Les autonomies fan aigües

Cada dia apareixen més declaracions desafortunades sobre la feble relació bilateral Espanya-Catalunya. Si l'eix del mal rau en el sistema autonòmic obsolet canviem-lo abans de provocar el gran incendi.

"Sólo se puede dar más dinero a uno quitándoselo a otro" (Rajoy). Vet aquí un axioma matemàtic tant injust com verídic alhora, aplicat a les autonomies, quan la pròpia font no raja i cal protegir la igualtat. L’etimologia de la paraula “autonomia” es desploma. Qui depèn del sostén i almoines alienes per manca d’autoproducció no és autònom. Canvieu el terme, almenys. Conclusió: el sistema territorial espanyol és incoherent, artificiós i nefast econòmicament. La llei dels vasos comunicants, t’ho prenc per donar-ho als altres és irascible, no incentiva el progrés de proximitat i l’esforç. Els guanys personals i el talent pertanyen al creador i usufructuari, en l’àmbit intel·lectual i material. Segon principi, la solidaritat no pot ser superior al que reps i deixa de ser-ho quan és impositiva, no voluntària.

La desestabilització autonòmica que suportem fa 35 anys ha creat greuges comparatius cada dia més accentuats per l’histerisme polític i social. Les retallades són una mostra del maltractament interregional. L’obstinació governamental per no canviar de model ens ha dut a la divisió i sordesa crispada. El moviment independentista irreversible és fill d’aquest part territorial mal gestat i concebut. Els pedaços financers han complicat més les relacions bilaterals. L’esperança d’un Estatut originari que hauria apaivagat tibantors amb una hisenda catalana pròpia i el respecte lingüístic, va fer aigües gràcies els diputats del Congrés i el TC, gelosos d’una possible Catalunya massa enfortida. La intolerància del nacionalisme espanyol és el pare dels reversos autonòmics.

Amb l’intent fallit del pacte fiscal per a Catalunya, la via sobiranista ha entusiasmat la majoria autòctona i també a nouvinguts com una sortida a la submissió centralista cega, malgrat els murs persistents per ser consultats. Altrament ha reaccionat el grup socialista –amb veus desafinades aquí i allà- buscant una alternativa regional federada que aglutini autonomies febles en estats sòlids sense dependència de segons, sense trencar el bloc unitari d’Espanya. La immaduresa del projecte, per dissensions internes, no ha vist la llum. L’especulació sobre l’arranjament seriós del nyap autonòmic de la transició –tercera opció-  s’ha dissipat per les col·lisions entre les baronies del PP. Com a molt, publicaran unes balances fiscals esbiaixades i fetes a mida, per demostrar que el sistema vigent és el més idoni per a la pàtria comuna dels espanyols. Sobre un model estructural fracassat no pot edificar-se una reforma fiscal equilibrista. La crispació ciutadana està al límit com per ésser enganyada més temps. Si el veredicte final passa exclusivament per l’òptica del partidisme i no dels savis economicistes apolítics, la ruptura interterritorial està cantada per falta de diàleg efectiu, començant en les autonomies liderades pel partit del govern.

Ramon Mas Sanglas – 14/10/2013

Demagògia de les majories

Què fàcil és autoenganyar-se, senyora Sánchez Camacho. Els catalans són intel·ligents i tenen memòria. Les xifres objectives només tenen un jutge imparcial, les urnes, a qui vostè té pànic.

