Partits polítics a la rentadora

La indignació popular davant la corrupció política va in crescendo. Qui demana una revolució entre partits sap que somniar és gratuït, perquè l’autodestrucció va contra l’instint natural de pervivència. L’espècie política és molt corporativista quan interessa. Qui voldria la descomposició sistèmica total, per regenerar un nou estil de vida política, es proposa fites desconegudes. Però, tampoc és vàlid el conformisme, perquè el mal de molts, és la misèria de tots. Ja no ens esquincem els vestits davant de tanta brutícia. Ens hem acostumat a conviure en la il•legalitat i en un buit d’ètica racional? Com volem crear i exigir una generació responsable i participativa de joves amb valors? La seva actitud és la resposta crítica a la realitat de la malversació, el frau i la mentida dels adults, tant en el món empresarial com el polític i jurídic. Les aigües tèrboles s’han fusionat en un mixt sense fronteres que fa més fàcil el camuflatge i més difícil trobar la veritat. Són ben encertades les afirmacions “no hi ha un pam de net” i “cal fer foc nou”.

L’essència contaminant és el poder del diner, més assequible en les administracions i entitats públiques. L’ambició humana fa bogeries per tal d’abastar el que sigui a costa del ciutadà. Aquest segrest de la democràcia és la pitjor malaltia social que s’expandeix per metàstasis fins ofegar la llibertat d’un poble doblegat i emparat en l’abstencionisme. Qui i com posar fre al descontrol econòmic dels partits? Per què el ciutadà ha de contribuir, obligatòriament, a sufragar les despeses electorals i el manteniment organitzatiu intern dels partits en funció dels escons i els vots?

Des del 1977 reben subvencions públiques i privades per llei (art. 6 de la Constitució). Després es van potenciar les aportacions dels particulars per no gravar tant el contribuent. La reforma ha propiciat més el tràfic d’influències sota l’anonimat individual o les fundacions, difícils de controlar pel Tribunal de Comptes. Els arriben les donacions a canvi de no res? La ingenuïtat no cola, com revelen les troballes corruptes del país, sense cap oasi. Ha arribat l’hora de fer bugada i un centrifugat profund de la cobdícia.

El sistema del finançament polític ha fracassat. Els grossos es mengen legalment la bona fe dels petits. Competitivitat deslleial sota criteris injustos. Només canviant el sistema electoral amb llistes obertes i derivant el pes econòmic dels partits sobre les espatlles dels seus afiliats, renaixerà la consciència individual del votant convençut. Això implica una reforma interna dels partits, del salari del polític i la seva funció com a servidor. La bicoca de la poltrona política ha desprestigiat la noblesa del càrrec. L’autèntica palestra del bon governant únicament ha de tenir cabuda en les llistes nominals com a opositor o funcionari. Volem votar persones, no ideologies, ni el partit que més promet. Tots els candidats han de tenir la mateixa oportunitat d’oferir el seu programa, individualment o en coalició. Amb menys recursos i la paritat de drets entre els aspirants minvaran els costos electorals, desapareixerà el caire vitalici dels poderosos i es renovarà la saba política amb bons professionals.

Si els mateixos polítics no són capaços d’implantar una nova llei electoral, serà imprescindible la pressió popular del vot en blanc, mentre calgui. El poble és sobirà. No deixem truncar la plenitud de la democràcia viva i lliure, amb imposicions interessades de cap mena.


Ramon Mas Sanglas
31/10/2009

Fem net d’una vegada

És la màxima prioritat del país. Qui i com? És l’interrogant que pesa sobre la democràcia del poble sense resposta fàcil. Els vasos comunicants de la corrupció han envaït les institucions, els partits polítics majoritaris i fins i tot els mateixos estaments judicials. “Si hi entrem, tots podem prendre mal”. Si hi fiquem el nas, ens haurem de tapar per la ferum. Sort que ara no toca. Una confessió més, casolana i natural, però, amb una llarga cua, que s’afegeix al col•leccionable del tres per cent del senyor Maragall, el tirar de la manta del PSC, el qui estigui sense pecat de l’Àngel Colom, el cas Millet, etcètera. No cal sortir de casa per ensumar el socarrim i veure fogueres. Dotze hores després d’aquestes declaracions profètiques de l’expresident Pujol salta a la llum pública una mostra més de la misèria política a Sta. Coloma de Gramanet. Per si faltava combustible en la campanya preelectoral, ja estem ben servits un any abans. Potser la presó ja no espanta cap ric o polític, perquè només hi tenen cabuda els pobres. Un bon advocat fa miracles.

