No volem una Catalunya ortopèdica

La maquinària política del govern socialista central s’ha engegat per salvar el seu germà petit català (PSC) amb la redempció parcial de l’Estatut mutilat pel Tribunal Constitucional (TC), com a esquer. Els interessos partidistes, ¿exceptuen l’obligatorietat d’acatar les sentències del més alt organisme independent –teòricament- de l’Estat? ¿On són les declaracions conformistes dels nostres governants espanyols de fa dos mesos escassos, repetides fins la sacietat, que acceptaven un Estatut retallat només en un 5%? La veu popular massiva del 10-J va ser el detonant que ha posat al socialisme català en peu de guerra davant d’unes eleccions imminents, difícils de guanyar sense unes concessions rebuscades i el recolzament del germà gran (PSOE). Fa mesos que els sondejos pronostiquen el canvi del color polític a Catalunya. Vet aquí la raó única de tota la moguda, no la convicció de què un poble al carrer té dret a decidir sobre el seu futur. Diguem les coses pel seu nom sense camuflatges. L’Estatut sortit de la UVI, amb respiració assistida, necessita d’una reparació ortopèdica per seguir caminant que intenta aportar Madrid amb l’apedaçament competencial anunciat a corre-cuita: una llei orgànica del poder judicial per incloure-hi preceptes anul•lats pel TC, com la creació de consells autonòmics, el reforçament de l’àmbit judicial i la restitució de la figura malmesa del síndic de greuges. No volen esmenar la plana al màxim poder, però, s’acullen a velles fórmules o projectes legislatius fallits en la passada legislatura per amansir els ànims agitats, que han fet girar esquenes socialistes en les pròpies files. Amb noves transferències pal•liatives, denegades en la resolució del TC, no aconseguireu enganyar el poble ni revalidar la primera posició en el govern català. Els autèntics viaranys i estratègies només tenen una via democràtica: el referèndum vinculant sobre el futur polític de Catalunya. La política ortodoxa té un sol dogma: mana el poble, no els polítics. No confonguem dreceres perilloses, titllades per algú, amb els drets legals i legítims de la ciutadania.

El país fa anys que camina, però, coix. És hora de dir prou a més tisorades, a la bilateralitat utòpica, i a un confederalisme sense socis equidistants. La gallina dels ous d’or s’ha cansat de pondre per explotada i també, per ingenuïtat. La bona fe té uns límits marcada per la fermesa i la justícia. A ningú se li escapa que el govern central està fent maniobres de conveniència i certs passatgers opten per abandonar el vaixell per culpa d’una tripulació insegura, de continuisme oportunista.

Tots els candidats han de tenir ben clar que l’electorat demana transparència en la gestió governamental –exemplaritat-, competència professional i estabilitat. Fora batzegades i submissió a tercers. Si les estructures del sistema no permeten més aperturisme i adaptació al temps actual, la veu del poble s’ha d’imposar amb les reformes constitucionals o estatutàries pertinents i necessàries. No volem un país en permanent estat d’anestèsia passant del quiròfan a la sala de recuperació, convalescent a perpetuïtat i amb transfusions constants. La campanya oficial només impactarà amb el realisme de la veritat. No amb el que ens agradaria sentir, sinó amb el que ens convé aconseguir per recuperar-nos i viure millor, amb menys dependència espanyola, més treball i recursos econòmics. Sentirem moltes promeses, amenaces i propostes polítiques absurdes, tant conegudes com inoperants. Tot missatge buit de contingut explícit a curt termini, no mereix ni l’atenció. Les ovelles reconeixen la veu del seu pastor quan les acull i les atipa en la tempesta i la bonança, i ell és el primer que s’arrisca als llamps quan van mal dades. Tindrem la Catalunya que mereixem –no la que ens imposen- si estem convençuts que manem nosaltres amb el poder de la democràcia. Fem un ús intel•ligent de la nostra força amb el vot de la llibertat i l’exigència.

Ramon Mas Sanglas – 23/8/2010

Correbous, sí o no?

