La “ditocràcia” electoral

L’anunci d’un nou mecanisme electoral autonòmic ha fet saltar les lleganyes d’algun dormilega que no recorda el color de les paperetes, ni la transparència de les urnes. Avesats a les mateixes cares, veus, anagrames i colors polítics de sempre, el desitjat canvi, ¿serà la revifalla democràtica de la segona dècada del segle XXI que entusiasmi a joves i abstencionistes a retrobar-se amb les urnes?

No cal ser inventor, per ser un polític demòcrata. Només es demana ser persona lliure, honrada, competent, convençuda i servicial. És el perfil del candidat que volem trobar el dia de les eleccions abans de fer la creu als candidats que s’ho mereixen, no als que ens imposen. La llista definitiva, ja la farem entre tots, senyors polítics. No es trenquin la closca per premiar la fidelitat dels aspirants amb un ordre o rànquing meritori. Si doneu ales al continuisme tancat del partidisme, el presagi del fracàs està cantat. Els demòcrates som al•lèrgics a la “ditocràcia” dels partits cobdiciosos, font de la corrupció.

Les fórmules estan totes inventades, siguin per circumscripció territorial, per coalicions, llistes tancades, obertes o nominals. Una bona llei electoral és la que il•lusiona i empeny cap a la participació positiva i defuig del vot en blanc i nul. Quan el percentatge d’aquests dos vots negatius s’enfila, o l’abstencionisme és alarmant, és el símptoma inequívoc d’una democràcia malaltissa, sigui pel sistema endèmic o la infravaloració dels candidats. El diagnòstic popular no falla i s’ha d’interpretar honestament donant un valor significatiu real a la disconformitat del vot en blanc i nul. Aquests escons que es deneguen a tots als futurs parlamentaris, no mereixerien ser ocupats per llei. Si la participació no arribés al 50% de l’electorat, caldria fer una segona volta. Principis bàsics que no hauria d’oblidar una llei electoral imparcial, pensada i redactada per juristes expertes i no per la cambra de diputats, els beneficiaris directes del reglament. La transparència és la cara contrària de “feta la llei, feta la trampa”.

Si la neutralitat està en mans del ciutadà, aquest hauria de ser consultat, via referèndum, sobre la nova legislació. El règim o model electoral d’un país és la llei paterna que tria els autors de totes les altres que farà la cambra. El seu disseny farà història, per bé o per mal. Si el poble es fa seva la bona llei que els convoca cada quatre anys a ser decisius en el seu ajuntament, autonomia, estat i continent, canviarem el xip polític actual, marcat per l’ansietat de manar, en lloc de servir a la democràcia.

Ramon Mas Sanglas
Sta. Eugènia de Berga

Canvi total de formes i persones

Catarsi, penediment col•lectiu, ètica, purificació, …són paraules buides de realisme en aquest moment. La incredulitat en el polític actual és total, a nivell autonòmic i nacional. Les pures formes de protocol per quedar bé, la justificació d’actituds i fets negres del passat, són més contraproduents. Qui s’excusa, s’acusa. El ciutadà està tip de tanta brutícia. Amb les acusacions mútues no es farà net. Si tots no som igual, qui està lliure de la contaminació? La roba bruta personal es renta a casa, però, quan afecta els altres, s’ha de ventilar la seva ferum.

Els crits de desesperació del president en pro de la confiança ciutadana arriben massa tard. La corrupció generalitzada i soterrada de tantes legislatures ha fet quallar la desafecció popular envers la classe política. Només queda la solució quirúrgica del transplantament total del sistema per regenerar un nou estil polític: canvi del model electoral, amb llistes obertes i de forma nominal. Votar persones transparents, de diferents ideologies, però no coalicions tancades. Ells mateixos s’han propiciat la mort del partidisme descontrolat, ambiciós de poder i allunyat del poble. El segrest de la democràcia els ha girat la cara.

