L’Estatut votat, la pregunta del consens

Oblidar pactes polítics i democràtics del passat, com l'Estatut, és renunciar uns valors enterrats impunement. Si el Parlament va trobar l'acord per aprovar-lo, ¿no pot ser aquest instrument l'entesa de la consulta per unificar la pregunta?

Buscar l’entesa entre set partits que veuen Catalunya amb set ulls diferents és com trobar una agulla en un paller. Estan en litigi tres carrils ideològics: la proposta sobirana àlies independentista, un Estat federal desconegut, la reforma autonomista actual. A part tenim un gruix de la societat civil reivindicativa (ANC, entre d’altres) empenyent cap a un nou estat català. Les dues darreres macro manifestacions de l’11-S van donar suport al sobiranisme sense pal·liatius. Només en les urnes sabrem el seu abast real.

La metodologia per redactar la pregunta rau en el retrobament dels partits a favor del dret a decidir. L’autoexclusió del PPC i Ciutadans ho simplifica. Tot i això, ens trobem davant d’un misteri trinitari, incloure tres en un. Acontentar separatistes, federalistes i unionistes en una pregunta simple i resposta monosíl·laba és un laberint sense porta. Els cincs partits estan atrapats en una teranyina que només té sortida seguint els fils radials cap el centre, el nucli de la solució. A partir d’aquí podran decidir la pregunta “unívoca”, el menys ambigua possible i més plausible per a tots. On està aquest epicentre d’encontre? En l’aprovació de l’Estatut el 30 de setembre del 2005 amb una majoria de 102 diputats contra 15. Va ser una lliçó democràtica d’unitat partidista i parlamentària.  Després de vuit anys, en un marc competencial més asfixiant que aleshores ¿s’ha enrarit tant l’esperit unitari de la Cambra fins l’esmicolament per no entendre’s? Increïble. Aquí tindríem la pedra filosofal de l’acord: “Vols recuperar íntegrament l’Estatut originari del 2005 votat i aprovat pels catalans amb una Hisenda pròpia i uns drets culturals i lingüístics singulars?”(Sí/No). No oblidem que ara ens regeix un Estatut il·legal retallat pel Congrés i el TC no ratificat democràticament pel poble. Recuperaríem l’esperit i la lletra genuïns amb el reconeixement oficial de nació -no solament al preàmbul- sense cap segregació territorial. Catalunya es faria independent econòmicament amb la recaptació i administració fiscal directa de tots els seus impostos (sanitat, educació, pensions, sector social,...) sense passar per la centralitat de l’Estat, a qui pagaria els serveis comuns. El desplegament econòmic i l’autogestió integral és una forma de sobirania i progrés. Per mostra, el País Basc, amb un 15% d’atur. Quin article constitucional vulneraria la recuperació estatutària –exigida des de les urnes-  destrossada per l’enginyeria perversa del “nos hemos cepillado el Estatut”? O pel contrari, prefereix Espanya un adéu definitiu de Catalunya? Encara no sabem què vol. En cas de rebuig o desacord,  la pregunta alternativa és claríssima: Independència sí o no, sense dilacions. Tota moneda té dues cares. Ens hi volen amb condicions dignes o marxem.

El model autonòmic de l’Estat no ha funcionat mai. Ningú ho nega. Cal canviar l’eina per obsoleta, trencant, necessàriament,  regions i creant fronteres? No seria suficient i també efectiva la independència fiscal? L’amor propi i l’orgull de cada partit pot negar-se a cedir la seva visió del futur dels catalans, però, ¿han avaluat els riscos i conseqüències del seu fracàs, un “no” de les urnes, els processos burocràtics federals i una Catalunya segregada fora d’Europa? L’encert penja de l’atzar. L’únic cert, que el ciutadà no dipositarà una papereta a les palpentes sense les garanties mínimes de més qualitat de vida per a les properes generacions.

