Campanya d’interessos, no de veritats

Per què els interessats són els últims en assabentar-se de la veritat? Ho diem dels pares respecte les aventures secretes dels seus fills adolescents. De la parella respecte la infidelitat d’un dels membres. Dels polítics respecte projectes del programa que anuncien i amaguen o no executen. En els tres casos els interessos personals o de grup són els arguments que forcen silenciar la veritat per seguir gaudint en silenci d’uns plaers o beneficis satisfactoris. No parlaré d’aquests tres. Quan un dia surt a la llum pública la veritat sigil•losament guardada, ¿quina actitud cal esperar? ¿La negació de les proves evidents, la humiliació resignada, la reacció violenta, l’acceptació de les conseqüències, el silenci i campi qui pugi?
El cavall de batalla de la campanya serà la crisi i l’atur amb un reguitzell de mesures per combatre la plaga de cinc milions d’afectats. Els amants de l’estadística podrien fer un estudi minuciós de les promeses dels partits participants detallant solucions donades a cada problema concret. Fora bo exhibir-lo d’aquí uns mesos i contrastar el nivell de compliment, les mitges veritats i les mentides més aberrants. No existeix cap vareta màgica ideològica ni econòmica per restablir la bonança del país. Sí, per reajustar el repartiment de costos i dèficits públics en què estan sumides totes les administracions entre tots. Fins ara la maleïda paraula “retallada” és la més emprada en boca de polítics i governants, com eina ràpida i eficient que fer quadrar emergències econòmiques. Com que les víctimes pobres no hi estan d’acord, les divergències de criteris han fet aflorar solucions a costa dels rics amagats i molt solvents, pocs per alguns, però més que suficients.
La següent certesa ens arriba de fora (New York Times), no per això menys verídica, ans el contrari, per ser una notícia rellevant i contrastada. En la nostra premsa estaria vetada. El frau fiscal anual dels espanyols rics (grans famílies, empresaris i banquers) és de 44.000 milions d’euros, que Hisenda espanyola deixa d’ingressar. Aquest import equival gairebé al dèficit de les despeses públiques socials d’Espanya (sanitat, educació, obra social). Dit altrament, suposa el 74% del frau fiscal nacional i correspon a 569 persones de nacionalitat espanyola, amb cara i ulls concrets. L’Estat no s’atreveix amb ells al•legant possible prescripció del delicte, falta de mitjans o inspectors, por a la investigació per evitar represàlies a través d’altes esferes mediàtiques. L’Agència Tributària es limita a perseguir als autònoms i professionals liberals que no compleixen amb el fisc, que representa un 8% del frau total. ¿Quin partit exhibirà la veritat en campanya i s’atrevirà amb la bèstia grossa que arruïna el país i mata el pobre? No es demana caritat, ni apujada d’impostos als poderosos, sinó simplement que paguin el que estipula la llei espanyola per a tots els ciutadans. La segona bèstia és l’economia submergida, tabú o escapatòria de cert empresariat petit i solució forçosa per alimentar moltes boques. ¿Lacra més justificada?
Lamentablement, Catalunya aglutina la majoria d’aquests defraudadors públics rics, on les retallades estatals són les més destacables. Si en aquest context o guardiola dels ingressos hi afegíssim els 17.000 milions (quota de solidaritat autonòmica) que els catalans veiem com se’n van cada any i no tornen sota cap concepte inversor, viuríem en el país de les meravelles en plena crisi. La frivolitat arriba als límits quan hem de sentir les declaracions d’un expresident: “Els rics no paguen impostos a Espanya” o d’un president autonòmic: “L’ increment d’impostos als rics és més un valor testimonial que pràctic, perquè són pocs”. Amics, lectors, valoreu les xifres i les mentalitats. Però, sobretot, voteu amb la ment freda, si la consciència us permet veure amb lucidesa, quin govern pot treure’ns del pou amb menys injustícies.
Ramon Mas Sanglas – 7/11/2011

Per què els polítics menteixen?

