Wert s’ha passat de rosca

“Va a la seva i escolta poc els companys”. És obsessiu amb les sentències del Tribunal Constitucional sobre la llengua que creu infringides. La vicepresidenta Cospedal  coordinadora del partit en educació li va aconsellar centrar-se en el dret familiar a escolaritzar també en castellà, sense modificar el sistema de dalt a baix. Que les autonomies afectades busquessin unes fórmules consensuades. Al ministre li fallen les formes i li sobra tossuderia. Interpreta la història amb un tarannà conservador i personalista. “Va per lliure i no ens fa cas”, reconeixen els seus. Ni el PPC aconsegueix ser escoltat malgrat la insistència. Abans que destrossi més el país, senyor Rajoy, ¿li pot parar els peus? Amb l’educació no s’hi juga i no pot estar vertebrada unilateralment sense una transversalitat pactada. Per respecte a la mateixa Constitució que tant defenseu, us oblideu de les competències educatives transferides. L’Estat no té el 100% del control, ni  drets absoluts per fer i desfer.

La qüestió lingüística és molt sensible al ciutadà, potser prioritària a la butxaca. Defineix la identitat i la cultura, no solament a Catalunya, confessen assessors propers al ministre, que no el defensen ni en privat. Que el seny s’imposi a abans no arribi el projecte definitiu al Congrés i els mateixos col·legues el puguin esmenar. En tot el procés d’elaboració  Wert s’ha trobat poc acompanyat dels consellers sectorials. Més d’un l’ha plantat  i d’altres han insinuat que el text és millorable. Però ell, implacable.

Al sociòleg Wert li falta tacticisme envers els sistemes educatius basc i català. Trenta anys de treball en llengua autònoma no es poden llançar per la borda amb tota una immersió lingüística assolida que els docents consideren seva. Amb un ego pujat de to, Wert  no sap reconèixer ni inserir els mèrits aliens. La seva autodefinició,  “Soy un toro bravo que me crezco con el castigo”, ho diu tot. Aneu dient, que quant més, menys. Tal actitud, de curt recorregut i bel·ligerant, fa aixecar tota la comunitat educativa en moments  crispats de la crisi i la llibertat trepitjada. No poden digerir que la llengua vehicular autòctona faci créixer els nacionalismes en perjudici de la sagrada unitat hispànica. Una immaduresa democràtica. La resposta més errònia és la destralada vertical al sistema docent, que escalabri tot l’esquelet del  model autonòmic. Els nacionalistes bascos opositors a la moguda reformista són tractats de “talibans” i a la resistència catalana de “fàbrica d’independentistes”. És evident que la terminologia polititzada dels conservadors espanyols és la seva arma clàssica per atiar el poble i carregar-se així d’arguments per intervenir desmesuradament des de la majoria absolutista.

Ramon Mas Sanglas – 10/12/2012

Ni vagues ni manifestacions, insubmissió escolar

Les vagues són eines poc productives perquè la afiliació sindical és minoritària i els polítics en fan cas omís per sistema, a més del perjudici econòmic del  treballador. Les concentracions i manifestacions esporàdiques –fora d’horari laboral- són tocs massius d’atenció d’un malestar social concret, però  infructuoses sense un pla d’acció posterior.

La filosofia de la reivindicació justa i efectiva ha d’anar directa al moll de l’ós del patró o de l’administració pública- sense perjudicar al ciutadà neutral- , amb fets  consumats, no amenaces ni súpliques. Té un nom ben explícit: insubmissió o desobediència civil, treballant i sense reducció salarial. És la moneda de canvi de l’antidemocràcia i sordesa.  Apliquem-m ’ho al context educatiu . La societat catalana ha dit no a l’avantprojecte estatal del ministeri i a la destrucció del català com a llengua vehicular de l’escola. Actuem en conseqüència fent les coses com fins ara segons la Llei d’Educació de Catalunya (LEC) emparada per l’Estatut. Única regla d’or per reeixir: full de ruta unitari del govern amb tota la comunitat educativa - sense esquerdes- començant pels pares, representats en les AMPES. El professorat sense el seu recolzament seran carn de canó de la persecutòria oficial. L’alumnat, el principal beneficiari, té l’obligació de continuar el llegat de 30 anys d’escola catalana amb el seu esforç persistent per ser trilingüe al final de l’escolaritat.