Ramon Mas Sanglas – 5/11/2013

Atrapats per les paraules

Les paraules ens perden i divideixen. El distanciament entre polítics i ciutadans és perquè parlem llenguatges diferents i tenim interessos diferents. Serà possible trobar-nos en una simple pregunta sense embuts de vocables?

La pluralitat partidista amb “tants caps, tants barrets” acabarà amb un diccionari polític de vocables paral·lels per definir un mateix mot amb accepcions de partit. El terme “diàleg”, encaminat vers la unificació de criteris ha perdut la significació més genuïna, no pel desgast sinó el desús. També es mou la intensitat i vibració de cada paraula segon l’entorn i les persones. La puresa sobiranista d’un any enrere sembla aigualir-se de tant marejar la perdiu en els mateixos àmbits catalanistes del Parlament. Els baròmetres de tendències confirmen aquestes fluctuacions en les preferències electorals i el refredament independentista. ¿És una percepció subjectiva o l’atenuació de les amenaces espanyolistes aconsegueixen l’objectiu d’apropament a les tesis unionistes? Analitzem el mapa polític i els posicionaments més esfilagarsats del partidisme a l´hora de consensuar la pregunta sobre la consulta.

El sector més fidel al separatisme radical (ERC i CUP) no ha retrocedit. Manté l’objectiu de la data, pregunta única i resposta dual “sí/no”. El seus socis de govern estan dividits. Els convergents, compromesos amb el terme “sobiranisme” (no independència) mostren daltabaixos a causa del líder d’Unió. Duran i Lleida, contrari a una sola opció en la consulta –esperançat en una oferta estatal o tercera via- està soscavant el bastió d’un estat català acceptat per Europa. No obstant, és pitjor no saber ben bé què vols, pots o et deixen fer. Parlo del PSC. A la volubilitat interna a l’hora de votar se li afegeixen dos agreujants: la pèrdua de militants històrics pel camí i la dissensió oberta amb els germans del PSOE. La visió federalista continua desconeguda i embrancada amb el PP sense el suport necessari per reformar la  Constitució. Els ecosocialistes intenten acontentar tothom mentre es canviï l’estatus quo. Com? Amb rupturisme o sense? Les prioritats socials deixen en terra de ningú el futur polític que volen per a Catalunya. Ben diferent és el PPC que proclama la indissolubilitat radical del territori i la negació al dret a decidir unilateral dels catalans. L’única contrapartida positiva, la millora del sistema financer autonòmic sense privilegis dins la unitat d’Espanya. Aquest immobilisme els ressitua com a cinquena força parlamentària en benefici de Ciutadans que conquereix el tercer lloc. La picaresca del “tanto monta, monta tanto”, tan espanyol com català i viceversa, ha captivat el vot del ciutadà neutral, nouvingut i enemic de palestres, mentre no falti el pa a taula. Per evitar confrontacions no volen urnes ni consulta. Fins aquí els polítics que s’enalteixen de jugar net tots. Però, i el ciutadà del carrer, no té l’última paraula?

De tot aquest conglomerat i poti-poti, el comú denominador del polític és el seu continuisme. I del votant català? La millora de l’economia individual primer i autonòmica per extensió. No les ideologies, menys la tipologia governamental independentista, federal o autonòmica. Dit ras i clar: “la pela és la pela”, dintre o fora d’Espanya. Diguem les coses pel seu nom sense embolicar la cartera amb la senyera, exigint la recaptació i administració de tots els recursos catalans mitjançant una Hisenda pròpia. Pacte fiscal o concert econòmic? Recularem a les tesis del cop de porta? Trenquem tabús constitucionals d’una vegada que no ho són quan interessa. La independència fiscal i financera, més assequible jurídicament, té prioritat a la territorial per a la majoria. Per a totes dues només cal voluntat política per canviar el que calgui.

Ramon Mas Sanglas – 4/12/2013

Estat català o només independència fiscal?