Superada, temporalment, la febrada de les corrides de toros –legislada per una Iniciativa Popular- ara toca escriure sobre el correbous, però, sense reguerols de sang. Els acèrrims defensors d’aquestes tradicions emblemàtiques dels pobles surenys de Catalunya veuen en perill les seves festes majors sense el rei de la festa, el brau. Això, sí, ben controlat i esporuguit perquè no faci de les seves. No comento modalitats, parafernàlies i ensinistraments, però, la bèstia no fa el que vol, sinó el que l’obliguen. No obstant, té un premi: es lliura de la mort al final de l’espectacle. És la riota del públic i la prova dels mossos més agosarats. Com a divertiment festiu, -si no hi ha més imaginació alternativa i creativitat- la tradició mereix un respecte relatiu. El problema -deixant de banda la politització del tema taurí, sense precedents- radica en certes formes ancestrals o poc adequades de tractar i reduir l’animal. Faig referència als correbous embolats i capllaçats, en especial.

La veu de la jurisprudència s’ha pronunciat recentment contra aquestes dues modalitats perquè comporten certs maltractaments, sense vessament de sang. La sensibilitat animal ha d’excloure tota violència i patiment, físic i anímic. El foc virulent de bengales a escassos centímetres dels ulls és encegador, irritant i propens a fer perdre l’estabilitat vital. Quina persona que tingués el foc a la façana de casa seva, malgrat no li toqui el cos, mantindria l’esperit equànime i serè? Aquest és l’entorn d’un bou embolat amb la cridòria i la persecució massiva a què està sotmès. No es diferencia massa de la víctima lligada de potes i banyes lliurada al lliure joc dels més atrevits i forçuts. Posem-nos en la pell d’una bèstia, joguina del caprici humà. No és una moto o un cotxe. On està l’emoció de la festa? Els límits del risc de la víctima i dels participants?

Em sembla impropi del nostre segle que tinguem aquest tema com una de les preocupacions prioritàries en un Parlament. La sensatesa s’imposa per natura a tota prohibició. El respecte animal és la llei natural que marca l’abolició o la regulació . Les tradicions no són fets inalterables i sagrats. No sempre s’han fet bé les coses i cal esmenar costums i comportaments quan ratllen la barbaritat. Les raons empresarials o ramaderes i les justificacions culturals o populars dels avantpassats són excuses inconsistents quan es produeixen danys, malgrat no siguin mortals. Si l’objectiu de la trobada animal amb els humans és mesurar l’astúcia, l’habilitat, la rapidesa entre contrincants, siguem nobles amb els mètodes i les formes. En són un exemple arriscat els tancaments normalitzats dels “santfermins”. És deplorable el destí final en una plaça amb l’espassa assassina, després d’un llarg escarni cruent.

Lamentable que s’hagi de recórrer a un blindatge legislatiu i a una confrontació ideològica per falta de criteri comú entre racionals. Si ens posem en peu de guerra en temes intranscendents, no ens estranyarà que el país trontolli quan els mateixos poders públics han de debatre qüestions de gran calat en economia, treball i atur, educació i assistència social, justícia i seguretat, per exemple. Només faltaria fer-ne d’aquesta polèmica taurina un tema d’Estat –el futur amistós en les relacions entre Espanya i Catalunya o entre pobles- i el nucli central de les eleccions catalanes de la tardor. Sembla que la bipolaritat política en aquest afer decantarà més d’un vot en les urnes. Trista tria si és l’eix central o exclusiu del votant.

Ramon Mas Sanglas – 15/8/2010

Resposta antitaurina

Comparteixo sense reserves que les prohibicions s’haurien de prohibir per sistema. Filosòficament, la frase vesteix, però, és pura utopia. La naturalesa humana necessita correctius des del seu origen, que és imperfecte. Quanta feina s’estalviarien els parlaments polítics del món si la seva tasca legislativa fora crear ordenances i lleis positives, exclusivament. Malauradament, les normatives civils estan farcides d’ordres punitives i coercitives degut al nostre comportament indesitjable. I segueix persistint la maldat conductual humana.