Els adults de certa edat recorden fets docents entranyables durant la dictadura. No va ofegar l’escola catalana viva i subjacent en moltes aules. Els llibres de text eren tots en castellà, evidentment, però el mestre amb convicció ho explicava en català, clandestinament, quan podia. Ara gaudim d’un estatus democràtic oficial o oficiós, però reconegut. La ideologia conservadora d’un partit governant no pot apropiar-se sense consens –ni per llei orgànica- dels eixos cabdals d’un model educatiu expropiant la voluntat del poble definida fa anys. No hem d’amagar-nos de cap il·legalitat ni inspecció. Si les editorials no brindessin prou llibres de text en català – per por a represàlies  o interès de mercat estatal- , els docents de cada centre són prou experts per confeccionar els seus dossiers, com han fet molts anys amb els crèdits variables, entre d’altres.

Prou de jugar al gat i la rata.  D’aquí tres anys tornarem a canviar l’estructura curricular quan el PP deixi de governar?  El país és de tots, no dels polítics de torn. Si no saben què volen els pares per als seus fills que obrin les portes als referèndums democràtics per dialogar. Prou d’humiliacions i rancors. Oïda sorda a tota innovació segrestadora de la llengua autòctona. Què faran? Tancaran les escoles públiques i trauran els concerts de les privades per decret? Multaran professors i alumnes que es neguin fer immersió en castellà? El codi penal haurà de canviar. Si no defensem la nostra llengua, qui ho farà? La divisió és la seva arma de lluita. No defallim en l’objectiu  comú: “Per un país de tots, l’escola en català”.

Ramon Mas Sanglas – 12/12/2012

Immersió lingüística i trilingüisme

La politització espanyola de l’escola ha tret de context social els valors individuals, socials i pedagògics de la immersió lingüística real. Situem-nos sobre el concepte, la reglamentació i les persones en funció de la llengua familiar, la procedència i l’entorn geogràfic del seu hàbitat.

Punts de partida: (1) -La llengua pròpia de Catalunya és el català. (2) -El castellà i català són cooficials i obligatoris per igual a Catalunya al final de l’escolaritat. (3) –Es pretén oficialitzar l’anglès amb el mateix rang obligatori progressivament. (4) –Degut a la prohibició del català durant la dictadura el castellà s’imposà durant dues generacions en detriment del català, ara més minoritari. (5) -La realitat de parla catalana és desigual a la família, al carrer, als mitjans escrits i de comunicació pels antecedents històrics esmentats.  (6) –El fenomen migratori a Catalunya és plural pel seu origen i bastant focalitzat en comarques i barris poblacionals. (7) –Les persones nouvingudes a Catalunya –no nascuts aquí- sobrepassen els dos milions, amb graus diferents d’integració lingüística: només entenen el català o gens, el parlen, el llegeixen o l’escriuen. (8) –La Llei d’Educació de Catalunya (LEC) determina el català com a llengua vehicular d’immersió –respectant particularitats- per cohesionar les diferents parles (més de 100) juntament amb la cooficialitat del castellà. L’èxit del model és reconegut arreu.