La bona fe de l’expresident i la defensa dels seus (CiU) el poden haver traït per excés de paraules. També podia haver estat una teràpia d’alliberament inconscient davant la justícia –els mitjans de comunicació- perquè no sigui dit que qui calla atorga. El cert és, que va dir la veritat, com altres ho han escrit del seu propi partit, i se’n surten per coherència. Els dos estils no deixen impune ningú i evidencien que molts mandataris, que es diuen demòcrates, estan amb l’aigua al coll.

Davant d’un vodevil tan grotesc, el poble, essència i senyor de la democràcia, ¿ha de callar i anar a votar aquests representants? No estranyem que la ferum ens allunyi dels candidats i del sistema. La resposta a l’interrogant és la urgència d’un canvi de candidatures en pro d’uns aspirants lliures de la corruptela partidista mitjançant les llistes obertes. Mentre no arribi, l’opció més vàlida, neta i justa és la resposta del vot en blanc, no l’abstencionisme. Hem de donar l’esquena a tot mecanisme de finançament opac i als beneficiaris que han segrestat la democràcia i l’honradesa del poble per mantenir-se al poder.

Ramon Mas Sanglas
27/10/2009

Pedagogia del vot en blanc

Sembla anecdòtic o irrisori que alguns polítics actuals puguin transmetre al poble un missatge pedagògic digne de ser escoltat. La seva bona fe entestada en fer-nos creure que fan una tasca convincent de govern es contradiu amb la nimietat dels seus fruits i la ineficàcia del seu discurs. Les dues cares de la moneda que ens ofereixen per comprar el vot els delata quan les paraules xoquen amb els fets allunyats de la democràcia, del servei i l’apropament al ciutadà. Cada vegada que sonen els tambors electorals sembla que l’ambient s’enrareix de neguit i angoixa. Aquests senyors, anomenats polítics, com s’han guanyat, genèricament, tal rebuig i tanta decepció? La seva campanya incita un revulsiu a la propaganda que envaeix les llars i les bústies, com si d’un intrús es tractés, en lloc de veure’ls com una esperança de renovació. Tenen ben merescut el suspès acadèmic com a pedagogs de la política, perquè s’han volgut amagar darrere les bambolines del partit en lloc de donar la cara al descobert, individualment. Poques excepcions salven l’honor dels seus càrrecs i la dignitat de les urnes.

La cultura del vot democràtic útil està arrelant cada dia més, enfront del vot perdut en el maremàgnum i camuflatge dels interessos partidistes. La fita és ressuscitar el convenciment electoral per la via de la participació activa, però, exclusivament en forma del Vot en Blanc, mentre la llei de les llistes obertes no ens lliuri del segrest de la democràcia que ens té empresonats dintre les candidatures opaques de les llistes tancades. Hem de fomentar l’hàbit de la participació com a obligació de consciència. És urgent potenciar el dret del poble a decidir sobre persones i noms, no únicament sobre partits, promovent campanyes del Vot en Blanc per salvar la dignitat del bon polític, allunyar-lo de l’ambició del poder vitalici i convidar-lo a parlar amb el ciutadà veí. En definitiva, donar-li les eines pedagògiques del diàleg i la proximitat perquè escolti i transmeti al parlament què vol el poble, en lloc d’imposar-li el què no necessita.

El Vot en Blanc, a diferència del nul, és dir no a la degeneració dels governants sense discriminació de dretes i esquerres. Com que ells ens ignoren, els ignorem, anant a votar -perquè som demòcrates-, però, en blanc. No ens convencen les seves propostes, ni les persones desconegudes que s’emparen en coalicions corruptes i sense transparència.

El Vot en Blanc no comptabilitza per fer sumar escons, però, és tan vàlid com els altres. Aquest és el gran càstig que el votant imposa als polítics que no els mereixen ocupar folgadament. Negació a tots els aspirants. No és cap solució votar el menys dolent perquè estem accedint al xantatge de la campanya quan pregonen el seu ego i es carreguen els adversaris. Només amb un alt percentatge de paperetes en blanc es demostraria la baixa representativitat popular en les seus parlamentàries. Si l’índex de votants als partits fos inferior als 50%, ¿amb quina legalitat i força es sustentaria un govern sense la confiança majoritària del poble? El recompte final de participació posaria en evidència el baròmetre real del recolzament o del càstig. És un vot positiu més temut que l’abstencionista, que denota simplement indiferència, i no repulsió. Un és d’apatia i l’altre de protesta.