Volem polítics propers a casa, de carn i ossos, sense sous galàctics, guardaespatlles, ni cotxes oficials. Quina temença o inseguretat ha de tenir una persona honrada? Governants d’un sol càrrec i un sol dinar digne. Volem votar persones conegudes sense la imposició d’un menú de partit, sinó a la carta, sabent què i qui triem. Senyors polítics, mana el poble sobirà, no vosaltres. Sou els seus representants, mentre ho feu bé i l’escolteu. El vostre càrrec és transitori i avaluable com tots els mortals. Si la vostra ambició suplanta la voluntat popular, obtindreu la resposta del vot en blanc de la repulsió, o l’esquena de l’abstencionisme. El vostre mea culpa de cada nit electoral per la baixa participació i el propòsit d’una reflexió seriosa, mai l’heu feta, perquè l’objectiu del poder per quatre anys més ja el teniu a l’abast. El quedar bé del moment, us ha portat a la frustració del present. Per tot això, l’electorat ha dit prou a un estil corromput per unes persones sense escrúpols, vinculades a uns partits que fan del servei el seu pedestal vitalici. Queda un any per veure’ns les cares en les urnes. Si creieu que la recepta de l’amnèsia sigui la taula de la vostra salvació aneu errats, perquè el poble té memòria històrica i no perdona.

Ramon Mas Sanglas
Sta. Eugènia de Berga

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20091116/53824880785.html

Olimpíades electorals (NO ENVIAT NINGÚ)

Els polítics catalans han iniciat l’escalfament de la cursa electoral un any abans. Ells guisen, amaneixen i s’ho maneguen tot, fins el dia de la votació, després de marejar la perdiu els darrers quinze dies. Només en aquella jornada és imprescindible el poble –la democràcia- per comprar el seu vot, moneda de canvi per quatre anys més de tranquil•litat i bon viure. Qui ho negui, com justifica tal desassossec maratonià, per abastar la cadira del poder a un any vista?

Per conquerir aquest dia de glòria s’imposa l’aparença, almenys, d’uns deures més ben fets que l’adversari, durant la legislatura. Ara urgeix endreçar la casa, fer bugada dels pecats amagats, si per mala sort albiren la llum de la veritat. Uns, estan obligats a fer actes de contrició i penediment, mentre d’altres veuen l’esperança del pòdium més a l’abast. Ara toca l’escenificació o paròdia de l’apropament per transmetre una imatge impol•luta als ulls de l’electorat. Quan la conducta poc desitjable del polític mereix ser reprovada pels seus mateixos companys de coalició, aconsellen als capitostos que “agafin el toro per les banyes” i “facin net”. Què és això? Que reestructurin el llistat dels seus subordinats segons la fidelitat i utilitat al partit? S’obliden que el poder democràtic del poble és qui els passa pel sedàs a tots, que els avalua per renovar o extingir el contracte, i no la cúpula de cada partit. Aquest és el pitjor mal, endèmic, de les candidatures tancades. Només els votants atorguen les medalles d’or, plata i bronze pel servei rendit al ciutadà, no el partit. Les negligències i la ideologia erràtica sovint passen factures cares.

És hora de canviar el xip i decretar l’extinció del mecanisme electoral actual que amaga dins l’anonimat persones ineptes i s’ignoren currículums de polítics valuosos que no tenen l’opció de presentar-se lliurement amb l’aval d’unes signatures. Defenso el rèquiem de les llistes tancades en pro de les obertes o nominals, sense ordre de candidats, encara que es presentin en coalició. Si fins ara, la manca de temps ha estat d’excusa per no fer-ne llei, proposo que els partits que no incloguin en la seva campanya electoral la urgència d’aquesta demanda popular, tinguin el rebuig en les urnes. Exemples del model no en falten arreu d’Europa (Suïssa, Luxemburg, Finlàndia, Anglaterra). Volem candidats cara a cara i de la mà del poble, sense l’antifaç del partidisme i la seva idiosincràsia. Prou d’opacitats polítiques emmagatzemades en el si de cada facció fins l’esclat de la bombolla, just abans de les cites electorals.

La veu del canvi que propugna la societat de l’abstencionisme o vaga del vot, és més potent i clamorosa que una manifestació general del país. El seu missatge és ben explícit: no volem els governants que ens autoimposen per ordre de llista i sota pressions mediàtiques. Volem concedir les medalles de la responsabilitat als polítics més professionals que s’hagin acreditat com a experts i siguin mereixedors de la confiança individual a través de les urnes.

