Xarxa de mercaderies i Rodalies

El món hispà porta el centralisme a les venes. Brussel•les ens corregeix la miopia històrica de les comunicacions ferroviàries. El camí més rendible cap a Europa no passa per Madrid. Els factors productius d’una nació no conflueixen necessàriament amb els interessos polítics. Per no contradir el sector conservador de la radialitat peninsular s’ha fet una concessió de dues xarxes d’interconnexió interior, complementàries. Les altres tres amb sortida continental directa (La Jonquera, Irun-Hendaia) són imprescindibles. Es prioritza el corredor del mediterrani on hi ha el gruix del teixit industrial espanyol (60%). Les grans incògnites: ¿arribaran els recursos europeus (20%) i nacionals per a tants quilòmetres i tots seran compensables a efectes exportadors? Les dates d’execució dels trams – el mediterrani (2020) – i els restants fins el 2050, ¿donaran marge per veure tot el projecte acabat? El calendari de preferències i pressupostos passaran a mans dels governs de torn. El color polític i els patriotismes regionals, ¿no canviaran els paràmetres econòmics segons les conveniències de cada traçat territorial?
Tanta ambició no quadra amb la febre d’aeroports buits i AVEs sense passatgers. Les retallades han fet palès que no som nous rics, que l’atur té prioritat i que va per llarg. Les valoracions partidistes sobre la nova xarxa són diverses. Moderació governamental central, alegries de les Comunitats mediterrànies, desconsol injustificat d’extremenys i aragonesos. Els criteris europeus de rendiment i amortització són clars. Les regions d’escassa activitat productiva i baix cens poblacional, amb molt subvencionisme per falta d’emprenedoria privada, no poden ser candidates preferents per exportar el què no existeix o és inconsistent. El pecat d’inversions inútils té noms propis: la Cartuja de Sevilla, el Fòrum de Barcelona, l’Exposició de l’Aigua de Saragossa, entre d’altres. Tenim una obsessió malaltissa del cafè per a tots. Posarem punt i final a més línies d’alta velocitat? Potser compatibilitzant el doble servei de mercaderies i passatgers s‘obtindrà una major rendibilitat de les ja existents.
Com i qui sufragarà el 80% de la macro inversió que pertoca Espanya? Compartir l’endeutament de la crisi amb nous pressupostos d’estructures sobrevingudes serà un trencaclosques complicat. Si recau proporcionalment a la renda per càpita de cada Comunitat autonòmica, el catalans no podrem assumir el cost sense reduir prèviament la quota de solidaritat actual sobredimensionada. El front inversor es convertirà en batalla política ben aviat, sense oblidar que el capital de l’empresa privada serà vital, principal beneficiària de la xarxa exportadora.
L’usuari de Renfe, davant el repte del corredor mediterrani, es pregunta: ¿el govern català passarà pàgina sobre el compromís de rebre i modernitzar el servei íntegre de Rodalies? Estem cansats de suportar avaries diàries, incomoditats, retards i lentituds. Els soferts viatgers de la línia Barcelona- Puigcerdà, la més vergonyosa de Catalunya, no tindran llum verda fins el 2015 (conseller L.Recoder). Ja no somien el desdoblament previst des del 1948. Però volen els drets ferroviaris propis del segle XXI quant a velocitat estàndard, servei i combois. Per exemple, reduir a 45 minuts els 70 Km Vic-Barcelona amb catenària i via més segures, malgrat una sola. Les línies de mercaderies, ¿es menjaran el pressupost anual destinat a transportar persones? No fiquem en el mateix sac de les comunicacions la dignitat humana i els interessos comercials. Les persones són els creadors i mà de la riquesa. S’ha potenciat el passatge privilegiat de l’AVE en perjudici de molts milers de viatgers diaris de les Rodalies. Esperem una rectificació d’aquesta política ferroviària equivocada i anacrònica.
Ramon Mas Sanglas – 22/10/2011