Centro el tema en la carta del senyor David Pous Roqué, d’Olost, apareguda en la bústia d’opinió del 9NOU el dia 6 d’agost del 2010, amb el títol Prohibicions. No comparteixo en absolut –amb tots els respectes a la seva persona i ideologia- alguns dels criteris pro taurins exposats, que puntualitzo. La confusió d’arguments politics, empresarials, històrics i sentimentals han fet escriure aberracions -arreu de la premsa nacional i estrangera- interpretant erròniament la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) antitaurina que va impulsar democràticament la proposta i votació parlamentària catalana contra la tortura animal pública de braus, sense més intencionalitats.

Primer- No totes les tradicions són bones, canvien els temps i les sensibilitats, afortunadament. Del contrari encara estaríem entre gladiadors romans, esquarterant o escorxant persones per robatori de vasos sagrats i cremant heretges en les places públiques medievals per estar en desacord amb la doctrina eclesiàstica de l’època. Els animals també són éssers vius sensibles, al servei de l’home, no per a ser torturats ignominiosament a costa d’un lucre sense escrúpols.

Segon- És fals que molta gent viu d’aquesta parafernàlia. La raó que més justificava la no necessitat de la llei prohibitiva aprovada era que les corrides de toros estan en vies d’extinció natural a Catalunya per la disminució de concurrència a aquest espectacle sanguinari. Però, les 180.000 signatures populars van convèncer la majoria dels diputats, que no podia perdurar més a casa nostra un vituperi animal impropi del segle XXI. Els comptadíssims toreros i ramaders de braus actuals no caldria que tanquessin el negoci si retornessin la víctima innocent a la quadra sense punxar ni torturar, com fa Portugal, per exemple. La crisi i la pèrdua laboral és una raó ridícula per seguir amb la trista festa nacional de la mort cruel. Quants milers d’empreses catalanes han tancat –perjudicant persones, i no animals – sense cap ajut econòmic ni legislatiu? Aquests acèrrims defensors de la lídia per què no promouen una ILP per modernitzar el toreig sense sang?

Tercer- El senyor Montilla va votar com a persona individual, no com a president. El seu vot particular i la relació Catalunya-Espanya en aquest tema l’ha polititzat el bloc taurí per defensar-se del seu fracàs parlamentari i atacar als detractors. Els diputats van emetre una decisió lliure sobre una proposició popular de llei presentada al Parlament, no sobre una qüestió de caire polític estatal o institucional. Que potser la sensibilitat humana i el dolor animal innecessari tenen també color patriòtic i partidista?

Quart- Els nens, peixos i animals que moren cada minut –senyor Pous Roqué- de forma inevitable o poc previsible, per falta de recursos o injustícies socials, no justifiquen el sadisme animal i l’assedegament de sang d’un públic concret contra una bèstia indefensa, ferida i enganyada. La seva bravura no mereix un escarni cruel. La bellesa, l’art i la literatura taurines que tant pregonen els admiradors del brau, no està en la seva mort brutal, sinó en la vida lliure entre alzinars o la praderia i la lídia del torero agosarat. Si l’animal és l’amic de l’home i el granger, per què el toro el converteixen en un enemic mortal? Si portem al veterinari el gat o el gos vells per fer-los morir sense dolor o el menys possible, quin sentit té l’acarnissament i allargar l’agonia animal i cruenta en una plaça taurina?

Si la sensatesa humana sobre el tracte animal s’imposés no caldria prohibir res. Senyor Roqué, vostè té raó, afirmant que no s’ha de prohibir tot allò que ens desagrada. Però, ser lliures no vol dir - per exemple- permetre maldats bestials i tancar els ulls. La comarca d’Osona sempre ha estimat i respectat, d’antuvi, tot el bestiar -sense excepcions- amb la celebració festiva anual de Sant Antoni, el seu patró. Quin pecat històric imperdonable va cometre el brau? Va ser exclòs de l’Arca de Noè i es va salvar del diluvi contra la voluntat del protector i se l’ha de castigar vilment abans d’expirar? La simbologia bíblica irreal ens pot alliçonar virtualment.

