Duel polític contra un poble mut

Els comitès de partit prenen posició i planten cara al nacionalisme català del govern actual. Tindrem una activíssima lídia política llarg temps. La bravura independentista d’ERC, àlies sobiranisme de CiU, ha amainat amb una segona proposta al dret a decidir que debatrà el Parlament al costat de textos paral·lels de PSC i ICV, per intentar una fórmula maximalista d’autodeterminació de 107 diputats. L’encaix amb Espanya és dóna per impossible. La invitació del PPC a Unió Democràtica de trair el seu soci retirant els 13 diputats fa evident la vilesa democràtica dels conservadors –més Ciutadans- i la baixa estimació per Catalunya. No volen que el poble parli. La seva sagrada Constitució, votada només per un terç dels espanyols, és perfecta per perpetuar el seu poder absolutista. El text definitiu sobre les vies del futur reflectirà l'esperit 11-S? Les envestides més virulentes no aconseguiran –fàcilment- batre l’argumentari més sòlid fonamentat en el dret a decidir dels pobles.

Penyes i licitadors prenen posicions: “ICV demana que la consulta sigui per decidir el futur i no només avali el sobiranisme”. Moderació i seny, de moment. “Rubalcaba assenyala al PSC que el dret a decidir no té "sortida"." La resta d'Espanya no acceptarà mai que una part decideixi sobre una cosa que afecta el tot". L’estocada als germans de sang no és mortal gràcies a la pinya per a un federalisme a l’espanyola, penjat als llimbs. El socialisme català marcarà territori d’una vegada, amb majoria d’edat? Han perdut massa oportunitats. La bicefàlia del centralisme espanyol, arrenglerada contra els nacionalismes perifèrics, ha destruït la pluralitat hispànica.

La diatriba republicana més encesa, va dirigida al cap de la plaça: “Si les lleis diuen que votar el futur polític és il•legal, s'han de canviar les lleis“. “No s’ha de confondre Constitució amb Inquisició”. Les desigualtats de tracte del present són irrefutables, com la negativa a publicar les balances fiscals oficials. Saben què és un Estatut ribotejat, quant sostreuen cada any dels catalans per solidaritat, la morositat estatal envers Catalunya i la impugnació al TC de tota iniciativa recaptatòria. A cops de constitució segrestada no es pot domar un poble, amo del país per definició democràtica, no per fets. El lema “Quiets i sotmesos” tufeja fort a quaranta anys enrere, una transició mal acabada. La gran incògnita, contra qui es baten? Contra ells mateixos? Han començat les insídies verbals recíproques sense saber l’abast dels seus imaginaris adversaris, que no han pogut obrir la boca davant les urnes. Quin és el model polític de servei a Espanya i Catalunya que vol la ciutadania? Per què ha d’estranyar una proposta de comiat com a alternativa a la repressió?

No necessitem herois, només polítics sensats, nets de corrupció i servidors. L’única panacea és deixar parlar el poble com el primer i gran principi constitucional inexistent: “El poble decidirà en referèndum el seu futur sempre i quan ho demani una majoria autonòmica o nacional”. Canviaria de facto la llei electoral amb la regeneració de governants en un marc autonòmic, federal o sobirà segons la voluntat democràtica real. Posaríem el punt i final al duel entre el món dels polítics i el dret del poble sobirà distanciats per llei, la poca qualitat democràtica i la fam de poder.

Ramon Mas Sanglas – 16/1/2013            

Sobiranisme del polític, no del poble

Vivim en un mar de confusions amb pocs salvavides. La crisi de cinc anys ha capgirat els valors i la família. La regressió econòmica de vint anys no quadra amb el xip consumista actual.  Al 1990 no sabíem què seria el benestar del 2010. Quan s’ha tastat, ningú es conforma pacíficament amb el retorn al passat. La rebel·lió sola no és una fugida endavant. Només amb la lluita del dia a dia poden entreveure una llumeta d’esperança. No poden dir el mateix els desnonats, els aturats sense cap ingrés, les persones grans o soles amb un entrepà o un plat calent d’un menjador social. Estan a les fosques. Els milers de desventurats van a l’alça perquè el  capitalisme despietat  està disposat acabar amb la classe mitjana que intenta aixecar cap. Què li importa la política a un sense sostre o al pare marginat amb tres boques famolenques?