Immersió lingüística és l’aprenentatge de les àrees curriculars de cada curs en una mateixa llengua –normalment l’autòctona- , excepte la segona llengua i l’idioma estranger. Objectius bàsics: impartir nous coneixements usant la llengua pròpia del país –més obvi quan es dóna poliglotisme en el grup-, expandir la parla i comunicació social en català i la cohesió amb l’entorn pensant en el futur laboral. No concebem un estudiant o treballador que se’n vagi a Berlín o Londres per quedar-s’hi sense saber unes nocions d’alemany i d’anglès, respectivament, que anirà millorant. Qui necessita més immersió en la llengua desconeguda és el forà, no l’autòcton. El nen castellanoparlant o de fora només surt de la seva bombolla lingüística quan connecta amb l’escola catalana durant cinc hores. Si li reduïm al 50% o més la immersió catalana, per atendre l’idioma estranger i la seva  llengua, dificultem la integració. Fora de l’escola no tindrà alternatives compensatòries si la família i el barri no és catalanoparlant. Cercles immigratoris com Baix Llobregat, Sta. Coloma de Gramenet, per exemple, la immersió en català hauria d’ocupar el 90% de la jornada. És el millor premi i ajut. Inversament, els centres amb alumnat d’arrel catalana podrien incrementar la immersió castellana –Catalunya Central, en general-  si fallés la comprensió o la fluïdesa verbal, malgrat els recursos externs de l’aula. Única regla de proporcionalitat: que les dues s’han d’assolir per igual. Quan l’equilibri de la doble cooficialitat sigui l’adequat, el % d’anglès hauria d’incrementar-se com a tercer objectiu del trilingüisme.

Aquesta lògica de sentit comú xoca quan llegim denúncies de pares castellanoparlants exigint més castellà a l’escola catalana, quan els seus fills tenen el privilegi d’una immersió perfecta per arrelar idòniament al país. Estan de pas o pateixen fòbia catalanista? Els passaran factura més endavant. Els queixosos haurien de ser els catalans per poc castellà, en tot cas, si l’entorn no els compensés. Les hores d’immersió no tenen perquè ser les mateixes en tots els centres i comarques. S’imposa una flexibilitat en funció dels resultats de les tres llengües, sempre comunes i obligatòries en tota l’escolaritat, mai troncals o d’especialitat. Fer-ne bandera partidista de l’ensenyament és crear un conflicte social que no existeix. L’Autonomia amb llengua pròpia ha de vetllar la seva, primerament, i la comuna de l’Estat com a oficial. Amb la formació lingüística adequada del professorat i els recursos necessaris, el fracàs escolar minvarà, sempre i quan es respectin les normatives pedagògiques consensuades sense  interferència política ideològica ni mediàtica.

Ramon Mas Sanglas – 10/12/12
http://www.elperiodico.com/es/cartas/entre-todos/para-que-inmersion-linguistica/71798.shtml 

Genocidi lingüístic del català

L’agonia d’una llengua mata la cultura del poble. Quan perd la llibertat del seu ús des del bressol comunitari -l’escola- comença la fase d’extermini. El franquisme –habla en cristiano- va ser un assaig d’aniquilació fallit gràcies a la parla vivencial arreu del país. Casualment, l’artilleria ministerial anticatalana, després d’unes eleccions pro sobiranistes, salta directament a la jugular de la societat, l’ensenyament. Un intent de genocidi col·lectiu per enderrocar de nou l’essència del catalanisme. Tot un despropòsit oportunista i antidemocràtic: espanyolitzar els catalans per llei orgànica atacant la consubstancialitat diferencial de l’escola. Una croada verbal orquestrada per salvar la unitat patriòtica. No han sabut pair un Parlament amb el dret a decidir majoritari sortit de les urnes.

En vida del dictador algunes escoles impartien classes de català i en català. Eren clandestines. La saba del catalanisme mai va desaparèixer en quaranta anys. Ara, en una suposada democràcia i el suport de la societat civil, uns docents formats en la immersió vehicular per convenciment i eficàcia, ¿com deixaran eradicar un sistema educatiu avalat per l’Estatut, la Llei d’Educació de Catalunya (LEC) i el reconeixement universal? Catalunya és un model europeu únic de cohesió sociolingüística. Aglutina més de 100 parles maternes diferents  a través de l’escola en català sense trencar cap vincle familiar, amb el màxim respecte lingüístic del carrer i l’estricte compliment amb la cooficialitat del castellà que tots dominen per igual o millor al finalitzar l’escolaritat. Vuit milions de catalanoparlants dels onze milions d’habitants dels Països Catalans tenen dret i veu pròpia per ser respectats i negar-se als interessos sectaris.