Els silencis no expressen cap majoria, només això, cap opinió. Els defensors d’aquest refugi els queda una sortida digna: que la seva proposta guanyi en les urnes. Per què s’entossudeixen a negar el dret a decidir tots, espanyols i catalans residents aquí? Resposta simple: la por al fracàs. Les urnes no admeten la frivolitat numèrica de les manifestacions. El  tiquet nominatiu del vot, passa per caixa i es reflecteix en el balanç al final de la jornada. Aquí no té cabuda la ceguesa dels polítics que mai perden, ni les xifres sentimentals ajustades o inflades. Si l’11-S sis milions d’antisobiranistes silenciosos van quedar-se casa, ¿només 160.000 d’aquests suposats  patriotes espanyols –molts vinguts de fora- han sortit a proclamar-ho el 12-O? Senyors del PPC i Ciutadans, la vostra clientela us és infidel o viviu del lema fantasmagòric del som 47 milions. Ajusteu el vocabulari a la realitat de la vostra minoria a Catalunya. Confronteu els principis de la unitat espanyola en la societat catalana “donant veu i vot als vostres manifestants”. No prediqueu la democràcia, practiqueu-la. Si la Constitució és democràtica res impedeix adaptar-la a la voluntat popular. És la vostra  gran mancança política, el dèficit de qualitat democràtica.

Sánchez Camacho, l’eufòria festiva fa desvariejar davant dels mitjans. La “casa comuna” que volen “els catalans” no és Espanya. No se’n recorda de la Via Catalana i de la Diada 2012? Si fora així, també el PSC i CDC us haurien fet pinya. Però, no. La vostra Espanya i la de Ciutadans, excloent, centralista i antidemocràtica tampoc combrega amb el partidisme no independentista que recolza el dret a decidir. La seva via és la llibertat ciutadana per continuar units o separats. La vostra és la negació sistemàtica dels cops de porta, especialitat de la casa, entre vosaltres mateixos. Ni el nivell més elemental del ridícul a Europa us amoïna?

Ramon Mas Sanglas – 13/10/2013

http://www.elperiodico.cat/ca/cartas/entre-tots/per-que-sentesten-negar-dret-decidir/87784.shtml

El PP ha sentenciat Catalunya

Espanya està satisfeta del tracte que dóna Catalunya. De què es queixen els catalans? No escolten ni als seus representants del PPC. Amb la porta tancada ens obliguen fer el propi camí: la consulta o eleccions.

Què més poden esperar els catalans d’Espanya? El seu diàleg ha posant el punt i final sense res a parlar, perquè “l’Estat no maltracta Catalunya en els pressupostos, no s’ataca el català ni l’ensenyament” (Rajoy). La confrontació més radical de la “seva veritat” contra el sobiranisme no admet discussions. La baronia del PP ha plantat cara a la líder catalana negant a Catalunya la mínima singularitat. No més aigua. Aposten pel xoc de trens sí o sí.  La via única del SÍ o NO cap a la independència queda en mans de la consulta ciutadana o d’uns comicis plebiscitaris. Tota alternativa federalista està a les beceroles. L´últim recurs d’atenuació secessionista de Rajoy s’ha esfumat. La solidaritat catalana de 35 anys és tan intocable com la Constitució. Com se les empescaran per convèncer els espanyols que la aportació de Catalunya és insignificant al costat de les inversions rebudes?

El tràmit de la consulta en el Congrés tindrà un valor protocol·lari de formes, per justificar davant Europa  els passos legals. El menyspreu de la cúpula del PP esquivant la revisió financera amb un “ara no toca per la crisi” (Montoro) o irònicament , “tot s’arregla amb diàleg i sentit comú” (De Guindos) i la resposta humiliant a Sánchez Camacho “el PP no pot pretendre un finançament únic per a Catalunya” (De Cospedal), han donat barra lliure a la unilateralitat independentista sense condicions ni rendició. Si els “espanyols són tots iguals”, ¿com s’arregla l’esquerda del concert basc i navarrès?

Assistim a un vodevil més del PP. Sánchez Camacho, ¿per  què canvia el discurs segons l’audiència? Demana la uniformitat entre els espanyols al Parlament  i ara  defensa un tracte fiscal especial pels catalans. No s’esmerci per quedar bé fora de casa. Guanyar medalles comporta el risc de la defenestració com els seus antecessors. Màrtir per la causa unionista catalano-espanyola? No cal. Salti del seu tren a temps o faci’s independentista abans de ser declarada persona amortitzada. El serial PP-PPC tot just comença amb els exabruptes més trepidants en cada territori peninsular. “Catalunya pide y Extremadura paga” (Monago), per exemple.  No volen deixar escapar la joia més preuada, evidentment.

