Vint hores diàries d’immersió en castellà

La desentesa política no pot afectar ni interferir l'escola i el sistema educatiu. La resurrecció del conflicte lingüístic inexistent és una guerra bruta intencionada de l'espanyolisme contra el poble català. Per dignitat i l'eficàcia del model educatiu integrador no podem cedir en res. 

Aquesta és la realitat quotidiana de molts escolars catalans. Més del 60% parlen, escolten i veuen televisions en castellà. Van a dormir pensant en castellà. Només practiquen la llengua autonòmica a l’escola durant quatre hores lectives al dia, descomptant les de castellà i anglès. Ni durant l’esbarjo és la llengua vehicular habitual, excepte en pobles amb normalització estàndard. Quasi un milió viuen immersos i cohesionats en entorns castellanoparlants o mixtos tot el dia. On està el seu dèficit de castellà i la necessitat d’implantar la immersió en altres àrees? Que ho demanés un català canviaria el discurs per deducció i lògica. És un conflicte purament polític per espanyolitzar Catalunya via judicial. Xenofòbia, de qui? Un alumne sol·licitant ha d’imposar un canvi lingüístic a tota la classe? S’entendria la indignació inversa –en tot cas- per escassetat d’hores de català per viure, treballar i integrar-se millor al país. Els milers de xinesos, pakistanesos, àrab, subsaharians,... que vénen també de fora ¿no tindrien motius justificats per demanar classes en les seves llengües maternes si aquest fora l’origen de la polèmica? L’aprenentatge bilingüista, cooficial i obligatori a Catalunya està sobradament respectat, garantit i comprovat al final de l’escolaritat.

És sarcàstica la solució camuflada d’un problema fictici: la proposta trilingüista  del PP amb un repartiment del 33% del temps i matèries. Obliden un principi i dret elemental: la llengua oficial del territori és el català –més precària-, imprescindible com a eina comunicativa de convivència i cultura, que necessita ser protegida de la regressió. Amagar una imposició de més hores de castellà sota l’excusa de l’anglès és falsejar la proporcionalitat encara més, amb dos agreujant afegits. Primer, molts professors actuals no estan preparats per impartir la seva assignatura en anglès. Segon, els alumnes d’avui no poden fer mates, socials, tecnologia,... en llengua estrangera, sense una base adequada i progressiva d’anglès des de primària o educació infantil. No fem trampes de bona fe barrejant les tres alhora. Tenim massa nyaps en el sistema. Si els informes Pisa recomanen millorar en matemàtiques, ¿què en pot sortir d’un còctel dolent? Més anglès, sí, però no com a tapadora i porta de més castellà. Amb docents preparats per la universitat i un alumnat ben iniciat es donaran els dos requisits, com tenen els centres d’elit tant referenciats o envejats. Fora experiments de conveniència.

El paraigua de la democràcia no ho aixopluga tot, i menys una dictadura cultural. Fer servir la llengua d’un poble amb interessos partidistes perversos –reduir o abolir el seu ús oficialment- és retornar a la foscor històrica i les tristes glòries del centralisme. És el camí contrari al quimèric diàleg polític per evitar confrontacions. Ara entre pares, professorat i escoles? Els bons resultats i els drets competencials de Catalunya en educació reben l’aval de tota la ciutadania i el reconeixement universal del model en la immersió del català com a llengua integradora.

Ramon Mas Sanglas – 13/4/2013

No es pot votar des de la ignorància

Els obstacles financers sembla que ens allunyen de la consulta. La volem fer i tenim les eines (104 diputats), encara que sense data. Estem preparats per contestar-la amb saviesa, dignitat i coratge? Els líders del nostre futur no engegen la maquinària informativa imprescindible. 

Anar a les urnes només amb el cor a la mà, -el sentiment d’amor patriòtic pur o de rancúnia- sense convicció i arguments que justifiquin el vot, seria políticament incorrecte i poc ètic, doncs, és una decisió històrica vinculant. Ignorància és no saber què passaria l’endemà de la votació amb un suposat SÍ majoritari. No saber on pagaran els catalans els impostos, si cobraran el salari o la pensió de cada mes i com afrontaran els dèficits amb saldo positiu. Han de saber què poden votar amb plena llibertat, sense represàlies exteriors, ni imprevisibles, ni burles i pors del futur. El referèndum o consulta amb cara i ulls ha de contemplar el triple ventall de la independència, el federalisme i l’autonomisme, perquè cap ciutadà es vegi exclòs i no pugui apel·lar radicalismes unilaterals i defectes de forma. És el missatge que té encomanat el Parlament de Catalunya amb el suport de 104 diputats i el dret a decidir. No ens hi juguem la governabilitat d’una legislatura de quatre anys sinó l’estatus estructural del país durant dècades o segles. Instaurar una independència és el renaixement d’una nació per voluntat majoritària amb totes les gestes econòmiques, laborals i socials, glorioses o dissortades. No és cap regal, és una conquesta democràtica.