La gran labor pedagògica popular és alliçonar als representants que volem, no a la inversa. La vella escola del partidisme ha perdut la funció i utilitat d’agermanar ideologies perquè els afiliats han traït els seus principis nobles de servir la democràcia. El poder, sense límit de temps i espai, ha cegat l’horitzó de molts parlamentaris. Només amb persones lliures, qualificades i convençudes naixerà un nou panorama polític gràcies a les llistes obertes.

Ramon Mas Sanglas
28/10/2009

L’ESO a prova

Si aprova o suspèn ho sabrem el curs 2010-11 quan els alumnes de quart de secundària se’ls sotmetrà a uns exàmens externs de les àrees lingüístiques i de matemàtiques. Un experiment o assaig més del Departament? És la primera impressió, donat que al curs anterior es va fer a sisè de primària i no tindrà continuïtat amb aquesta permuta o traspàs d’etapa. Si l’objectiu és, simplement, “diagnosticar” un status acadèmic transitori, és molt poc rigorós per treure’n unes conclusions fiables. Quan els docents i la societat venim reclamant una recuperació dels valors de l’esforç, la disciplina, l’obligació i la qualitat, són imprescindibles uns controls del rendiment real amb caràcter avaluador i no simplement estadístic.

Si fem memòria positiva tots tenim el record de les revàlides de sistemes educatius anteriors. No es tracta d’implantar un model idèntic, però, sí, impulsor i eficient, amb constància dels resultats en cada expedient individual. És la forma de “validar” uns coneixements de nivell amb el reconeixement oficial a més de contrastar les noves adquisicions al llarg d’un període escolar. A tall comparatiu, aquests dos controls de primària i secundària se’ls hauria de donar un rang de selectivitat, nota vinculant parcial o percentual per a les etapes posteriors. Amb aquestes dues experiències prèvies les Proves d’Accés a la Universitat (PAU) dels 18 anys no serien tan traumàtiques Tots som víctimes de la fragilitat humana i necessitem ser premiats moralment, almenys. Si per treure’ns el carnet de conduir fos suficient el domini del vehicle sense la prova teòrica obligatòria, qui es molestaria anant a classe o perdre el temps en preparar-la? Molt em temo que la novetat tindrà el mateix destí fallit de les proves de Competències bàsiques d’anys anteriors del segon curs de l’ESO.

La LEC pretén incentivar la bona escola amb més recursos pedagògics, humans i materials. Sense una avaluació permanent, exigent i seriosa dels mateixos, els fruits seran més inestables i minsos. Examinar l’alumnat és avaluar el sistema curricular, la dinàmica del centre i els docents implicats. Si l’aprenentatge escolar és progressiu mitjançant nous al•licients continuats -i repetint curs quan calgui-, el procés educatiu agafarà embranzida i començarem a sortir del pou del fracàs escolar.

Senyor conseller, si per professió li correspon donar-ne, també és prudent i de savis escoltar-ne. La comunitat educativa és molt àmplia i vol dir la seva. Aquí no és escaient l’aforisme castellà “consejos vendo y para mí no tengo”. Deixem-nos d’assajos de laboratori si els objectius no són prou consistents i amb garanties motivadores per a les persones afectades.


Ramon Mas Sanglas
24/10/2009

Donacions a canvi de res?

Les sacsejades dels partits polítics fan aflorar les mitges veritats i els pecats amagats sota la manta de l’opacitat. El cas Gürtel, Millet, Palma Arena, València, Almeria,...els més recents, fan perdre la bona fe i credibilitat política, si encara existia, i reafirma als abstencionistes consumats. Les donacions que reben els partits i fundacions annexes, per part d’entitats privades, bancs, caixes, particulars, és un fet habitual històric, a més dels diners públics dels ciutadans a través de l’Estat. La incògnita és, a canvi de què? Ningú regala per plaer, per excés o altruisme. No parlem de donatius a cap ONG. Només per la condonació d’impostos en la declaració de la renda? Idíl•lic i no compensable. Per què tantes cauteles en preservar l’anonimat i tants escarafalls quan el frau veu la llum del dia? Aleshores, tot són penediments, virulències, justificacions de mala consciència i urgències per legislar les fonts del poder econòmic dels partits. Sense “donacions” no hi haurien compensacions, és a dir, “corrupcions”.

Legalitat, ètica i transparència. Tres valors molt bonics a l’aparador dels polítics, mentre no els atrapin in fraganti. Ni el client que diposita els seus estalvis o capital en les entitats bancàries sap on van a parar els seus diners -a canvi d’uns mínims interessos-, ni els electors saben d’on surten els muntatges milionaris del partit que voten. Això és la democràcia a mig camí, perquè no mana qui vota, sinó qui s’imposa amb més recursos. Qui compara el futur de Catalunya amb Itàlia no va errat, si crear un partit amb diners compensables és més fàcil que muntar una empresa.