Entre les mentides encadenades del PPC una veritat se li ha d’agrair: el reconeixement de l’espoli de Catalunya. La líder –gens sospitosa de ser sobiranista-  demana un finançament diferent per a Catalunya perquè paga més del que rep. Com repercutirà aquesta concessió verbal en les balances fiscals que pensen publicar abans d’acabar l’any? La marca Espanya no accepta la dependència de la solidaritat autonòmica, eix vertebral del centralisme econòmic.

Del sentit comú no es viu ni es menja, senyor ministre. Amb sentit comú no ens obren els peatges, no es troba treball, els hospitals no ens atenen més aviat. Catalunya aconseguirà la solució comprant la vareta màgica de la independència que val 16.000 milions d’euros anuals. Mai és tard per a una transició definitiva abans que la regressió del catalanisme en deixi atrapats en la misèria i la involució democràtica.

Ramon Mas Sanglas -13/10/2013

Independència i eleccions europees

No barregem conceptes sobre Catalunya i Europa, senyor Homs. Cada comici electoral té el seu entorn i unes prioritats, començant per les responsabilitats polítiques. 

Seran “l’assaig general” de la consulta. No s’equivoqui ni confongui l’opinió pública, senyor Homs. Aquestes eleccions seran la prova de foc del consens o disgregació dels polítics catalans abans que res. Els ciutadans catalans fa dos setembres consecutius que han assajat i amb bona nota, dient què volen. Ara la pilota està al vostre camp. Qui ha de dirigir l’assaig del concert final?  A qui hem de votar? Vosaltres heu de ser el termòmetre de la independència catalana en els comicis europeus. Esperem una candidatura majoritària i única del partidisme català defensant el sobiranisme sense pal·liatius i complexes. Repetireu la dispersió parlamentària a Europa? Sense uns altaveus potents de líders convençuts i convincents, no sentiran el clam del poble. El ciutadà independentista cridat a les urnes, ¿com en prendrà consciencia europeista si no té un far més lluminós que l’adversari?

Conseller de la Presidència, les votacions europees –amb un 40% històric de participants- no seran el preludi i assaig definitiu de les eleccions catalanes, que amb tota probabilitat es duran a terme per falta de diàleg i entesa amb l’Estat. Mal aniríem si l’embrió del nou estat europeu no aflorés amb una participació superior al 80%. En gran mesura dependrà, agradi o no als polítics, del lideratge i eficiència impulsora dels governants. Això no s’improvisa. El desconcert partidista actual –en la mateixa coalició CiU- sense un nord comú és el pitjor  precedent per aconseguir una majoria sobiranista folgada. Un raquític 50,1% deixaria el país dividit. Per abastar la solidesa de dos terços (66%) la clau rau en el Parlament i en una candidatura unitària creïble. Es podrà culpar al poble de poca  afluència en les votacions europees per la llunyania dels efectes econòmics, però, sobretot, pel dèficit carismàtic dels aspirants i la desinformació. Voleu carregar amb la segona majoria silenciosa del 60% d’abstencionisme? Ara o mai. Sense la unificació d’objectius polítics el recolzament popular se’n anirà en orris.

La pedagogia electoral és una assignatura que mai ha aprovat la classe política. A més d’un programa lleial, possible i transparent fa falta la llibertat del sistema obert. D’això se’n diu renúncia personal i servei democràtic. Un nou país necessita del concurs dels millors, que més estimen Catalunya, sacrificant velles aspiracions del seu passat. La generositat dels electors  premia la vàlua dels candidats. Si el Parlament europeu incorpora figures catalanes de primera magnitud difícilment posaran a l’entredit la continuïtat de Catalunya –contribuïdora neta- com a nou estat europeu. No ho dubti, Francesc Homs. El ciutadà no defraudarà el seu país –via consulta o comicis plebiscitaris- i a Europa, si la torxa dels governants flameja amb dignitat unànimement. La culpa és negra i ningú la vol. Posem-nos tots al nostre lloc sense capgirar l’ordre de la responsabilitat. Us queda molta feina per fer i cal arribar a temps, sense corredisses i amb seny.