Configurar un mapa federal de territoris suposa desfer el sistema autonòmic vigent per refer fronteres més adients, sense conflictes lingüístics ni greuges històrics. Uns estats federats més simètriques i amples simplificaria burocràcies en pro de l’estalvi. La transferència integral de competències reduiria l’Estat central a les Càmeres legislatives i als serveis comuns mínims. Una opció legítima del socialisme català i espanyol, mereixedora de les urnes per igual, malgrat la passivitat informativa dels promotors.

Qui optés per innovar les autonomies existents hauria de renunciar el modus vivendi de la solidaritat sistemàtica, el cafè caducat del 1978. La recaptació autonòmica íntegra d’impostos especials, de l’IVA, i l’IRPF, simulacre de pacte fiscal basc-navarrès, podria ser una solució o una trampa. Es tracta de produir per recaptar més i pagar menys. Una autonomia pura, un estat federal o independent –com tota empresa- no té futur sense beneficis, si no garanteix la prioritat del benestar i el treball dels ciutadans.

Els impulsors dels tres models han d’explicar als municipis, sense camuflatges visionaris, el rerefons de cada itinerari tocant de peus a terra. És a dir, amb documentació comparativa fiable, claredat i abast de la pregunta o preguntes i aplicació dels resultats sense esquerdes interpretatives. Urgeix una campanya científica, pedagògica i objectiva per combatre la inèrcia abstencionista i convèncer els indecisos. Tot lament posterior és irreparable. Que els polítics implicats deixin pas o comparteixin amb experts, economicistes i juristes. A què esperen? Cal significar que la determinació presa serà la portalada d’una transició pacífica i el paradigma de més autodeterminació, en forma de federació estatal o de segregació territorial. Si el procés consensuat té el beneplàcit democràtic amb reformes assenyades, no impactarà negativament els mercats interiors ni europeus. Només el diàleg supera barreres ideològiques tancades, sempre i quan s’avantposi la democràcia a les batalles partidistes i a l’enyorament del passat.

Ramon Mas Sanglas -  8/4/2013
http://blogs-lectores.lavanguardia.com/colaboraciones/no-es-pot-votar-des-de-la-ignorancia-58938#more-3326 

Paradoxes del diàleg polític

Mas i Rajoy han encetat la conversa, no el diàleg o negociació, perquè porten audiòfons diferents. Catalunya ha d’arribar a  un nivell econòmic cadavèric per ser atesa a l’UVI?

No hi ha diàleg fructífer sense negociació. La suma de bones intencions és paradoxal. Causes de la divergència? Rivalitat partidista o desestima de l’intent per imperatiu legal. “Jo escolto tothom, diu Rajoy, però sóc el primer que no puc incomplir la llei”, la Constitució. Però, sí, canviar-la. Sempre topem amb la pedra angular de l’immobilisme, letal per a tot interlocutor. Ser víctima del propi invent és un pretext absurd d’irracionalitat política. La unitat patriòtica no justifica la llei escrita en circumstàncies de pressió. Si no prescriu pot canviar-se després de 35 anys de rodatge conflictiu a mig ritme. El període post dictatorial va ser clau, però un edific

i sense remodelacions esdevé ruïnós. La ciutadania reclama obres de calat, la segona transició. ¿De què serveix parlar de noves estructures institucionals quan els legisladors s’hi posen d’esquena?  Si els sol·licitants del canvi són presoners d’un sistema ben lligat (PP-PSOE) és el final democràtic. Cal mullar-se per dialogar sense perdre res essencial. No ser català de ple dret en el marc espanyol és la residualització de Catalunya. Qui es resigna desaparèixer?