Les turbulències entre Catalunya i Madrid albiren alguna clariana sospitosa de menys agitació. Preocupa al govern la proximitat de la data i pregunta de la consulta? No és cap fantasma. Caurà, per fi, l'oferta enigmàtica d'Espanya com a contrapartida?

El primer inclou la segona, evidentment. Però, molts catalans (40%) voldrien respondre la disjuntiva del titular, si Espanya oferís totes les garanties de respecte i dignitat a una Catalunya sense sortir d’Espanya. El govern, és de fiar? Negar-li l’última oportunitat pel cop de porta al pacte fiscal és pagar amb la mateixa moneda. Qüestió de galanteria, mèrit, obligació, generositat o estil negociador? L’aventura de jugar-se la consulta a una sola carta –com vol ERC- és un risc imprevisible, que de donar-se, ¿seria escoltada la segona opció o hauríem de pair amb pitjors conseqüències el “no” durant anys? Tampoc el “sí” majoritari vincula o exclou un estat català d’Europa legalment, de moment.

La remota oferta de diàleg que s’albira en el govern espanyol, poques setmanes abans de conèixer la data i pregunta de la consulta, a què respon? Potser les plagues terrorífiques vaticinades contra una Catalunya escindida afectarien més Espanya? Els economistes imparcials, políticament, diuen això. Els catalans sortirien enfortits a mig termini en els impostos, les pensions i guanys exportadors amb una quota zero de solidaritat. Si Catalunya fos un llast per a Espanya no existirien entrebancs separatistes, només facilitats. De ser deficitària, seria receptora com Andalusia i no la segona aportadora del país. El ciutadà no s’empassa el discurs polític de l’amenaça quan és víctima d’un retrocés econòmic nacional i de morositat, a més del segrest identitari històric. On es fonamentaria, doncs, el pacte d’una bona entesa per evitar la sortida unilateral? En l’economia recíproca ajustada, no en la fantasia constitucional d’interessos. El diàleg, senyora vicepresidenta, ha de partir de les realitats del segle XXI, no d’enyorances del passat.

Oblidem-nos, per un moment, de la independència territorial i el maremàgnum protocol·lari, financer i sentimental d’una separació. Quedem-nos en la negociació de la fiscalitat productiva de Catalunya i Espanya. Si cadascú s’autoadministrés els seus guanys, pagaments interns i externs, inversions i pèrdues, ¿existirien conflictes econòmics entre l’Estat i Catalunya? Cap ni un. Llavors, ¿on està l’esca del mal? En la injusta redistribució i control dels béns i impostos entre autonomies, com demostren les balances fiscals científicament neutrals. Si el llenguatge del diàleg no utilitza aquest abecedari comú parlarem llengües diferents i la guerra de babel exigirà el divorci definitiu. Si teniu dubtes sobre què vol la ciutadania, mestressa dels tributs nacionals, feu la consulta que demanen els catalans i el 84% dels diputats. ¿”Vols continuar dins d’Espanya amb una recaptació i administració autonòmica total o prefereixes la independència territorial? És més, ¿per què no s’ho qüestionen les regions espanyoles que vulguin? Si en 35 anys d’autogovern no han creat la seva instrumentalització de supervivència, són falses autonomies condemnades  a la desaparició. El mapa administratiu espanyol és caríssim per les duplicitats i la precarietat de les comunitats que viuen a expenses de subvencions.

Catalunya no demana privilegis, només equitat fiscal i respecte a la història. Això no exclou la solidaritat, però, equilibrada i temporal. Si  l’eradicació del centralisme uniformista  i del separatisme ens portés a un modus vivendi just i diferent, podríem certificar que la reforma autonòmica és urgent per tancar una transició esgotada i de baixa qualitat democràtica. La negativa estatal a ser escoltats va crear l’enrenou electoral anticipat i el projecte sobiranista alternatiu per asfíxia. Però, compte, dialogar no equival la submissió cega i cap renúncia estatutària. Les urnes han de rubricar tota alternativa al sobiranisme, irrenunciable per principi. No oblidem la màxima suprema de la prudència: “qui tot ho vol, tot ho perd”.