Por dels rics

Sempre han estat i seran els amos del món. Tot intent globalitzador de l’economia –cimeres G-8 o G-20 - per reajustar els països industrialitzats en pro dels desafavorits acaben sense acords. La història del mal anomenat tercer món, víctimes de l’explotació capdavantera del primer, no posarà punt i final a la tragèdia de la fam i guerra mentre el poder no s’humanitzi. Oblidem que el planeta és de tots els mortals sense exclusions.
La crisi mundial no ha estat una vacuna per aprimar la desestabilització. Els caps de govern estan atemorits i no gosen inspeccionar estaments d’alt nivell ni modificar estructures fiscals privilegiades. En sortirien malparats. Hem d’aplaudir alguns rics alemanys, francesos i portuguesos que han decidit, per pròpia iniciativa, aportar més impostos a les seves arques públiques. Per egoisme, més que altruisme. Saben que salvaran el seu patrimoni si tots plegats sortim més aviat del pou. És d’agrair el gest per l’adoctrinament als polítics. Amb l’austeritat dels pobres sols el camí serà més costerut. Obama fa mans i mànigues per reduir els seus marginats a costa dels rics. Els més reaccionaris hi veuen la mà d’un neosocialisme camuflat contra el creixement liberal de l’economia. Posar límits a l’enriquiment desmesurat, ¿no forma part de la condició humana per exigència de la mateixa racionalitat?
Tornem a casa nostra. Els polítics no comparteixen els criteris legislatius sobre els béns de grans patrimonis i les fortunes, legítimament acumulades, se suposa. Què dir de les corrupcions mafioses? La falta de liquiditat estatal i autonòmica obliga restaurar impostos sobre grans successions, després d’una recent abolició. El Parlament català aprova la mesura recaptatòria, però, passa la patata calenta a Madrid per falta de competència. Serà temporalment? Prou d’oportunisme electoral. Socialistes i populars es mullaran en la campanya 20-N abans de retocar més pagues de treballadors o jubilats? Els grans emoluments, públics i privats, haurien de tenir topalls i estar sotmesos a barems impositius de rang molt superior. Tothom s’esgarrifa dels fitxatges multimilionaris de certs jugadors i dels deutes impagats o perdonats dels clubs. Què dir de les plurinòmines esgarrifoses i pensions vitalícies? Els polítics no planten cara a la Banca –s’hi agenollen- , ni a l’empresariat multinacional. Paradoxalment, els impulsors i defensors de la democràcia són els servidors més fidels al capitalisme, no a la decisions del poble, que no gosen consultar. El segrest dels rics a través de les urnes, un poder fàctic massa arrelat.
Les retallades socials apedacen la crisi. Amb una reforma financera no caldria retocar sanitat i educació. Però el xantatge silenciat plana en les altes esferes econòmiques. Hisenda ha desat el ribot per aquests benaurats. La febre electoral d’esquerres picarà algunes crestes. Campanades al desert. Sabem que la porta d’evasió de capitals a paradisos fiscals no té clau. Que els favors polítics s’han de retornar per salvar la mútua connivència sense que la mà dreta sàpiga que fa l’esquerra. La indignació del 15-M s’estén al món, però, no traspua en la casta política impermeabilitzada. Són dos llenguatges culturals diferents. Una vegada més els comicis seran un simple relleu de governants: permuta de la Moncloa per l’oposició. Continuarà la cantarella de la crisi, ara per culpa de l’herència socialista rebuda. Música i lletra conegudes, fins quan? El director d’orquestra predestinat a canviar la partitura sembla no haver nascut encara.
Ramon Mas Sanglas – 15/10/2011

Els Bancs no fan els deures

Crisi europea i crisi espanyola. Crisi del capitalisme i crisi immobiliària. Vivim les dues, com a víctimes i a més, autors de la segona. Les entitats bancàries han canviat els euros pel totxo i dos milions de ciutadans la nòmina per l’atur. L’avarícia insaciable ha enterrat el futur generacional feliç que ens prometíem. Per què no aprenem la lliçó sense enverinar-ho més, sabent que va per llarg? Les mesures estatals inadequades estan gestant una crisi d’embargaments sense precedents. Bancs i Caixes sense liquiditat no poden complir la normativa europea i han de recórrer al Banc estatal per subsistir amb diner de l’erari comú. És tècnicament incorrecte i moralment injust. El contribuent no pot permetre l’enriquiment privat a costa dels seus tributs quan li treuen el pa i el treball.