El diàleg Mas-Rajoy ha de passar, inevitablement, per trencar motllos i no parlar llenguatges diferents. El mur constitucional no permet més que una sordesa orquestrada. El cicle de la submissió catalana i antidemocràtica s’ha acabat. És l’hora d’encetar nova era  espanyola amb Catalunya o sense. L’ofec econòmic ha esdevingut l’arma mortal per trencar el cercle viciós i recompondre a situacions d’emergència abans d’un adéu, en estat molt madur des del fracàs estatutari. El govern català, amb la ciutadania, ha tret pit dient que no passarà per l’adreçador del PP. Necessitem solucions econòmiques, no polítiques. Un govern de concentració seria un mitjà de pressió col·lectiva sense precedents. Però, si el consens no es troba dins de casa, ¿no resulta quimèric buscar-lo fora? Cal una catarsi total del poder fins la mateixa renúncia del president per convèncer tota l’oposició? Està donant la cara arreu del país, a Europa i al Parlament dialogant en viu i directe, no en plasma. Són normals els estira i arronses entre ERC i CiU. Mentre uns vetllen el nucli independentista dur, d’altres no poden defugir les obligacions salarials de cada mes. Arriba aviat l’acord o la corda cedeix. Sense pressupostos suportables una autonomia és il·lusòria i una font de dèficit sense aixeta.

Ramon Mas Sanglas – 6/4/2013

Fals dilema

Sembla que l'enigmàtic diàleg Mas-Rajoy comença estovar raons que poden capgirar actituds fèrries. Qui necessita més de qui? La tibantor va per llarg amb el sobiranisme de per mig. Catalunya obrirà una nova bretxa financera en benefici de tots els espanyols?

El senyor Mas està entre dos flancs. Acontentar alhora -Espanya i Catalunya- ha esdevingut la seva prova de foc. Salvar l’agonia financera de la Generalitat o renunciar el projecte sobiranista és una disjuntiva de traïdoria. Un xantatge inqualificable.  Al president no li queden alternatives financeres ni amb pactes d’infidelitat. D’una banda s’exposa a un atac de banyes d’ERC. La reconciliació amb l’anterior parella de govern (PP), després de les acrituds viscudes, seria donar l’espatlla descaradament a la ciutadania. Acceptar de la Moncloa un plat efímer de bones viandes equivaldria consensuar a perpetuïtat més fam per a Catalunya. La condescendència –no condonació- del dèficit (flexibilització de 0,7 a 1.5 del pressupost) agreujarà la realitat econòmica amb servituds perllongades. L’única via és fer calaix propi reduint la quota de solidaritat del 8% al 4%. No pagar més del que rebem. Fer amics de conveniència allà és enemistar-se amb col·legues d’aquí i buscar-se més adversaris que exigeixen els mateixos tractes en moments restrictius. Catalunya ha de treure les castanyes del foc per a tots els espanyols? El Parlament coneix l’estat crític de les finances catalanes, però no es mulla amb un govern de coalició o concentració per manca de cultura política compartida. Un hipotètic favor entre CiU i PP –que Catalunya no marxi d’Espanya a canvi d’un tracte fiscal transitori – no rebria mai la benedicció popular. Les urnes van triar la presidència convergent amb la promesa del sobiranisme i de la consulta durant la legislatura sense dilacions. Dos compromisos irrenunciables. Gran incògnita: la resurrecció del pacte fiscal o econòmic a la catalana, -tancat a cal i canto-, ¿rebria el vistiplau del catalanisme a canvi de no sortir d’Espanya?

No imaginem una ensopegada greu després dels passos cap a l’estat propi amb el dret a decidir a les mans. És prioritari a un finançament renovat dubtós. De què serviria l’esforç de la batalla guanyada? El Consell Assessor nomenat per materialitzar el nou camí no permetrà cap pas enrere al costat de l’Assemblea Nacional de Catalunya. La convocatòria de nous comicis –impensables a tota lògica, a menys de ser plebiscitaris- serien la tomba irremeiable del partit del govern. L’Estat espanyol, ¿vol acabar definitivament amb la dèria independentista sense revisar en profunditat l’actual espoli fiscal de les arques catalanes? Els laberints polítics són complicats i llargs, a vegades cruels, per tal de salvar la governabilitat a qualsevol preu, malgrat la democràcia hagi de patir un daltabaix estrepitós. Als catalans, quina vicissitud històrica i transcendental els queda pendent excepte la independència?

Ramon Mas Sanglas – 3/4/2013
http://www.lavanguardia.com/participacion/cartas/20130405/54372018290/fals-dilema.html 
http://lector.kioskoymas.com/epaper/viewer.aspx