L’avantprojecte reformista és merament ideològic –de la fundació radical Faes-, polític i partidista, fora del consens. Per la mateixa raó és una ofensa a la pluralitat de l’estat espanyol, no solament per a Catalunya i la seva llengua. És lamentable la persecució del català arreu de la geografia tallant ales als fills dels castellans que tenen l’oportunitat d’or de conviure i enriquir-se amb la llengua autòctona d’on viuran i possiblement treballaran. Molts seran víctimes de la segregació social per culpa d’uns governants obsessos. Més endavant ho recriminaran als seus propis pares. La immersió lingüística escolar és un premi per als de fora, que haurien d’agrair, no un càstig.   

No hi ha cap raó pedagògica després de 30 anys de resultats excel·lents que justifiqui el canvi. La demanda d’una minoria de castellanoparlants que exigia uns drets constitucionals d’atenció s’ha resolt. La polseguera aixecada afavorirà un tsunami independentista. L’objectiu és pervers: “Antes Catalunya rota que fuera de España” (Aznar). Intentaran dividir la població, però,  aconseguiran tot el contrari. Tanta bel·ligerància externa confirma que el camí dissenyat i triat pels catalans és un encert i no una quimera. “Benaurats si us insulten, sou perseguits i malparlen falsament de vosaltres. Estigueu alegres i contents, perquè la vostra recompensa serà valuosa”. L’opressió del ministre és una invitació a la desobediència civil amb un front popular comú encapçalat pels docents per continuar la tasca i directrius de la LEC sense defallir.

Ramon Mas Sanglas – 7/12/2012

Pensions a preu de liquidació

Últimes rebaixes salarials de l’any a costa dels jubilats sota premisses de recuperació econòmica i patriòtica.  “La no revalorització de les pensions d'acord amb l'IPC de novembre és una decisió de "responsabilitat" en un moment "difícil" per a Espanya, en què la "prioritat" és complir amb els objectius de dèficit públic pactats amb Brussel·les”. Paraules ofensives de la ministra d’Ocupació. Més de vuit milions de pensionistes han de contribuir per llei –perdent drets de poder adquisitiu- a sanejar la corrupció bancària, la malversació i corrupció política dels béns comuns pagant el deute europeu amb pèrdues mensuals. La insensibilitat paquidèrmica dels govern –amb perdó dels elefants- no té qualificatius quan es victimitzen  avantposant el deute europeu sobre els més desvalguts. Les entitats bancàries, mecenes dels polítics, continuen essent les seves ninetes privilegiades del rescat, sotmetent la ciutadania. “El sacrifici dels  jubilats serà la porta de la crisi”. Ministra Báñez, ¿has perdut la fe en el Rocío de fa unes setmanes? La poca credibilitat en el govern, sí, que s’acaba de perdre després de prometre fa dos mesos que les pensions eren intocables. La mentida ja és el patrimoni del PP i amb ironia comparativa: "Aquest Govern no ha tractat pitjor els més febles, com van fer altres". Per netejar la consciència apuja un 1% la pensió mileurista i el 2% als més marginats  -un 75% de la població retirada-, que sustenten a molts fills i néts. I així cada any. S’ha engolit olímpicament la paga de regularització de l’IPC de l’any en curs. Quants més ajustos, desequilibris socials i econòmics ens esperen? Ni un encert fins ara: una reforma laboral fallida, retallades socials i apujada de l’IVA per acabar amb més atur i menys prestacions.