Ramon Mas Sanglas -7/10/2013

http://blogs-lectores.lavanguardia.com/colaboraciones/independencia-i-eleccions-europees-17042

Independentisme consultiu o plebiscitari

Saben què volen els polítics? Es posarien d'acord, si ho sabessin? Davant la ineptitud del consens, que donin la paraula al poble a qui representen. Demanem exercir el nostre dret.

És l’eix vertebrador per aconseguir una sortida sense subterfugis.  Els polítics saben com torejar el poder democràtic  d’un poble domesticat en la submissió mitjançant l’arma més seductora i destructiva alhora: la divisió. És palès en les lluites electorals. Després recomponen el seu puzle de conveniència en la intimitat política. Estan aplicant la mateixa argúcia amb la confrontació de la consulta, el parany del fracàs. Amb majories simples (no arribar al 50,1%) és perdre la batalla democràtica de la legalitat. És preferible no fer cap referèndum abans que acceptar camins plurals.

L’argumentari  per reeixir en l’autodeterminació es fonamenta en tres pilars: Primer, fer una sola pregunta sobre la independència amb resposta binària del Sí/NO (vot en blanc com a testimoni estadístic no computable). Tota la societat catalana –també la sigil·losa- es posicionarà per seguir treballant o no per a un estat propi. Segon: Renúncia absoluta a tota tercera opcionalitat de federalisme o recomposició autonòmica, que allargaria anys l’asfixia fins reestructurar una nova Constitució sui generis. Si el consens polític autonòmic és un guirigall, el nacional una utopia. Tercer: Eleccions plebiscitàries directes abans d’acceptar el recurs enganyós anterior. Un resultat positiu majoritari i vinculant, sense ambigüitats, seria la ruta  per iniciar la segregació pacífica d’Espanya i redefinir els vincles catalans amb Europa.

Això no és radicalitat. És exercir el dret a decidir amb claredat per esvair d’una vegada què pensen i volen tots els catalans. Els polítics són uns delegats, no amos del poble. Si són incapaços d’unir-se i escoltar-lo, perquè avantposen el partidisme ideològic als interessos populars, les urnes els marcarà la ruta sense dilacions o els farà fora per ineptes. El capitalisme neoliberal, les oligarquies i el poder de la banca també han de rebre lliçons de la ciutadania.

Una tercera via política és la indeterminació del blanc o negre i correspondria, en tot cas, a l’Estat –no als partits- per contrarestar l’impuls independentista amb una macro oferta convincent. El president del govern diu ignorar-la, de moment, per la incompatibilitat amb la seva unitat nacional obsessiva. De fer-se realitat un desafiament centralista a la independència, -per no perdre el 25% del PIB nacional i l’exportació catalana-, el poble s’enfrontaria a un dilema històric i democràtic  de per vida. L’orgull i la tossuderia espanyola, ¿permetrà mai als catalans l’ús vinculant de tal llibertat?

Si el sobiranisme fracassés ja despertaran alternatives pactistes, unionistes o federalistes, per bé o per mal de l’estatus actual. No obstant, el poble haurà de confirmar oficialment votant l’adhesió o rebuig a qualsevol nova proposta. El PSOE, que va fulminar l’Estatut en el Congrés –menys ambiciós que el federalisme que pregona- no està vocacionalment preparat per refer una Espanya reajustada a la pròpia productivitat territorial. Menys el PP ficant el cap sota l’ala. ¿Com liquidar el deute europeu sense el motor econòmic del país al que castiguen sense combustible, més morositat i menys diners per a la formació professional? Curiosa i sarcàstica forma de dialogar, sense alternatives dignes, reforma constitucional i consulta. Cada dia donen més arguments als indecisos per construir una república catalana europea.