Agafem les normatives per les banyes i no per la cua, que és escorredissa. No té res a veure l’Estatut amb les corrides, ni com a parangó ni com a símil normatiu. Si visquéssim més per a la natura no seríem esclaus del capital, i no caldrien tantes prohibicions. Però, es dóna el contrari, i som víctimes del capitalisme consumista i explotador. Una mostra n’és el toreig, que a més d’antipedagògic per a les joves generacions, incita la violència de sang i fetge. Llibertat és triar sense trobar-nos necessàriament amb un espectacle televisiu denigrant de violència real. Hauria de prevaler el respecte universal racional i no el domini mercantilista, sota excuses de tradicions immemorials, tant deplorables com mal interpretades i anacròniques. Siguem europeus amb fets, no paraules. Catalunya ha apostat per ser diferent i més respectuosa en aquest afer ignominiós, a favor de la vida i la mort animal digna.

Ramon Mas Sanglas – 9/8/2010

Moguda de la selecció política catalana

La desfeta del tripartit ha començat amb la diàspora del segon membre del PSC: el senyor Castells. L’autocrítica és l’inici del filtratge i la remodelació política normal, malgrat alguns escarafalls. És l’examen propi i obligatori del final d’etapa. Cada coalició ha d’autoavaluar-se, i també cada component, individualment, si la llibertat en el partit és més que una realitat virtual.
Sense entrar en valoracions sobre la qualitat de l’obra feta pel diputat i conseller econòmic del país, ni les raons que l’han mogut a fer aquest pas deixant la política directa dins del partit, és simptomàtica la renúncia pel seu descontentament i la no alineació –almenys coneguda- amb cap altra formació. L’ argumentació d’enfortir la centralitat del PSC i guanyar les eleccions novament em sembla una declaració de compromís, molt elegant, però poc efectiva i creïble. Al senyor Castells li ha faltat veracitat en la seva confessió pública. No ha volgut obrir l’aixeta del broc gros i acceptar que al divorci PSC-PSOE li ha arribat l’hora, malgrat sigui dolorós per al socialisme central. La seva retirada a temps –per a seguir col•laborant darrera les bambolines de l’escenari- li estalviaran maldecaps al dia següent de les eleccions, si els resultats són poc alentidors. Podrà incorporar-se novament a les tasques universitàries plenament, si li ve de gust. És absolutament respectable la retirada de tot polític, per desencís o missió complerta.
Un mes de vacances, previ a la campanya electoral oficial, és ideal per moure els fils amagats que sustenten el paper de cada titella -seguint el símil caricaturesc de l’escenari- en el vodevil polític del país. El puzle que està confegint cada grup admet dispersions, intercanvis de club i nous fitxatges. Abans de presentar els nous jugadors en societat per a ser votats i disputar el nou campionat cal revalidar els mèrits d’uns i agrair els serveis prestats a d’altres, si no opten per la sortida voluntària, sense indemnitzacions ni contrapartides. Tot un joc d’escacs o d’apostes sotmès a les urnes. És la lliga quadriennal de la democràcia parcial, perquè no surt sempre al terreny de joc qui voldria el públic, sinó qui imposa el partit per rigorós ordre de llista. Triem l’equip, no els millors jugadors, encara que foren de colors diferents. Vet aquí una de les mancances fonamentals de la llei electoral catalana de les llistes obertes que no ha sabut aprovar el Parlament sortint, per motius d’interès partidista i territorial.
Les sacsejades polítiques de les últimes setmanes –arran de la sentència del TC- han provocat reaccions convulses importants a Catalunya a tot nivell. La política catalanista no desaprofitarà les desavinences a Madrid per enfortir-se, sense arribar l’independentisme de caixa o faixa. Estem en un procés de maduració, no de trencaments. És el moment per sospesar l’autèntica estimació al país per part d’aquells sobiranistes i populistes –no oportunistes- i practicar la unitat política, tant esbatussada en el Parlament, amb nous esquemes de servei al ciutadà. Si la desafecció relacional Espanya-Catalunya és tant crítica, cal fer plantejaments seriosos per part dels nacionalistes, sense embuts ni dobles cares. Amb lleialtat, però, també fermesa, -per les dues bandes- sense rancúnies i amb diàleg. A la tardor ens hi juguem una Cambra catalana i catalanista, essència del futur país, o bé un govern d’aiguabarreig per salvar les equidistàncies amb l’Estat central. Només les persones políticament convençudes i que apostin per a una Catalunya renovada contribuiran a deixar el llast que ens impedeix créixer més i sortir de la crisi. Triar els millors jugadors i que formin un bon tàndem sobre la gespa és el repte dels votants, sempre que la voluntat i la noblesa dels polítics no defraudin. Ells es deuen a la democràcia, no a la inversa.
Ramon Mas Sanglas – 3/8/2010