Durant les campanyes electorals la premsa i la informació pública van farcides de falses promeses i mentides de calibre gruixut. Sabent que els perjudica la credibilitat, ¿per què les diuen tan grosses i s’hi juguen el prestigi? És el rol estàndard de la política actual. Menteixen prometent el què no tenen a l’ abast, ni intueixen què passarà. La mentida política és congènita per innòcua: “ho puc prometre ara, però no ho puc complir després”, perquè el vent ha canviat de direcció. Promet, promet, que alguna cosa colliràs. L’atzar i la ingenuïtat del votant són aliats importants. Qui no s’arrisca perd la possibilitat del vot casual. El silenci –estratègia del PP- és eloqüent només quan les estadístiques auguren una mínima seguretat de reeixir en les urnes. Al seu líder li convé callar per no ensenyar les cartes negres que haurà de jugar. Amb l’alternativa d’un contrincant derrotat tindrà el passaport a la Moncloa sense grans discursos: “el ciutadà ja es trobarà la crua realitat del canvi”. No cal angoixar-lo, prèviament, per evitar més abstencionisme.
La mentida política és com un joc, una estratègia del convenciment fàcil, no una immoralitat. L’ètica abstracte del polític és la conquesta del poder com sigui. Per al partit tot és vàlid, mentre guanyi. La persona implicada forma part de l’engranatge i es deu al sistema. Els escrúpols personals passen a segon terme si és bon polític, perquè no ha de donar comptes a ningú com a individu. Aquí està el nucli de la indecència política: el governant sortit del poble té la poltrona quatre anys amb un projecte poc realista o camuflat. Sota l’empara del partit pot cometre errors -més amb majoria absoluta- , sense cap dimissió, malgrat els retrets públics. Només l’oposició podria vetar-los i contrarestar els efectes perniciosos, però, entre col•legues de professió s’ha de ser cautelós. “Avui per a mi, demà per a tu”. La bipolarització política és el pitjor enemic de la democràcia i la transparència, després de la majoria absoluta.
Els dos pecats capitals del sistema electoral són les candidatures tancades com a premi de fidelitat o antiguitat dels aspirants i la falta de rigor del programa sense un calendari i dates d’execució de cada objectiu. Com que no hi ha sancions ni dimiteix ningú per un incompliment programàtic, la falsa promesa i la mentida més solemne queden impunes. Diem que la culpa és del sistema que ells legislen, quan en realitat els culpables som tots els ciutadans per admetre’l i donar el consentiment del vot. Com trencar el cercle viciós? Exigint i votant escons buits (Candidatura “Escons en Blanc”) fins el canvi de la llei electoral o bé, que no pugui governar ningú sense un 50% mínim de participació. Aleshores l’abstencionisme seria comptabilitzat com una forma popular democràtica i vàlida. Repetir els comicis.
La classe política no hauria de tenir l’exclusiva dels parlaments. El partidisme sota la servitud de la banca i el capital manipula la llibertat ciutadana. Quan un govern es mou amb paràmetres de poder i no de servei a la societat la consciència política queda ferida de mort i els valors de la justícia, la veritat i la professionalitat s’esfumen. ¿Per què no encomanar la governació d’un país a la intel•ligència i sensibilitat humana d’experts economicistes i juristes aliens a la parafernàlia política corrupta i tramada? Si no podem decidir el mecanisme per triar els nostres governants sense cap imposició som titelles del seu món d’interessos i la paraula democràcia és pura filantropia i permissivitat passiva.
Ramon Mas Sanglas – 1/11/2011

Candidatura “Escons en Blanc”