Ramon Mas Sanglas
10/10/2009

Futbolistes a preu d’or (NO ENVIAT NINGÚ)

L’argot de l’esport podria editar un diccionari amb vocables exclusius, d’importació anglosaxona, sobretot. El català es queda curt lingüísticament per configurar el món futbolístic. Les mateixes estrelles del cinema són irrisòries al costat dels cracks futbolístics. Necessiten de tota una constel•lació per ser galàctics. Quan els contrincants són excepcionals el terme partit és misèrrim. Aleshores té categoria de derbi. Cultura de nova generació?

Les trifulgues clàssiques del dualisme esport o negoci es replantegen novament arran de l’amenaça tributària de més impostos per aquells jugadors que cobrin més de 600.000 euros anuals. La crisi ha de passar de llarg per a ells i els directius milionaris del país? Què i qui els justifica aquests contractes esperpèntics? L’habilitat prodigiosa amb l’esfèric, el suport i pagament dels socis, la grandesa del club, la vida laboral curta del jugador, la competitivitat internacional,...són raons d’exempció fiscal? Aquests paràmetres humans i materials mereixen les quanties astronòmiques salarials sense pagar més impostos proporcionals? Aquests criteris, -roïns en si mateixos-, són humiliants davant dels jugadors professionals d’altres esports, que no cobren aquestes quantitats, sent també autèntics monstres de la seva especialitat esportiva. Malgrat el futbol s’hagi convertit històricament, en el negoci astre i l’espectacle massiu, que alimenta l’avarícia i la rivalitat entre clubs, no són justificables aquests contractes escandalosos.

La història secular del futbol espanyol sempre ha estat lligada a la psicosis patriòtica, regional, local i política. És com l’aliment setmanal per donar corda i tema a la vida laboral i familiar. Fantàstic, si només fos l’amor propi del millor esportista i l’estímul de cada equip. Però, malauradament, els vividors i negociants a costa de l’esportista ha derivat cap a la creació de fortunes desorbitades. Com en tot, la corrupció ha malmès la puresa de la cantera del club amb la importació de jugadors estrangers. El negoci s’ha cruspit la integritat esportiva.

Les meravelles circenses han desaparegut per manca de recursos, per posar un exemple. No són uns professionals més valuosos, si d’habilitat es tracta, sense córrer darrere una pilota i amb més riscos professionals? I així tot un reguitzell d’activitats esportives que competeixen en els jocs olímpics i amb una remuneració raonable. Per contrast, veiem el galàctic de l’any, amb una fitxa retributiva rècord -amb peus de fang-, que sucumbeix per una lesió. Els creguts prohoms també són de carn i ossos.

És hora de fer tornar les aigües a mare i aturar la corrupció. De posar fre a tanta competitivitat econòmica entre clubs a costa de persones, reconvertint el negoci en espectacle. Menys contractes milionaris en publicitat, retransmissions i abusos en vendes d’entrades. Si en política la paraula del poble ha estat segrestada pel governant, els clubs s’han fet amos del socis. L’eufòria de les masses impulsa passions populars -com la “festa nacional” de toro, a base de sang i tortura- per fer oblidar qüestions més transcendentals els caps de setmana. La cobdícia posa a subhasta la dignitat humana, com es traficava fa tres segles amb el mercadeig d’esclaus, però, ara, a preu d’or. No critiquem als directius, quan la culpa radica en els mateixos espectadors i socis, que els omplen les butxaques amb les quotes i preus abusius que la demanda i la revenda imposen. És una addicció més de les moltes servituds crematístiques del nostre segle. Paguem, no per veure esport, sinó la rivalitat física entre els cracks galàctics i el poder de les entitats.