Ramon Mas Sanglas – 5/10/2013

 

Trampa mortal de la “tercera via”

Els partits polítics han posat sobre la taula parlamentària les seves cartes de tots colors. De la barreja més ombrívola estan sortint rajos de claror que no arriben fins Madrid pels murs aixecats. Les urnes no admeten foscor. 

La reforma constitucional és una via morta on s’aparquen vagons destinats al desballestament, símil de la immobilitat que ofereix el PSC-PP a Catalunya per evitar un hipotètic xoc de trens. És l’estatus actual de dependència que un 59’5% de catalans volen abandonar per inoperatiu, desafecció, submissió fiscal injusta i centralisme. Baixaria a un 47,8% amb tres opcions de vot (últim sondeig). La tercera via hauria de ser l’aposta estatal pel dret a decidir, no els estirabots de Duran i Navarro per acontentar un col·lectiu indecís. El pas pel Congrés seria l’ocasió idònia per rectificar i aprovar la voluntat democràtica d’un poble. Intuïm l’esterilitat del tràmit i la sordesa dels diputats. La pluralitat de propostes –tantes com partits- s’ha de reduir a una sola resposta binària d’independència, Sí o NO. La formulació podria admetre matisos, no una enquesta. El triomf sobiranista majoritari descartaria pactismes amb altres alternatives. D’igual manera, el seu fracàs, obriria portes als unionistes i federalistes. Només amb diàleg seriós s’arribarà a la simplicitat de dues vies ràpides d’anada i tornada passant per les urnes. Si no és així, Madrid no haurà entès res del procés parlamentari. No volen o no poden oblidar encara el colonialisme?

Les preguntes i vies múltiples són la trampa mortal del “divideix i venceràs”. Aconseguir més del 50% amb tres opcionalitats de vot és pràcticament impossible. Seria vàlida la majoria simple? Sense cap guanyador majoritari net la fragmentació social seria caòtica. És l’objectiu del govern espanyol i dels detractors secessionistes. Aquí no val la suma de resultats com als comicis. Amb dues bandes –blanc o negre- el conflicte estadístic no hi té cabuda, llevat del pes específic dels abstencionistes que poden minvar els percentatges.  Els indecisos sempre tindran el recurs del NO amb l’esperança d’imposar la seva via en una negociació mixta posterior. En canvi, l’independentisme s’ho juga tot a una sola carta. Si fracassa només quedarà l’esperança d’una segona oportunitat amb el temps.

El ciutadà exigeix claredat d’objectius per formar un nou estat europeu i per seguir amb Espanya. Els programes sobiranistes, federalistes i unionistes han de ser diàfans. Els espanyolistes més acèrrims centren la Catalunya actual en uns retocs de finançament sense modificar la Constitució. Mai parlen de la recuperació estatutària malmesa. És una oferta prou atractiva digna de les urnes?

Els federalistes han de començar pels fonaments estructurals del país i canviar tot el model autonòmic plasmat en la Carta Magna. Catalunya no pot caminar sola en el seu projecte. Com es poden confederar estats inexistents? La fase prèvia del PSC passa per convèncer el seu germà gran (PSOE). Quants anys ha de ploure per consumar el seu objectiu català-espanyol final?

El projecte independentista té enormes obstacles, més polítics que jurídics. L’últim recurs vàlid i vinculant és la convocatòria de “comicis plebiscitaris”. La sorpresa rau en què hi haurà més enllà. És obvi que els vots tenen un preu i garanties de futur. Del manual que està elaborant el Consell de Transició Nacional i dels acords pacífics –gamma de grisos- amb l’Estat espanyol i la UE  dependrà  l’èxit de la consulta. El procés és ardu, però, amb fruits a mig termini. No ens podem deixar entabanar per simples promeses i miratges d’uns i d’altres. La resolució final marcarà la història de Catalunya desenes d’anys, possiblement.

Ramon Mas Sanglas – 29/9/2013