un model admirable al seu moment i al seu entendre. No són conscients que els seus fills i néts parlen un altre llenguatge?

La màquina del temps no para, ni perdona. És hora de fer justícia a les generacions actuals demanant a la societat què en pensen, com i on volen viure. Les lleis han d’evolucionar com la tecnologia i les persones. Els conflictes no neixen sols sense una causa. Es dissenyen en les ments sotmeses i s’activen al carrer. En tenim mostres vives aquest any: les protestes contra el pla Bolonya a Barcelona per manca d’informació, obscurantisme acadèmic i escassetat de recursos. La revolta a Madrid (Pozuelo)de joves reaccionaris descontrolats pels efectes alcohòlics contra l’ordre públic. La kale borroka basca és ja una constant als darrers anys com a moviment independentista radical. Sense arribar a tals extremismes, arreu de la geografia pul•lula l’animadversió vers l’autoritarisme adult injustificat que frustra el diàleg pacífic. Aquestes realitats no són aparences, malgrat ens agradaria. Com s’ha d’esmenar aquest full de ruta erroni? El problema educatiu no és l’excusa única i perfecta per amagar altres deficiències i mancances.

Només el poble pot forjar el canvi, amb el seu vot, si impera la democràcia de veritat, no simbòlica. L’aparença i les lleis caduques, ens converteixen en víctimes del sistema. Mentre les formacions polítiques tinguin com a objectiu central els rèdits electorals i estiguin aferrades al poder, el ciutadà no s’hi trobarà identificat en els seus discursos. La persistència de la intolerància, la imposició i la falta de diàleg, tres enemics de la democràcia, no deixaran madurar les noves generacions que han de dirigir el país.

Ramon Mas Sanglas
12/9/2009