Les eleccions són un trencaclosques per a molts ciutadans i la televisió un suplici publicitari. Sobren peces, no encaixen o en falten. Són les respostes dels abstencionistes, vots blancs i nuls. El vot en blanc afavoreix la majoria guanyadora. Els nuls són perduts. Qui es queda a casa dóna la batalla per perduda. Quina alternativa queda per captar i convèncer aquests potencials electors desencisats? Raons de rebel•lió política no en falten, i més en temps difícils. Les urnes reclamen fets sobre les promeses. L’opció de la candidatura “Escons en Blanc (EB)”, d’abast nacional -poc coneguda per falta de recursos publicitaris- , pot ser una solució immediata, efectiva i amb fonaments legals per canviar l’apatia de l’electoral i l’immobilisme dels polítics instal•lats fa anys. Quan s’apliqui una nova llei electoral oberta – el gran objectiu d’aquesta promotora- es dissoldrà, perquè no és cap partit.
Els partits majoritaris defensen la reducció de senadors i diputats. En faran bandera durant la campanya 20-N per a la nova legislatura. En el millor del casos hem d’esperar els comicis del 2015 a veure la realitat. Quin candidat sacrifica la seva plaça de bon grat? Per a “Escons en Blanc” podria ser un fet en aquesta legislatura. L’abstencionista, per descontentament o perquè cap llista el satisfà, tindrà el dret a deixar buits els escons que aconsegueixi la sigla (EB), compromesa a renunciar tot tipus de remuneració personal. Una butaca buida no ocasiona despeses. Les conseqüències que se’n deriven podrien ser altament positives. Primer, reducció automàtica de parlamentaris i senadors amb els sous corresponents. Segon, canvi de les majories reals, perquè aquest vot no es repartirà entre partits. EB té un destinatari nominal no presencial, però computable a efectes estadístics i legislatius. No pot ser substituït per ningú. Tercer, el seu silenci serà la forma d’exigir un canvi electoral que reclama el poble fa anys, amb llistes obertes. Quart, serà una mostra de nitidesa per dir NO a un sistema sense llibertat individual. Diputats i senadors estan sotmesos a la disciplina de vot del partit. Cinquè, un percentatge considerable d’Escons buits donaria realisme a les Cambres i faria canviar els valors i la reflexió del polític com a servidor del poble, no dels propis interessos.
Proliferen els vots en blanc per desafecció política. Com a objectiu de protesta són comptables, però, només simbòlicament. Perquè tingui repercussió parlamentària legal és imprescindible votar amb la papereta legalitzada (Escons en Blanc) que estarà en les meses electorals. És normal que els partits tradicionals vulguin ignorar aquesta candidatura d’indignació. Desacredita les seves paraules de campanya i els resta vots reals al posar en evidència la falta de credibilitat ciutadana.
En les últimes eleccions municipals catalanes alguns regidors van perdre la seva cadira. Aquests consistoris han reduït nòmines personals que han repercutit en serveis del poble gràcies a Escons en Blancs que votaren els electors. Són bons precedents d’estalvi polític que Grècia i Itàlia han aplicat dràsticament eliminant ajuntaments i províncies. No és millor opció canviar les retallades socials per la supressió de burocràcies supèrflues i polítics sobrers? El 20-N tindrà una nova eina per fer avançar una nova llei electoral penjada en la cartellera de les bones intencions polítiques, però molesta. Per a més informació: http://www.esconsenblanc.org/es o bé http://votoenblancocomputable.org/

Ramon Mas Sanglas - 30/10/2011

Catalunya, trofeu d’Espanya

Les armes maten, però les paraules inoportunes i frívoles aviven conflictes innecessaris, latents fa segles. El senyor Peces-Barba ha estat la persona menys indicada per recordar el contenciós espanyol-català del 1640. Si Espanya va fer una mala tria entre portuguesos o catalans, ha tingut moltes oportunitats per rectificar la història i deslliurar-se d’aquest llast agredolç que maleeixen, però necessiten. Per què no s’han desfet de Catalunya al llarg de 300 anys? No cal bombardejar Barcelona cada 50 anys per assegurar la fidelitat catalana al regne d’Espanya. L’espoli fiscal de 17.000 milions d’euros anuals ja impedeix tot intent de fugida. El subconscient de Peces-Barba l’ha traït. L’esperit conqueridor d’Espanya veu Catalunya com un botí de guerra. Un trofeu valuós que no pot deixar escapar a qualsevol preu. Catalunya està estigmatitzada per la història castellana com una pertinença o colònia de la Castella imperialista, a qui paga impostos de vassallatge. Mentalitat de domini de quan feia les amèriques.
Aquest senador il•lustre va tenir l’oportunitat de redactar una Constitució per a tots. Amb aquestes reflexions incendiàries reconeix implícitament que es va fer malament o va quedar inacabada. Si el seu paper, després de 40 anys de discòrdia franquista, era unificar criteris i respectar drets sota l’empara de la pau, no es mereix l’apel•latiu de “pare de la Constitució”. Els fills que no troben a casa el respecte de la seva identitat i el reconeixement de la llengua pròpia tenen necessitat d’emancipar-se. Qui provoca aquesta ruptura o divorci és un separador. Conseqüentment, ¿d’on prové la vocació independentista de tants pobles? En el període de transició del 1978 la comissió constituent i els catalans en desacord van perdre una ocasió d’or per llimar confrontacions. Mai van rebre l’oferta ni cap possibilitat de tria. Se’ls va imposar, una vegada més, el poder de l’Espanya unificadora i centralista.
Potser ara s’entén perquè volem una segona transició democràtica, quan la primera fou un simulacre o assaig. Durant 35 anys hem tingut massa conflictes evitables: un Estatut trinxat, la llengua vetada, l’economia fiscalitzada, la identitat burlada. No oblidem la infinitat de boicots. Portem l’estigma de la maledicció aliena com a poble que ha reeixit en la història per ser lluitador, creatiu i constant. Per això no celebrem cap derrota, sinó la victòria de cada aixecament.
Catalunya necessita un nou estatus econòmic i polític per sobreviure. Si l’entesa no pot ser pacífica és que la democràcia grinyola fort. Si és insuficient un reciclatge caldrà motor nou. No cabem tots en un sistema incòmode, tot i pagant bitllet de primera. No és un crim demanar una reforma constitucional. La democràcia, ¿fa més por que la dictadura? Si la primera transició es va batejar d’heroica, ¿per què tanta resistència a la segona? El rodatge de 35 anys de llibertat limitada ja és garantia de maduresa popular per saber què és decidir. Peces-Barba, no vingui amb hipòtesis humorístiques de la broma fàcil sense els catalans. Sense tanta solidaritat envers Espanya, Catalunya no estaria a la deriva en aquests moments. La porta de sortida continua barrada. Per què amaguen la clau de l’entesa tan sigil•losament? Catalunya no ha perdut l’esperança del trànsit definitiu a la llibertat plena dels seus pobles sense cap bombardeig.
Ramon Mas Sanglas – 31/10/2011