Tot és discutible políticament, menys la convivència en una societat de governants mentiders per sistema. Què hi ha d’estrany que una part de catalans vulguin marxar d’un estat incomplidor? L’economia productiva sosté els jubilats gràcies a les cotitzacions dels treballadors. La transgressió del Pacte de Toledo (2004) i l’apujada de l’IRPF (2011) ha descompensat en molts punts la vida del pensionista. Però el més humiliant: només hi ha diners per a la banca i també a costa dels mateixos jubilats, sense protecció ni recursos de protesta. Només són recordats pels polítics quinze dies abans de les eleccions i pels banquers gràcies als petits estalvis. Canviaria el tracte si la immensa majoria decidís cancel·lar els seus comptes i emportar-se la nòmina de cada mes íntegrament?

Ramon Mas Sanglas – 7/12/2012

Majoria absoluta a l’ombra

CiU seguirà governant amb els millors del seu partit i dotze diputats menys. Coratge, estratègia, temeritat? El senyor Mas no podrà ser titllat d’arrogant o marginador perquè ha instat ERC a compartir una governabilitat bipartidista (tres en realitat). L’opció republicana a col·laborar des d’una oposició compromesa –sense intimidacions ni xecs en blanc- dóna pas al continuisme convergent en solitari. Decisió legítima d’Esquerra malgrat el desencís del votant que desitjava veure-la governant. Una minoria numèrica insuficient assistida per una majoria implícita a la penombra, permanent i per escrit, ¿és agafar-se a un ferro roent?  Trucs de la política pactista: governar sols per decret de les urnes amb el consens de la segona força. No és paradoxal ser líder de l’oposició al mateix temps que braç dret del govern. Li queda l’esquerre per apaivagar els mals aires de la resta més recalcitrant o espanyolista. La primera mostra serà la investidura i la prova de foc els pressupostos 2013. Una solució intel·ligent i democràtica, lluny del gran desori que llegeix Madrid d’unes eleccions anticipades. El dret a decidir reforçarà l’arc parlamentari que caldrà treballar de valent envers un sobiranisme fructuós.

L’equilibri de la balança no serà fàcil: recaptar per sobreviure i mantenir el caliu del referèndum. Està garantida la segona part –menys urgent- malgrat discrepàncies de data. El punt fràgil de la fidelitat radica en les aplicacions socioeconòmiques més immediates i la coincidència en les fonts de recapta. Els programes dels dos tenen en comú el què, no el com. La crisi, l’atur, el deute passen per davant de l’independentisme, àlies estat sobiranista. Aquest no és la solució recorrent més immediata ni la clau directa per emergir del daltabaix social. El mal de queixal del país és no disposar de recursos propis i haver-los de manllevar –engreixant el deute -a qui ens té presoners, el mateix de qui ens volem segregar. L’assetjament té línies constitucionals i estatutaris que fa temps es traspassen. D’aquí la morositat envers Catalunya. L’extorsió a pa i aigua, ¿accelerarà el procés secessionista? O per contra, un pacte xantatgista d’emergència nacional, ¿aturaria el projecte catalanista? Aquesta cruïlla podria ser tan necessària com estrepitosa, causa imperativa de consulta popular sense dilacions. Espanya necessita del nostre 8% de solidaritat i nosaltres dels recursos estatals legítims que ens deneguen. Com es neutralitzen els comptes i l’impacte del conflicte de forma justa?

Repartir-nos el pa que queda sense poder-ne comprar més serà la negociació diària entre  neoliberals i republicans. Saber cedir sense claudicar trets essencials del programa respectiu és l’eix d’estabilitat governativa durant la legislatura. Mútuament s’han de comprometre a picar pedra quatre anys a Madrid fins que la seguretat independentista tingui llum verda garantida entre la ciutadania.

Ramon Mas Sanglas – 4/12/2012
http://blogs-lectores.lavanguardia.com/colaboraciones/majoria-absoluta-a-lombra-43036