Quan els actors polítics reconeixen que “el que estigui lliure de pecat...”, estan dient que no queda un pam de net i el sistema no funciona. És hora de canviar el mecanisme electoral de les llistes tancades per les obertes o nominals. Votar persones, no candidatures. Donar pas, també, als candidats lliures, desvinculats d’un partit ideològic i sotmès. Només amb la transparència de cada persona, sense amagar-se en la manta del partidisme, el votant tornarà a les urnes i recuperarà, possiblement, la confiança en els seus representants.

Ramon Mas Sanglas
Sta. Eugènia de Berga

http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=655030&idseccio_PK=1006&h=

Immersions lingüístiques (Falta 9NOU)

Fins el darrer dia, però, no se n’han pogut estar. El partit PP català ha presentat recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei d’Educació de Catalunya (LEC). Ha pogut més la denúncia al Tribunal Constitucional que el diàleg, l’opció més sensata del PSOE. Comença una nova odissea paral•lela a l’Estatut vigent, de qui depèn la llei educativa, ja en aplicació. La llengua catalana sempre ha estat la pedra angular del partit ultraconservador del país, imposant la uniformitat cultural i lingüística a tot el territori peninsular. El bilingüisme equidistant i la pluriculturalitat no té cabuda en els seus esquemes.

Polèmica estèril i sense fonament. L’Eurocàmara, recentment, ha rebutjat reprovar la immersió lingüística del model català després de 30 anys de resultats òptims. La LEC és ben explícita: “tots els alumnes assoliran per igual les dues llengües cooficials de Catalunya al finalitzar els seus estudis obligatoris”. Aquesta realitat està llargament demostrada i confirmada en les proves de la selectivitat de molts anys, on les notes de castellà superen en escreix les de català. El gran fantasma apareix quan es vol polititzar l’escola a costa de la llengua i la cultura minoritària d’un poble. ¿És el cas de Catalunya amb 11 milions de parlants en les seves diferents variants dialectals amb una història i literatura de mil anys?

La primera immersió escolar del català, menys de 6 hores diàries, contrasta amb la segona immersió lingüística castellana del carrer, els mitjans escrits, la premsa, el cinema, la televisió, el comerç,... que utilitzen més del 50% dels parlants en les mitjanes i grans ciutats. Si la clau de l’aprenentatge d’una llengua és parlar amb els nadius, el català corre un triple risc de supervivència en aquestes poblacions respecte del castellà, que el poden parlar, llegir, escriure i escoltar 18 hores al dia.
Qui s’aferrissa en la defensa unipersonal de la llengua pròpia com a vehicular a l’escola –sota l’excusa de la llibertat- està obsessionat en convertir cada centre en una torre de Babel a preu d’or. Per mostra, el barri de Ciutat Vella de Barcelona, amb més de 25 llengües maternes, on el català i el castellà són molt precaris. Sense citar extremismes, només cal recórrer les escoles catalanes on la nova immigració va del 20% al 50% en cada aula. La llengua unificadora i comú, per lògica, ha de ser el català, i no la de cada alumne/a, amb tots els respectes a la normativa de la segona llengua cooficial del país que té un marc ben definit d’atenció personalitzada envers els nouvinguts.

És admirable la inserció voluntària i respectuosa de la darrera generació migratòria a Catalunya quant a la llengua, en contraposició a la immigració interior del país de les dècades de l’últim mig segle XX. Ningú emigra per gust, sinó per necessitat vital. Espanya, desafortunadament, ha estat històricament, un país força nòmada arreu del món. La primera llei de tot canvi és l’adaptació al medi, tradicions i llengua. La flora i la fauna ens donen un exemple perfecte de coexistència i climatització al seu entorn per sobreviure. Com és que el ser humà, anomenat racional, vulgui distorsionar les lleis naturals capgirant l’ordre lògic?

El ciutadà català sempre ha estat tolerant amb el bilingüisme oficial facilitant el diàleg. Per què, doncs, tanta exigència i crispació política per simples nimietats? La riquesa lingüística no té preu. El problema sorgeix del món adult, no dels infants, a qui l’aprenentatge d’una segona i tercera llengua aliena a la materna és poc més que un joc. Afortunadament, Catalunya comença la immersió trilingüe. L’anglès és una nova finestra al món que no substitueix el saber de casa. La cultura no té fronteres i els fills ho agrairan, malgrat la visió futurista limitada, d’alguns pares.