Cap a on camina, el PSC?

S’ha acabat pràcticament la legislatura catalana –només resta fixar la data electoral- i comença la diàspora parlamentària, per marcar nous territoris i fites segons la tendència partidista. Després de les darreres tempestes a l’hemicicle, propiciades per temes d’alt voltatge, urgeix un canvi de govern i de governants, sense menysprear la feina ben feta. Les tensions provocades per la sentència del TC amb tot l’enrenou social, les tibantors de les diferents comissions –en especial el cas Palau- i la prohibició taurina a Catalunya, entre d’altres, han encès els ànims populars. El mes d’agost serà de vacances relatives que els polítics aprofitaran per atiar les brases somortes. La precampanya, iniciada fa mesos, servirà per avaluar els adversaris i fer autocrítica. L’encert del nou full de ruta electoral serà clau a la tardor per convèncer un electorat desmotivat i amb poca esma política.

Em vull centrar en la crònica dels fets i declaracions del partit majoritari del govern sortint: el PSC. L’odissea dels últims esdeveniments comença amb el protagonisme de la manifestació 10-J exigit pel president, amb el pretext de solemnitzar la unitat catalana des de la presidència i fer palesa oficialment la protesta popular davant Madrid. Completa l’acció l’entrevista personal amb el president Zapatero després d’un acord reivindicatiu unitari al Parlament català amb la intencionalitat de suavitzar la nefasta sentència contra l’Estatut. Fins aquí res a dir. La desfeta arriba als pocs dies en la cambra del Congrés on el PSC s’aliena amb el PSOE votant contra la inclusió del terme “nació catalana” en la resolució que es votava a tal efecte, acordada en el Parlament. La unitat proclamada i compromesa a Catalunya es feia miques. On són els principis socialistes en pro de Catalunya? La força centralista del PSOE els abat per imposició o falta de convicció? Vuit dies després es dóna el foc creuat entre partits en la Cambra del país arran del conflicte taurí. Els socialistes, amb llibertat de vot, es decanten majoritàriament contra la Iniciativa Popular catalana antitaurina votant a favor de la no prohibició. Tot un cúmul de circumstàncies que faran bullir l’olla electoral abans de dipositar la papereta a l’urna. Quin sentit tenen les sigles PSC si són més d’allà (PSOE) que d’aquí? Els fets ho rubriquen. Tota la coalició respira igual o alguns membres utilitzaran la conjuntura per a una fugida o escapisme cap a altres formacions? Una incògnita digna d’apostar.

El electors i el poble volen clarividències en tots els partits abans de votar. Exigeixen als socialistes catalans un nou camí ben definit sense cruïlles dubtoses, com ells ho demanen als convergents sobre l’autodeterminació o la independència. Volen un socialisme autòcton de l’est del territori peninsular, no del centre i submís. Que pensin en català, actuïn i decideixin en conseqüència, en cos i ànima, sense duplicitats.