Ramon Mas Sanglas
11/11/2009

Una llei electoral a referèndum

Redactar la llei electoral dels pares legisladors d’un país és un repte històric important. La selecció dels representants més legítims d’un poble és la primera lliçó de la democràcia ben entesa. Ara, més que mai, el ciutadà desconfiat, vol garanties contra la corrupció i el partidisme tancat i opac. Una normativa pensada en uns candidats populars, és a dir, propers, exigeix posar aquesta tasca en mans d’un juristes experts o terceres persones, aliens al món polític directe. Quin treballador o empresari es redacta el seu propi contracte laboral? Per això estan els estaments del sindicat i la patronal, respectivament, que garanteixen la bilateralitat amb el consens.
La neutralitat és la primera regla de la imparcialitat, per evitar d’entrada, el contagi dels interessos de partit i l’eslògan “feta la llei, feta la trampa” o “guardar-se un as a la màniga”. Com a parlamentaris els pertoca el protocol legislatiu final, però, no assentar les bases legals a la seva mida. Els ciutadans són els actors insubstituïbles. Per què, doncs, el rebuig del polític a les llistes obertes?. Cobrir les aparences democràtiques, no és el que espera el votant. Uns diputats regionals (vagueries), comarcals, per districte o barri, és el simplisme del quedar bé. Quina força poden tenir els seus vots solitaris si continua el pes de les llistes tancades dels partits? Això és complementarietat, però no equilibri aritmètic just. Amb la nostra geografia territorial la proporcionalitat del sistema alemany no és del tot aplicable. Un model mixt no exclou que tots els aspirants puguin ser nominals, amb la votació de candidats de diferents partits. Són els electors qui configuren les llistes finals definitives –el futur govern-, i no els òrgans de cada partit a priori. No n’hi ha prou de conèixer els caps de llista en les parafernàlies de la campanya o els mitjans de comunicació. El ciutadà vol saber qui és cadascú, el seu tarannà personal i curricular, abans d’atorgar el vot a una llista de desconeguts.
Per evitar suspicàcies i decepcions legals, ¿per què no sotmetre a un referèndum popular la proposta de la nova llei electoral? El temps es troba, quan es vol. L’acceptació majoritària allunyaria, probablement, el fantasma de l’abstencionisme que ens té atrapats fa anys. Si es fa una llei sorgida del poble i per al poble, se la farà més pròpia amb la participació.

Ramon Mas Sanglas
Sta. Eugènia de Berga

Volem votar persones, no partits

Catarsi, penediment públic, ètica, purificació, …en boca dels polítics, són paraules buides de realisme i feridores en aquest moment. El mal ja està fet i la incredulitat popular ha calat fort, a nivell autonòmic i nacional. Els protocols per justificar actituds i fets negres, són més contraproduents. Qui s’excusa, s’acusa. El ciutadà està tip de tanta brutícia i amb les acusacions mútues no es farà net. Si tots no som igual, qui està lliure de la contaminació? Tot està a les seves mans: fer i desfer les lleis electorals, el control administratiu dels seus partits i l’arbitrarietat sobre les fonts d’ingressos. No saben què és la separació de poders, fins el punt d’immiscuir-se en els drets dels fiscals i gestors públics. Només els faltava el domini sobre les entitats financeres i bancàries privades per assegurar el futur econòmic del partit. No fora cas quedessin curts de recursos per a les fanfàrries de les campanyes electorals.

La crida del president Montilla en pro de la confiança ciutadana arriba massa tard. Si l’encobriment de tanta corrupció no hagués vist la llum, hauríem sentit el mateix discurs d’urgència? Ells mateixos s’han delatat. Només queda la solució quirúrgica del bisturí, del transplantament íntegre de sistema per regenerar un nou estil polític: un model electoral nominal. Necessitem persones transparents, professionals de diferents ideologies, però, no coalicions tancades. Ells mateixos s’han propiciat la mort del partidisme descontrolat, ambiciós de poder i allunyat del poble. El segrest de la democràcia ha invertit i pervertit els drets ciutadans. Menys lleis i més estrictes en complir-les.

Abans de convocar eleccions volem veure les cartes sobre la taula i boca amunt. Ni arranjaments provisionals, ni una llei electoral transitòria per sortir-nos del pas. Si la manca de temps és l’excusa -queda quasi un any-, que una gestora mixta assumeixi la funció governamental mentre duri el tràmit legislatiu, si no és legal una pròrroga. El ciutadà no admetrà més trampes si no tenim llistes obertes i les garanties idèntiques per a tots els candidats. La democràcia no està en venda al millor postor.