Eta, adéu per sempre

Punt i final al cicle d’ETA, a l’extorsió, el crim i el terrorisme. Sí, a les reivindicacions d’una societat que obre les portes a decidir lliurament. Ha finalitzat el mètode antidemocràtic de l’assassinat covard i absurd. El camí de la violència i les armes no porta enlloc. Només amb el diàleg i la democràcia –com sempre ha intentat fer Catalunya- poden entendre’s els pobles malgrat llenguatges diferents.
No hi ha victòries a celebrar quan hi ha víctimes innocents. Només comença una nova etapa, suposem que pacífica. Entre els vius no hi ha guanyadors ni perdedors. La llibertat i la raó no és propietat de cap bàndol, només del poble. La retrobada, no fàcil entre generacions, serà el millor gest per aplanar la ben entesa entre l’Estat central, la pàtria basca i el seu futur. A més reconciliació menys confrontació. Els partits polítics són simples interlocutors que poden facilitar o enterbolir la reunificació d’un país dividit. No pertoca només a l’Estat marcar pautes. La pilota que ha deixat la banda terrorista està en mans dels autèntics demòcrates, no dels interessos patriòtics d’uns i d’altres, amb el missatge clar de respectar el dret a decidir.
El moviment ETA va aparèixer per combatre el franquisme usant el terror quinze anys. Va continuar la mateixa estratègia a partir del 1975 fins ara, per alliberar Euskadi de l’Estat espanyol. Si el concert econòmic basc és fruit parcial d’aquesta pressió, amb la bandera dels drets forals històrics, continuar l’extorsió fins avui dia ha estat un error greu sense fruits. La memòria històrica no aplaudirà mai aquesta trajectòria, i menys, els recursos emprats. La fermesa de la ciutadania peninsular sempre ha rebutjat la violència de quasi mig segle d’existència etarra. Els hereus polítics de l’esquerra “abertzale” també s’han desmarcat per arribar a una solució dialogada. La llavor ideològica de l’independentisme té arrels profundes. La fructificació dependrà de tot un procés negociador, lent i racional. Amb l’anunci del cessament definitiu de la lluita armada i la dissolució de la banda s’inicia un període dur de confrontació política, que vol dir, refer el destí comú sota voluntats majoritàries nacionals i autonòmiques amb un referèndum popular final, si cal.
Tota la nació, malauradament, en sap massa de tragèdies bèl•liques civils. Sap que la restauració de les llibertats reprimides és un camí dolorós. La memòria dels camps de concentració i les rancúnies entre nacionalistes i republicans d’antuvi, es reviurà en moltes llars basques durant anys. Sense demanar perdó, difícil reconciliació. Lliurar les armes és un gest material important, però, imprescindible acceptar la culpabilitat. La pena de presó no és justificatiu de l’error comès, els morts no tenen retorn. Els familiars de les víctimes han de ser intermediaris per facilitar el retrobament, més que els polítics. La sobirania basca és una fita a costa de sumar llibertats, no de més repressions. Es demanen passos bilaterals de reconciliació: acostament de presos i claudicació etarra total amb reconeixement i perdó. Les dues fases condicionen una tercera: que l’Estat reconegui el dret del poble basc a decidir el seu futur lliurament.
Ningú dubta que al govern entrant del 20-N se li ha girat més feina de la prevista, a més de la crisi rabiosa que es resisteix de valent. Els dos focus sobiranistes de Catalunya i Euskadi posaran a prova de foc la saviesa política del consens i els valors de la democràcia real. Amb els dos grans territoris històrics de l’economia espanyola no és bo mantenir una rivalitat eterna. Si no aconsegueixen l’entesa política i financera amistosament no quedarà més alternativa que acabar la confrontació amb una consulta popular vinculant. En democràcia internacional el jutge imparcial final és el veredicte de les urnes.
Ramon Mas Sanglas – 24/10/2011