La situació política nacional ha canviat per raons identitàries, evolucionionisme natural i desequilibris econòmics. La relació d’igual a igual o bilateralisme entre Espanya i Catalunya és impossible, per més pedagogia que s’intenti fer. La desafecció mútua ha desbordat tot pactisme o enteniment estable sense canviar estructures i fonaments. El model autonòmic està esgotat. Aquesta afirmació, que semblaria gratuïta, serà el comú denominador dels mítings electorals de cada grup polític: confederalisme autonòmic, autodeterminació o independència, unitat espanyola renovada.

Els dos pols antagònics intentaran ser contrarestats amb un socialisme integrador per salvar els mobles, com ha vingut a dir Chaves amb el símil –fora de lloc i fals- de les respectives banderes dels independentistes catalans i els conservadors del PP, arran de la confrontació taurina. Un equilibri transitori, però intel•ligent, és tolerable. De forma permanent, és funambulisme mortal. Catalunya i Espanya s’allunyen o s’acosten en funció dels polítics que la governen i l’equidistància que marca la decisió popular. Les mitges veritats i mentides no tindran cabuda en les urnes. Els catalans volem les idees clares, però, la xocolata espessa, cadascú amb el que pertoca. És angoixós nedar i guardar la roba –més en aigües tèrboles- i deslleial servir dos senyors alhora. De tots els candidats dependrà el no donar la victòria al vot en blanc o a l’abstencionisme.

Ramon Mas Sanglas – 30/7/2010

La Catalunya antitaurina imposa el seny

Prohibició absurda per òbvia. Ha calgut una llei, impulsada per la iniciativa popular, perquè la força parlamentària partidista farcida d’interessos hauria estat incapaç de tal abolicionisme sense la llibertat del vot personal que s’ha concedit. Sortida elegant, de compromís o covarda? La forma admet tots els matisos, davant d’un prohibicionisme plurivalent carregat de connotacions polítiques i contradictòries. El seny d’ERC i ICV, amb la majoria dels diputats de CiU, més l’aportació molt minsa del PSC, ha fet possible deixar fora de joc aquest abominable espectacle sanguinari de tants anys. S’ha evidenciat que la llibertat en el vot parlamentari és altament positiva perquè s’exerceix l’ètica individual, la representativitat popular singularitzada i la desvinculació de la submissió o disciplina partidista. Per deducció simplista, ¿on està la consciència individual del polític quan es voten les lleis –pràcticament totes- fent ús comú de la suposada consciència col•lectiva de partit?
Han estat deplorables alguns arguments parlamentaris en defensa del braus. Les tradicions cruentes amb animals, el negoci dels empresaris i professionals del sector xoquen frontalment amb les raons més assenyades –no purs sentiments- dels amants de la vida animal, grangers i ramaders, que fan de la dignitat la bandera de la vida i la mort sense tortura. Per aquests, el brau és un animal més de companyia amb beneficis per la criança, i no un enemic que s’ha d’explotar ignominiosament en una plaça pública. Pitjors arguments polítics han esgrimit, malèvolament, els diputats que han buscat la confrontació catalana i espanyola per defensar una mal anomenada festa nacional –al•legant èpoques ancestrals d’aquesta matança taurina- , com una tradició immemorial i patrimoni que posa en perill la unitat espanyola la seva abolició. La sensibilitat humana i el dolor animal innecessari també tenen color patriòtic i polític? Els criteris europeus i l’objectivitat sobre el tema s’han imposat. Ha calgut arribar al s. XXI per superar vituperis públics medievals que es practicaven també amb els humans malfactors o heretges com a escarment. Si la cultura, l’ art o la poesia són fills de cada època, no pressuposa que siguin tradicions sanes i perdurables quan són denigrants. Mentre el negoci sigui els substrat de les curses de braus, pocs seguidors tindrà el Parlament català arreu de l’Estat, llevat de Canàries, que ens ha precedit. Si la defensa de la vida animal i la mort sense patiment ens fa diferents, visca la diversitat.
Celebro enormement que hagi estat la llibertat de vot –rarament concedida als diputats- la triomfadora de la democràcia parlamentària. S’ha fet palès que la uniformitat partidista imposada no complau la voluntat ciutadana diversa i compacta alhora. Si l’electorat disposés de la llibertat de vot per triar candidats i no candidatures tancades, la pluralitat parlamentària seria més representativa a l’hora d’emetre el vot, seguint el mateix criteri lliure. Tot fa pensar i concloure que el sistema electoral, les formacions partidistes i les decisions legislatives del país tenen una eficiència qüestionable i s’haurien de sotmetre a revisió pel bé de la democràcia real.