Volem polítics propers a casa, de carn i ossos, sense sous galàctics, guardaespatlles, ni cotxes oficials. Quina temença o inseguretat ha de tenir una persona honrada? Governants d’un sol càrrec i un sol dinar. Volem votar persones conegudes, a la carta, sense la imposició d’un menú de partit, sabent què i qui triem. Senyors polítics, mana el poble sobirà, no vosaltres. Sou els seus representants, mentre ho feu bé i l’escolteu. El vostre càrrec és transitori i avaluable com tots els treballadors mortals. Si la vostra ambició suplanta la voluntat popular, obtindreu la resposta del vot en blanc de la reprovació, o l’esquena de l’abstencionisme. El vostre mea culpa de cada nit electoral per la baixa participació i el propòsit d’una reflexió seriosa, mai l’heu feta, perquè l’objectiu del poder per quatre anys més ja el teniu a l’abast. El quedar bé del moment, us ha portat a la frustració del present. Per tot això, l’electorat ha dit prou a un estil corromput per unes persones sense escrúpols, vinculades a uns partits que fan del servei el seu pedestal vitalici. Queda un any per veure’ns les cares en les urnes. Si creieu que la recepta de l’amnèsia sigui la barca de la vostra salvació aneu errats, perquè el poble té memòria històrica i no perdona.

Ramon Mas Sanglas
8/11/2009

L’escola obligatòria dels 18 anys

Sí, les aules obligatòries em faran major d’edat. Contra la meva voluntat? Un desig, una sort o un càstig. Tres opcions ben diferents segons cada client. Des que va saltar a l’opinió publica aquest globus sonda del ministre d’Educació poc queda per escriure sobre les seves hipotètiques intencionalitats ocultes: nova forma de reduir l’atur, control dels joves en un recinte escolar, formació de bons treballadors, enyorança d’una mili abolida, etcètera.

La solució més plausible per eliminar el fracàs escolar no radica en la quantitat d’hores sinó la qualitat. Aquest principi està sobradament comprovat en molts països europeus on les jornades lectives i els calendaris anuals són més reduïts i tenen menys fracàs. “Escolaritzar” no és sinònim d’estudiar. Voler encapçalar el rànquing europeu amb un ensenyament obligatori fins els 18 anys, és un repte agosarat. Políticament, són noves medalles de llautó amb rèdit electoralista. Pedagògicament, una ingenuïtat, si no compte amb el diàleg i el concurs dels docents. Econòmicament, un somni més, perquè la LEC ja no té recursos per ser activada amb plenitud fins d’aquí cinc anys, mínimament.

Fer una llei d’aquest calibre és editar una normativa per als fracassats. La via de la imposició, “la lletra amb sang entra”, no és el mètode redemptor de l’abandonament escolar dels 16 anys. El símil del servei militar obligatori és prou eloqüent i una mesura intel•ligent la supressió. Si el patriotisme i la captació de “vocacions militars” depengués d’aquesta experiència obligatòria de tants anys, s’hauria redoblat el període militar en lloc d’eliminar-lo. Ara es comprova que només amb el voluntarietat assalariat l’exèrcit té recursos humans.

Apliquem-ho al camp educatiu. Els bons alumnes ja tenen una trajectòria definida via BAT –no exempt de revisió de continguts i durada-, o via Cicles Formatius, amb uns itineraris encarrilats al món laboral. En aquest objectiu final s’ha encallat l’aplicació perquè la connexió amb el camp empresarial s’ha quedat molt curta o en suspensió. Refer aquest tram, fins i tot a partir dels 14 anys, en alguns casos, -figura de l’aprenent-, aportaria més solucions que l’obligatorietat fins la majoria d’edat. L’escola no és un reducte tancat per encabir-hi a contracor uns adolescents sense feina i desmotivats.
Deixar la porta oberta per a qui vulgui, amb els docents i recursos dineraris suficients pot ser una mesura assenyada, sense destorb o llast per a la resta de companys. El professorat dels grups finalistes de l’ESO saben quin pa hi donen quan la seva tasca es veu boicotejada per un grup d’alumnes impertinents i sense alternatives. Segurament, amb unes mesures correctores anteriors –exàmens externs a final de primària i secundària, amb valoració acadèmica real o repetició de curs a temps-, s’estimularia millor a uns quants potencials fracassats.

Si prospera la iniciativa, esperem que el consens entre totes les parts s’imposi començant pel cercle familiar i docent, seguint per l’empresariat i acabant amb les administracions. Parlar de la conciliació d’horaris i calendaris en benefici de la convivència pares i fills, és una invitació a la sordesa en alguns àmbits. Si de veritat volem inculcar uns hàbits de treball i uns valors de responsabilitat i esforç als nostres joves, donem exemple de renúncies recíproques com a adults.

Ramon Mas Sanglas
6/11/2009
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20091106/53819559833.html