Els serveis bàsics de sanitat, educació i obra social perden prestacions i personal per manca de recursos. Les empreses privades sanegen les seves economies acomiadant treballadors i fent expedients ERO. Els funcionaris han rebaixat els salaris amb percentatges diferents. S’han congelats pensions per segon any consecutiu. Si les empreses privades no tenen cap injecció financera de l’Estat per evitar tancaments definitius, ¿per què les entitats bancàries privades, fusionades o aïlladament, reben grans quantitats per conservar el seu rànquing expansionista? Dues raons justificarien els macro préstecs: primer, per salvar els dipòsits dels clients, però mai, per fer créixer els beneficis de l’accionista inversor a costa estatal. Segon, per obrir obligatòriament l’aixeta del crèdit amb criteris ajustats i sense especulacions, donant facilitats al consum, la productivitat i la contractació laboral.
A què respon aquesta política bancària de privilegis públics? Als poders fàctics mancomunats del neoliberalisme entre polítics i banquers. El trípode mundial de l’economia el forma la xarxa financera, l’entramat polític i l’empresariat de primera línia. El partidisme polític de tots colors –la partitocràcia- sense el recolzament monetari fort, no tindria consistència electoral ni futur. Però, aquests magnats de l’euro, sense una legislació favorable i un suport judicial treballarien sense garanties mercantils. El tercer peu, l’emprenedoria, serveix de via de transmissió cap al món laboral, sotmesa a l’aventura de la inversió, que sense beneficis no s’arrisca, lògicament. L’amalgama dels tres elements mou el capital – enverinat- al qui servim i ens sotmetem per les regles del joc imposades.
Tota entitat bancària sense futur cert i solvència autònoma hauria de tenir dues opcions terminals: la nacionalització temporal o la desaparició com tota empresa sense actius. L’endeutament de Bancs i Caixes a llarg termini serà un llast de la societat, amb pèrdues d’obra social i de confiança, que s’han guanyat a pols per la cobdícia. La descapitalització per una banda i els fraus directius en salaris i pensions escandaloses per l’altra, posen en dubte el continuisme dels serveis. El capítol diari de les retallades fa volar imaginacions. Si els economistes dels governs no són capaços d’aturar les sagnies autonòmiques dels interessos bancaris encadenats a l’alça i l’empresariat no engega la producció seriosament, una tercera crisi neocapitalista acabarà engolint el mínim benestar que ens queda. La reforma de les administracions públiques, l’estabilitat de les finances i una nova fiscalitat dels rics són imprescindibles per restablir les balances de la recuperació i detenir les tisorades sobre la classe més empobrida. Cal deteriorar encara més la situació dels jubilats, el funcionariat i tot el sector obrer?
Ramon Mas Sanglas – 10/10/2011