Ramon Mas Sanglas- 2/11/2013

Qui paga mana

El Congrés acaba d'anul·lar el dret a decidir dels catalans sense els espanyols. Volen una independència unilateral? No cal, potser. Catalunya té el més preuat que no vol perdre Espanya: la butxaca dels catalans. Proclamem la independència fiscal sense segregació. Ja negociaran.

Menys a Catalunya, que paga més del compte i és menystinguda contra la voluntat democràtica dels  ciutadans i parlamentaris. L’escarni espanyolista més aberrant contra el dret universal a decidir va ser palès al Congrés amb l’aprovació majoritària (265 de 350) de la proposta fal·laç d’UPyD per impedir la consulta catalana. Els 14 diputats del PSC –signants del dret al Parlament català- no van mantenir la mateixa paraula amb l’abstenció. La resta del PSOE va caure en la trampa recolzant el PP –malgrat la promesa de Rubalcaba al president Mas d’una entesa reformista- sota la pressió de la baronia guerrista i chavista per no perdre el poder feudal a Andalusia amb una hipotètica pèrdua de la solidaritat catalana. Va ser un memoràndum del “nos hemos cepillado el Estatut” (Alfonso Guerra). ¿Des de quan una parella malavinguda ha de rebre permís dels veïns o parents per divorciar-se? Les dues consultes del Quebec van ser regionals, no de tots els canadencs. En el referèndum escocès no serà preguntat el Regne Unit. D’una qüestió purament política i partidista, ¿per què se’n fa un problema jurídic inexistent? La resposta està en la immaduresa democràtica d’Espanya i la temença d’una reforma territorial per refer unes falses autonomies mal concebudes des de l’origen.

La relació Espanya-Catalunya està més deteriorada cada dia fins que la data de la consulta i la pregunta acabi per trencar-se. Sense cap oferta i voluntat del govern per restablir drets autonòmics vulnerats i la reforma del finançament vigent, la independència unilateral és l’única alternativa per superar l’asfíxia de Catalunya. A més impostos i opressió dels catalans –des de dintre o fora-, ¿més indignació social i creixement del sentiment independentista? No és necessàriament proporcional. El ciutadà pot interpretar una mala gestió de la Generalitat dels recursos actuals quan veu Madrid -tan solidària com Catalunya- i altres regions que abaixen impostos, compleixen amb el dèficit i no retallen més. Aleshores el vot sobiranista pot girar-se d’esquena com detecta el darrer baròmetre, decantat per més poder econòmic sense segregació.

De tot plegat es desprèn que el punt flac és la fugida de Catalunya per la butxaca, no per la bandera i la identitat, malgrat l’orgull centralitzador. Si, al seu entendre, no hi pot haver separació sense el consentiment d’Espanya, Catalunya té el recurs de l’autodefensa financera no pagant a l’Estat més del que rep, principi d’ordinalitat. Dir prou a la solidaritat voluntarista abusiva.  És aquesta independència que realment cou, l’emancipació fiscal per decisió democràtica dels catalans, amos dels seus diners. Ha arribat l’hora de rescatar de l’Estatut la Hisenda Catalana ribotejada al Congrés. És el moment de passar comptes amb l’Estat segons les inversions rebudes i el tributs aportats en excés. Si un nou estat català, embolicat  amb la troca europea no es pot descabdellar, anem directes al gra, la propietat íntegra dels béns productius autonòmics. Serà la pedra filosofal que obligarà Espanya replantejar-se canvis constitucionals i regionals. Serem escoltats per la seva supervivència més que per la nostra. El diàleg forçat pot arribar també per exigència majoritària de la banda imposada. És una porta nova que gira al revés i que també pot tancar-se a la inversa. ¿De què servirà als ulls espanyols un referèndum sobiranista no vinculant, favorable al “sí”, negats a qualsevol negociació posterior? Contràriament, una consulta a favor de la insubmissió fiscal catalana no necessita de cap interlocutor. Només cal la uniformitat interna en l’aplicació. Algú es queixaria ben aviat per demanar diàleg. Podria pagar-se amb la mateixa moneda de la sordesa? Ja va sent hora que parli el poble amb mètodes efectius, s’arraconin els interessos polítics i les estructures inservibles i injustes del país desapareguin.