Ramon Mas Sanglas – 28/7/2010

El negoci electoral trenca la unitat

Els polítics estatals, per boca del Tribunal Constitucional, han sentenciat i travat el creixement autonòmic. S’ha marcat el topall amb la regressió estatutària. El poble de Catalunya s’ha desmarcat sortint al carrer, mentre els polítics catalans estan en un carreró de difícil sortida. Uns volen caminar més enllà i no poden. Altres podrien avançar més i no s’atreveixen. El sistema estructural polític està exhaurit o emmurallat? Senzillament, està immers en una profunda crisi de govern i de governants per inadaptació al temps. La lluita partidista pel poder, convertida en un afer de negoci personal, mata la unitat dels interessos i els drets d’un poble democràticament segrestat. Dos mons o blocs en confrontació, ciutadans i polítics. Mentre els primers reclamen un servei obert, flexible i transparent, molts dels segons, -liderats per unes coalicions tancades- , busquen, prioritàriament, els rèdits electorals com un recurs de supervivència del partidisme. Un mal endèmic al que ens tenen avesats cada quatre anys sense cap antídot efectiu. L’abstencionisme i el vot en blanc són fugides i pal•liatius ineficaços per norma.

Qui veu en el sistema electoral una cursa avariciosa per abastar el pòdium o un premi a la fidelitat de cada candidat segons el rànquing fixat en les llistes tancades, no s’equivoca. On són els al•licients vocacionals del polític desinteressat? Si foren la dedicació i la millora del país per damunt de tot, la pugna entre els milers d’aspirants en els comicis nacionals, autonòmics i municipals no crearien litigis. Els salaris llaminers dels polítics, -establerts per ells mateixos- són la diana comuna, amb poques excepcions. El concepte del polític servidor s’ha degenerat envers un treball burocràtic estàndard ben remunerat, desproporcionat, que cal sotmetre a la revisió dels seus amos i pagadors: els ciutadans.
La política –que no és una entitat de clubs privats- ha esdevingut un mercadeig de persones en funció dels vots. No escapa a ningú la vàlua de molts dels nostres mandataris, però, no és el comú denominador malauradament. Les estratègies per aconseguir un escó són legítimes, -encara que èticament discutibles- però, mai es poden fonamentar en la falsa promesa i l’ambició deslleial entre partits. És l’espectacle que ens ofereix el Parlament massa sovint, per no trencar pactes interns entre coalicions. Les lleis aprovades per conveniència i amb el segell del pactisme fràgil queden marcades amb data de caducitat, normalment. Només el consens general, per convicció, té garanties de futur.
És hora de canviar la mecànica i les estratègies del mercat polític amb una reforma electoral que faciliti l’encontre de les persones més adients, en un marc de llibertat de llistes obertes, alienes a les ideologies, si cal. La figura del polític professional, àrbitre i jutge imparcial dels béns públics, amb caràcter transitori de dues legislatures, com a màxim, seria un model que faria més difícil la corrupció, tan lligada a la longevitat, quasi vitalícia, de molts càrrecs i sous. Hem capgirat els papers: la sobirania popular s’ha agenollat als governants. La democràcia ha de rescabalar la missió que té encomanada per definició i manar amb la dignitat dels millors representants.

Ramon Mas Sanglas – 20/7/2010

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/lectors/20100727/carta-destacada-del-dia-els-interessos-electorals-trenquen-unitat-politica/406395.shtml