Autonomies fictícies

Estrictament parlant, el mot autònom significa lliure de l'autoritat externa. A efectes pràctics, que funciona per si mateix amb subsistència pròpia. En termes institucionals i de territori, les Autonomies de l’Estat espanyol són limitades per quant depenen econòmica i políticament d’un nucli central que les organitza, administra i legisla dintre un marc comú per mantenir equilibris d’igualtat. Aquesta és la lletra i l’esperit constitucional del 1978, llevat del cas basc. El pas de la dictadura a les llibertats regionals va ser positiu aleshores, insuficient avui. Patim l’enquistament de la casta política instal•lada aquí, malauradament. La crisi –amb veu d’indignació- crida noves vies de ressorgiment econòmic, aixecar la llosa de la Carta Magna que impedeix ser autònoms eficients, en perjudici de l’ocupació i la qualitat de vida. Les balances fiscals avalen que aquests vasos comunicants estatals maten l’empenta autonòmica capdavantera per les càrregues sobredimensionades.
El centralisme radical és poc democràtic, molt rígid i menys productiu. Un sistema subvencionista amb transferències dosificades, un retràs financer. Han d’arribar eleccions perquè es destapin els tabús i recels partidistes i s’aboleixin les institucions innecessàries? Cada cap de setmana preelectoral els candidats a la Moncloa ens descobreixen fórmules màgiques per vèncer la crisi i l’atur que no han aplicat governanat. Reconeixen duplicitats administratives a dojo, personal directiu sobrer, Ministerios estèrils amb continguts transferits, un Senat sense representació territorial, excés de diputats i regidors municipals, serveis ambigus de les Diputacions i Consells comarcals burocràtics, entre d’altres. Veuen els problemes transitòriament ara, però, s’obliden de les solucions quan arriben al poder. L’experiència òptima d’un concert econòmic basc-navarrès –només amb el 9% d’atur- no és extrapolable a la resta d’autonomies que el reclamin? No cal fotocopiar el model, sinó la mecànica recaptatòria i administrativa. La Constitució espanyola –canviada pels europeus- no pot dissenyar nous camins de gestió autonòmica? Urgeix la segona transició per esmenar moltes llacunes de la primera, sense cap desfeta del país. Només falta la voluntat política de diàleg i canvi. Què temen?
No hem d’entrar en cap competició territorial. Ni excloure ningú. Si Catalunya demana un pacte fiscal per sortir d’una via econòmica morta i aparcar actituds pidolaires, no impedeix que les restants regions s’ho plantegin dintre les seves possibilitats. I com no, qui vulgui associar-se per ser més forts sota la tutela directa de l’Estat, seria una opció prou vàlida. La micro regionalitat d’Autonomies sembla no haver donat els fruits esperats per igual. La redefinició territorial tindria en comú l’aportació proporcional a l’Estat pels serveis unificats: l’exèrcit, la representació exterior, la monarquia, despeses de capitalitat política. Prou reivindicacions competencials, transferències pendents o parcials i les duplicitats inútils.
Tot concert o pacte econòmic autonòmic no ha de suposar cap excepcionalitat, sinó la norma, per demanda popular. Un símptoma de majoria d’edat d’un fill és l’emancipació paterna, capaç de viure dels seus recursos. No és cap divorci familiar. La dependència forçosa de papà Estat és una mostra d’immaduresa política i de proteccionisme interessat. Les eines financeres pròximes són més controlables, valorades i eficients per combatre l’atur. Omplen de realisme el terme autonomia. No ho barregem amb patriotismes i deixem les rancúnies nacionalistes del passat. Política, història i economia mal interpretades formen un còctel explosiu. Que els recursos regionals són diferents, és obvi. Pretendre que tots siguem igual de rics amb el mateix benestar social òptim no és un repte imprescindible. Sempre hi hauran diferències, com ara, compensables amb una quota de solidaritat rigorosament estudiada i justa. En tota cursa no tots han de ser primers, i depèn més de l’esforç que de la sort, normalment. És hora de redreçar el camí sense escrúpols amb respecte i valentia. Llibertat i justícia són els dos eixos prioritaris que han d’encapçalar tota reforma –també dels rics- amb el vistiplau del poble, no dels polítics només. No acceptar una autonomia amb plens drets és una provocació a la segregació o una condemna a la rivalitat perpètua.
Ramon Mas Sanglas – 6/10/2011