Decideix el poble, no el polític (NE)

No és cap acudit ni un insult a la intel•ligència política. Però, hem capgirat les funcions democràtiques. El sistema ens ha habituat a creure i votar el què decideix el mandatari per nosaltres. No hem assimilat la cultura del poder popular com la prioritat per dret. El mecanisme legislatiu electoral s’ha muntat a mida del polític –no de l’elector- , amb permís del capital. Conclusió, qui paga mana. Tots som ostatges del mecenatge neoliberal. Només un canvi constitucional valent pot redreçar l’ordre dels poders. ¿Està predisposada la classe política a renunciar el proteccionisme econòmic, viure només dels recursos del partit i afiliats, confiar en el poble sobirà i abandonar la servitud capitalista?
Un encadenat d’especulacions financeres ens ha dut al desert per falta de líders honrats. Trobar una drecera és demanar un profeta amb la bola de cristall. Les receptes dels ideòlegs no donen confiança després de tants fracassos. El ciutadà està més vehiculat als drets socials i laborals que als polítics. Censurem un govern que no admet canvis estructurals dels rics, ni electorals. El dret democràtic no tolera burocràcies absurdes, malbarataments i corrupcions que contrasten amb la pobresa. La sobirania popular no pot triar els governants sobre unes llistes tancades prèvies. Ens volen canviar la societat per anar millor ells o vetllar pel benestar comú? Passen de les veus indignades. Quinze dies abans del 20-N entraran en campanya -dies de zel intens- , on s’ho diran tot i blindaran el seu futur de quatre anys amb el vistiplau de les urnes.
El govern català es planteja deslliurar-nos del centralisme econòmic estatal per combatre l’endeutament. Maniobra difícil per les desavinences històriques seculars. L’única porta viable és la força del vot majoritari vinculant. Decidir, sí, però en tot i sobre tots, sense excloure els mateixos parlamentaris. La democràcia no delimita camps d’acció quan un poble ho reclama. Si la primera transició no contemplava aquesta possibilitat, obrim la Carta Magna novament i no tanquem en fals la segona. El nacionalisme no és una plaga ni el terror de les autonomies. Aquesta visió és pròpia del partidisme centralista, retrògrada i excloent. L’amalgama diversificada de catalans sobrevinguts no és cap obstacle si tenim expectatives clares a casa nostra. Si el dret a decidir és exclusivament dinerari no formarem una nació amb ideologia i cultura pròpies sinó un búnquer de riquesa, a base de treure’ns el fetge mútuament. La bondat política no pot estar renyida amb la justícia entre obrers i empresaris.
No invertim la piràmide. No són els polítics que decideixen quin Estat volem per salvar les seves conveniències. El votant confia en el polític digne per la seva exemplaritat, estil de vida i perícia. El poder del vot democràtic és manipulable fàcilment amb la promesa falsa: el camuflatge del vot captiu. Qui se’n deslliura de la captivitat? El sistema i el poder econòmic han falsejat la democràcia. Per això estem en el pou de la crisi. La societat enyora el líder altruista que s’oblida de si mateix per servir al bé comú. Trobar-lo és gairebé un mite, perquè el bon governant està enxarxat en múltiples interessos autonòmics, nacionals i europeus. Governar bé, és assumir el risc de decidir sense temor a errar sota la pròpia responsabilitat.
Ramon Mas Sanglas – 15/10/2011