Estem en mans del poder sobiranista econòmic –la banca- amo del polític titellaire, posat sarcàsticament pel poble, en nom de la democràcia. Una pantomima paradoxal. No els volem i els votem. El polític legislador aprova les lleis que necessita el banquer amb un mecanisme electoral tancat, fet a mida. Com nens amb sabates noves donem llum verda les seves llistes d’amics, no les nostres. Ens postrem als poders fàctics. Ens hem venut la sobirania com a poble lliure, víctimes del xantatge econòmic, per falta d’alternatives que el sistema no admet.

La degeneració política i econòmica ha arribat a tal punt que el ciutadà no sap què fer. Cada partit polític s’embolica amb la seva bandera i sigles. Paraula i promesa són antagòniques. El poble està atrapat sense cap poder vàlid de decisió i cosit d’impostos. Quina porta queda? El conformista fica el cap sota l’ala. Altres opten per la separació del país com l’aventura de la seva vida o mort, mentre el conservador no vol perdre les regnes del carro nacional. Com a cirereta del pastís, la corrupció, amb tots els ingredients d’una justícia coixa, anacrònica, plegada de favoritismes partidistes. Com és possible que polítics i administradors estatals estiguin imputats judicialment i continuïn actius com a diputats? ¿Algun dia les urnes es rebel·laran contra tota l’oferta política, com a cos corporativista? La foguera de la partitocràcia.

La crisi general no pot ser l’excusa eterna per tolerar governants corruptes dintre de casa. És la indignitat del poble. Si no arriba un canvi urgent de lleis electorals o una allau de dimissions polítiques, la ciutadania s’ha de mobilitzar per no fer més comicis electorals. S’ha de netejar de tanta brutícia quasi històrica. Ha de renéixer un model polític universitari, poliglota, sa, capacitat i convençut. Ben pagat, però, l’imprescindible. Que mani democràticament el polític per sobre l’imperi del diner. La transparència de llistes, alienes a servitud d’amiguisme ha d’honorar al ciutadà alliberat de les candidatures manipulades. Aleshores podrem proclamar que el poble s’ha fet amo de la sobirania i el polític lleial el seu servidor vocacional.

Ramon Mas Sanglas – 13/1/2013

Dictadura o dret a decidir

El Parlament ha proposat una declaració sobiranista centrada en el “dret a decidir” que ERC ha ubicat al centre de l’agenda pública. Això no és cap apropiació partidista d’un dret universal en democràcia. No ho entén així el grup socialista: “El dret a decidir és un pur tràmit per arribar a la independència". Des de quan la llibertat genèrica de decisió està vinculada a la secessió d’un territori? Confondre un dret a la consulta amb la independència és tan erroni com pretendre un estat federal sense cabuda en el marc constitucional. Decidir i democràcia són inseparables i inqüestionables en un Parlament autonòmic. Són penoses les mútues sospites i recels dels partits catalans. Volem de Madrid la indulgència democràtica quan a casa nostra no la tolerem. El debat i desacords poden sorgir, naturalment, sobre què i com volem el futur del país, però mai sobre el dret a poder-ho fer.

No es poden solapar els dos passos del procés. Primer, ets prou demòcrata per admetre que tot poble té el dret a ser consultat? Qualsevol partit que s’hi oposi mereix el qualificatiu de dictatorial, sense pal·liatius. Negar aquest dret és negar al més conservador el dret a dir NO a la independència, NO a la modificació de la Constitució, i també tot el contrari. Són els preliminars de la democràcia. Segon, la qualitat democràtica és deixar votar al poble tot allò que exigeix una gran majoria, sigui un canvi constitucional com a base, un nou model d’Estat federal, autonòmic o la segregació d’una part del país. No barregem conceptes.

Oposar-se políticament al dret del poble a decidir perquè desaparegui tota possibilitat remota d’independència és una vilesa inqualificable i una traïció al poder de les urnes. A què respon tanta temença del centralisme espanyol? Si l’aprofundiment democràtic, que reclama Navarro, portés la ruptura d’una part del país o a un Estat federal per decisió majoritària, la legalitat no canviaria per fer legítim el resultat? La qualitat de l’aprofundiment significa l’acceptació de la votació. Negar-s’hi seria voler un xoc polític de trens contra el poble, no a la inversa. La tasca política no és d’arbitratge, és d'il·lustració, informant al ciutadà -sense enganys- què és el millor per a tots, abans de prendre la decisió final i de per vida. No volem una batalla de banderes. Demanem una pluja de propostes per gaudir d’un millor estil de vida i sortir d’un caos improrrogable, dintre o fora del territori espanyol. Aquest SÍ o NO al referèndum tindria ple sentit amb un consens partidista maximalista del dret a decidir, assumint totes les conseqüències, sense laments posteriors. Qui s’exclogui no podrà erigir-se –per dignitat i lògica- en instrument de repressió aliena, des de Catalunya, Espanya o Europa.