Concert econòmic de segona

La polèmica d’un hipotètic pacte fiscal català o concert econòmic a la basca no és novetat. Amb el debat de política general s’ha revifat. Amb l’escenari electoral 20-N creixeran les tensions. Les equidistàncies buscades xoquen amb les ideologies oposades. És fàcil teoritzar sobre una segona transició nacionalista com la panacea de l’economia catalana. El realisme d’una crisi galopant i la perspectiva d’un pròxim govern centralista de dretes no són bons presagis per consensuar sobre autonomia fiscal.
Fem memòria. És dur recordar-ho. El concert basc va néixer amb turbulències post dictatorials i en un entorn nacionalista basc de dretes (PNB) i esquerres (EA) molt fort, una oposició nacional feble i la pressió etarra molt viva. Els drets històrics forals, encara que reals, van ser una excusa per tapar la pressió política autonòmica i un justificant per no votar la Constitució. Totes les regions tenen història, des de Castella fins Catalunya passant per la Corona d’Aragó. Per raons culturals i lingüístiques el català és més antic que el castellà. Aquesta loteria fiscal basco-navarresa serà vitalícia? La resta de Comunitats no tenen dret a un tracte similar si ho decideix la seva ciutadania? És la base d’una segona transició democràtica a fi de revisar “el cafè per a tots” amb més igualtat solidària, sense excloure ningú. Un referèndum vinculant i oficial podria esvair tota mena de dubtes.
Vies de legalitat. La Constitució ho va ben lligar tot, diem. Hem comprovat que no. Per simple iniciativa europea el forrellat constitucional s’ha trencat. Si els de fora poden intervenir en la nostra Carta Magna, ¿què impedeix als de casa modificar l’articulat per conveniència, necessitat i actualització? La sobirania popular ha de tenir l’última paraula en tot canvi, no un partidisme polític parcial quan interessa. Mentre les Corts i el Tribunal Constitucional puguin vetar i modificar la voluntat majoritària d’un Parlament autonòmic, la democràcia quedarà a l’entredit. Si una minoria parlamentària pot impugnar una llei aprovada per àmplia majoria –cas de l’Estatut- tindrem Parlaments de palla. Els poders legislatius autonòmics i estatal no poden restar presoners de cap institució judicial polititzada.
Perspectives realistes. Catalunya és una perla molt preada per a Espanya. Qui se la deixarà perdre? Si el poble català per majories del govern optés per una recaptació fiscal pròpia i una quota de solidaritat més restringida, ¿quina reacció podem esperar de l’Estat i les Autonomies beneficiàries? Tenen el dret democràtic a oposar-se i exigir uns mateixos ingressos? Un concert econòmic de segona generació, mai serà avantguardista perquè el Parlament català compta amb un tripartit estatal (PSC-PP-Cs) en contra. Les veus més crítiques es limiten a parlar de retocs del finançament actual i ajustament de les balances fiscals amb criteris més europeus. Dit altrament, si Catalunya redueix la quota d’aportació del 9% al 7% - a Europa és el 4%- , l’Estat seguirà aportant la diferència a les Comunitats desafavorides, que recaptarà de tots per altres vies. Un govern centralista no voldrà innovar motllos unificats a la baixa. Tolerarà canvis recaptatoris insignificants, però, no trencarà l’estructura econòmica de l’Estat central. ¿Caldrà el pas següent cap a la independència, si la negativa a una fiscalitat autònoma raonable és taxativa?
Mesures polítiques. Ser catalans i europeus sense passar pel sedàs estatal és un brindis al sol en la conjuntura actual. Catalunya i molts polítics veuen la necessitat d’ingressar més i pagar menys per sanejar el país. Però, ¿com superar la llarga cadena d’obstacles legals? No és suficient un lideratge nacional entusiasta cap el dret popular a decidir. Als ulls conservadors centralistes, un concert econòmic d’aquest calat seria com una privatització de Catalunya o exclusió fiscal dins el mateix territori espanyol. No és cap separatisme perquè seguiria l’aportació als serveis comuns de l’Estat. Llavors, què temen? Busquem solucions d’eficàcia. Qui vulgui seguir el nou model que s’hi apunti a les verdes i a les madures. És un alt risc ser autònom total. L’avinença de tots seria una expressió de grandesa democràtica dels hispans. Seria la renovació del sistema constitucional adaptat als canvis poblacionals i financers: la primera transició constitucional del segle XXI.
Ramon Mas Sanglas – 3/10/2011

http://www.elperiodico.com/es/cartas/lectores/pacto-fiscal-cambios-constitucionales/35720.shtml