Si cada poble no defensa la salut de la seva llengua pròpia, qui ho farà? És trist i menyspreable utilitzar el poder polític i el partidisme per esclafir uns drets culturals mil•lenaris i una llengua viva reconeguda mundialment. Una Catalunya plural i acollidora no es mereix la denúncia i el rebuig d’una LEC votada per quasi la totalitat parlamentària del seu govern. Els radicalismes es paguen amb la mateixa moneda. Els independentistes hauran d’agrair la seva força a la intolerància conservadora? És cert i segur que la dita “de fora vingueren i de casa ens tragueren”, no es farà mai realitat, mentre la llengua i la cultura siguin vives.



Ramon Mas Sanglas
19/10/2009

Cultura de les llistes obertes

Si per a canviar el sistema electoral de les llistes tancades es requereix un 50% d’abstencionisme, anem pel bon camí. El cansament dels votants s’accentua cada vegada que s’acosten a les urnes per escollir els candidats del partit preferent sigui local, autonòmic, nacional o europeu. L’apatia, frustració o desinformació podrien ser alguns dels ingredients que alimenten la desgana participativa, fruit del mal comportament generalitzat de les faccions polítiques. La seva ètica malparada i dubtosa, amb actuacions corruptes sovint, ha posat en entredit l’eficàcia del partidisme com a mètode sistemàtic i únic per triar els governants més adients. Malgrat la història d’algun partit sigui secular, no és obstacle per canviar el sistema que és ve practicant des del 1977 al nostre país.

Si la decisió parlamentària majoritària, sense la consulta popular, és suficient per legislar una modificació electoral, quins condicionants addicionals s’han de donar per fer-ho? Només alguns en parlen entre ells, però, ningú fa el pas. En totes les campanyes sorgeixen els grinyols clàssics dels bipartidisme, el bloqueig d’unes llistes sense l’opció aleatòria per triar l’ordre dels candidats, les aliances de perdedors enfront la coalició més votada que la destrona de la presidència,... Cal una reforma que reconegui la vàlua de la persona aliena a l’entramat partidista i tingui representativitat política segons els habitants de cada província, en els comicis nacionals, i de cada comarca, en les eleccions autonòmiques. Els candidats, més pròxims als electors, defensarien millor els seus programes, anant per lliure o en coalició ideològica de partit. És la filosofia del polític a l’abast, que s’atansa al poble per parlar amb les persones i no a les persones. En les eleccions municipals el tacticisme encara seria més simple pel règim gairebé col•loquial entre electorat i candidat.

Si busquem resultats i comparatives del sistema de llistes obertes tenim diversos models europeus. A Finlàndia, prima el candidat individual amb el suport de 100 signatures, abans que els partits o associacions de districte, assignant els escons -segons la llei d’Hont-, en proporció als vots obtinguts. Es fa llista única ordenada per sorteig sense més identificació que un número, nom, municipi, professió i titulació. Els costos propagandístics d’informació, són mínims, perquè es fa més a cau d’orella que amb grans mitjans mediàtics.

A Suïssa les eleccions al Consell Nacional són tan obertes que alguns titllen de lliures. Els cantons tenen el nombre de candidats fixat segons la població. Cada partit presenta els aspirants sense ordre preferencial. Es voten les persones favorites del partit que sigui fins el nombre màxim permès del districte. El repartiment d’escons surt dels grups més votats que ocuparan els candidats més sol•licitats. A Luxemburg tenen un protocol semblant amb caràcter local, molt desvinculat del partidisme.

El sistema britànic funciona per districtes i de forma nominal. Cada membre defensa les seves propostes a prop de casa, el coneixen bé i li poden exigir el compliment de les promeses. El perill radica en l’aglutinament d’escons en un partit o l’exclusió de les minories. No obstant, els funciona bé, sembla ser, si el partit no distorsiona la Cambra amb una majoria avassalladora.

La cultura de les llistes obertes dóna molta empenta a la persona lluitadora, independentment del comportament polític del partit o la repercussió de la sondocràcia. La valoració individual que en fa la societat de cada candidat no crea crispació electoral i no està supeditada a la pressió mediàtica. Això permetria que els parlaments els ocupessin representants més propers i menys anònims, amagats en unes llistes encapçalades per les cúpules de sempre. La professionalitat individualitzada donaria un rumb més dinàmic a l’actual status polític, -quasi vitalici- instal•lat en el poder, que les generacions joves rebutgen. El polític com a educador és una assignatura pendent del país. Tantes dècades de rutina i opacitat, demanen canvis del clima governamental i un nou estil de fer política més transparent i pedagògic, amb noves cares predisposades a servir la democràcia.


Ramon Mas Sanglas
16/10/2009