Si al 1976 va ser transcendental el trànsit de la dictadura a la democràcia, el 2014 ho serà per la segona transició o tancament de la primera, no sabem cap a on. Aquest destí està en mans dels votants. Malauradament, estem lligats a una legislació política entossudida que pot capgirar majories populars. Els poders fàctics –àlies dictadures camuflades- tenen tentacles a nivell cultural, financer, religiós, mediàtic. Si la proposta del dret a decidir lliurament ja és dinamitada a priori, ¿què li pot succeir al procés sobiranista català abans no arribi a les urnes? La maduresa democràtica del país es comprova amb fets consumats, no amb paraules. És difícil fet net d’un llast històric que ens marca.

Ramon Mas Sanglas – 12/1/2013

El PSC baixa del tren

Ni la velocitat de l’AVE entre les quatre províncies catalanes ha convençut al PSC per seguir apostant pel referèndum al dret a decidir. Ha decidit abaixar-se. L’abstenció sistemàtica del partit a tota consulta popular, anunciada per Pere Navarro el dia de la investidura, ha estat corregida i esmenada per ordre de Madrid. El petit satèl·lit català del PSOE no pot dirigir cap orquestra socialista sense permís. Era d’esperar una vegada més. La deriva del PSC, sense veu i vot propis, ha tocat fons. El seu centre de gravetat desplaçat li ha fet perdre càrrega valuosa (Nova Esquerra Catalana de Maragall i Cia). La pèrdua progressiva i aclaparadora de votants té l’eix del mal en la dependència centralista. Tal decisió els han arrenglerat amb el PPC i Ciutadans fent costat al bipartidisme estatal contra la secessió de Catalunya. És d’agrair la definició pública per no confondre més la ciutadania sobre la tebiesa de les aigües en que navegaven. Només ens queda la confirmació d’ICV. Volen un referèndum exprés, contra les retallades, tan ambigu com llunyer d’un estat propi. Els catalans necessiten acotar i saber el rumb de cada partit polític sense indecisions ideològiques permanents, ni jugar dues cartes en funció de les circumstàncies.

La crisi no pot ser la tapadora formal per amagar programes electorals. Durant la campanya el PSC va pregonar un federalisme pels quatre cantons. Va apuntar-se al carro del dret a decidir per fer canviar la Constitució i encabir-hi el seu nou model d’Estat federal. De cop i molta s’ha esfumat el projecte i el camí. Senyors del PSC, per a ser cap de l’oposició, -sense drets en realitat-  no cal renunciar cap principi coincident amb el govern, si esteu disposats a servir el poble. Fer oposició no és portar la contra per sistema.

El mapa polític independentista va prenent forma dintre el Parlament. Els dos blocs inicials pro dret a decidir (108) i defensors del sobiranisme (74) es compactaran en CiU, ERC i CUP. La seva majoria absoluta no quedarà més afeblida envers la campanya clarificadora del SÍ perquè els actius del sobiranisme no han variat. Quina bandera enarborarà el PSC  com a detractors del dret a decidir? ¿Inventaran una escola socialista accelerada per desmarcar-se dels conservadors dretans i deixaran caure uns vots en el desert federal que mai han definit? Ben cert que el vestit no fa el monjo. La C en les sigles del partit (popular, socialista, iniciativa) no és cap garantia de catalanitat sincera. La seva marxa enrere evidencia que la lletra és postissa i convencional. Els votants que pugin al tren del SÍ  -amb majoria o sense- , hauran pagat el bitllet per convicció.

La divisió de la classe política catalana ens ha dut on som. La negativa a canviar la llei electoral ja parla per si mateixa. La por a perdre els feus territorials de partit ens manté segrestats en les seves –no nostres- candidatures tancades. Ni en moments decisius pels catalans són capaços d’aparcar les hostilitats partidistes per emergir del caos econòmic i social passant la paraula al poble de forma unificada. És el termòmetre de la democràcia real que tenim.

Ramon Mas Sanglas – 9/1/2013
http://lector.kioskoymas.com/epaper/viewer.aspx