Futur de Catalunya

L’objectivitat pura és poc usual entre humans. Sabem dels errors dels jutges de qui exigim imparcialitat com a professionals. Què dir de la resta de mortals? Tenim quelcom més que la raó. Els sentiments personals i els interessos no es poden deslligar fàcilment en les decisions i poden trair. Canviem per les circumstàncies i l’estat d’ànim. Els polítics encara són més volubles en funció dels moments històrics i partidistes del rival. No és cap novetat que les eleccions poleixen transitòriament arestes dels candidats per les seqüeles econòmiques dels resultats.
Les ventades lingüístiques no són casuals amb un 20-N a l’horitzó, com fora l’emigració en els comicis autonòmics. Pel partit denunciant, Catalunya és una presa de primera línia i cal buscar-li els punts febles per caçar vots. Sembrada la llavor de la discòrdia cal esperar, amablement, sense urpades. El PP té un graner menys abastable a Andalusia i Catalunya per fer-se amb la majoria absoluta espanyola, malgrat la desfeta socialista que li aplana el camí. A casa nostra hi té un obstacle afegit: el nacionalisme català, impregnat de dosis independentistes –cada dia amb més puixança- per intransigències centralistes. El xoc frontal amb un sobiranisme està alimentant mútues animadversions, difícils de conciliar. Al 21-N, començaran les picades d’ullet recíproques, si la majoria absoluta s’ha quedat curta. Sabem que les adulacions no són gens fiables. Un PP que ofereix mostres de diàleg sobre un hipotètic pacte fiscal català és sospitós. Pescar en aigües tèrboles -abans del 20-N- amb versió espanyolista, és com apostar per un futur incert. Les eleccions a la Moncloa seran un joc d’atzar o una ruleta russa?
Catalunya fa els deures de la crisi en pròpia carn, quan receptors de la solidaritat catalana encara s’ho plantegen. L’avantguardisme del motor català amb un milió de ciutadans al llindar de la pobresa és burlesc. Les traves polítiques al creixement és una involució provocada. L’acceptació d’un corredor ferroviari mediterrani per davant d’un traçat interior peninsular seria un fet positiu i signe de canvi. Reconèixer que les inversions cal fer-les on s’ubiquen els recursos reals per expandir el país és pensar en clau de rendibilitat i no de política. Prou aberracions d’autopistes sense vehicles, línies d’AVE sense passatgers, aeroports sense avions ni usuaris. L’amortització és la prioritat. L’Espanya plural és sinònim de diversa, en llengües, cultura i riquesa. Voler uniformar el territori en infraestructures és la quadratura del cercle, perquè no en raja quan no n’hi ha. És empobrir el país. Amb la solidaritat ben entesa i justa entre regions salvaríem desnivells pronunciats, com fa l’Europa més pròspera amb les nacions més desafavorides.
Els catalans, "que de les pedres en fan pans", -ironitza un adagi castellà- , són tossuts quan la raó els empara. Encaren els problemes sense esquivar-los. Ara la cruïlla de la crisi ens té atrapats. Per sortir-nos-en tenim dues alternatives: un concert econòmic català amb l’Estat –recaptació i administració directa dels nostres imposotos o la segregació del país com a nació diferent i Estat propi. La palestra serà dura, no impossible, si la unitat política assisteix als nostres parlamentaris i el poble fa pinya a l’entorn. És l’objectiu central del govern autonòmic actual per sanejar la pròpia economia. Amb un front nacional encara més conservador, quines perspectives de reeixir ens esperen? Estan obertes totes les apostes. Només ens queda fer joc actiu. Als comicis del 20-N coneixerem algunes cartes ja marcades. Raó de més per seguir de prop les promeses i les realitats per no ser defraudats una vegada més.
Ramon Mas Sanglas – 25/9/2011