Ramon Mas Sanglas – 30/10/2013

 

La porta petita de Duran i Lleida s’ha tancat

El triangle Artur Mas, Rubalcaba i Rajoy ha fet palès que el joc polític està ben enrocat. Ningú mou fitxa per no perdre territori. L'únic àrbitre imparcial i  democràtic és el poble. La consulta està més que justificada.

El senyor Duran confessava -a 8tv- l’última esperança d’establir un diàleg efectiu amb l’Estat per la porta petita de la via confederal i la reforma constitucional. De no aconseguir-ho es comprometia fermament amb la causa sobiranista i la consulta arreu del país i Europa. Amb les darreres ofertes federals de Rubalcaba al president Mas i la resposta de Rajoy al cap de l’oposició, Duran s’ha quedat sense arguments per seguir fent la “puta i la ramoneta” amb els convergents i el poble català i el cop de porta definitiu al consens. El PSOE i el PP s’han conxorxat per esvair tota aspiració catalanista impedint la consulta com sigui.” Ara l’important és mantenir l’estabilitat política. És prioritari sortir de la crisi i no les reformes constitucionals” (Rajoy).

Voler encaixar Catalunya en una Constitució retocada “a l’espanyola” a canvi de renunciar la consulta seria la traïdoria més vil al Parlament i a la voluntat popular massiva mostrada dos anys consecutius. La mediació federalista de Rubalcaba entre Mas i Rajoy no ha servit per refer ponts trencats perquè es neguen reconèixer una pluralitat territorial real desvinculada del centralisme que els cohesiona tots dos (PP-PSOE) en un poder alternatiu. Catalunya no caurà en paranys del passat sota la fal·làcia “apoyaré el Estatut” (Zapatero), trinxat pel TC. La reforma constitucional tramposa seria votada per tots els espanyols que es cruspirien els catalans. Cap autonomia ha demanat canvis de la Carta Magna llevat de Catalunya i País Basc a canvi d’equitat fiscal i més competències. Les comunitats receptores de la solidaritat veïnal, si tenen el que volen, ¿per què han de fer canviar mecanismes legislatius?

No han entès que contra les armes democràtiques d'un poble no es pot lluitar. Han de convèncer els catalans, no al president. Parlem de consulta, no d’independència i ja ha saltat tota la cavalleria. L’espantall d’un suposat “sí” majoritari a la causa sobirana treu de polleguera el PSOE i la baronia del PP. El despotisme és impropi d’una Europa democràtica i la crisi no serà l’eterna excusa per a una involució històrica, la pitjor provocació per a la secessió unilateral.

Senyor Duran, no està atrapat. Té la porta del “sí” al costat d’un 60% de catalans –de moment- i del “no” amb el PP-PSOE/PSC. El seu temps d’ambigüitat política està esgotat. Només queden les urnes. Vol boicotejar-les amb una opció antidemocràtica? Es decanta per l’intent fallit d’adoctrinament espanyolista de 300 anys? Els sentiments i ressentiments no s’aturen. Per això mateix la independència no és cap il·lusió, és una força gravitatòria. La confederació de “més peix al cove”  seria una frustració col·lectiva suïcida. O sortim a pescar sols o la barca fins i tot ens prendran. La “bota de l’Estat” no pot trepitjar més temps l’economia i la identitat cultural pròpies. Si no veu clar el seu futur personal al costat de CiU salti per la finestra del vagó cap a Madrid abans no esdevingui un cadàver polític a Catalunya.

Ramon Mas Sanglas – 28/10/2013