Veritats a cau d’orella (NE)

En moments d’ofuscació mental o falta de serenor la vida se’ns presenta amb cara poc afable. Malauradament no són fantasies per a qui les mancances i falta de treball és el malviure quotidià. L’evidència d’una crisi sense final ha posat en circulació el doble eslògan: “no podem créixer més” i “no hi cabem tots”. Semblen anatemes perversos contra el benestar actual i futur. Dos anunciats que podrien ser una invitació a fer fora els nouvinguts i un stop a les aspiracions de les noves generacions. Sentències que preses al peu de la lletra portarien la desesperació col•lectiva. Busquen matisos i atenuants a les mitges veritats del contingut, sense enganyar-nos.
El pecat original d’haver estirat més el braç que la màniga tindrà un llarg purgatori, si som capaços d’estalviar-nos un infern de lluita permanent. El planeta està limitat en recursos. La sobreexplotació va contra la sostenibilitat bàsica dels éssers vius. Com a racionals utilitzem la ment per fer entendre i aplicar el vocable compartir amb sensatesa i equilibri. La bogeria del neocapitalisme financer ha dividit el món. Que els financers d’USA s’hagin repartit quatre bilions de dòlars per salvar la seva prepotència és una mesquinesa humana com a entitats privades. Dinamitzar l’economia espanyola a partir dels Bancs, -mestres de l’especulació- , injectant diner públic, no és reajustar la despesa ni aprimar l’endeutament. Pagar sense res a canvi, ni crèdits raonables, és la humiliació del contribuent i un trepig de la democràcia. Els governants han capgirat els valors socials i els drets humans amb les retallades sanitaris i educatives. Donar més espai als rics a costa del salari i treball del pobre és sostreure el pa de taula. Amb aquesta filosofia cada dia serem més petits, evidentment.
La indignació contra tals polítiques neoliberals és mundial. No obstant, les mesures correctores han de néixer en el si de cada Estat. La plaga de l’atur no pot trobar solució definitiva amb una diàspora massiva d’habitants. Amb la fugida desesperada de cervells i personal qualificat empobrirem més el país. L’única sortida eficaç és el repartiment de treball, de capital i del temps. Cal repartir hores, reduir la setmana laboral i ajustar la remuneració, si la productivitat no compensa. Recordem les 35 hores setmanals a França, amb un suport mediocre de l’empresariat. Si el consens no és bilateral quedarem a l’estacada. Quan un bé escasseja s’ha de repartir entre tots. Principi contrari a la política nefasta de les retallades: reduir personal i treballar més hores. Més atur. Si no apliquem la cultura del saber compartir i viure amb menys, per evitar polítiques de subsidi, no acabaran les esbatussades. El consum és la mare de la productivitat rentable, en benefici de l’estalvi i l’eixugament del dèficit. Com més reduïm el cercle de la riquesa, més engrandim el de la pobresa.
Entendre que estem malalts econòmicament no vol dir viure fulminats pel pessimisme. Els serveis de subsistència s’han de salvar a costa de les burocràcies prescindibles, primerament, i amb els sacrificis del benestar personal després, si són insuficients, no a l’inrevés. Treballar anys i panys per pagar interessos d’endeutament –fruit d’unes alegries incontrolades- és poc estimulant, però, forçós. Pitjor pecat, però, que ho pagui injustament el treballador innocent. D’aquí la controvèrsia del “no podem créixer” per culpa aliena o del “no hi cabem” perquè ens faci fora qui sempre més ha tingut o només ens hi vulguin a l’hora de pagar el pastís. Estem en una cruïlla complicada i cal emprendre decisions encertades, no interessades. Un bon lideratge d’experts intrèpids és prioritari, més que de polítics. No poden créixer uns pocs a costa de decréixer molts d’altres. El 20-N els candidats que rebin l’encàrrec popular de pilotar l’Estat que mirin el futur del país amb consens, prescindint de tot interès partidista, si no volem naufragar estrepitosament.
Ramon Mas Sanglas – 21/10/2011