http://blogs-lectores.lavanguardia.com/colaboraciones/?p=2478

España es perd Catalunya

"Qui tot ho vol, tot ho perd". És el fruit de les eternes confrontacions ideològiques, culturals, econòmiques i lingüístiques de segles. De la perpètua transició nacional i no deixar decidir el voler ser de cada poble. Saber compartir sense hostilitats ni excessos d’exigència és una balança difícil d’equilibrar. Ara vivim lluites dialèctiques parlamentàries estèrils entre comunitats autònomes amb connotacions partidistes agres. Els conflictes –embolcallats per la crisi i sota ulls europeus- , malmeten la fluïdesa relacional entre governants i ciutadania. Una allau de lleis intenta suavitzar el descontrol en pro de la igualtat, que desborda el món judicial per l’ incompliment freqüent de tanta normativa. Aleshores sorgeix el caos social, el contraatac polític i la feblesa de la suposada democràcia madura, però fictícia, quan un referèndum popular no té l’última paraula en implicacions constitucionals.
Catalunya, integradora i tolerant, no margina ningú. Terra de pas i acolliment, d’esperit obert i solidari –històricament comprovat- , suporta marginalitats estatals. El país està cansat d’aguantar massa dècades detractors ideològics i lingüístics que va acollir i s’han girat d’esquena. Van entrar fent les “españas” amb interessos centralitzadors, trepitjant drets inherents al poble català. La resposta majoritari no pot ser altra que el rebuig o la integració. Fa dos anys Catalunya va suportar el revés del Tribunal Constitucional trinxant un Estatut aprovat pel Parlament. Ara se’ns ignora per reformar la Constitució, com a autonomia i com a ciutadans. Finalment, l’ intent de destruir la immersió lingüística de cohesió escolar fent cas omís de trenta anys d’excel•lències del sistema. Catalunya que va ressorgir de l’espanyolització educativa franquista no pot perdre drets democràtics, qüestionats per uns jutges i polítics uniformistes amb interessos electorals. Una nació no té autogovern si no pot ensenyar, parlar i escriure la llengua pròpia des de l’escola. Reclamem drets universals i revisió de la contribució autonòmica. El país està en recessió crítica. El racionament s’imposa per supervivència. No entendre-ho és voler trencar la corda de l’entesa entre pobles.
Els catalans no se’n van. Són allunyats per no combregar amb un imperialisme patriòtic. Són rebutjats per la llengua i una tradició cultural diferents. Ens aguanten només per l’aportació fiscal generosa? Aquesta vexació no és admesa per la lògica, menys pels independentistes. La nostra identitat de nació catalana és una ofensa al seu espanyolisme. Els catalans per què han de tenir una dicotomia nacional, ser doblement patriotes? Imposar una llengua forana –una segona mare institucional- com a arma per retenir lligat un poble és exposar-lo a l’extermini. Tota coacció lingüística és privació de llibertat i de creixement, sobretot, en inferioritat de condicions.
La reacció unitària dels nostres polítics, -a excepció del grup denunciant (PP)- , tant a la Cambra catalana com al Congrés, ha solidificat la creença que una llengua mil•lenària uneix i distingeix. Que un idioma secular arreu del territori –a casa, l’escola i al carrer- no pot ser suplantat per cooficialitats sobrevingudes. “De fora vingueren i de casa ens tragueren”. Cap de les maneres. Tota la classe civil ha assolit el seu rol defensiu amb coratge. No volem ser presoners per més temps si no ens accepten com som i volem ser, amb nous horitzons de sobirania i amb menys tributs sobredimensionats. No marxem, ens fan fora. No cal cap divorci violent i tremendisme. Podem viure uns sense els altres i compartir amigablement el territori, si s’imposa la racionalitat del dret, respectant el benestar recíproc amb equitat. Rectificar és de savis.
Ramon Mas Sanglas – 19/9/2011